Persones

Botes entre la mort i la vida

Des de les muntanyes d’El Salvador fins als turons del Carmel, l’Alejandro Díaz torna a néixer en un entorn que l’ajuda a aconseguir la pau, ja que va sortir de la guerra. Les seves botes fan de balança entre dos mons

per Laura Saula Tañà

Botes entre la mort i la vida
Amb aquestes botes l’Alejandro Díaz ha cercat durant anys el seu refugi cap a una vida millor. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan era petit, a l’Alejandro li agradava sortir a jugar pels carrers enfangats. Vivia al camp, entre pedres, animals i forces de la natura. Allà ho tenia tot: una família; uns amics amb qui perdre’s pels boscos selvàtics, aquells d’on brotaven fruits que els alimentaven, i un riu on refrescar-se. Vivia al paradís, però aleshores encara no ho sabia.

“Un no se n’adona, i després resulta que ho perd”, em mira fixament l’Alejandro Díaz (El Salvador, 1979). Ens trobem a la petita sala d’estar del seu pis del Carmel, a Barcelona. Un apartament on assegura que, per fi, ha trobat la pau. Aquí s’ha trobat amb ell mateix. Però, qui és ell exactament?

La seva vida també és quan travessa de nit el desert de Mèxic, quan esquiva el perill entre els càrtels de Río Bravo o les estades a la presó dels Estats Units

A la seva vida hi ha un abans, un després i un durant. Perquè la seva experiència vital va més enllà d’aquella rutina llunyana que duia a El Salvador. La seva vida també és el moment en què travessa de nit el desert de Mèxic, quan esquiva el perill entre els càrtels de Río Bravo o les llargues estades a la presó dels Estats Units. El delicte? Haver volgut ser polític al seu poble. Haver fugit per escapar-se de la mort.

I finalment aquí, a Barcelona, l’Alejandro ha pogut tornar a descansar i respirar fondo. Per la finestra de casa seva es veu una petita plaça amb una fruiteria. El seu taulell, ple de fruites de colors, et transporta cap a aquella infància viscuda al seu paradís tropical. Un paradís que es comença a evaporar quan arriba a l’adolescència i es muda amb la família al poble. Allà per fi tenen aigua corrent i llum elèctrica. Un luxe. I a l’escola, l’Alejandro de seguida destaca. Fins i tot el nomenen “president” de la classe i després de tot el curs.

La bandera d’El Salvador decora la sala d’estar del pis on viu l’Alejandro al Carmel.

Amb aquesta traça per l’ordre i l’organització, aviat capta l’atenció dels polítics, que el fitxen com a director de les joventuts d’un partit polític local. I d’aquí passa a presentar-se i guanyar les eleccions del partit mentre estudia la carrera de dret. El futur és prometedor. “Però tot es va començar a complicar”, se li enfosqueix el rostre. El Salvador és engolit per les bandes de carrer, com la Mara Salvatrucha o la Mara 18, i des d’aleshores les extorsions i els assassinats estan a l’ordre del dia.

“Si t’avisen que et volen matar, en el fons tens sort, perquè això vol dir que tens temps per escapar-te”

“Un dia vaig començar a fer nosa a l’alcalde”, continua el salvadoreny. “Jo venia del camp i sabia quines necessitats hi havia allà. Això agradava a la gent, però ell em veia com un risc i com si li pogués prendre el lloc”, explica. Poc després, comença a veure moviments estranys, fins que un dia un membre d’una banda l’adverteix que la seva vida està en perill i li aconsella que marxi. “Si t’avisen que et volen matar, en el fons tens sort, perquè això vol dir que tens temps per escapar-te”, reflexiona.

Però ell es queda. I un matí va a comprar al mercat d’un poble veí i en qüestió de segons un grup de gàngsters l’agafen i se l’enduen a un local, on un noi jove l’apunta amb una pistola. El tret és imminent, la mort és segura. Però, com un miracle, una sirena de la policia interromp l’escena. Enmig de la confusió, l’Alejandro s’escapa i salva la vida.

Una part de la família decideix fugir, i una altra es queda. “Els que es van quedar, els van matar tots”

Quan arriba a casa, adverteix tota la família que la seva vida està en perill i que cal marxar del país. Una part decideix fugir, i una altra es queda. “Els que es van quedar, els van matar tots”, lamenta. És l’octubre del 2013 i l’Alejandro ha arribat amb uns membres de la família a Ciutat de Mèxic. Allà els coyotes, els traficants, els separen. I mentre la seva família aconsegueix arribar als Estats Units per la frontera de Califòrnia, a ell l’envien a la frontera de Texas. No té sort. La policia nord-americana el tanca en una presó durant set mesos i el retorna a El Salvador.

L’Alejandro assenyala un dels seus poemes publicats a l’Antología de relatos migrantes “En palabras” (Sudversa, 2019).

Però a El Salvador ja no l’espera ningú. Ja no hi té res, allà. De nou, es posa les botes i torna a fer tot el viatge per terra fins a la frontera amb els Estats Units. Aquesta vegada el detenen a Mèxic i el deporten un altre cop fins al país centreamericà. “Vaig arribar a El Salvador i la mateixa nit vaig tornar a marxar. Preferia ser il·legal en un altre país que morir al meu”, reflexiona. A dins seu, ja no sent res, ha perdut la connexió amb el món real. Només sent l’esperit de supervivència.

“Vaig arribar a El Salvador i la mateixa nit vaig tornar a marxar. Preferia ser il·legal en un altre país que morir al meu”

Després de mesos d’extorsions, de pagar sumes incalculables de diners a traficants, de segrestos i de dormir al ras, una nit aconsegueix travessar el Río Bravo. Camina, camina i camina tres dies i tres nits pel desert. No hi té res a perdre. I quan sembla que ja ho té a tocar, unes llanternes l’acorralen enmig de la nit. Torna a ser deportat cap a El Salvador.

Va a Barcelona com a turista. No hi coneix ningú, però sempre ha tingut curiositat per la ciutat

Res no ha servit. És el moment de canviar d’estratègia: anirà a Barcelona viatjant com a turista. No hi coneix ningú, però sempre ha tingut curiositat per aquesta ciutat mediterrània. És el mes de maig del 2015 quan l’Alejandro aterra al Prat. Porta tots els documents necessaris per viatjar com a turista. Bitllets d’anada i tornada, reserva d’hotel, llista apresa de tots els monuments turístics. I quan ja quasi ho ha aconseguit, quan només li queda traspassar les últimes portes automàtiques de l’aeroport, uns policies el paren.

“Vaig sentir que tornava a respirar, com si aquell volcà que duia a dins entrés en erupció i per fi comencés una nova vida”

No se’l creuen. L’interroguen gairebé una hora fins que admeten que tots els documents estan en ordre. Per fi l’Alejandro surt al carrer, a l’aire lliure. “Vaig sentir que tornava a respirar, com si aquell volcà que duia a dins entrés en erupció i per fi comencés una nova vida”, s’emociona. Torna a néixer, surt a la vida. A partir d’ara tot serà nou i diferent.

“Venia mort en vida, però sentia que havia aconseguit un gran triomf”

El primer que fa és agafar un taxi fins a l’hostal que té reservat, situat al barri del Carmel. Quan arriba a l’habitació, es llança al llit i no se’n mou durant els tres dies següents. No té forces ni per menjar. Només dorm, dorm i dorm. Recupera tota l’energia que ha perdut durant els últims anys. “Venia mort en vida, però sentia que havia aconseguit un gran triomf”, recorda. I el tercer dia, se sent preparat per començar a viure de nou.

Un pas rere l’altre, a poc a poc, l’Alejandro s’ha anat fent lloc en un món nou.

Una nova vida que comença caminant i fent llargues cues per tota la ciutat. Cal iniciar els tràmits per sol·licitar el dret d’asil. És en aquestes cues que coneix altres persones que es troben en situacions semblants. “M’hi presentava a la una de la matinada, fos hivern o estiu, i esperava fins a les nou del matí, quan obrien l’oficina. No podies marxar perquè, si no, et prenien el lloc”, recorda. Són hores en què els sol·licitants d’asil s’expliquen les seves històries, com han arribat fins aquí, i també s’informen sobre detalls pràctics de la ciutat per aprendre a moure-s’hi millor.

“Jo no sabia que aquí es parlava català, valencià o basc. Això sí que va ser un xoc”

O sobre el català, aquella llengua que sorprèn a tots només arribar. “Jo no sabia que aquí es parlava català, valencià o basc. Això sí que va ser un xoc”, somriu. Al principi li costa entendre els noms dels carrers i els cartells. Li sembla un idioma estrany. Anys més tard, ja s’ha tret el tercer nivell i reconeix que sap parlar català, però que encara no s’atreveix a fer-lo servir.

“Per fi havia trobat un lloc per a mi. Era molt petit, però per a mi allò era un palau. Em sentia feliç”

Durant tot aquest temps tampoc li resulta fàcil aconseguir la targeta vermella d’asil. Mentrestant subsisteix, viu en diferents habitacions i lluita per aconseguir una feina estable, que troba en una fàbrica embotelladora, on encara treballa. Això fa que es pugui mudar a un estudi per a ell sol. “Per fi havia trobat un lloc per a mi. Era molt petit, però per a mi allò era un palau. Em sentia feliç”, somriu.

Els seus ulls, foscos i brillants, segueixen relatant la seva història de vida. Darrere seu, una gran bandera d’El Salvador decora la sala d’estar. I en un dels costats, una bandera catalana del Barça acabar de fer el conjunt. Tot dins el seu pis del Carmel. “La meva idea sempre és millorar. Encara que hagi de pagar una mica més. He après a viure sol i soc molt feliç. Aquí he après a pintar, a escoltar el vent, el silenci. A escoltar la meva ànima. Sovint m’assec sota un arbre o me’n vaig al mar i em passo hores mirant-lo i escoltant-lo. També m’he posat a estudiar i m’he tornat a treure el carnet de conduir”, s’emociona. Fins i tot ha participat en la creació de l’Antología de relatos migrantes “En palabras” (Sudversa, 2019).

“Allà et criden des de l’altra cantonada i et conviden a una festa al riu. Són més cridaners, més xerraires i sociables. Aquí hi ha més individualisme, ho has de fer tot per a tu mateix”

El cas és que a Barcelona l’Alejandro és una persona completament diferent de quan vivia a El Salvador. “Allà sempre era al carrer, on la gent parlava, menjava, i a qualsevol cantonada hi havia alguna festa durant tot el dia”, recorda. “Aquí no es pot, a part que la gent és diferent. Allà et criden des de l’altra cantonada i et conviden a una festa al riu. Són més cridaners, més xerraires i sociables. Aquí hi ha més individualisme, ho has de fer tot per a tu mateix. Però jo m’adapto fàcilment a tot”, explica Díaz, que reconeix que té poc contacte amb persones catalanes.

“M’agrada mirar, observar, escoltar. Al metro escolto la gent, i és així com t’adones de com es pensa”, reflexiona Díaz.
“De vegades t’adones que hi ha molt racisme o classisme, però no m’afecta. Després de tot el que he passat, què em poden fer ja un parell de paraules?”

El que sí que veu és que aquí tothom va sempre amb pressa. “Sempre corrents, tot i que no saps cap a on”, riu. “A Barcelona, encara que vagin a comprar a la botiga, ho fan amb presses. Jo vaig a poc a poc, mirant la gent. M’agrada mirar, observar, escoltar. Al metro escolto la gent, i és així com t’adones de com es pensa”, reflexiona. Ell, en canvi, prefereix no parlar gaire. “De vegades et poses a parlar amb algú i t’adones que hi ha molt racisme o classisme, però a mi no m’afecta. Després de tot el que he passat, què em poden fer ja un parell de paraules? De vegades em fan riure i tot”, assegura.

I és aleshores quan s’aixeca de la cadira i em diu que m’esperi un moment, que em vol ensenyar una cosa. Em quedo uns segons sola a la sala d’estar observant les parets blanques, d’on pengen quadres plens de fantasia. Són paisatges encantats de boscos i cels estrellats. Escenes màgiques d’un altre món que ell ha pintat. A pas tranquil, l’Alejandro torna a la saleta amb dues botes fosques de Timberland. Són les botes que va dur posades durant totes les seves llargues travessies entre El Salvador i els Estats Units. Tot i la quantitat de quilòmetres que han recorregut, estan impecables, com si fossin en un museu. “Quan vaig arribar a Barcelona vaig buscar la botiga de la marca per comprar una cera especial. Són el meu tresor”, s’emociona.

“Jo no soc una víctima, soc un supervivent. I al final agraeixo tot el que m’ha passat i totes les persones, bones i dolentes, que m’he anat trobant, perquè han estat els meus mestres”

“Quan explico la meva història, la gent em diu que soc molt fort, però és que en realitat no tens cap altra opció que ser fort. Anar de víctima no serveix per a res, només empitjora la situació. Jo no soc una víctima, soc un supervivent. I al final agraeixo tot el que m’ha passat i totes les persones, bones i dolentes, que m’he anat trobant, perquè en el fons han estat els meus mestres”, reflexiona. Sap que tornar a El Salvador és molt difícil. Voldria tornar, però és conscient que allà no hi ha pau. “Aquí sí que hi ha pau. Aquí he començat a veure el món de manera diferent. No és que hagi començat a viure des de zero, sinó des de sota zero, i això fa que ho visquis tot d’una altra manera”, em mira.

“El meu somni és marxar a viure al camp. No sé on ni com ho faré, però pots estar segura que ho aconseguiré”

Una pau que també ha trobat en aquest petit pis del Carmel, entre els turons ondulats de Barcelona. A prop de la muntanya, com a ell li agrada. “Cada any em poso objectius. A poc a poc he anat evolucionant: d’una habitació a un estudi, i d’un estudi a aquest pis. Ara el meu somni és marxar a viure al camp. No sé on ni com ho faré, però pots estar segura que ho aconseguiré”, em somriu. I inclinant-se cap a mi, amb un xiuxiueig, m’ho diu: “Com quan era petit, com quan corria per la muntanya i m’escapava al riu a pescar crancs. Com quan cuidava les vedelles, munyia les vaques i recollia fruits dels arbres. Ho tenia tot, no em calia res més”.

Un dia, l’Alejandro es tornarà a posar les botes fosques i caminarà cap a aquest paradís perdut de la infància. Viurà entre els arbres i al costat d’un riu. I ja ho tindrà tot.

Sempre endavant, l’Alejandro camina incansable cap a nous objectius per viure millor.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris