Persones

Gènere en trànsit

La sexualitat és el que obliga la Yoana a fugir de la seva Hondures natal. A Barcelona troba un refugi on poder viure el seu gènere amb més normalitat

per Laura Saula Tañà

Gènere en trànsit
Què fer quan vius en un món hostil que no t’accepta? La Yoana explica la seva història de supervivència i superació. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Els meus pares sempre es preocupaven perquè no volien que patís. I jo sempre els deia: «Mare, pare, però si tot el món pateix! Tu com a home, tu com a dona. Per què m’eviteu un patiment que segur que tindré?».” Yoana Mata Cruz (Hondures, 1979) m’explica la seva història sota l’Arc de Triomf de Barcelona. Alta i corpulenta, res fa intuir que aquesta dona hagi fet patir els seus pares en una altra vida. La que tenia a Hondures quan ella encara era ell. Quan amb tan sols tres anys comença a expressar que no se sent com els altres nens.

“La meva infància van ser anys de teràpies hormonals, abusos psicològics, maltractaments verbals i tota mena de fustigacions a l’església i a l’escola”

Unes paraules que creen alarma a casa seva, on, igual que la resta de la societat, estan marcats pel masclisme i la religió. “Els pares van fer tot el possible perquè no agafés aquest camí. La meva infància van ser anys de teràpies hormonals, abusos psicològics, maltractaments verbals per part del pare i tota mena de fustigacions a l’església i a l’escola”, denuncia. A Hondures les persones LGTBIQ+ no tenen un espai on viure. “Viuen envoltats de gent que els diu que són erronis, que estan endimoniats i que no tenen lloc a la societat”, continua la Yoana, que mira cap a l’infinit.

“Érem nois gais i a molts els havien fet fora de casa perquè la família no els tolerava”

I com si retrocedíssim uns anys, en aquesta altra vida hondurenya, ara la Yoana és en una cantonada del seu antic barri. Allà s’ajunta amb altres persones que també pateixen les mateixes discriminacions i dificultats com a part del col·lectiu. “Érem nois gais i a molts els havien fet fora de casa perquè la família no els tolerava”, continua. A poc a poc, sumen forces i ella es converteix en una de les fundadores de la primera associació gai de la seva ciutat i del país.

La seva és una vida plena de lluites per reivindicar el seu lloc en la societat.
“A dins de la meva perruqueria les clientes m’adoraven, però si me les trobava al carrer, no m’adreçaven la paraula”

Passa deu anys fent activisme mentre regenta una perruqueria i es treu dues carreres universitàries, en gerència de negocis i en integració sexual reproductiva i preventiva. “Tenia una vida molt plena, però cada vegada em buscava més enemics”, continua. Durant anys rep amenaces de mort o es troba els vidres del cotxe trencats. La persecució és constant. I a petita escala, també viu altres formes de menyspreu: “A dins de la meva perruqueria les clientes m’adoraven, però si me les trobava al carrer, no m’adreçaven la paraula”.

“Al final et planteges dues coses: o et dones una oportunitat i segueixes lluitant al teu país, o et dones una altra oportunitat en un país que, relativament, és més obert”

Un dia ja no pot més. Amb 36 anys inicia el procés de trànsit. El seu cos cada dia es feminitza més i sap que és qüestió de temps que els seus problemes empitjorin. “Em preguntava: «Què hi faig, vivint en un ambient tan hostil?». I com a ésser humà, al final et planteges dues coses: o et dones una oportunitat i segueixes lluitant al teu país, o et dones una altra oportunitat en un país que, relativament, és més obert.” Ella escull la segona opció i el 2016 arriba a Barcelona.

Allà l’espera un amic que hi està refugiat. És una de les persones que anys enrere també s’havia assegut a la cantonada del barri a la recerca de suport. Ell li ensenya a viure, a adaptar-se al nou entorn i a sol·licitar totes les ajudes d’asil. Una tasca que no és fàcil i que requereix mesos de cues, de matinar i d’esperar durant hores. Mentrestant, aprèn a conviure amb el fred de l’hivern, una sensació nova per a ella, i treballa en negre netejant cases o cuidant persones grans. Al principi se sent resguardada. Creu que té una nova oportunitat per viure coses diferents i alliberar-se per fi de la discriminació de les dones del col·lectiu trans. “Però no va ser així”, se li enfosqueix el rostre.

“A Hondures tenia una vida molt plena, però cada vegada em buscava més enemics”, relata la Yoana.
“Sempre dic que aquí hi ha una mica més del mateix, però amb edificis més bonics”

La Yoana s’ha adonat que gairebé tot el que vivia a Hondures ha tornat. “Sempre dic que aquí hi ha una mica més del mateix, però amb edificis més bonics”, riu. “Allà, a les dones transsexuals se les anomena travestis; aquí, quan vas pel carrer, molta gent et diu: «Adiós, travelo»”, explica. També ha hagut de lluitar amb els funcionaris. Per ser dona migrant i, a més, dona trans. “Em diuen que fins que no canviï el meu nom legal, em seguiran dient pel nom que hi posa al passaport”, lamenta. Un nom que no pot canviar perquè a Hondures no existeix cap llei que ho permeti. “Estic en uns llimbs i visc sempre explicant qui soc.”

“Estic en uns llimbs i visc sempre explicant qui soc”

Tot i això, reconeix que Barcelona és una de les ciutats més capdavanteres pel que fa a la diversitat de gènere, sobretot gràcies a programes com Trànsit. “A Hondures les dones trans estan completament marginades per la societat i per la seva pròpia família. A moltes les tenen a casa com a cuidadores de nens o com a dona de fer feines”, lamenta. Aquí, en canvi, hi ha més oportunitats i lleis que les protegeixen, però assegura que al final només són papers, perquè a la societat encara hi ha molta transfòbia interioritzada.

“Si som homes que transitem cap a dones, baixem de categoria, mentre que si és a la inversa, pugem de categoria”

“Ens segueixen marginant i associant a sectors com la prostitució, la neteja, la cura de persones grans o la perruqueria. Aquests són els espais on encaixen les dones trans”, s’indigna. Una injustícia que ja parteix d’una altra injustícia: “Vivim en una societat en què, si som homes que transitem cap a dones, baixem de categoria, mentre que si és a la inversa, es puja de categoria i s’és molt menys invisible”, lamenta.

“La feina és el més essencial que es pot donar a una persona. I si treus la feina a tot un col·lectiu, estàs dient que aquest col·lectiu no hauria d’existir”
“Sobretot busquem que se’ns accepti en sectors que no siguin els típics amb els quals sempre se’ns ha relacionat”

Són moltes les dificultats, però la Yoana considera que aquest és el seu nou país i se sent agraïda de poder-hi ser. “Em vaig quedar al carrer, ningú em volia llogar una habitació perquè soc una dona trans. Aquestes són les realitats”, apunta. Però, per sort, de feina no li’n falta. Treballa en un programa d’inserció laboral per a dones trans a l’associació ACATHI. “Sobretot busquem que se’ns accepti en sectors que no siguin els típics amb els quals sempre se’ns ha relacionat. Sempre dic que la feina és el més essencial que es pot donar a una persona. Sense feina li estàs traient totes les possibilitats de viure. I si treus la feina a tot un col·lectiu, estàs dient que aquest col·lectiu no hauria d’existir”, reivindica.

Ser acceptades i reconegudes per la societat és una de les reivindicacions de persones com la Yoana.
“Jo no busco que em tolerin; jo vull que em respectin, que és el que jo faig amb les persones heterosexuals”

Els vianants passen tranquils pel costat nostre mentre parlem, assegudes en un banc del passeig. La Yoana, que sovint mira cap a l’horitzó, té clar que la societat ha d’assumir que les persones trans són una realitat. “Aquí hi som per quedar-nos-hi, i no ens n’anirem enlloc. L’únic que volem és que no se segueixin violant els nostres drets”, reivindica. Està cansada del discurs que diu que s’han de tolerar les persones trans. “Jo no busco que em tolerin; jo vull que em respectin, que és el que jo faig amb les persones heterosexuals. No s’ha de normalitzar res: de normals ho som tots”, puntualitza. Per això, creu que la base rau a reeducar amb “paciència i amor” per superar les idees preconcebudes i entendre la part humana de les persones trans.

“Si jo, que soc una dona trans, una dona migrant, una dona ‘quarentona’ i una dona grassa, ho he aconseguit, tu també pots”

Quan mira enrere i explica la seva història, sempre remarca que no busca fer-se la víctima. “És una història de supervivència i de triomf de l’esperit humà. I si jo, que soc una dona trans, una dona migrant, una dona quarentona i una dona grassa, ho he aconseguit, tu també pots”, diu triomfant. I quan mira el futur, no s’imagina res en concret. Només sap que viurà “on Déu li permeti estar-se”. “Si no és a Hondures, no passa res; si no és aquí, tampoc. Jo soc de les que em desperto, veig el sol i penso: «Avui és un dia meravellós, sorprèn-me»”, em somriu.

“A Hondures m’hi he criat, hi he crescut i, amb totes les dificultats, també hi he sobreviscut”

El seu rostre, que fins ara havia estat greu i distant, s’endolceix. Em confessa que totes les persones que surten del seu país sempre volen tornar-hi, no només per la família, els amics i l’amor, sinó pel seu sentit de pertinença. “Allà m’hi he criat, hi he crescut i, amb totes les dificultats, també hi he sobreviscut”, apunta. Un país on, a més, sempre tindrà la seva infància.

I la seva família, que encara hi és. Una família que l’observa en la distància i que ja ha deixat de patir. Ha vist que la seva filla, valenta, ha lluitat pels seus ideals, pel seu gènere, i se n’ha sortit. I el millor de tot: que ara és feliç.

La seva és una vida plena de lluites i ombres, però també d’orgull i triomf per haver pogut tirar endavant en un món que sovint li és hostil.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris