1934. Els petits lectors de la revista infantil En Patufet llegeixen: “Temps era temps que a la terra hi vivia un home anomenat Ponç. Tan diferent era de l’altre Ponç —de Ponç Pilat— com de la nit al dia. El sant baró parlava amb els ocells i les flors, i fins les bestioles més porugues se li atansaven per tal de sentir-lo. Quan sant Ponç travessava un bosc, no calia preguntar-ho a pastors ni a llenyataires per saber-ho. Al pas d’ell florien totes les herbes, començant pel romaní espigat i acabant per la xica farigola”. Són comptades amb els dits de la mà, les persones que el coneixen o el tracten. Ell mai no trepitja viles ni ciutat, “l’ampla natura era el seu temple, amb el firmament per volta”.

Un dia, en assabentar-se de l’existència d’una malaltia que es propaga entre els barcelonins, recull unes herbes remeieres i, “tris-tras, tris-tras, tris-tras”, puja per l’esquena de Collserola. “Aleshores Barcelona era molt reduïda, però disposava d’un bon hospital. L’Hospital de la Santa Creu, nou i espaiós”, on els barcelonins que ho necessiten són hospitalitzats. Determinat a ajudar, “el sant baró anà de dret cap a l’hospital. De primer antuvi volien barrar-li l’entrada; després accediren als seus precs, i així fou com sant Ponç aviat prodigava remeis als nombrosos malalts”. 

“En veure els metges envejosos que sant Ponç continuava guarint a tort i a dret, i que dins de l’hospital ningú no volia més que a ell, determinaren foragitar-lo del casal benèfic”

Continuem llegint. “Això, que sembla que havia d’alegrar tothom, fou la causa que els metges miressin de cua d’ull aquell sant baró. [...] En veure els metges envejosos que sant Ponç continuava guarint a tort i a dret, i que dins de l’hospital ningú no volia més que a ell, determinaren foragitar-lo del casal benèfic”, relata En Patufet. “No m’accepten a dins? Doncs cap a fora!” I així ho fa, posant una parada d’herbes remeieres fora de l’hospital, en la qual s’aprovisionen les mares. Les que poden, compren; a les que no, el sant els fa l’ofrena. Els diners reunits de les vendes són repartits, després, entre els infants més necessitats de la ciutat.

Barcelona era, llavors, un oasi de salut i pau. Però quan el sant mor, les malalties tornen a assolar-la. Per això, cada 11 de maig, el carrer de l’Hospital s’engalana amb un tros de bosc florit, evocant la llegenda del sant que havia portat salut a la ciutat. I aquí s’acaba el relat... “I sant Ponç ens perdoni, si el que hem contat no és ben bé així”, clou En Patufet.

La fira és “una mena de retrobament de la mateixa ciutat, dintre el qual es mouen i viuen un sens fi de segles passats que es perpetuen a través d’ells mateixos”

Per la diada de Sant Ponç, que és tradició, que és un fil de continuïtat, es comparteixen els millors secrets dels remeis casolans: “Allí us diran com heu de preparar l’esperit de vi per al dolor, la menta per al malestar, la ratafia per a les digestions; com heu de cremar la flor de saüc; com heu de coure la tarongina”. La fira és “una mena de retrobament de la mateixa ciutat, dintre el qual es mouen i viuen un sens fi de segles passats que es perpetuen a través d’ells mateixos. [...] És la fira del poble humil, és l’aplec de la bona gent casolana, la dels ocellaires tradicionals i la de les mestresses previsores”, perfila la revista Esplai: Il·lustració Catalana. 

“No és una ferum de plantes mortes i dissecades: és una sentor d’herbes vives, moltes d’elles en flor, que us suggereixen el record de paisatges diversos i parlen de les formes dialectals de totes les comarques”

Tanquem els ulls. Inhalem fondo. Un intens baf de menta, ruda, barballó, marialluïsa, sajolida, fonoll, serfull, farigola, llorer, ginesta, romaní i herba de Sant Ponç impregna el carrer de l’Hospital, i deixa una empremta persistent en la memòria olfactiva dels passejants. “No és una ferum de plantes mortes i dissecades: és una sentor d’herbes vives, moltes d’elles en flor, que us suggereixen el record de paisatges diversos i parlen de les formes dialectals de totes les comarques”, descriu Manuel Brunet a La Veu de Catalunya. I és que “n’hi ha que han crescut en les pinedes i en els alzinars, n’hi ha que s’han fet en els erms i terrenys secaners, altres que han nascut arran de les platges i algunes que només es fan en cingles”.

Dones pageses exhibeixen les seves herbes a les voreres del carrer, en una llarga fila de parades que va des de la Rambla fins al Carme. Als coves i coixineres, hi guarden de tot: plantatge, xicoira, cascall, valeriana, herba queixalera, llinosa, herba fetgera, herba de Sant Segimon, lletsons de paret, roselles, senet, alfàbrega, escabiosa, belladona, corona de rei, sàlvia, marduix, nepta, acònit, regalèssia, orella d’os per a la tos… Els paradistes, alguns amb taules i altres desplegats a terra, ofereixen consells per a cada mal: contra les sangs brutes, la irritació, el reuma, l’anèmia, el mal de queixal, els ulls de poll, i moltes altres afeccions. A cada mal, el seu remei.

“Al carrer de l’Hospital us expliquen la manera d’imitar els licors de totes les marques i venen paquets per a fer cordials i reforçants diversos. Però cap com la ratafia”

Grans taules, plenes de confitures de tots colors, arrop i mel, competeixen amb les parades d’herbes. També es venen licors. Com precisa Brunet, és el dia de la ratafia: “Al carrer de l’Hospital us expliquen la manera d’imitar els licors de totes les marques i venen paquets per a fer cordials i reforçants diversos. Però cap com la ratafia. Ha d’haver-n’hi a totes les cases ben administrades”. 

“El tipisme es va morint, la tradició, encara que continua, es va modificant en tal grau que prompte no en quedarà res, i semblarà una fira exòtica”

El 1935, els cronistes destaquen un augment en la presència de llaminadures, i, el 1936, La Veu remarca una disminució en la venda d’herbes, “que s’ha vist contrastada amb noves parades exclusivament de confitura, la qual cosa no té res a veure amb la tradició de la fira de les herbes de Sant Ponç”. Hi ha qui fa notar que el caràcter autèntic de la festa s’està perdent: “El tipisme es va morint, la tradició, encara que continua, es va modificant en tal grau que prompte no en quedarà res, i semblarà una fira exòtica, que ens farà creure que l’espígol i la farigola seran com plantes perfumades i, per tant, renyides amb les aplicacions que fins ara se’ls han donat”.

Així ho descriu el setmanari autonomista El Baix Penedès, el 1933, en observar l’aparença de les noves generacions de joves que treballen a les parades: “Al contemplar aquelles muntanyenques hem sofert una desil·lusió, un dubte. Eren verament de muntanya o del cor de la ciutat, aquelles noies? Perquè la morenor del rostre quedava amagada pels efectes de coloret [...], la bellesa natural era morta, apagada, degut als productes químics, dominadors, a gust d’elles; havia sofert una transformació tan radical, inclús en els abillaments, que més que altra cosa se’ns apareixien com a figurins models d’una casa de modes”.

L’any 1937 la fira dura tan sols unes hores: “Les circumstàncies actuals han escurçat la durada de la tradicional fira de Sant Ponç, però no han pogut res contra una tradició de centúries”

Durant els anys de la Segona República, tot i ser una festivitat d’influència religiosa, el seguiment de la celebració és massiu, des de les primeres hores del matí fins ben entrada la nit. El 1937, el context és un altre, radicalment diferent. Però la celebració de Sant Ponç resisteix, tal com subratlla Última Hora: “Doncs bé, enguany també hi ha hagut fira d’herbes. Sols ha durat unes hores: a primeres hores de la tarda, el carrer de l’Hospital ha tornat a adquirir el seu aspecte normal. Les circumstàncies actuals han escurçat la durada de la tradicional fira de Sant Ponç, però no han pogut res contra una tradició de centúries”. I així, encara aquell any, el perfum de les herbes medicinals continua impregnant el carrer de l’Hospital amb la seva aroma de bosc, malgrat la guerra, que no cessa, que no afluixa.