L’estudi és estret, encara que no més que qualsevol altre de l’època. A l’interior, hi ha el mínim indispensable: tres magnetòfons, una taula de mescles, dos plats de tocadiscs i micròfons. Entapissat amb moqueta per evitar els sorolls, el local, ubicat a la plaça Trilla de Gràcia, a Barcelona, també disposa d’una estufa per passar els mesos d’hivern. Això és tot el que necessiten els quatre components dels Radiofonistes Associats Produccions per dur a terme la seva feina.

Com a mínim així és com ho descriu la periodista Patricia Gabancho en un article publicat a principis dels vuitanta a El Noticiero Universal. “Estan contents: són lliures per a treballar en una ràdio alternativa. Graven programes i els venen”, diu la periodista, que els retrata com a persones que volen deixar enrere la ràdio clàssica i encarcarada que domina en l’època i que aposten per crear continguts socioculturals diferents. Uns programes que després distribueixen a través de diferents emissores del Principat, les Illes i Andorra.

Gairebé cinquanta anys més tard, quasi no en queda res, de tot allò. Tan sols hi ha una persona, un d’aquells quatre radiofonistes, que encara conserva viu part d’aquest llegat. És Jordi Roura (Barcelona, 1948), que em rep a la seva cova dels tresors, una espècie de pis-museu ubicat al carrer Astúries. Hi entro amb una pregunta al cap: ens trobem davant del primer grup de podcasters catalans?

“A la meva vida hi ha un abans i un després dels Radiofonistes Associats”, comença Roura. “Érem tots molt agosarats, treballàvem per sobre de les nostres possibilitats. Però, en aquella època, poder entrevistar Carme Riera, que acabava de publicar Te deix, amor, la mar com a penyora, o Pere Quart, sabent que seria una de les seves últimes entrevistes, perquè ja era molt gran... Tot això no tenia preu”, s’emociona Roura, assegut entre les seves fileres de documents i records.

“Érem tots molt agosarats, treballàvem per sobre de les nostres possibilitats. Però, en aquella època, poder entrevistar Carme Riera, o Pere Quart, sabent que seria una de les seves últimes entrevistes, no tenia preu”

Per entendre què va representar per al panorama radiofònic català la presència d’aquests quatre “inadaptats”, cal remuntar-se a molts anys enrere. Potser fins al moment en què Jordi Roura és petit i juga amb magnetòfons i aparells de galena, que aconsegueix gràcies al seu pare, que és tècnic de ràdio. O potser és millor viatjar als seus anys universitaris, cap al maig del 68, quan, en comptes d’assistir a classes de química, surt escopetejat davant dels grisos. Una època en què també forma part de l’anomenat Grup de Folk, on canta i toca la guitarra juntament amb altres artistes, com Jaume Arnella, Xesco Boix, Jaume Sisa o Maria del Mar Bonet.

“Per a nosaltres, Els Setze Jutges eren carques i caducs. Ells sortien a cantar amb camisa, corbata i un peu a la cadira, i nosaltres ho fèiem a lo bèstia, disfressats i amb instruments poc convencionals”, rememora. És una època en què teixeix relacions amb molts altres intel·lectuals, com Jaume Fuster o Jaume Cabré. “Hi havia molta transversalitat: si havies de fer un pòster per a les actuacions com les que van omplir el parc de la Ciutadella, se li demanava al Josep Pla-Narbona”, se n’enorgulleix.

Encara que el Grup de Folk té pocs anys de recorregut, de la seva explosió se sembren tota una sèrie de llavors. Ens trobem a mitjans dels setanta i Roura decideix marxar amb uns companys als Pirineus per gravar els últims testimonis d’un món que es perd. Carregats amb magnetòfons, parlen amb pastors, escolten rondalles i descobreixen cançons i instruments que cauen en l’oblit. Els recuperen i fan els seus propis concerts de folk.

A mitjans dels setanta marxen amb uns companys als Pirineus per gravar els últims testimonis d’un món que es perd. Parlen amb pastors, escolten rondalles i descobreixen cançons i instruments que cauen en l’oblit

“Gran part de tot el que vam fer ho tinc aquí”, diu mentre m’ensenya les prestatgeries plenes de documentació que ens envolten. No és casualitat que precisament aquestes parets també constitueixin el Centre de Recursos i Documentació de Folklore de la Vila de Gràcia.

A la BBC, Delgado aprèn a fer entrevistes en profunditat i a realitzar tots els processos per fer un programa de ràdio: redactar, locutar, gravar, tallar

Un dia, Eduard Delgado, antic company d’escola que treballa en el món cultural i del teatre, marxa a treballar a Anglaterra. “Era insuportable estar aquí; en el món del teatre hi havia una repressió molt dura i molta falta de comprensió per part del públic”, relata Roura. Un cop a Londres, Delgado entra a treballar a la BBC, on descobreix una manera inèdita de fer ràdio.

“Hi havia tot de cabines on es feien programes per a tot el món, amb molts idiomes diferents. Allà va poder entrevistar gent tan diversa com Raphael, Tàpies o Tarradellas”, continua. Aquella experiència li permet aprendre a fer entrevistes en profunditat i a saber realitzar tots els processos per fer un programa de ràdio: redactar, locutar, gravar, tallar, muntar.

Amb la mort de Franco, Delgado torna a Catalunya i comença a treballar a Ràdio 4, però aviat s’adona que els sistemes de treball no tenen res a veure amb el que ha vist a la capital anglesa. “Era tot molt encarcarat i es feia un discurs molt institucional i retòric”, recorda Roura. És així com, el 1978, comença a reclutar companys de Ràdio 4 amb qui comparteix les ganes de fer una programació més lliure i crítica: Maria Gorgues, Josep Adell i el mateix Jordi Roura. Junts es convertirien en els Radiofonistes Associats Produccions.

“Havíem d’entendre la ràdio com una cosa viva, no allò que imperava aleshores, que deien «Señoras y señores, empieza un programa...»”

Delgado els ensenya l’estil de periodisme que es fa a la BBC, en què una mateixa persona sap fer tots els passos necessaris per fer un programa. “Havíem d’entendre la ràdio com una cosa viva, no allò que imperava aleshores, que deien «Señoras y señores, empieza un programa...»”, explica Roura. “Volíem eliminar la clàssica capçalera del principi i evitar la imatge del locutor predicador. Al contrari, ens rèiem de nosaltres mateixos fent el programa”, continua.

És clar que el panorama radiofònic que impera aleshores és a anys llum del que coneixem ara. “No hi havia emissores locals ni municipals, ni somniar-ho. Hi havia les cadenes generalistes que permetia l’Estat i les emissores del Movimiento, i la Cadena Azul de Radiodifusión, que era de la Falange. I encara que soni molt gruixut, justament eren aquestes les emissores on de vegades es feia la feina més bona i activa, perquè eren portades per gent jove i gairebé no tenien control polític”, aclareix.

“No hi havia emissores locals ni municipals, ni somniar-ho. Hi havia les cadenes generalistes que permetia l’Estat i les emissores del Movimiento, i la Cadena Azul de Radiodifusión, que era de la Falange”

En tot cas, els Radiofonistes Associats han d’aconseguir la manera de vendre els seus programes innovadors a aquestes ràdios. I la solució la troben en la Fundació de Serveis de Cultura Popular, vinculada a la Fundació Bofill i que té com a objectiu la difusió cultural i la normalització de la cultura catalana. A ells els presenten la proposta d’Ona i ratlla, un programa sobre literatura catalana en què s’entrevisten diferents autors catalans.

De seguida s’entusiasmen i comencen una col·laboració que durarà anys. El funcionament és el següent: els Radiofonistes creen els programes, que són contractats per la Fundació, i aquesta s’encarrega de cedir-los de manera gratuïta a una trentena d’emissores d’arreu dels Països Catalans.

“No paràvem en tot el dia, érem joves i teníem molta energia”, recorda Roura. Durant els anys següents, creen una gran quantitat de programes que marquen un abans i un després en la ràdio catalana. Amb Ona i ratlla tenen l’oportunitat de fer entrevistes a personatges com Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany o Joan Brossa, alternant-los amb autors aleshores novells, com Quim Monzó, el qual, de fet, va ser qui va dissenyar el logotip dels Radiofonistes Associats.

“Anàvem amb un magnetòfon portàtil per gravar i havíem d’anar canviant la cinta, vigilant la velocitat... I després, a casa, fer la transcripció i els talls de veu, tot amb tisores i una mena de cel·lo especial que de vegades es trencava”

“Recordo anar a casa de Pere Calders o de Carme Riera i fer converses que duraven hores. Anàvem amb un magnetòfon portàtil per gravar i, és clar, havíem d’anar canviant la cinta, vigilant la velocitat... I després, a casa, fer la transcripció i els talls de veu, tot amb tisores i una mena de cel·lo especial que de vegades es trencava. Fins i tot les cintes es podrien. Abans, el sistema de treball era molt bèstia, res a veure amb ara”, rememora.

Amb l’arribada dels vuitanta, els radiofonistes estrenen el programa Catalunya 80, amb què presenten moltes entitats dinamitzadores de tota una nova cultura i manera de viure l’època de la Transició, com la part més transgressora de l’Institut del Teatre, el Comitè Antinuclear de Catalunya o la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel.

També fan programes com El fil dels dies, on es tracta de temes relacionats amb les tradicions i les creences populars catalanes, o Els quatre cantons, amb taules rodones sobre temes d’actualitat. “Es feien debats de temes com l’individu i l’estat, les noves religions…, o portàvem polítics com Macià Alavedra o Rafael Ribó, que encara era del PSUC”, explica Roura, que no recorda que s’hagués parlat mai de política, sinó més aviat de cultura. “Vam muntar debats quan ningú en feia”, considera.

Ara bé, si hi ha un programa que destaca especialment, és La ràdio de vidre, en què es difon un conte per a cada dia de l’any i en el qual també participa Aurora Ballester. 365 programes de mitja hora amb un conte tradicional o d’algun autor de primera fila. “Va ser una feina titànica; encara avui s’emet en algunes emissores que tenen el disc”, assegura Roura, que recorda que el 23-F els va enxampar mentre gravaven un dels programes.

A banda de dedicar-se a enregistrar programes a l’estudi de la plaça Trilla, els membres de l’equip també tenen altres feines. Maria Gorgues entra com a presentadora a TV3, i Eduard Delgado comença com a tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, sota el mandat de Narcís Serra, i impulsa la creació dels centres cívics. “Jo també estava a Ràdio 4 fent el programa Mainada i feia de freelance en altres programes, com el Digui, digui”, explica Roura.

A mitjans dels vuitanta el panorama radiofònic català canvia i, amb l’aparició de ràdios lliures i municipals, l’oferta creix fins al punt que el projecte de Radiofonistes Associats deixa de tenir un sentit. De fet, Roura i Delgado són els responsables de la creació de la ràdio lliure La Campana de Gràcia.

Una de les últimes feines que fan com a equip és un estudi d’investigació sobre la realitat radiofònica del moment. “Ens vam repartir pel territori i vam sortir a fer qüestionaris per tot Catalunya sobre les emissores, la programació, l’ús lingüístic...”, recorda Roura, que creu que encara es deu poder trobar en algun arxiu públic.

“El que vam fer va ser donar una empenta a tot el que vindria”

Però Radiofonistes Associats Produccions arriba a la fi, de manera orgànica i natural, igual com ara succeeix amb la nostra conversa. “El que vam fer va ser donar una empenta a tot el que vindria. Això passa com sempre: tot té un cicle, amb pujades i baixades, però pot ser que una cosa no continuï perquè el context ja no ho reclama així”, reflexiona. Per a ell, els Radiofonistes Associats van ser un instrument molt important. I, com acostuma a passar, és habitual que aquests instruments no estiguin a la vista. “Les coses importants moltes vegades queden en un segon pla, i ja està bé que sigui així”, em diu abans d’acomiadar-nos. I, d’aquesta manera, tanca la porta del seu estudi, igual que ho fa amb una part de la seva història.