Persones

Els exercicis que manen a la vida

Diu que hem d’evitar el sedentarisme i fer activitat física de manera regular per mantenir-nos en forma, per cuidar el cos i la ment. La fisioterapeuta Maria Maly sap què necessitem per trepitjar amb força totes les dreceres del camí

per Magda Gregori Borrell

Els exercicis que manen a la vida
Un somriure sincer i espontani que explicita la seva passió per la feina. L’actitud de la Maria és, gairebé, contagiosa per caminar per la vida. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Fes salut, practica esport. Aquesta és una frase repetida als mitjans de comunicació, a les escoles i als centres sanitaris. Perquè el nostre cos reclama moviment, activitat. Aturar-se pot ser sinònim d’atròfia, de rigidesa i, fins i tot, de lesió. Però conèixer-ne la teoria no és garantia de res. Ha d’anar acompanyada de força de voluntat, constància i compromís. Prevenir és millor que curar? Qui pot respondre-ho és la Maria Maly, fisioterapeuta de l’Hospital de Palamós. “Hi ha una connexió entre el cos i la ment. Cal escoltar el cos i moure’s. Necessitem tenir una musculatura forta i flexible. I, per tant, cal fer activitat física de manera regular. El sedentarisme no ens aporta res de bo”, comenta. La Maria ens recorda quina és la millor recepta per garantir una vida activa. És qüestió d’aplicar-la, de caminar per la vida si no volem quedar encarcarats. Caminem.

“Si tens un problema a les cervicals per una mala postura, el que necessites canviar són els teus hàbits. Cal buscar-ne l’origen. Nosaltres no fem miracles”

Perquè la feina de la fisioterapeuta va més enllà de la promoció d’hàbits saludables. Intervé també quan una persona necessita rehabilitar-se d’una lesió o quan hi ha algun altre problema de salut. Col·labora amb els pacients per superar plegats un problema. “Com a fisioterapeuta intento donar eines perquè el pacient trobi una solució. Per exemple, si tens un problema a les cervicals per una mala postura, el que necessites canviar són els teus hàbits. Cal buscar-ne l’origen. Nosaltres no fem miracles”, afirma.

Perquè creure en solucions màgiques no és real, només pot crear falses esperances. La Maria, com a coordinadora de rehabilitació del Baix Empordà, diu que el propòsit és que la seva feina s’adapti i s’adeqüi a les necessitats de cada pacient. “Hem de treure’n el màxim potencial”, afegeix. Té pacients amb diferents diagnòstics, però els més comuns són els dolors lumbars, cervicals i d’espatlla. “Això s’explica per la nostra qualitat de vida, per una pèrdua de mobilitat o per poca elasticitat. A més, hi ha qui es passa moltes hores davant d’un ordinador o assegut al sofà, i això no ajuda gens. Cal fer exercicis per treballar diferents zones”, explica.

“La rehabilitació pot evitar una cirurgia, però també pot fer que hi arribis amb una musculatura molt més elàstica i més forta. I, per tant, després la recuperació pot ser més ràpida i millor”

Moure’s, activar el cos perquè aquest no se’n ressenti. Això també ens pot evitar una lesió i, per tant, un possible procés de rehabilitació. “Si es produeix una fractura és probable que el traumatòleg indiqui uns exercicis per guanyar elasticitat, força i coordinació. I aquesta és una feina que sovint fem conjuntament”, explica. Perquè el metge estableix un tractament i el fisioterapeuta acompanya el pacient per poder-lo executar. De vegades, aquesta orientació de la fisioterapeuta, en coordinació amb el doctor, pot acabar esquivant un procés de cirurgia: “Molts pacients creuen que hi ha problemes que només se solucionen entrant a la sala d’operacions. Es volen operar perquè pensen que és la solució més ràpida. En alguns casos sí, però no sempre. Recordo un cas recent d’una dona que no volia venir al fisioterapeuta, però el traumatòleg li va dir que, si no feia rehabilitació, no l’operaria. Després d’uns mesos fent uns exercicis determinats, vam aconseguir que pogués moure l’espatlla i alçar el braç ben amunt sense dolor. Llavors ja no es volia operar. La rehabilitació pot evitar una cirurgia, però també pot fer que hi arribis amb una musculatura molt més elàstica i més forta. I, per tant, després la recuperació pot ser més ràpida i millor”. Ho explica i dibuixa un somriure.

Sap quins exercicis determinen la nostra salut física, però també té clar que la seva feina acaba determinant la nostra salut emocional. És una combinació compassada. 
“Quan entra un pacient i et somriu és meravellós. Això em demostra que no només faig de fisioterapeuta, sinó que la meva feina va més enllà, que pot repercutir en l’estat d’ànim d’aquella persona”

Fa cara de satisfacció, aquella que una no pot amagar quan s’adona que la seva feina es tradueix en resultats. Perquè la vida és una combinació d’errors i èxits. I encara que no sempre siguin fàcils de mesurar, és gratificant veure que un pacient evoluciona, prospera, avança. I guanya així més qualitat de vida. “Quan entra un pacient i et somriu és meravellós. Això em demostra que no només faig de fisioterapeuta, sinó que la meva feina va més enllà, que pot repercutir en l’estat d’ànim d’aquella persona si veu que progressa.”

Cal treballar el cos perquè sigui àgil i flexible. La fisioterapeuta ens dona consells i pautes, però tot depèn de la nostra actitud, predisposició i força de voluntat. 

Perquè ella hi és per buscar solucions, però després tot depèn de nosaltres, dels pacients. Dels nostres esforços i autoexigències, de les nostres fortaleses i voluntats. I això és una cursa de fons: “No es treballa ni s’incentiva quines són les postures més adequades. Això caldria fer-ho ja a l’escola i a casa, des de ben petits. Tot i així, per sort, crec que cada cop tots som més conscients que cal portar una vida saludable, alimentar-se bé i fer esport però amb mesura, perquè després tenim sobrecàrregues per passar-nos, per forçar més del compte. És necessari trobar el punt mitjà”. La Maria ens ho recorda, però tots sabem que la vida és un joc d’equilibris. Es tracta de mesurar i ponderar per aconseguir la plena harmonia entre el cos i la ment. Per caminar amb seguretat, per recórrer el cercle de la vida. Recorreguem-lo.

“El que hem de fer sempre, a qualsevol edat, són estiraments, i els hem d’adequar a la nostra tolerància”

En funció de cada etapa, ella afronta uns problemes o uns altres. “La majoria d’infants que tractem tenen alguna fractura. En joves i adolescents ens trobem, sovint, les conseqüències d’un accident de cotxe o moto. A partir dels quaranta-nou anys, molts casos de mal d’esquena i cervicals, perquè comencem a perdre qualitat muscular i anem sobrecarregant. I en la gent més gran, tot depèn també de si són persones actives o no. Una senyora de setanta anys que fa esport no ha de venir tant, i si li passa alguna cosa, potser es recuperarà més ràpidament. El que hem de fer sempre, a qualsevol edat, són estiraments, i els hem d’adequar a la nostra tolerància”, comenta. El consell que ens dona, probablement, no ens ve de nou. Però cal introduir-lo a la nostra rutina d’exercicis, hem d’interioritzar-ho perquè formi part de la nostra vida diària, i així evitar queixar-nos de mal d’esquena, de dolor cervical o d’una sobrecàrrega muscular. La Maria pot ajudar-nos a trobar les postures més adients, ens pot indicar els exercicis i hàbits més apropiats o ens pot recomanar quins estiraments hem de fer. Però després ella ho deixa a les nostres mans, la responsabilitat de fer treballar adequadament el cos és només nostra. Encara que, sovint, necessitem aferrar-nos al suport de diferents professionals.

“Acabes coneixent cada pacient. T’expliquen anècdotes, i alguns, tota la seva vida. I no em molesta gens. També hi ha casos que t’absorbeixen molt, als quals t’aboques i, per tant, aquesta coneixença és inevitable. Per a mi els pacients no són un número”

“Cadascú té la seva funció. El metge et pot diagnosticar una lesió i operar-te, el personal d’infermeria et fa les cures, el fisioterapeuta t’ensenya uns exercicis. I tota la cadena ha d’estar ben connectada; si no, no té sentit. El treball en equip és essencial”, assegura. Diferents peces que, ben afinades, adoben una bona sintonia. Alhora, aquesta feina acaba creant sovint uns llaços ferms entre professionals i pacients. Potser sense buscar-ho, potser sense pretendre-ho, es genera un sentiment d’empatia: “Acabes coneixent cada pacient. T’expliquen anècdotes, i alguns, tota la seva vida. I no em molesta gens. També hi ha casos que t’absorbeixen molt, als quals t’aboques i, per tant, aquesta coneixença és inevitable. Per a mi els pacients no són un número”. Se la veu una dona propera i agradable. Sembla difícil que et pugui fer mala cara. Tens la sensació que tota ella transmet positivitat. Per la vehemència amb què parla, per les reflexions que fa. Es pren cada pacient i cada cas com el que és: una peça única.

La Maria intenta crear una relació de complicitat amb els pacients. Considera que aquesta sinergia és positiva per a ambdues parts i que, fins i tot, pot determinar l’èxit d’un procés de recuperació.

I encara que això pugui semblar evident, no sempre ho és. Depèn de cada professional, de la seva implicació, de la seva passió, de les seves conviccions. Cadascú entén el sentit de la responsabilitat a la seva manera i el tracte amb els pacients no és mai un procés preestablert. “Necessito anar seguint l’evolució de cada pacient, i quan veus que al cap d’uns mesos han fet un gran canvi, realment és molt gratificant”, comenta. Perquè qualsevol pas endavant que fa una persona és també un salt victoriós de la Maria. Encara que ella, per la seva prudència, no vulgui reconèixer-ho explícitament i n’atorgui tot el mèrit al seu pacient.

“Hem de corregir les males postures, també quan fem una cosa tan recurrent com mirar el mòbil”

Anem acabant la conversa, però abans, com si es tractés d’un recordatori, li dic que em doni el darrer consell, aquell que ben aplicat hauria de ser imbatible. Amb la seva actitud decidida sentencia: “Cal evitar el sedentarisme i fer activitat física de manera regular per assegurar-nos una musculatura forta i flexible. Sempre acompanyada de bons estiraments i rutines. Hem de corregir les males postures, també quan fem una cosa tan recurrent com mirar el mòbil”. Ho diu i inevitablement reviso la meva postura, com si es tractés d’un acte reflex.

Ens acomiadem, però la Maria insisteix que el millor és prevenir, fer aquells exercicis que ens podran salvar d’un problema més seriós. I això vol dir prendre consciència del nostre propi cos. Sempre, cada dia, en cada acció, en cada moviment. Perquè això acaba condicionant la nostra salut física, la manera com trepitgem la vida.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris