Històries

Beure’s Londres a galet

A mitjan segle XX beure amb porró a Londres era d’allò més ‘cool’ gràcies a un malabarista del beure a galet anomenat Pep Solsona. ‘One titiu, two titius, three titius...’

per David de Montserrat Nonó

Beure’s Londres a galet
Pocs mesos després de veure destruït el seu primer restaurant per les bombes nazis, en Pep Solsona obre a Dean Street, al barri del Soho de Londres, la primera Casa Pepe. (Fotografia d’Alamy Stock Photo)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’escriptor Henry Swinburne escrivia el 27 d’octubre de 1775 des d’una fonda de Sant Celoni que “la manera de beure en aquest país és curiosa: mantenen una ampolla de vidre de cul ample amb el braç estirat, i deixen que el vi els caigui per un llarg galet a les llengües; pel que puc veure, la seva perícia en aquest exercici ve de la pràctica freqüent...”. Swinburne va patir un xoc cultural. Es va avançar al seu temps. Gairebé 200 anys. Si l’escriptor hagués habitat el Londres de mitjan segle XX no li hauria calgut ni passar per Sant Celoni, perquè el rei del galet, el restaurador Pep Solsona, li hauria fet els honors.

Per contra, l’escriptor britànic George Orwell, ja en ple segle XX, desmitificava el porró a Homenatge a Catalunya en considerar-lo un estri inconcebible per beure. “Menjàvem en taules de cavallets, molt llargues, i en plats de llauna permanentment greixosos, i bevíem amb una cosa horrible que en deien «porró». Un porró és una mena de flascó de vidre amb un braç punxegut del qual brolla un rajolí de vi cada vegada que aixeques enlaire l’estri; així pots beure a distància, sense tocar el porró amb els llavis, i el pots passar de mà en mà. Jo, de seguida que vaig veure com funcionava, allò del porró, em vaig imposar i vaig exigir un got. Als meus ulls, els porrons s’assemblaven massa als orinals de vidre per als malalts, especialment quan eren plens de vi blanc.” Afortunadament per a en Pep Solsona, no tots els londinencs opinaven de la mateixa manera.

En Pep Solsona en una de les seves actuacions davant dels clients londinencs mostrant la sofisticació de com beure amb porró. (Fotografia de Mainwaring Evans Ed.)

La història d’en Pep Solsona comença el dia dels Sants Innocents de 1902 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell). Aquell 28 de desembre, al si d’una família ramadera de sis fills, si arriben a dir a en Pep que serà el mag del porró a Londres també li hauria semblat una broma. La vida, a vegades, és una broma divertida, però també pot ser molt dura i convertir-se en una facècia pesada. En Pep és el petit de la família. No hi ha tant fato per a tanta criatura ni per comprar quatre llibres per anar a estudi. I quan encara no havia fet ni dotze anys, en Pep ja havia passat d’aprenent per l’Hotel Espanya de Lleida i per l’Hotel Colón de Barcelona, per, amb quinze primaveres, continuar remenant al Cercle Eqüestre. Quan li toca fer el servei militar és destinat als fogons i li toca cuinar una paella al rei Alfons XIII de Borbó durant unes maniobres al Marroc.

Les classes magistrals d’en Pep són obligatòries si com a mínim vols aconseguir fer un ‘titiu’ sense haver d’acabar a la bugaderia a fer neta la brusa o la camisa

Per airejar-se de la cuina castrense no va trobar millor lloc que l’Alt Empordà. La tramuntana li ventila les idees mentre segueix treballant en diversos establiments de Roses en plena dictadura de Primo de Rivera. Es posa el davantal per entrar a pencar en un restaurant rosinc on coneix Dolors Deulofeu, amb qui decideix lligar la maionesa i s’hi promet. Però abans d’enfilar-se mútuament l’anell definitiu, en Pep encara torna un temps a fer feina a l’Hotel Majestic de Barcelona i el 1926 fa les maletes amb rumb a Londres.

En Pep comença per dalt de tot a la capital britànica: el Martínez. La classe benestant de la capital britànica, la que té possibles per esmorzar, dinar i sopar amb estovalles, vaixella i coberteria de luxe, té entre els seus establiments preferits el restaurant espanyol Martínez de Swallow Street, a tocar de Piccadilly Circus. Inaugurat el 1923, torna a tenir entre els seus comensals el mateix Alfons XIII de Borbó, que cuida el morro fi després d’atipar-se de pel·lícules pornogràfiques. Però el 1928 en Pep Solsona torna a Roses per casar-se amb la Dolors i endur-se-la a Londres.

Façana remodelada del restaurant d’en Pep Solsona a Dean Street, al barri londinenc del Soho, per projectar ja des del carrer el porró català.

Però en Pep no en té prou amb el Martínez. Necessita el seu projecte. El 1931 munta el restaurant Barcelona a Beak Street amb un soci originari de la capital catalana. El 1933, un altre pel seu compte, l’Spanish Garden Club, a Leicester Square. No només s’hi menja. De sobretaula hi ha xerinola. Música i espectacles en directe. L’aventura dura cinc anys. No els acaba de satisfer el projecte. En Pep i la Dolors necessiten fer la seva als fogons i a la sala, i el 1936 obren el restaurant Espanya a Wardour Street, en ple barri de Soho.

En Pep alça el porró i Hitler alça el braç per fer la vida impossible als londinencs. El 1940 un projectil nazi rebenta el restaurant d’en Pep i la Dolors, però són els primers d’entomar la crida del primer ministre, Winston Churchill: “Keep calm and carry on”

Els anglesos veuen tan complicat això d’enfilar el rajolí per la boca com un espanyol arribar a creure que algun dia Gibraltar tornarà a ser seu. Les classes magistrals d’en Pep són obligatòries si com a mínim vols aconseguir fer un titiu sense haver d’acabar a la bugaderia a fer neta la brusa o la camisa.

I en una d’aquestes demostracions, el 1937, en Pep és empès accidentalment per un cambrer. El rajolí, malgrat tot, va del front a la boca en una mena de cua de cavall vínica perfecta que recorda els salts d’aigua de Sant Miquel del Fai. La pirueta porronaire desperta una ovació a la sala. De l’accident en fa virtut i es converteix ja pràcticament en una mena de número de teatre íntim, de petit format, que repetiria fins a l’avorriment per a uns clients embadalits cada vegada que veien alçar els porrons d’en Pep amb la senyera gravada al vidre. El secret rau, segons el mateix Pep, a controlar el moviment instintiu d’alçar el cap i mantenir-lo dret.

A partir de la dècada dels cinquanta del segle XX, en Pep Solsona ja té dos restaurants a Londres per fer encara més cèlebre el porró català. 

Mentre en Pep alçava el braç per deixar caure un dels seus rajolins hipnòtics cara avall, Hitler alçava el braç per fer la vida londinenca impossible. El Blitz, el reguitzell macabre de bombardejos de la Luftwaffe nazi sobre Anglaterra, trinxava Londres de dalt a baix. El 12 d’octubre de 1940 un projectil rebenta el restaurant d’en Pep i la Dolors. Però el matrimoni és el primer d’entomar la crida del primer ministre, Winston Churchill: “Keep calm and carry on”. Al cap de quatre mesos, el 15 de febrer de 1941, tornen a aixecar la persiana com a Casa Pepe. Aquesta vegada al número 52 de Dean Street.

Anunci d’en Pep Solsona a la premsa londinenca anunciant la reobertura del seu restaurant en un nou emplaçament després dels bombardejos del Blitz nazi de 1940.

I ho proclama als quatre vents, d’on continuen apareixent els temuts bombarders de Berlín, amb un anunci a la premsa: “Respectuosament, vull informar que he inaugurat recentment Casa Pepe. Aquest restaurant és una repetició del desaparegut Espanya de Wardour Street, que va haver de tancar a causa de l’acció de l’enemic. El propietari donarà la mateixa benvinguda i tracte personalitzat que va demostrar a l’antic local. Atentament, Pep Solsona”. En plena Segona Guerra Mundial, el local de Solsona també era un dels habituals del doble agent català Joan Pujol Garcia, àlies Garbo —sobre qui LA MIRA ha produït el pòdcast Debriefing Garbo—, quan dinava amb el seu company de l’MI5 Tommy Harris mentre ordien la trama per enganyar Hitler amb el desembarcament de Normandia.

En Pep és un malabarista del porró, una estrella popular que forma part de l’imaginari londinenc de mitjan segle XX

De mica en mica, després de la Segona Guerra Mundial, Londres es va refent i el negoci del matrimoni català tira d’allò més bé. El 1950 obre una segona Casa Pepe a Fulham Road, 151, al barri de Chelsea, amb un local a la planta baixa que agafa vida pròpia amb el nom de La Taberna l’any 1955. En Pep ja no és un restaurador com tants d’altres. En Pep és un malabarista del porró, una estrella popular que forma part de l’imaginari londinenc de mitjan segle XX.

Tant és així que, fins i tot, un actor tan mític com Peter Ustinov —protagonista, entre d’altres, del film Quo vadis, de 1951— li prologa el llibre The Casa Pepe book of Spanish cooking, publicat el 1957. Tot i presentar-se com un llibre de cuina espanyola, es fonamenta en bona part en la cuina catalana i, en menor mesura, en la basca, la gallega i fins i tot la internacional, amb una presència absolutament testimonial de la gastronomia de base castellana. El reguitzell de plats catalans parla per si sol: escudella catalana, sopa barcelonesa, sopa de musclos a la catalana, suquet, sopa de rap a la catalana, bacallà i llagosta “a la llauna”, llagosta i gambes de la Costa Brava, costelles de porc “a la pageseta” —tradueixen pageseta en el glossari com a “Catalan country girl”—, estofat a la catalana, estofat de vedella a la Francisqueta, faves a la catalana, fetge de vedella Berenguer, peus de porc a la catalana, pollastre amb samfaina, paella valenciana, canelons, allioli, romesco... En Pep Solsona no es pot estar de rematar l’obra amb un epíleg dedicat al porró, la marca de la casa, la icona, el tòtem. Solsona en fa un repàs històric a partir de les primeres troballes de recipients similars vinculades als fenicis i als d’origen grec, datats del segle VI aC, apareguts a les excavacions del golf de Roses.

Un porró gravat amb la imatge d’en Pep Solsona bevent amb porró, convertit en una icona de l’exòtica manera de beure catalana. (Fotografia d’eBay)

Després de gairebé quaranta anys bevent-se Londres a galet, en Pep abaixa el porró el 1973. Keep Calm and drink as a Catalan.

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris