Tot sota control al Parlament
Posa ordre. Vigila. Contempla. Actua amb discreció. El Cesc Lacueva és uixer de la cambra catalana, ell en garanteix el bon funcionament. Una feina que canvia d’intensitat en funció de les turbulències polítiques
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
No hi cap ni una agulla. Des del vestíbul del Parlament de Catalunya s’accedeix a la planta noble per l’escala d’honor i la zona ha quedat totalment col·lapsada. Centenars de periodistes acreditats per escriure la crònica del que creuen que pot ser un dia transcendent. És divendres, 27 d’octubre de 2017. La cambra catalana aprova la declaració d’independència de Catalunya. Ni fites, ni cordons de seguretat. Hi ha tanta gent que els uixers, que s’encarreguen del servei de seguretat interior de la cambra, queden desbordats. El Cesc Lacueva observa i fa mans i mànigues per intentar controlar la situació. Fa 12 anys que és uixer del Parlament i mai havia viscut una situació semblant. El dia 10 d’octubre havia seguit el ple des de dins de l’hemicicle perquè se li va assignar aquest espai de treball. Però avui, des de la planta noble, veu gent plorant de por i d’alegria. La seva actitud disciplinada i discreta avui s’ha vist superada per les circumstàncies.
“Et sorprèn molt la bellesa del Parlament. És una meravella. Ara ja ho he normalitzat, però al principi em va costar”
Quan ell va aterrar al Parlament de Catalunya el clima era molt més tranquil. Es vivia en l’anomenat “oasi català”. Era l’any 2006. L’arrencada del segon tripartit, encapçalat per José Montilla. Després de superar unes oposicions, el Cesc va aconseguir una plaça d’uixer. Mai abans havia trepitjat la cambra catalana i fins i tot no tenia clar on estava situada: “Jo, com molta gent, pensava que era a la plaça de Sant Jaume”. Però va arribar el dia d’enfilar l’escala noble, caminar pels passadissos i entrar dins l’hemicicle. Els uixers del Parlament van circulant per diferents espais. Mai els trobes al mateix lloc. I s’ocupen de tasques ben diferents. Des de controlar que tothom qui es mou per un indret dugui l’acreditació fins a garantir que els diputats tinguin aigua quan enraonen des del faristol. I aquestes eren algunes de les feines que el Cesc havia d’aprendre. Per això, els primers dies només feia una cosa: contemplar. “Quan vaig entrar, la gent deia: ‘Aquest noi no parla’. No coneixia a ningú i volia observar”. Encara no tenia experiència però, a més a més, estava fascinat: “Et sorprèn molt la bellesa de l’edifici. És una meravella. Ara ja ho he normalitzat, però al principi em va costar”.
Els inicis sempre són inquiets. Sobretot, quan es tracta d’una institució farcida de protocols. És a dir, de dinàmiques que s’han de complir a la perfecció. Un exemple: els uixers han d’acompanyar el president de la Generalitat quan arriba o marxa de la cambra catalana. Pot semblar un formalisme, potser com ho era tocar un timbre quan arribava o marxava el president del Parlament. Sí, en passat. Perquè la presidenta Forcadell va decidir que preferia més discreció. “Un dia la presidenta Forcadell em va dir: ‘No vull aquest timbre, a qui ho he de dir?’. Jo li vaig respondre: ‘No es preocupi, ja me n’ocupo’. I no s’ha tornat a sentir més. El president Torrent tampoc el vol”, explica el Cesc.
“Quan vaig entrar al Parlament, la distància amb el president era molt gran. La presidenta Forcadell va intentar que el tracte no fos tan encarcarat. Encara que es mantenen els formalismes, la relació és més propera”
Roger Torrent ha seguit les passes de la seva predecessora i ha intentat mantenir una relació més propera amb els treballadors de la cambra. “Quan vaig entrar al Parlament, la distància amb el president era molt gran. La presidenta Forcadell va intentar que el tracte no fos tan encarcarat. Encara que es mantenen els formalismes, la relació és més propera”, assegura. I ho explica recordant que una de les feines més importants que fa és justament la protocol·lària. El president del Parlament cada dia rep audiències –és a dir, es reuneix amb sindicats, associacions, polítics, acadèmics o representants públics– i els uixers sempre hi són per garantir que tot funcioni a la perfecció. Com també s’encarreguen de controlar altres actes que es puguin fer a la cambra, des d’ofrenes florals fins a jornades temàtiques. Ells controlen l’accés en aquestes activitats, preparen els espais, avisen els informàtics si cal visualitzar una projecció o demanen aigües. Cuiden fins al darrer detall.
Però els detalls i protocols, de vegades, també els limiten. El Cesc ha de vestir amb americana i corbata. Hivern i estiu. Per això, els mesos de més calor són pesats. Només les sales més petites estan ben climatitzades. Fins fa molt poc, no tenia més remei que intentar temptejar la xafogor. Per sort, gràcies a la intermediació d’una diputada, ara els mesos de juliol, agost i setembre pot anar sense americana els dies que no hi ha ple ni comissions.
“Quan hi ha eleccions, se’ns gira molt d’enrenou perquè en funció dels resultats cal redistribuir tots els despatxos de cada formació”
Tot depèn també de les activitats parlamentàries. La feina dels uixers canvia en funció de si hi ha o no ple, si la cambra es dissol o de si es fan reunions de comissions. El dilluns al matí és el moment de la setmana que hi ha menys moviment per la cambra catalana. És quan es reuneixen els partits per perfilar les seves estratègies polítiques i, per tant, els diputats no trepitgen el Parlament. A partir de la tarda, l’activitat va augmentant. Això sí, segons explica el Cesc, aquesta institució “mai està buida”. Algú o altre desfila pels seus despatxos i passadissos. I, per això, els uixers sempre tenen feina. Durant el temps que dura una legislatura i també quan es convoquen eleccions. La celebració d’uns comicis comporta molta feina per als uixers. “Se’ns gira molt d’enrenou perquè en funció dels resultats cal redistribuir tots els despatxos de cada formació. Per exemple, la primera vegada que es va presentar Ciutadans en unes eleccions (2006) va aconseguir tres diputats. Ara en té 36. Això vol dir moure taules, cadires, armaris... i el que faci falta”, assegura el Cesc.
Ells sempre estan a disposició dels diputats. Tant fora com dins de l’hemicicle. El dia de ple, alguns se situen darrera la mesa del Parlament per cooperar amb la feina que fa el president, els vicepresidents i els secretaris. Per facilitar-los documentació o, fins i tot, avisar-los d’un petit descuit. El Cesc confessa, amb un somriure, que alguna vegada han hagut d’avisar el president del Parlament perquè no ha engegat el rellotge quan parlava un diputat. Els uixers també garanteixen que ningú xerri més del compte. Controlen que es compleixin els minuts de paraula. Tot cronometrat.
La seva és una feina metòdica. Vigilen. Inspeccionen. D’ells depèn la seguretat dins la cambra. Fan de policies. Això sí, sense pistola. “No sabem ni judo, ni karate, ni res d’això. De fet, si hi ha un problema greu, avisem els Mossos d’Esquadra”, detalla el Cesc. Truquen als agents si hi ha algun incident i també busquen la metgessa del Parlament si algú pateix un desmai o un problema de salut. Són els missatgers. Per notificar aquests petits accidents o per fer la feina que també se’ls hi escau: portar el correu interior. Molts documents oficials encara s’han de fer en paper i, per tant, ells els fan arribar als seus destinataris. Els correus electrònics encara no han aconseguit sepultar aquesta funció dels uixers.
“Quan els diputats pugen al faristol, actuen, assumeixen un rol. Però el tracte amb ells no és mai tan crispat, no té res a veure”
La tecnologia canvia dinàmiques, però el tracte de tu a tu encara es manté. Per això, familiars i amics pregunten al Cesc quina és la seva relació amb els diputats, els seus companys de feina. Ell no eludeix la resposta, però intenta sempre ser políticament correcte: “Quan pugen al faristol, actuen, assumeixen un rol. Però el tracte amb ells no és mai tan crispat, no té res a veure”. Tot i així, la seva relació moltes vegades es resumeix amb un “bon dia”, “bona tarda” o “que vagi bé”. Prudent i respectuós com és sempre es preocupa perquè res del que faci pugui molestar els representants públics. Diu que forma part del seu treball.
Una feina protocol·lària que el 27 d’octubre de 2017 es va veure capgirada pel context. Per a ell també va ser un dia excepcional. Ells hi són per posar ordre. I sempre ho aconsegueixen, malgrat la voràgine política del país.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari