Històries

Les primeres heroïnes anònimes

Són dones que van néixer a principis del segle XX. Han viscut la misèria, la guerra i el franquisme. Filles, mares, esposes o àvies que han fet de l’esforç i el treball la seva supervivència

per Magda Gregori Borrell

Les primeres heroïnes anònimes
La Maria, de 92 anys, va escollir la seva vida: no es va casar ni va tenir fills. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

A Catalunya, el 1910, hi havia 2.084.868 persones. La meitat eren dones. A Barcelona, 590.000; a Tarragona, 169.900; a Girona, 159.600; i a Lleida, 138.800. A Avinyó (Bages), el 1917, neix la Ramona Musoll. A Miralpeix (Noguera), el 1921, la Rosa Finestres. A Berga (Berguedà), el 1925, la Maria Cuartielles. A Barcelona (Barcelonès), el 1929, la Conxita Castell. Filles, esposes, mares o àvies que van fixar, conscientment o sense adonar-se’n, les bases del que ara anomenem feminisme.

Entre els anys que elles van néixer, del 1917 al 1929, Catalunya va viure un creixement demogràfic important. La capital del país, que el 1900 només tenia 533.000 habitants, va duplicar aquesta xifra fins arribar als 1.005.565 censats. Un patró que es va repetir a la resta de demarcacions. De 15.787 a 21.845 persones a Girona. De 21.432 a 38.680 a Lleida. I de 23.423 a 30.747 a Tarragona. La Ramona, la Rosa, la Maria i la Conxita van néixer en uns anys d’expansió demogràfica, política i social. Unes dècades de canvis que es van veure després estroncades per la guerra i la postguerra. Però la necessitat de supervivència, de construir i reconstruir, les ha convertit en heroïnes anònimes.

La Rosa, nascuda a Miralpeix, té ara 97 anys. La seva vida va canviar quan va esclatar la Guerra.

Van créixer en una societat pobra, envoltada de misèria. A la Rosa i a la seva germana Maria les despertava cada matí el seu pare, en Pau, amb un tros de pa, un fet que feia enfadar la seva mare, la Rosalia, perquè deixaven el llit ple de molles. Les engrunes de pa eren el tresor per fer sopes. Aquest costum només es trencava els dimecres, quan els pares des de Miralpeix, un poble de 14 cases avui colgat pel pantà de Rialb, anaven a mercat a Ponts. Aquell dia els deixaven per esmorzar pa amb xocolata i una tassa amb una mica d’anís i vi blanc. “Teníem quatre o cinc anys, però recordo que sempre venia un gat i ens tombava el got a ma germana o a mi”, explica la Rosa. I de l’anís i el vi blanc de la Rosa al xampany de la Ramona del Bages. Amb 11 anys va quedar òrfena de mare i va emmalaltir. El metge va diagnosticar-li una greu pneumònia i va conscienciar el seu pare que difícilment se’n sortiria. Però li va fer una promesa: “Si et cures, et pagaré una ampolla de xampany”. I així va ser. Per això, la Ramona diu somrient: “Mira si em vaig curar que encara en bec”. El xampany va esdevenir el símbol de l’esperança.

Dels seus anys d’infància, pocs els van passar en una aula. La Rosa va estudiar fins als 14 anys i recorda bé les classes de matemàtiques perquè són les que més li agradaven. En canvi, diu que el dibuix l’avorria. Les hores d’estudi les combinava amb estones d’esbarjo quan arribava a casa. Els pares tenien un corral amb unes quantes gallines i hi anava cada tarda. Sopava ben d’hora i el pare li explicava un cuento abans d’aclucar els ulls. Ella va poder anar a estudi, però no totes les dones de la seva generació van tenir aquesta sort. És el cas de la Conxita, que amb prou feines sap llegir i escriure. El seu únic record d’escola és fent la comunió. No va anar mai a classe, però un dia es va sumar a una colla de nois i noies que, sense que ella en fos conscient, estaven fent cua per combregar. Com la Conxita, la Maria tampoc va anar gaires anys a la seva escola de Berga, per això, el poc que sap de lectoescriptura ho ha après de forma autodidàctica. Tot i així, ens confessa que es va haver d’esperar uns anys i que va ser, ja en ple franquisme, quan va aprendre a llegir a través de les novel·les de la Corín Tellado: “Eren històries curtes, però jo potser necessitava una setmana per llegir-les”. L’elecció literària de la Maria era plena d’intencionalitat. Aquestes obres es caracteritzaven, en aquell moment, per trencar molts tòpics i per parlar de temes eròtics de forma intel·ligent.

Fins al 1930, el 64% de les dones catalanes eren analfabetes

Cap de les nostres quatre protagonistes va fer estudis superiors, però va ser justament l’any 1910, abans que naixessin totes elles, quan el govern liberal de Canalejas va suprimir alguns dels obstacles legals perquè les dones poguessin accedir a la universitat. Durant el primer terç del segle XX, el percentatge de dones matriculades a la Universitat de Barcelona mai va superar el 10%. La majoria que trepitjaven les aules cursaven estudis de farmàcia, medicina o humanitats. Eren les carreres considerades socialment més adients per a elles. Tot i així, moltes en acabar la seva etapa acadèmica, no exercien la professió. Malgrat que, a poc a poc, les dones van anar construint el seu futur per arribar a l'ensenyament superior, fins al 1930, el 64% d’elles eren encara analfabetes.

La Conxita, nascuda el 1929, mai va poder anar a estudi.

Les nostres protagonistes van haver d’espavilar-se de ben joves per portar diners a casa. La Conxita, amb tan sols vuit anys, ja cuidava mainada. I així també ho va fer la Rosa que, amb 15 anys, va fer cap a una casa de Ponts on cuidava els fills dels amos. La discriminació legal, les desigualtats educatives i polítiques i les restriccions laborals convertien les dones, en el millor dels casos, en governadores de la llar. La gran majoria eren treballadores i mestresses de casa que es dedicaven en cos i ànima als fills i a la família. Les lleis provocaven la relegació social de la dona. Aquest fet no es va capgirar fins a la Constitució democràtica de la Segona República (1931-1939), quan es va instaurar la igualtat política i jurídica entre homes i dones.

És justament durant aquests anys quan les dones catalanes van guanyar visibilitat social i política. El 9 de desembre de 1931, l’estat espanyol va establir el sufragi universal i va reconèixer el dret de vot de les dones. Aquest fet va aixecar polseguera; tot eren reticències. Els partits d’esquerres consideraven que això suposava una greu amenaça. Pensaven, estereotipadament, que les dones eren conservadores, tradicionals i que, per tant, només votarien partits de dretes. Per això, les dones no van poder votar fins el 18 de novembre de 1933. Tot i així, les dones catalanes es van avançar uns mesos. L’escenari: Canet de Mar. L’ajuntament del municipi va fer un referèndum per saber si els seus ciutadans estaven disposats a assumir un deute de 250.000 pessetes per construir un mercat municipal. En un poble de 3.020 persones, 960 dones van votar. Les dones, que eren majoria, van fer que el seu “Sí” al mercat fos decisiu. Ja abans, durant el referèndum de l’Estatut del 1931, les dones van muntar un plebiscit paral·lel on 400.000 d’elles van votar assenyalant el futur. Aquest esperit alliberador va inspirar les altres dones del territori a començar a caminar soles, tot i que sempre amb el suport d’un home.

La Ramona, amb més de 100 anys, diu que l'únic secret per viure és "menjar bé i fer el vermut cada dia".

Eren dones actives políticament però, sobretot, eren molt pencaires. Treballaven de dilluns a diumenge i moltes no tenien ni una sola tarda d’oci. Aquest és el cas de la Maria, qui explica amb impotència que no va aprendre a ballar sardanes perquè el pare no li va deixar, encara que ell hi anava sovint amb una colla del poble. En canvi, la Rosa esperava amb delit els diumenges: “Era el dia que ens mudàvem i anàvem al ball. Fèiem festa major.” Era el gran moment de la setmana, el descans, la desconnexió. Però la seva vida és plena d’estralls i, per això, no sempre va poder ballar tant com hauria volgut.

La música es va acabar i el futur de les nostres protagonistes es va esfondrar amb el so de les bombes. La seva adolescència és sinònim de por, de misèria, de guerra. L’alçament militar del 18 de juliol del 1936 les va obligar a madurar a marxes forçades. Les famílies que tenien un petit hort van poder acampar més temps, però moltes van passar fam. La Ramona recorda com unes veïnes li robaven el tall de bullit del caldo perquè “no tenien res més”. I si no podien ni posar l’olla al foc, calia espavilar-se per emplenar l'estómac. “Menjàvem les llenties que no volien els soldats. Quan ells estaven tips, ens donaven el que els sobrava i escuràvem els seus plats plens de babes. Només algun tenia una mica més d’educació i, per llàstima, ens en donava abans de començar a menjar”, explica la Maria. Qui també ens diu que menjava sovint puré de pèsol amb soja i, per posar-hi el to d’humor que mai li falta, ens afegeix: “Ja feia la vida moderna”. La Maria menjava pèsols i la Conxita “robava” alguns grapats d’avellanes que després venia a la parada de metro d’Arc de Triomf de Barcelona. “No sé pas les que devia vendre perquè, si passes ganes i tens menjar a les mans, vas pessigant”, ens confessa.

“Després de la guerra, les festes majors eren molt tristes. Faltaven nois, homes. No sabies ni amb qui ballar”

Amb tanta negror, un cop acabada la guerra, ningú recordava les tardes de ball d’abans. L’ambient va quedar enrarit, la societat vivia una foscor difícil de pair: “Les festes majors eren molt tristes. Faltaven nois, homes. No sabies ni amb qui ballar”, ens recorda la Rosa. Alhora, el franquisme va instaurar un sentiment de recel i desconfiança perquè alguns sectors, sobretot els més catòlics, defensaven que si les dones treballaven fora de casa això suposava una amenaça per garantir el benestar de la família. La dependència econòmica era vital per mantenir la jerarquia de gènere dins la llar. Abans de la guerra, entre 1905 i 1921, el 24,4% de les vagues que es van fer a Catalunya van ser protagonitzades per dones. Però a partir de la dècada dels anys 40 tot es va capgirar. També la història de les entrevistades.

La vida de la Conxita va fer un gir de 180 graus quan va conèixer el Gabriel, qui va esdevenir el seu marit i pare dels seus quatre fills. “Ell era l’home de la casa, en tots els sentits”, explica. També ho veu així la Rosa. No li van dir quan s’havia de casar, ella va decidir el moment: “A mi m’agradava la festa. El Cisco, el meu promès, s’hauria volgut casar de seguida i jo el vaig fer esperar. Li vaig dir: jo encara em vull divertir, vull ballar.” Però quan va dir “Sí”, va ser per sempre. Fins i tot, sabent que ja no faria cap més ball, perquè al Cisco no li agradava.

“Quan era al cine, aprofitava per anar al bany quan tocava cantar el Cara al sol o veure el No-Do” 

Aquesta renúncia no l’hagués permès, la Maria. Per això va decidir no casar-se. Considerava que “ja en tenia prou” amb el seu pare i que no volia ser “una esclava” per “criar i fer feines, mentre els homes eren al bar a jugar a cartes i beure”. L’experiència familiar la va convertir, segons ens confessa, en revolucionària. Ens explica que el seu pare “cardava” perquè “no podia passar sense”, però un cop fets els “crios”, no els estimava. Amb 20 anys ja anava a la platja amb “pantalons curts blancs” i, si calia, s’enfrontava al seu pare. “No volia que anés amb vestit, sinó amb pantalons de vellut i xiruques. Sort que em vaig plantar. Un any, el dia de Pasqua, em vaig presentar al menjador amb un vestit i unes sabates i li vaig dir: 'Mireu, avui estreno i m’ho he pagat jo'. Ja no em va dir res”, explica orgullosa la Maria. És una dona ferma i de conviccions, per això també s’enorgulleix de dir que quan era al cine, aprofitava per anar al bany quan tocava cantar el Cara al sol o veure el No-Do.

“Amb el meu nòvio només ens podíem fer algun petó. Però res de tocar-nos! Si m’hagués quedat embarassada, els problemes haurien estat meus. No és que no en tingués ganes, però m’havia d’aguantar”

Totes elles veuen encara aquelles situacions que, com a dones, sempre els han molestat. Consideren que, en la majoria dels casos, és una qüestió d’incomprensió. “Amb el meu nòvio només ens podíem fer algun petó. Però res de tocar-nos! Si m’hagués quedat embarassada, els problemes haurien estat meus. No és que no en tingués ganes, però m’havia d’aguantar”, ens explica la Maria. Aquesta escena li serveix per il·lustrar-nos com l’amor i el festeig era, en aquell temps, un tema tabú. La Maria ens parla d’algun petó, però la Rosa ens admet que ni això. L’idiosincràsia dels pobles feia que estimar-se i enamorar-se no es mostrés en un petó,  ja que no n'arribava cap fins que la parella s'intercanviava els anells.

I si alguna dona quedava embarassada abans del matrimoni, s’encenien totes les alarmes. “Una pobra noia va morir després d’intentar fer-se perdre el crio. Els camioners xeringaven les noies que trobaven”, explica molesta la Maria. Això passava en ple franquisme. Per tant, quedava molt lluny el desembre de 1936, quan el Govern de la Generalitat va legalitzar l’avortament. Un decret que va signar l’aleshores conseller primer de l’executiu català, Josep Tarradellas. I també va quedar en paper mullat tota la feina que havia fet el doctor Fèlix Martí Ibáñez, autor de la primera norma catalana sobre interrupció voluntària de l’embaràs. La dictadura ho va dinamitar. L’església mai va compartir els arguments que a principis de segle defensava el doctor Ibáñez.

I si parlar d’un embaràs no desitjat era gairebé pecat, comentar els neguits o dolors de la menstruació, també. Algunes reconeixen que, fins i tot, les seves mares s’avergonyien quan a casa es parlava d’aquest tema. Per això, la Conxita se sent molt satisfeta de com va afrontar aquesta qüestió quan la seva filla va tenir la primera regla: “El dia que la meva filla va ser dona, a casa vam obrir una ampolla de cava. Els altres fills van preguntar: 'Què celebrem?' I vaig dir, ben orgullosa, que teníem una altra senyoreta a la taula i que faríem un brindis per a ella. Ho vam celebrar. No ho vam amagar mai”.

La Ramona, la Rosa, la Maria i la Conxita. Quatre històries familiars. Quatre testimonis que expliquen el que van viure 1.057.400 dones nascudes les primeres dècades del segle XX. Defineixen una manera de ser i de fer. D’afrontar els problemes i d’instaurar estils de vida. No totes elles ho reconeixen, però saben que van ser els pals de paller de les seves famílies. Per això, ara tenen molt clar quins consells han de donar a les noies més joves. “Que gaudeixin de la vida, que no s'emmerdin gaire aviat amb homes”, diu la Maria. Però els records de postguerra, anys de fam, també els van deixar unes ferides que ara, quan està a punt de complir 101 anys, la Ramona recupera quan li pregunten què cal fer per viure tant de temps: “Menjar bé i fer el vermut cada dia”.

“Potser seria més feminista del que he sigut, els mascles sempre han controlat la manada i això ja hauria de canviar d’una vegada per totes”

Casades o solteres, amb fills o sense, d’Avinyó, de Miralpeix, de Berga o de Barcelona, totes elles si tornessin a néixer voldrien tornar a ser dones. Això sí, com ens confessa la Conxita, “potser seria més feminista del que he sigut, els mascles sempre han controlat la manada i això ja hauria de canviar d’una vegada per totes”. Amb les seves filles, netes i besnetes, amb les seves idees, amb hores de treball i sacrifici, amb el seu esperit de supervivència passen el relleu a una nova generació.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris