Històries

Escolten el passat, parlen al futur

Neixen la darrera dècada del segle XX. Han crescut en un món global, però s’aferren a les xarxes tradicionals per viure, la família i els amics. Radiografien el present perquè saben que els recau la responsabilitat del demà

per Magda Gregori

Escolten el passat, parlen al futur
La vida de la Lali Comas va fer un gir quan va abandonar Avinyó (el Bages) per anar a estudiar Pedagogia a Barcelona. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

10 de novembre de 1989. Cau el mur de Berlín. Arriba el final de la Guerra Freda. És l’inici d’un nou temps, d’una societat oberta al món, d’una Europa global. Els canvis socials i culturals exploten i dibuixen una nova Alemanya. I de Berlín a Barcelona. D’enderrocar un mur a construir un organisme per superar barreres. El mateix any es crea l’Institut Català de les Dones (ICD). Una institució per visibilitzar el seu treball. Dels 76.752 naixements que hi va haver el 1989, 37.957 són dones. Representen la meitat de la població. Necessiten que es reconegui el seu treball i que se les valori com a motors econòmics i socials.

La llei que permet tirar endavant l’ICD data del 10 de juliol de 1989, pocs dies abans, el 24 de juny, va néixer a Granollers l’Alba Camp. Ella és la petita de tres germans. Després del Joan i del David, va arribar la noia. “La meva mare estava molt contenta de tenir una nena, la volia maca i de color de rosa, però jo sempre he estat molt matussera”, explica l’Alba. Recorda molt bé els anys d’infantesa a l’Escola Pia de Granollers, de posar-se la bata de ratlles blanques i blaves o de ser la primera en fer els deures quan tornava a casa: “Als meus germans els costava molt posar-se a estudiar, a mi no m’havien de perseguir. No em considero una eminència, però sempre m’he espavilat”. Aquells anys d’infantesa van quedar estroncats per una adolescència difícil. Amb 13 anys va perdre la mare, el referent femení de casa, la seva companya de confidències. Reconeix que hi ha coses que només parlava amb ella perquè amb el pare li feia “vergonya”. Una incomoditat que va haver de superar.

L’Alba Camp parla sense embuts. Una adolescència difícil, amb la mort de la seva mare, va marcar el seu caràcter decidit. 

Però aquesta relació és també la que la Lali Comas (Avinyó, 1995) manté amb la seva mare, la seva “millor amiga”. Tenen una complicitat “absoluta”. És filla tardana: quan va néixer la Lali la seva mare tenia 39 anys. El 1995, l’edat mitjana de les dones embarassades se situava als 30 anys. Una xifra que ha anat ascendint, fins a situar-se l’any 2017 als 32 anys. Ella vivia a casa amb els seus pares i el seu germà Arnau. Però en aquells anys van anar augmentant nous models de família. De les 178.600 monoparentals que hi havia el 1991, les dades van evolucionar fins a situar-se a les 221.000 el 1996.

“La padrina és el referent a casa, sempre hi és. Per mi representa una generació forta que s’ha adaptat a molts canvis”

La Lali respon al model clàssic de família, com també la Maria Fontova (Os de Balaguer, 1996). És la filla gran i sempre ha viscut amb els pares i els seus dos germans en un petit poble de 1.000 habitants de la Noguera. Però ella ha tingut dues mares. Ha crescut amb la seva padrina. És la dona valenta i ferma amb qui sempre ha compartit les seves inquietuds, pors i alegries. És ella qui li ha transmès l’amor pel camp i els animals. És ella qui l’ha reafirmat, qui l’ha ajudat a veure que el seu lloc és a la granja, al tros. Per això, la Maria s’ha format per dedicar-se al sector primari. Amb 22 anys té clar que vol tenir un ramat de cabres i fer formatges. I li deu a la padrina. “Ella és el referent a casa, sempre hi és. Per a mi representa una generació forta que s’ha adaptat a molts canvis”, relata.

La Maria va fer un cicle mitjà i superior de Producció Agropecuària i Ramaderia. I era l’única noia. S’ha sentit dir moltes vegades que “això és feina d’homes”, però té clar que cal “actuar amb normalitat, no cal demostrar res sinó treballar”. Ella va fer formació professional, en canvi, altres noies de la seva generació han optat per accedir a estudis universitaris. Aquest és el cas de la Laura Bastons (Sant Feliu de Pallerols, 1996). Estudia el doble grau d’Economia i Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Nascuda en un petit municipi de la comarca de la Garrotxa, a la Laura li va canviar la vida quan va aterrar a Barcelona: “Vaig descobrir un nou món, vaig obrir la ment”. Com ella, prop de 80.400 dones cursen estudis al sistema universitari públic català, segons xifres del curs 2016-2017. El nombre d’homes se situa als 68.900, lleugerament per sota. Les dones són majoria a la universitat. Tot i així, segons explica la Laura, les noies “hem de demostrar més coses perquè es vegi la nostra vàlua”. Posa un exemple de dins l’aula: explica que si una noia fa una pregunta poc encertada, de seguida, es fan comentaris desagradables. En canvi, si la pregunta la fa un noi “no passa res”. Alhora, també considera que són diferents les percepcions entre professors i professores: “Ells sempre són més apreciats i respectats”.

Mira la vida amb optimisme. La Laura Bastons estudia Dret i defensa que les lleis són una via per acabar amb el masclisme, però que també cal una gran feina social i cultural. 

Quan les quatres protagonistes van cursar els estudis de primària i secundària, a les escoles encara no s’havia introduït la perspectiva de gènere. De fet, el Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu de la Generalitat de Catalunya es va engegar el 2015 amb l’objectiu de revisar l’enfocament dels continguts i mètodes d'ensenyament per evitar models sexistes. La Lali fa ara algunes crítiques a l’educació que va rebre al seu col·legi d’Avinyó. Diu que quan tenia uns 10 anys, a l’escola van estudiar la reproducció sexual dels humans i li van fer llegir un llibre que només parlava de la relació entre homes i dones. “No t’explicava que existeixen diferents tipus de famílies, que hi ha mares o pares solters”, es queixa. I no parlaven d’intimitats.

"A la meva colla d’amics la regla encara és un tema tabú. Els nois, de vegades, et diuen: ‘Quin fàstic, parleu-ne en un altre moment’. Però és una cosa natural”

Però hi ha coses personals que no poden amagar-se. Es molesta quan alguns amics seus se senten incòmodes si parla de la regla. “A la meva colla d’amics encara és un tema tabú. Els nois, de vegades, et diuen: ‘Quin fàstic, parleu-ne en un altre moment’. Però és una cosa natural”, explica la Lali. Així també ho veu l’Alba. Amb 11 anys li va venir la regla i moltes de les seves amigues encara no la tenien. “Recordo molt bé el dia, m’estava posant el banyador per anar a la platja. La meva mare es va posar super contenta i jo li vaig dir: ‘No li diguis al papa’. Amb un moment ja ho sabia tothom”, descriu l’Alba. Aquella timidesa que va sentir la primera vegada, l’ha perdut amb els anys. Ara parla de la menstruació sense embuts amb la colla d’amics i si a algun noi li molesta, l’Alba respon taxativa: “Si et fa fàstic, agafa i marxa”. La seva actitud també va ajudar el seu pare quan ell va voler parlar amb ella de les precaucions que ha de tenir per evitar no quedar-se embarassada: “Al pare li incomodava tenir aquella conversa, però sentia que tenia l’obligació moral de dir-me que havia d’utilitzar preservatius. Vaig ser jo qui li vaig dir: ‘Pare, tranquil, no et preocupis’. A ell parlar d’algunes coses li costa”.

Les noies tenen la seva primera relació sexual als 16 anys. Així ho mostra un estudi de la Societat Espanyola de la Contracepció. I les xifres sobre interrupcions voluntàries de l’embaràs també parlen per si soles. L’any 2016, es van produir 19.661 avortaments voluntaris a Catalunya i 70 d’aquests corresponen a noies de menys de 15 anys. Tot i així, en la franja d’edat que més interrupcions d’embaràs es produeixen és entre els 20 i els 24 anys. Es van registrar un total de 3.697 casos el 2016. De fet, fins l’any 2010 no es va despenalitzar l’avortament a Espanya. La Llei estableix que les dones embarassades poden avortar fins a la setmana 22 de gestació. En fases més evolucionades de l’embaràs, només es pot interrompre si es detecten anomalies en el fetus incompatibles amb la vida o si el fetus presenta una malaltia greu i incurable.

L’Alba, la Lali, la Maria i la Laura parlen molt dels temes que les afecten com a dones. Saben que viuen en una societat canviant i on internet juga un paper central en les seves vides. “Gràcies a Instagram he conegut grups de dones ramaderes. M’interessa molt saber que fan altres noies. Per exemple, he descobert com són la majoria de granges a les Illes Balears: allà són més obertes que aquí, amb més espais a l’aire lliure”, explica la Maria. Les xarxes socials construeixen la seva vida laboral i personal, però també s’agafen a les relacions més tradicionals. La Lali considera que el grup d’esplai i la família han configurat la seva identitat. “Sortir del poble per anar a estudiar Pedagogia a Barcelona i Twitter em van ajudar a descobrir infinitat de coses. A Avinyó només em preocupava per saber a quina hora quedava amb les amigues o si el Barça havia guanyat o perdut. Però és a l’esplai on m’adono que no puc viure sense implicar-me en diferents causes. I és la mare qui m’ajuda a confiar en mi mateixa”, explica.

Malgrat que la Lali necessita la seva mare per afrontar diferents situacions de la vida, també la critica. Creu que forma part d’una generació “conformista”. Explica que en els dinars familiars són les dones qui serveixen. “Sempre ho han vist així i ho accepten. Sí que hi ha dones que no es deixen trepitjar, però n’hi ha d’altres que no intenten canviar res. Si jo dic ‘per què no s’aixeca algun tiet a ajudar-vos’, aleshores encara em mira tothom malament”, diu la Lali.

“No anar a votar és una falta de respecte a les persones que van lluitar perquè nosaltres puguem fer-ho, passar de la política vol dir no entendre res”

Per això, considera que la política és una eina de transformació social. Creu que és la clau per poder avançar. De fet, ella altera els estudis que mostren que prop d’un 60% dels joves catalans no confien amb la classe política. Recorda molt bé la primera vegada que va poder votar, va ser en unes eleccions municipals. “Em vaig llegir tots els programes electorals. El meu pare em va dir: ‘Segur que ets l’única persona que ho fa’. Jo volia decidir bé el meu vot, escollia l’alcalde del meu poble”, diu la Lali. I així també ho veu l’Alba. Li molesta que algunes amigues seves no hagin anat mai a votar: “És una falta de respecte a les persones que van lluitar perquè nosaltres puguem fer-ho, passar de la política vol dir no entendre res”.

La Maria Fontova és pagesa. S’ha fet un forat en un món on els homes sempre han tingut més protagonisme. 

Però la política no sempre arriba a totes les capes de la societat, ni pot impedir fets que, segons la Laura, són “injustos”. Fa pocs mesos, han obligat a casar a una amiga seva de 22 anys, de religió musulmana. Li costa pair aquesta experiència i no es para de repetir: “Com pot ser que això no hagi canviat o no hagi evolucionat?”.

Per això, la Laura entén el feminisme com una lluita. Considera que, com totes les batalles, tothom ho pot veure de formes diferents, però que “l’objectiu és la igualtat”. Una visió que comparteix la Maria, qui considera que el respecte és la base de qualsevol relació social.

Elles asseguren que tenen les idees clares, però saben que encara han de construir. Han après de les seves àvies o mares, escolten les que les han precedit, però teixeixen el futur amb les seves germanes o amigues. S’adonen que tot està per fer i que només tenen un camí: continuar. Elles tenen el futur. El volen atrapar.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.