Històries

No són superheroïnes: entre la vida i la professió

Neixen entre els darrers anys del franquisme i la transició. Van créixer en una època d’expansió social i cultural. La seva és una lluita constant entre la vida professional i la família. Les decisions que prenen no són renúncies, sinó opcions de vida

per Magda Gregori

No són superheroïnes: entre la vida i la professió
Així ha continuat veient la vida aquesta periodista. L'Anna Rius és la gran de quatre germans i també ha tingut quatre fills. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

20 de novembre de 1975. Mor Franco. Arriba el final de la dictadura. Pocs mesos després, al maig de 1976, se celebren les primeres Jornades Catalanes de la Dona. L’escenari: el Paranimf de la Universitat de Barcelona. Quatre mil dones es reuneixen per parlar d’elles mateixes, constaten l’existència d’un moviment feminista que s’havia anat configurant, sobretot, a través d’associacions de veïnes. Un punt d’inflexió, un moment important per entendre el paper de la dona durant el procés de transició democràtica. Elles també volen participar en aquesta construcció i consideren que el seu activisme és imprescindible per situar en l’agenda política aquelles qüestions que, fins aleshores, havien quedat relegades. Ha arribat el moment d’ampliar els seus drets socials, negats i substituïts pel franquisme. Les dones d’aquesta generació naixeran en un temps d’obertura, de canvis. Elles són el pont entre les generacions que van viure el franquisme i les seves filles, que ja han obert un nou segle. Mares que cada dia avaluen la seva maternitat, professionals que encara han de lluitar per ser visibles, esposes que porten la veu cantant a casa. Són filles d’una generació, mares d’una nova societat. Però no són superheroïnes. 

Oberta a la vida. Quan va conèixer la seva parella, la Núria Castells, va abandonar la vida de soltera al barri de Gràcia de Barcelona per iniciar una nova vida en família a Sabadell.
“Quan tenia 10 anys ja vaig entrar a formar part d’un esplai. Sóc una adoctrinada des de ben petita”

Elles no van créixer en una dictadura que, durant 50 anys, havia condemnat les dones a la submissió i discriminació. Són hereves de les Jornades Catalanes de la Dona, de la creació de nous espais de llibertats. A principis dels anys 80 esclaten els bars, llibreries, editorials i centres de recerca de dones. Des dels moviments socials fins a les universitats s’impliquen per reconèixer els seus drets, una sexualitat lliure o una maternitat desitjada. La qüestió era implicar-se socialment. I aquest era l’ambient que sempre va respirar a casa la Núria Castells (Barcelona, 1982): “Quan tenia 10 anys ja vaig entrar a formar part d’un esplai. Sóc una adoctrinada des de ben petita”. L’educació en el lleure i les prestatgeries farcides de llibres que tenia el seu pare a casa li van condicionar infantesa i joventut. El 14 de maig de 1977, pocs mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, s’obre al carrer Lladó de Barcelona la primera llibreria de dones de l’estat espanyol. I per a la Núria la lectura sempre ha estat el seu refugi: “Recordo que el primer llibre que em va recomanar el meu pare, ja quan era adolescent, va ser Quim/Quima de la Maria Aurèlia Capmany. Una lectura que es pregunta el paper dels gèneres. Jo vaig començar a descobrir moltes coses a través dels llibres”. I ja no va parar. Uns anys més tard, les hores i hores submergida entre lletres van portar-la a estudiar Biblioteconomia i Documentació.

Ja sigui a través de la lectura o de mobilitzacions al carrer, la transició obre nous horitzons socials. L’any 1981 s’aprova la possibilitat de divorci i quatre anys més tard, el 1985, el dret a l’avortament. El lema popular “Allò que és personal és polític” fa fortuna. Una consigna que faran seva les nostres protagonistes anys més tard, quan prenguin consciència de qui són o qui volen ser.

Però creixen en uns anys d’incerteses. El 23 de febrer de 1981, l’Anna Rius (Torredembarra, 1976) només tenia cinc anys, però ja recorda el cop d’estat militar contra el govern espanyol: “Va ser un dia estrany, vam tenir tot el dia la televisió engegada, jo no entenia per què ho seguien tant”. Ella ha viscut molts moments polítics a través de la televisió. Dos anys més tard del 23-F, el 10 de setembre de 1983, Televisió de Catalunya va iniciar les seves emissions. L’Anna de petita veia la cadena catalana des de Torredembarra i ara hi treballa. D’espectadora a periodista.

Dels 70.004 naixements del 1960, la xifra va escalar fins als 98.378 el 1970. Amb tan sols una dècada, la natalitat va créixer exponencialment

Ella és filla del baby boom. Dels 70.004 naixements del 1960, la xifra va escalar fins als 98.378 el 1970. Amb tan sols una dècada, la natalitat va créixer exponencialment. El fi de la dictadura i els canvis socials i econòmics que se’n deriven expliquen aquesta transformació demogràfica. El 1985, la meitat de la població era menor de 30 anys a Espanya i les joves van passar a ser majoria. En canvi, si ens situem en l’actualitat, les xifres han canviat. L’any 2017 es van produir 66.495 naixements. Tot i així, l’Anna no respon als estudis. És mare de quatre fills quan les dones de la seva generació en tenen 1,36 de mitjana.

De fet, cap de les nostres protagonistes que són mares s’ajusten a aquesta dada. La Gemma Peries (Balaguer, 1978) és mare de dues nenes, la Núria d’un nen i una nena i l’Elvi Mestres (Balaguer, 1984) de dos nens bessons. I viuen la maternitat d’una forma molt diferent a la de les seves mares. Així ho explica la Gemma: “La meva mare va deixar de treballar quan jo vaig néixer i no es va reincorporar fins que vaig complir 10 anys. Jo, en canvi, he agafat una reducció de jornada, però mai m’he plantejat deixar de treballar”. Reconeixen que la maternitat ha transformat la seva vida i que, fins i tot, han acabat prenent unes decisions que abans de tenir fills no s’haurien plantejat. L’Elvi és mare d’en Dídac i el Julià, de tan sols un any, i assegura que han canviat les seves “prioritats”. És ginecòloga i coneix bé l’evolució d’una dona des que es queda embarassada fins que esdevé mare. “Ara entenc aquelles dones que em diuen: ‘Jo no estic preparada per ser mare’. Has de tenir molt clar, a nivell professional i personal, que és el moment. Has de saber que inconscientment faràs renúncies”, assegura. Abans de quedar-se embarassada era doctora a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, però també passava consulta en centres privats. 12 mesos després de néixer els seus bessons ha decidit abandonar la consulta privada: “És una renúncia voluntària, ningú m’hi ha obligat. Prefereixo tenir més tardes lliures per estar amb els meus fills”.

La Gemma Peries té clar que no vol renunciar a la seva feina, malgrat ser mare de dues nenes. Tot i així, ha reduït la seva jornada laboral per poder estar més hores a casa.
“No som superheroïnes, és difícil conciliar la vida professional i personal, jo estic satisfeta de totes les decisions que he pres, però és un procés llarg i d’adaptació a una nova realitat”

Qui també assegura que l’arribada dels seus fills va capgirar la seva vida és la Núria i en parla molt obertament; considera que és la manera de normalitzar aquesta fase de la vida de la dona. “Tot el tema de l’embaràs, el part i la criança sempre es posa en dubte i ho fem les mateixes dones. Si el part natural o la cesària, l’alletament o el biberó, el xumet... tot es posa en dubte. Has de tenir una seguretat de ferro, una autoestima brutal i una gran confiança en tu mateixa o el teu entorn”, explica la Núria. De fet, ella considera que ha viscut una maternitat “molt més conservadora” de la que va viure com a filla. És autònoma, treballa des de casa i això li ha permès dedicar-se més als seus fills. En canvi, la seva mare sempre va treballar moltes hores fora de casa. “No som superheroïnes, és difícil conciliar la vida professional i personal, jo estic satisfeta de totes les decisions que he pres, però és un procés llarg i d’adaptació a una nova realitat”, afegeix la Núria.

L’Elvi Mestres és ginecòloga. Treballa en una especialitat on les dones són majoria i coneix del dret i del revés els problemes relacionats amb la femenitat. Tot i així, també ha tingut dubtes i ha viscut contradiccions com a dona. 

Els canvis necessiten temps per cristal·litzar, però hi ha coses que, de moment, no han capgirat. Així ho explica l’Elvi. Al servei de ginecologia i obstetrícia de l’hospital on treballa el 80% són metgesses. En canvi, encara es reprodueixen patrons “inexplicables”. Assegura que qui normalment entra més a quiròfan són els homes: “A ells se’ls considera més vàlids. Sempre imposen més respecte, més saviesa”. I explica situacions, que viu com a anecdòtiques, per exemplificar-ho. Recorda passar consulta amb un metge resident i després d’explicar ella el diagnòstic, la seva pacient es va dirigir al seu company i li va dir: “Vostè què faria, doctor?”. Segons reconeix, les dones majors de 50 anys sovint “es miren més els homes metges”.

“Va ser una amiga qui em va explicar com m'havia de posar un tampó. La meva mare no m’havia plantejat aquesta possibilitat i, per tant, no sabia què em diria quan li expliqués. No sabia si era una cosa correcta o no, si s’enfadaria... mai abans ho havíem parlat”

Les qüestions que afecten a les dones es comenten amb les ginecòlogues, però també s’afronten a casa, amb les amigues o amb un monitor de colònies. La Gemma té molt clar que vol parlar de sexualitat amb les seves filles, ara encara petites, quan arribi el moment: “No tinc tabús. Vull poder comentar les coses obertament”. I així també ho veu la Núria. Considera que ella respon a un perfil “estrany”, perquè va ser un monitor de l’esplai qui va ensenyar-li a posar-se un tampó. A l’Elvi no va ajudar-la un monitor, sinó una amiga: “Va ser ella qui em va explicar com havia de fer-ho. La meva mare no m’havia plantejat aquesta possibilitat i, per tant, no sabia què em diria quan li expliqués. No sabia si era una cosa correcta o no, si s’enfadaria... mai abans ho havíem parlat”.

L’educació sexual no va arribar fins més tard a les escoles, però socialment la transició havia provocat una explosió. Això explica l’evolució dels casos de sida a Catalunya a partir de la dècada dels anys 80. Des del diagnòstic del primer cas, el 1981, el nombre de persones que patien la malaltia va anar augmentant fins a arribar a la xifra de 1.587 casos el 1994. Per això, l’any 1992 es decideix desenvolupar el Programa per a la Prevenció i l’Assistència de la Sida a Catalunya. Una de les actuacions d’aquest pla serà el subministrament gratuït de preservatius femenins i lubricants.

L’Anna Claret ha intentat guanyar-se el seu espai en el món de la tecnologia, un àmbit on les dones són minoria.
Per cada nou homes només hi ha una dona que cursa estudis d’informàtica

I de les batalles socials a les laborals. Desenvolupar-se professionalment en un món d’homes no sempre és fàcil. Aquest és el cas de l’Anna Claret (Artesa de Segre, 1984). Amb tan sols 14 anys li van comprar el primer ordinador i, des d’aquell moment, va saber que volia estudiar informàtica. “Costa que les noies s’interessin per la ciència i la tecnologia. De fet, vaig cursar el batxillerat tecnològic i jo era l’única noia”, explica. Malgrat que sabia que quan arribaria a la universitat la testosterona inundaria l’aula, res la va fer tirar enrere. Encara avui, per cada nou homes només hi ha una dona que cursa estudis d’informàtica. Tot i així, ella sempre es va sentir còmoda amb els seus companys de promoció. Això sí, quan es va incorporar al mercat de treball van arribar les reticències. En l’empresa on treballa només són tres noies i relata situacions que l’incomoden. “Quan truquen per telèfon per solucionar un problema informàtic i senten la veu d’una noia, es pensen que sóc la secretària”, explica. I es pregunta retòricament: “La veu femenina perd credibilitat?”.

L’Anna Claret té aquesta percepció, però la Montse Figuera (Balaguer, 1965) la comparteix, encara que es dedica en un altre món, el de la comunicació. És una dona que va marcar tendència a la seva comarca, la Noguera, en convertir-se, l’any 1999, en la primera corresponsal que el diari La Mañana va enviar a Balaguer. “Quan vaig arribar, vaig veure que em tractaven diferent. La política era un món d’homes i em sobreprotegien, jo no entenia per què”, explica. Això, les primeres setmanes, la desesperava. Recorda bé com, pocs dies després d’assumir el repte, va dir al director del diari que plegava. La resposta del seu cap va ser taxativa: “Has causat controvèrsia, això vol dir que funciones, no t’han ignorat”. I ella va seguir, sabent que seria una lluita de llops.

El món de la comunicació i la política, a mitjans dels anys 90, estava dominat pels homes. La Montse Figuera va fer visible la feina de les dones periodistes.

Però aquest sentiment paternalista l’ha acompanyat en altres moments de la vida. Un altra situació que té molt present es va produir un dia d’eleccions municipals. Cal remuntar-se al maig de 1983. Al mes d’abril, la Montse va fer 18 anys i en els primers comicis que podia votar li va tocar formar part d’una mesa electoral. El pare la va acompanyar a primera hora del matí al col·legi i la resta d’homes que compartien mesa amb ella li van dir: ‘No pateixi, estigui tranquil; quan acabem, ja l’acompanyarem a casa’. Era major d’edat, però encara no podia tornar sola.

Finalment, es va fer gran i va abandonar el cau. Com les altres, va casar-se i, algunes d’elles, han format una família. I com a dones comparteixen moltes lluites. “En un lloc on sempre m’he adonat que hi ha molta feina per fer és en l’esport. Jo jugava a bàsquet en la màxima categoria femenina. I als nois que jugaven en aquesta categoria se’ls paga la benzina dels desplaçaments i a les noies, no. Per tradició es feia així”, explica l’Elvi. Però també miren les generacions més joves amb respecte. La Gemma es mostra molt satisfeta de com afronten la vida les seves nebodes, que voregen la vintena d’edat: “Saben què volen aconseguir, no sé si jo ho tenia tot tan clar a la seva edat”. Però es trobaran amb limitacions? Viatjaran tant com hauria volgut fer l’Anna Rius? Ella confessa que no sempre s’ha atrevit a volar sola en alguns països.

“Com a dones, no hem desenvolupat tot el potencial que tenim. De vegades parles amb dones que no tenen estudis ni han treballat però que són un pou de saviesa i dius: ‘Quina llàstima que s’hagin quedat a casa’. Les dones no som al límit, podem tirar molt més”

El que sí veuen les dues Annes, la Montse, la Gemma, la Núria i l’Elvi és que el gènere femení ha de seguir evolucionant. “Com a dones, no hem desenvolupat tot el potencial que tenim. De vegades parles amb dones que no tenen estudis ni han treballat però que són un pou de saviesa i dius: ‘Quina llàstima que s’hagin quedat a casa’. Les dones no som al límit, podem tirar molt més”, reivindica la Montse. I mostren un agraïment molt especial cap a les seves mares: “És ella qui em va traspassar l’amor i respecte pel territori o per menjar i cuinar bé”, assegura la Núria. Ara la Núria ja ocupa el rol que tenia la seva mare. La seva filla també viurà atrapada entre la vida i la professió?

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.