Persones

Imaginant la realitat: “Per mi era important aprendre el català, és una qüestió de respecte”

La Sophie Cameron és escriptora de novel·la juvenil, escriu entre la realitat i la ficció, potser perquè la seva vida ha estat una història que sempre havia imaginat i que de mica en mica ha anat escrivint. I el paper del català hi és fonamental

per Mar Bermúdez i Jiménez

Imaginant la realitat: “Per mi era important aprendre el català, és una qüestió de respecte”
Els idiomes són una eina per a la Sophie. Concep el llenguatge com una forma de pensament i de coneixement que et permet ampliar els horitzons de la inspiració. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La vida pot ser una fantasia sempre que no perdi el vincle amb el món real que la sosté. Els llibres són una finestra a la imaginació, però, a vegades, una història que comença en la imaginació es pot convertir en veritat. El dia que la Sophie Cameron es diu a si mateixa que algun dia viurà a Barcelona i aprendrà a parlar en català, escriu un pensament fantàstic que ara és la seva realitat.

La Sophie és del nord d’Escòcia i, durant gran part de la seva vida, viu a Edimburg. Des de petita li agrada escriure i sap que el seu futur és a les pàgines d’un llibre: vol ser escriptora. Però “jo no volia estudiar Literatura Anglesa, que és el típic que fan els escriptors allà; em semblava avorrit”. Per això, explica que decideix estudiar Filologia Francesa. Aquests estudis la porten a fer un Erasmus a França durant sis mesos, temps que decideix allargar fins a un any ja que, entre vagues i poques oportunitats d’entaular converses amb nadius, “no havia millorat gaire”, explica. Amb el temps, però, aconsegueix un bon nivell de francès. En tots aquests anys la Sophie confessa que no té coneixement de la cultura catalana, ni de pràcticament res sobre Catalunya. Sap que s’hi parla un idioma diferent i para de comptar. No és fins que acaba els estudis universitaris que descobreix el territori que avui en dia és casa seva.

Abans de tornar a Escòcia, dibuixa el seu futur fantàstic en el qual tornarà a viure a Barcelona i parlarà la llengua que caracteritza aquesta ciutat

Quan una es gradua a la universitat ho celebra de manera memorable en qualsevol país del món. El 2011, la Sophie ho fa marxant de ruta per Europa amb les seves amigues. El recorregut acaba a Barcelona, on planifica quedar-se uns mesos. Concretament, tres. Troba “la típica feina de guiri”, en un bar irlandès de la ciutat, i comença a descobrir els entramats d’una terra que la intriga.

En aquest temps la Sophie comparteix pis amb cinc persones de diferents països; “tot molt internacional”, diu entre rialles. Només una de les inquilines és catalana i ella és qui fa una mínima introducció sobre cultura catalana a la jove escocesa. Per exemple, sobre la importància del futbol i del Barça per a la capital. Essent escocesa, la Sophie relaciona el futbol amb els hooligans i el sectarisme, i la sorprèn el paper que aquest esport té en la cultura catalana. Encara que confessa que “durant aquests mesos no vaig aprendre gaire català”, alguna cosa de la llengua, la gent i la cultura l’enamoren. Abans de tornar a Escòcia, dibuixa el seu futur fantàstic en el qual tornarà a viure a Barcelona i parlarà la llengua que caracteritza aquesta ciutat.

Escriure és un art que la Sophie du dins. I no només escriu novel·les, també escriu pàgina a pàgina la vida que va construint.

Mentre estudia un màster a Edimburg, la Sophie comença a escriure els primers esborranys de la seva història. S’apunta als cursos en línia de la plataforma parla.cat; també a fer intercanvis lingüístics amb estudiants catalans que vulguin aprendre anglès, alguns dels quals, encara amics seus avui en dia i que “perduraran per sempre”. La vida dona moltes voltes i en el moment menys esperat la Sophie coneix una estudiant de Belles Arts francesa que la captiva: la Naïa. Ara és la seva dona i companya de vida i la persona amb qui continua portant la ficció al terreny de la realitat.

La situació política a Escòcia és tensa, som en plena ebullició del Brexit i “l’ambient era molt dur”, explica l’escriptora

És l’any 2016, la Sophie ha acabat el màster i signa un contracte per escriure les seves dues primeres novel·les. La situació política a Escòcia és tensa, som en plena ebullició del Brexit i “l’ambient era molt dur”, explica l’escriptora. Aquesta atmosfera convida a canviar d’aires. La Naïa ja fa temps que vol marxar d’Edimburg i a la Sophie li sembla bé la idea d’una nova experiència vivint fora. Aprofitant que la família de la Naïa té un habitatge a Eivissa, decideixen fer el pas i traslladar-se a l’illa. Una casa rural, antiga, amb un ambient de calma i tranquil·litat, únic. És el que la parella necessita.

Però trobar feina i construir una vida allà els resulta més complicat del que es pensaven. La Sophie continua imaginant un futur a Barcelona. De fet, sempre que pot fa una escapada per veure-hi amics o fer-hi activitats culturals; troba a faltar la vida de ciutat. I és que, amb Barcelona, hi té un vincle especial.

“Per mi era important aprendre el català, és una qüestió de respecte. És l’idioma de Catalunya. Sé que és possible viure aquí sense parlar-lo, però per a mi era necessari aprendre’l”

Després d’un any i mig, el 2018, arriba el moment del trasllat. Un nou canvi. La Sophie i la Naïa s’instal·len a Barcelona. La vida que fins aleshores s’expressa en la ficció de la Sophie cada vegada és més a prop d’acomplir-se del tot. Publica el seu primer llibre: Out of the Blue. Comença a treballar en una agència de comunicació i s’inscriu a l’Escola Oficial d’Idiomes per fer el curs del nivell C1 de català. “Per mi era important aprendre el català, és una qüestió de respecte. És l’idioma de Catalunya. Sé que és possible viure aquí sense parlar-lo, hi ha gent que només parla en castellà o en anglès, però per a mi era necessari aprendre’l”, afirma. Aquesta immersió la porta a veure sèries com Polseres vermelles i Arròs covat. També a conèixer grups com Blaumut, Els Amics de les Arts i Manel. És en una cançó d’aquest últim on descobreix una de les seves expressions preferides: “Tenir el cap ple de pardals”.

“Tu i jo hem buscat coses similars; tu i jo hem tingut el cap ple de pardals; tu i jo dalt de la nòria; tu i jo i la nostra història”, canta el grup Manel i la Sophie corre cap “al mar”.

I és que el cap de la Sophie sempre és ple de pardals. Les seves novel·les adolescents estan basades en el món contemporani, però amb elements de ficció que permeten parlar de temes com la identitat, l’amor o qualsevol aspecte que afecti la vida dels joves. Troba inspiració en tot el que l’envolta; de fet, la primera novel·la sorgeix després que la Sophie vegi un anunci del famós desodorant Axe, en què cauen àngels del cel, i es pregunti què passaria si això succeís de veritat. La segona, en canvi, s’inspira en un conte popular escocès. És una reinterpretació.

“Crec que cada idioma és una manera diferent de pensar en el llenguatge”

L’escriptora reflexiona sobre la importància de conèixer idiomes i com n’és, de positiu, a l’hora d’escriure. Parla anglès, castellà, català i francès amb nivell; també ha fet classes d’alemany i japonès, però els té més oblidats. “Crec que cada idioma és una manera diferent de pensar en el llenguatge. Et permet inspirar-te en altres fonts de literatura, perquè llegir en versió original és una altra experiència. Quan parles altres idiomes penses més en com funciona el llenguatge perquè tens més punts de referència”, argumenta la Sophie. De la literatura catalana li agraden especialment els reculls de contes de Pere Calders i d’Empar Moliner, tot i que ha llegit llibres de tot tipus. De fet, el primer va ser Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera.

La llengua fa cultura, fa identitat, i cada vegada que s’aprèn un idioma nou, s’adquireix una nova personalitat. La Sophie, en el seu camí, aprofita el millor de cada una de les llengües que domina per escriure i afrontar els capítols en blanc que esperen al seu pas.
Trencant amb tots els estereotips sobre els catalans, la Sophie assegura que aquests li semblen “molt més oberts que els britànics o els francesos, per exemple”

La Sophie reconeix, per tant, la importància de saber idiomes, però confessa que no és fàcil afrontar la vergonya. “Ara em sento més còmoda parlant en castellà perquè en català encara sento vergonya quan parlo amb nadius. Jo estic molt acostumada a parlar en anglès amb gent de fora i mai pensaria que una persona fos tonta perquè ha fet una errada en anglès, però és difícil treure’t aquestes preocupacions”, explica. Per sort, s’ha sentit molt ben acollida pels catalans, que sempre l’han ajudat a millorar; “encara que parlis supermalament, els catalans són molt simpàtics i t’animen”. I és que, trencant amb tots els estereotips sobre els catalans, la Sophie assegura que aquests li semblen “molt més oberts que els britànics o els francesos, per exemple”.

Gestionar tota la paperassa necessària i la burocràcia relacionada amb la maternitat, “si ja és complicat per a una persona d’aquí, per a algú que ve de fora és impossible”

Aquesta relació en positiu amb els seus amics catalans s’ha fet encara més palesa en l’última fantasia de la Sophie que s’ha fet realitat. Ha estat mare de dos fills bessons, encara nadons. Gestionar tota la paperassa necessària i la burocràcia relacionada amb la maternitat, “si ja és complicat per a una persona d’aquí, per a algú que ve de fora és impossible”, confirma. Els seus companys de feina, amb qui, majoritàriament, parla en català i que són la seva font principal per practicar, han estat pendents d’ajudar-la en tot el que ha necessitat i la Sophie els està obertament agraïda.

Les novel·les de la Sophie són l’essència d’ella mateixa, que viu en un món real ple d’imaginacions dels qui esperen, algun dia, poder mirar endarrere i llegir una història fascinant.

La vida imaginada per l’escriptora escocesocatalana ha pres forma inclús millor de com hauria pogut fantasiejar mai. Ha creat una família a la ciutat en què un dia va somniar viure, ha après un nou idioma, és a les portes de publicar la seva tercera novel·la. La Sophie Cameron continua escrivint el futur, potser tornant a Eivissa per viure de nou en la pau de la ruralitat, o qui sap si quedant-se a Barcelona per veure-hi créixer els petits de la família. Sigui com sigui, la història de la seva vida encara té molts capítols en blanc i, de moment, cal deixar volar la ment. La vida és la màxima expressió de la ficció.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mar Bermúdez i Jiménez

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris