Persones

El salvador del cine busca salvació

Darrere la seva col·lecció de 20.000 aparells de cinema, la més important d’Europa, Josep Maria Queraltó viu un somni: fer un museu. Ell va salvar totes aquestes màquines, objectes, estris… i ara vol compartir la seva pel·lícula de vida perquè no s’acabi

per Mar Bermúdez Jiménez

El salvador del cine busca salvació
Un home de pel·lícula amb una història de cinema. Un referent en l’àmbit europeu, però amb una vida humil i una trajectòria de superació i de dedicació que l’han portat a veure el món des d’un objectiu únic. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Les màquines m’han ensenyat. No saps el que he arribat a aprendre’n”, assegura en Josep Maria Queraltó mentre recorre amb la mirada els més de 6.000 aparells cinematogràfics que ens envolten. Som en un dels seus magatzems, al barri del Poblenou de Barcelona, on descansa, impacient, una tercera part de la col·lecció d’en Josep Maria. És el màxim col·leccionista de material cinematogràfic d’Europa. Té 20.000 màquines de totes mides, orígens i èpoques. El seu somni impetuós és veure el material exposat en un museu. Vol poder compartir amb tothom el coneixement que ha adquirit de les màquines. Es pregunta si mai aconseguirà veure-ho fet realitat.

“Hi ha gent que em pregunta: «Quina és la peça guardada aquí que té més valor per a vostè?», i jo els dic que potser és una cosa ben senzilla, però que fer-la funcionar m’ha costat molt”

“Hi ha gent que em pregunta: «Quina és la peça guardada aquí que té més valor per a vostè?», i jo els dic que potser és una cosa ben senzilla, però que fer-la funcionar m’ha costat molt. Aquell costar, aquelles hores, fan que una peça per a mi tingui valor”, explica en Josep Maria. La seva col·lecció és única. No és només la magnitud, el que la fa excepcional; ho és també el fet que tots els aparells funcionen. En Josep Maria té 82 anys; quan es jubila, l’any 2008, es dedica a reparar totes les màquines que ha recopilat. Molta paciència. Traça. Hores i hores. Fotograma a fotograma. Una part de la col·lecció d’en Josep Maria s’exhibeix en un petit museu a Vallbona de les Monges, el seu poble d’origen. La resta s’atresora en llargs passadissos i petites sales repletes de prestatgeries de fusta construïdes a mà. Però demanen més. Demanen, finalment, un petit gran museu. Esperen, pacients, sortir a escena, actuar, exhibir-se: ser de tots. 

Els inicis de la col·lecció són totalment esporàdics. No neix d’una decisió premeditada ni amb una intenció específica. En Josep Maria, un autodidacte de professió, fa de manetes durant tota la seva vida. Des de ben jove treballa en cases de reparacions: planxes, bombes d’aigua, enllumenat de carrer, aparells electrònics, el que sigui necessari. Però no rep formació. Tot el que sap ho aprèn de l’entorn, de fixar-s’hi, de l’experiència i de la necessitat de sobreviure: “Em vaig haver d’espavilar”, resumeix. Poc s’esperava que aquesta capacitat d’aprenentatge el portaria a ser un referent en el món del cinema. És quan funda, amb en José Fiestas i en Martí Martrus, dos amics, l’empresa Quelonic SA (Queraltó, López, Electrònic), que s’endinsa a les cabines de cine i reviu el món cinematogràfic. És l’any 1974 i el sector està en crisi, però la petita empresa es fa un nom.

En Josep Maria és un home tendre. Parla sense embuts, diu el que pensa. Però ho explica amb cura i amb detall. Transmet.

Sent part d’aquest humil negoci del Poblenou, en Josep Maria entra en contacte amb les sales de cinema. Manipula els engranatges rere la pel·lícula. Instal·la, repara o substitueix projectors. Entre moltes altres tasques. Amb el temps, en Josep Maria s’adona que moltes de les màquines obsoletes són interessants. Tenen valor històric. Així, decideix guardar-les. No sap què en farà, però ja ho esbrinarà. Des de ben petit, en els seus orígens agrícoles a Vallbona de les Monges, és un nen curiós i tafaner. Va a escola fins als catorze anys i aprèn el que defineix com “alguna coseta per sortir del pas”. Els sabers sobre cinema i reparació els aprèn de la seva actitud i predisposició per esprémer al màxim qualsevol situació. Això és el que l’empeny a voler acollir les màquines que ja no reben amor de ningú.

Les màquines s’acumulen fins que en Josep Maria, per fi, dona un sentit a tot: vèncer un dels seus temors

De mica en mica, el material es va acumulant. Corre la veu i els mateixos veïns porten els seus trastos vells, ràdios, tocadiscos o càmeres a en Josep Maria. Alguns se n’acaben penedint, en veure el seu indesitjat tocadiscos funcionant de nou a ritme de música clàssica. Les màquines s’acumulen als armaris, rere les escales, a tots els racons de casa. Fins que en Josep Maria, per fi, dona un sentit a tot: vèncer un dels seus temors.

“Déu me’n guard, que no hagués tingut res per fer aquests onze anys que porto jubilat! Potser no seria aquí...”

Confessa que sempre ha tingut por de la jubilació. Bé, sent específics, sempre l’ha atemorit l’avorriment. Per a ell, “és la pitjor malaltia que pots agafar”. Per superar aquesta paüra decideix que reparar les màquines serà el seu entreteniment quan deixi de treballar. Ara, està molt agraït d’haver pres aquella decisió. “Déu me’n guard, que no hagués tingut res per fer aquests onze anys que porto jubilat! Potser no seria aquí...”, afirma. I és que l’home és com una pel·lícula, si s’atura es crema.

Una de les peces més especials de la col·lecció és aquest galvanòmetre, un aparell molt petit i poc aparent però que ensenya a la perfecció la introducció del so a les pel·lícules. Un raig de llum, un mirallet en suspensió i corrent.

Però en Josep Maria té un buit. Vol compartir el coneixement que li han donat les màquines amb tothom. Quin és aquest coneixement? La història del cinema n’és la base: l’evolució de la creació de les pel·lícules, les seves mides i els motius de cada una; la introducció del so en les projeccions, al principi amb un vinil sonant simultàniament, després amb la gravació; la importància de l’obturador, i la velocitat per segon a la qual han de projectar-se els fotogrames. Tot i així, en Josep Maria assegura que “també cal agafar algun llibre”. Qualsevol diria que no li agrada llegir, als magatzems hi ha llargues estanteries de llibres i documents que han complementat l’ensenyança de les seves mestres: les màquines.

Què hi falta? Només la voluntat d’algú que pugui materialitzar les hores de dedicació rere el somni d’en Josep Maria

Ara, sent que tot serà en va. Sent que no ha pogut transmetre prou els seus coneixements. Però hi vol posar remei amb un valuós projecte: un museu. En té preparats l’estructura i el disseny. Serà un espai interactiu, on sigui necessari manipular. En Josep Maria opina que avui en dia “ens ho donen tot fet” i que per aprendre cal anar més enllà. En el seu museu cada màquina es pot explicar al públic, es mostra nua: engranatges i entramats totalment a la vista. Els gràfics i els textos hi aportaran informació. S’aprofitarà el millor del món digital per transmetre la informació de la manera més eficaç. La gent, quan marxi, sabrà més coses i haurà après. També té preparades experiències úniques per a grans i petits. Interactivitat i dinamisme. Està tot a punt, fins i tot té inventariades 15.000 de les màquines llestes per ser exhibides. Què hi falta? Només la voluntat d’algú que pugui materialitzar les hores de dedicació rere el somni d’en Josep Maria.

L’edat no l’atura, els seus 82 anys són una motivació per continuar en moviment. Una afició que ha recuperat és la pintura, una vocació que l’acompanya des de petit i amb la qual ha pogut retratar algunes de les màquines més importants que té.
La vida d’en Josep Maria és com una de les seves màquines: a vegades cal desmuntar-la sencera per poder entendre-la i fer-la funcionar

És un home de família, parla amb orgull dels seus tres fills, la Mireia, l’Oriol i en Marc,  i dels seus vuit nets, i en especial, de la Maria Rosa, la seva companya de vida, que “encara té la paciència de fer el dinar per a tots”. La vida d’en Josep Maria és com una de les seves màquines: a vegades cal desmuntar-la sencera per poder entendre-la i fer-la funcionar. D’origen rural i de família humil, fa mans i mànigues per trobar feina, i afirma que “sempre en tenia molta, de feina; el que en vol fer en troba”. No és un camí fàcil, però el supera amb tots els seus entrebancs: des de quedar-se sense sostre, fins a no tenir gaires pessetes. Reflexiu, deixa anar un pensament molt honest: “Si ara hagués de tornar a viure, de tornar a començar, tornaria a treballar la terra. La terra ben treballada dona riquesa”. No es refereix només a riquesa econòmica, sinó a aquell tipus menys valorat però indispensable. La riquesa dels valors i l’aprenentatge.

Cuida les màquines, les neteja, les manté, les preserva. La seva felicitat quan està amb elles és palpable en l’ambient. Els imponents passadissos els presideix la seva actitud.

En Josep Maria és un apassionat de les seves màquines, són part de la família. Amb algunes hi té un vincle especial. Una d’aquestes, la màquina de filmar i de reproduir que compra als antics Encants de Barcelona. “L’estava venent un firaire. Jo no sabia ni el que era, i el que la venia, tampoc”. El firaire comenta: “Crec que és una màquina de fotografies”. En Josep Maria veu unes pel·lícules de vidre en un petit estoig ple de pols al costat de l’aparell. Decideix comprar-la. “Estava completament desmuntada. Em vaig posar allà, la vaig greixar, la vaig posar en marxa, vaig rectificar-ne alguna cosa i sí que ho era. Ara funciona perfectament”. L’esforç i les hores dedicades a entendre i tornar a la vida la màquina la fan única.

És la persona responsable de solucionar el problema de les pel·lícules de seixanta mil·límetres, un format de prova amb un defecte: s’ondula i no es projecta bé

En Josep Maria també fa aportacions a la història cinematogràfica. És la persona responsable de solucionar el problema de les pel·lícules de seixanta mil·límetres, un format de prova amb un defecte: s’ondula i no es projecta bé. En Josep Maria construeix un mecanisme que dispara un petit raig d’aire per mantenir la pel·lícula recta. No la malmet i en permet la projecció correcta. Per això, els projectors de seixanta tenen un valor especial per a ell.

D’entre tots, hi ha objectes que no necessiten presentació. El cinematògraf original dels germans Lumière, fabricat per l’empresa Carpentier. Una cambra fosca basada en les més antigues, que el mateix Josep Maria construeix. El prototip de la càmera utilitzada a la pel·lícula The Cameraman. Un dels models de càmera de setze mil·límetres amb quatre objectius que utilitza Charles Chaplin. I una llarga llista de tresors històrics sota els fluorescents d’un magatzem. Els preserva amb cura. Els neteja, els ordena, els prepara per al brillant futur que desitja que tinguin.

Durant molts anys el cinema ha reviscut gràcies a en Josep Maria. El salvador d’una història. Però, en què quedarà, tota la feina feta? Qui preservarà la memòria de la història? En Josep Maria, amb les idees clares, ho té tot llest. Només cal una mà disposada a ajudar. Algú apassionat, curiós, decidit com ell. Algun voluntari per escriure el final feliç de la pel·lícula?

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mar Bermúdez Jiménez

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris