Persones

El millor show del món

En Roger ja no viu a la Rambla de Barcelona però hi continua tenint el seu pis. Per ell, aquest carrer del món és un espectacle, un show per ser vist, una passarel·la de turistes i nostàlgics, però on falta que actuï un altre tipus de vida

per Paula Ericsson

El millor show del món
Roger Bernat camina per la Rambla, tot i que normalment no ho fa. Només la creua en horitzontal i travessa els carrerons per evitar trobar-se amb el mar de gent. Tot i que creu que és un decorat, continua estimant el carrer més famós de Barcelona. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Al bell mig de la plaça Reial, la font de les Tres Gràcies està rodejada de coloms, turistes, dones amb carros de la compra, música i colors. Són les 12 del migdia i no està gaire ple, però aquest indret, situat baixant la Rambla a mà esquerra, és un dels centres més vius de la capital catalana. Construïda entre 1848 i 1960 per l’arquitecte Daniel Molina Casamajó, és de les poques places porticades de Barcelona. És aquí on pintors, escriptors, actors i músics s’han reunit durant dècades per embriagar-se de creativitat en un espai obert i tancat alhora. I per ell va ser un bar.

El Glaciar: el centre i l’origen

Amb un disseny modernista, cartells antics i taules de marbre blanc i negre, el Bar Glaciar presideix una de les cantonades de la plaça. Aquest bar, inaugurat de 1929 manté la seva essència intacta. Una essència entre bohèmia i clàssica, entre universal i local. Assegut a la terrassa d’El Glaciar ens espera amb els ulls blaus-grisos i mirada inquisidora el dramaturg i antic veí de la Rambla Roger Bernat (1958, Barcelona). Ni aquesta plaça ni aquest bar són una elecció casual per a conversar. “Per a mi és com quedar al rebedor de casa. Jo havia treballat aquí un parell o tres d’anys, i com havia viscut aquí darrere, era el meu bar de referència” revela mentre es rasca la barba blanca i grisa que contrasta amb el cabell castany.

“El Glaciar reunia al seu voltant tota una fauna molt particular, molt del bar, molt del barri, amb alguns turistes, però eren els turistes que venien cada any”

“Vaig treballar a El Glaciar perquè em permetia compaginar la feina amb els estudis”, apunta mentre pren un glop de cervesa artesanal. I com era, treballar en aquest bar amb 20 anys? Somriu i es tira enrere, com si busqués els records més vius. “El Glaciar reunia al seu voltant tota una fauna molt particular, molt del bar, molt del barri, amb alguns turistes, però eren els que venien cada any. Era una experiència molt interessant per conèixer un únic ecosistema com és el de la plaça Reial, un ecosistema terriblement ric, variat i inspirador”, recorda amb enyorança però sense melangia. I és en aquest escenari bucòlic que Roger Bernat estudia pintura en una acadèmia al carrer Fontanella i arquitectura a la Universitat Politècnica de la Diagonal, però d’aquesta última carrera només n’estudia dos anys. Després, migra a teatre.

Amb els ulls clars clavats a la Plaça Reial, el dramaturg recorda els espectacles que va viure (i veure) com a cambrer al Bar Glaciar.

“L’espectador pensa: ‘Estic en un punt privilegiat des del qual puc observar tota la realitat sense involucrar-me en aquesta realitat’. Però és una relació molt ficcional, perquè el fet de mirar una cosa ja la perverteix, ja la canvia. Jo, amb el meu treball teatral intento subvertir aquesta fantasia i dir: ‘No, submergim l’espectador dins d’una realitat en la qual haurà de sentir-se tant espectador com actor i tant víctima com botxí’”, expressa.

“La plaça Reial i les Rambles no són una plaça i un carrer de Barcelona, són una plaça i un carrer del món”

Quan reflexiona sobre això, ho fa enmig d’una plaça plena de sorolls. De vida. De víctimes. De botxins. És la plaça Reial, la Rambla, un escenari de conflicte? “La plaça Reial i les Rambles no són una plaça i un carrer de Barcelona, són una plaça i un carrer del món. I això fa que convoqui a gent de tot el planeta. Són espais que la gent utilitza per representar-se. El turista es representa en tant que turista, però ostres, és veritat que són carrers que han convocat gran diversitat de perfils, d’actors. Estar en contacte amb un escenari com aquest sempre és vibrant i crec que són carrers que continuen convocant a molta gent precisament perquè són espais on veure i ser vist”, respon.

“La Rambla ja és un espectacle. No necessita una sobreespectacularització, ja està sobreespectacularitzada. La gent s’asseu a les Rambles per veure’s els uns als altres”

Tot i l’explosió d’històries i d’actuacions, Roger Bernat troba absurd fer una obra de teatre sobre la Rambla. “La Rambla ja és un espectacle. No necessita una sobreespectacularització, ja està sobreespectacularitzada. La gent s’asseu a les Rambles per veure’s els uns als altres”, reflexiona mentre ajunta els dos palmells de les mans i s’apropa cap a la taula que ens separa. És aquí quan comença a disseccionar, a poc a poc, algun dels problemes que veu al carrer més presumit i decadent de la capital catalana. “Hi ha tanta gent que va a les Rambles que costa moure’s. Això és un treball d’urbanisme: necessitem acupuntura urbanística”, assenyala.

Mentre transcorre l’entrevista, Bernat commemora la Rambla i la plaça Reial com a escenari central de milers d’històries de la capital catalana.

En aquest sentit, Les Rambles Projecte Cooperatiu, que és la proposta de l’equip kmZero guanyadora del Concurs Internacional convocat per l’Ajuntament de Barcelona per dinamitzar i remodelar la Rambla de Barcelona, s’ha organitzat en quatre grups cooperatius ciutadans (GCC), i un d’ells s’ocupa específicament de Comunitat i Espai Públic. Aquest GCC assenyala, entre altres problemàtiques, la dinàmica de sobreafluència turística molt consolidada i descontrol sobre els fluxos d’entrada i la pèrdua del caràcter identitari a escala urbana (com a eix cívic i cultural vertebrador) i a escala local (com a espai públic de suport de l’activitat quotidiana).

“Les Rambles no són dels barcelonins. Les Rambles són un be que pertany a la humanitat”

Quan la identitat de la Rambla entra en joc, però, Roger Bernat aixeca les celles. “Les Rambles no són dels barcelonins. Les Rambles són un bé que pertany a la humanitat. És que sembla que la classe treballadora no pugui tornar de vacances. I on venen? A la Rambla. I molt millor que vinguin a la Rambla que no pas que vagin a veure la mona de la Sagrada Família. Com a mínim a la Rambla veuran que és un espai de convivència de diferents universos”, reivindica amb els braços plegats. Llança la mirada cap a la font de les Tres Gràcies, observa les desenes de persones que passegen, somriuen, i fan fotografies. Colors, llengües i orígens diferents. “Estem avui dilluns a plaça Reial. Jo veig que és una plaça diversa”, confirma.

Un pis cremat pel Liceu a la Rambla

“Vaig tenir molta sort. Vaig comprar aquest pis perquè es va cremar el Liceu”

Tot i que neix a l’Eixample i ara viu a la frontera entre Ciutat Vella i Poblenou, encara conserva el pis que es compra quan té 28 anys, l’any 1996. “Vaig tenir molta sort. Vaig comprar aquest pis perquè es va cremar el Liceu”, explica amb un somriure irònic quan veu els meus ulls obrir-se de cop. “Un dentista italià, que era crític d’òpera, va comprar tres pisos a les Rambles, un per ell i dos per llogar-los a cantants d’òpera que anessin a cantar al Liceu. I va començar les obres i es va cremar. Llavors va pensar: ‘Hòstia, potser no val la pena que faci aquesta obra’, i va posar aquests dos pisos, que s’havia comprat per llogar-los, a la venda”, relata el dramaturg.

El pis fènix, però, està en condicions deplorables quan en Roger hi vol entrar a viure. Per això està un any fent obres. Després de l’espera, s’hi instal·la. I quina vida fa, el Roger Bernat de 30 anys, a la Rambla? Té els seus comerços a la Boqueria. Tot i el turisme, és possible fer una vida de barri en paral·lel. Per a en Bernat és important que al carrer hi puguin conviure moltes realitats: la comercial, la turística, la dels veïns, la de les economies submergides. “Hi ha moltes realitats que poden conviure i d’això es tracta l’espai públic, no? El que passa és que moltes vegades aquestes realitats entren en conflicte, i el turisme ha fet que les altres realitats que convivien amb normalitat haguessin de desaparèixer perquè el turisme anava agafant cada cop més espai”, lamenta.

El Glaciar, inaugurat el 1929, és un bar que ha acollit (i encara ho fa) tant a turistes com a artistes de Barcelona i d’arreu del món.

Davant d’aquest canvi de paradigma, podria fer les mateixes rutines d’abans si decidís tornar al seu pis? “Les botigues de la Boqueria on jo anava a comprar ara venen sucs de fruita, macedònies o paperines de pernil. Jo en comptes d’esmorzar a la granja Viure, que l’han tancat, potser hauria d’anar fins a la rambla del Raval”, assenyala. “Els veïns canvien els seus hàbits fins al moment que potser hi ha veïns que decideixen, per comoditat, anar a viure a un altre barri” reflexiona. D’altra banda, assegura que ell coneixia els veïns de la seva escala, no del barri, però que això és traslladable a qualsevol altra part de la capital catalana,“visquis a les Rambles o al Guinardó”.

Mentre que molts veïns han marxat de la Rambla per les pujades dels lloguers (a Ciutat Vella, el cost del lloguer ha pujat un 10,28% del 2017 al 2018, convertint-se el districte on han apujat més els preus de tota la capital catalana), Bernat defensa que el que el fa marxar del barri és la vida, no el barri. Canvi de parella, canvi de pis, canvi de vida.“Jo no puc dir que vaig marxar del barri pel turisme, jo vaig marxar perquè ho necessitava personalment”, reforça.

I, tot i marxar de la Rambla, ha mantingut la propietat del pis.“Jo li tinc un afecte. Jo podria tornar a viure en aquest pis. Em segueix agradant”, reconeix. D’altra banda, però, sí que considera que s’hauria d’acabar amb els pisos turístics.“Crec que és una manera d’extorsionar a la gent, de fer viure la gent en una economia que no és real. Ni el senyor que està llogant està pagant el preu real de la cosa ni el senyor que ho està llogant està tenint el negoci que realment està tenint”, puntualitza.

“Jo estic contra els pisos turístics, i per tant no em podia convertir en un pis turístic”

És per això que lloga el seu pis a una família mexicana, que viu i treballa a Barcelona, des de fa anys.“És una decisió totalment ideològica. Jo estic contra els pisos turístics, i per tant no em podia convertir en un pis turístic”, reforça.“El pis que jo llogo és un contracte de cinc anys, a un preu raonable, i la veritat és que no he tingut problemes. Hi ha la peculiaritat que són barcelonins d’origen no espanyol, però són gent que viu i treballa en aquesta ciutat”, relata. Abans de la família d’origen mexicà que allotja actualment, lloga l’apartament a un japonès que va estar-hi vivint gairebé 10 anys i que tenia una petita agència de viatges per japonesos que viuen a Barcelona. Un pis internacional en un carrer mundial.

És possible una Rambla sense turistes?

“No vull que la Rambla sigui el Passeig de Gràcia”

Tot i aquesta lluita contra els pisos turístics, posa en dubte certs discursos en contra del turisme massiu i a favor del de qualitat. “Fa uns anys, hi havia una pintada a la plaça Gardunya que deia ‘d'ençà que els obrers tenen vacances ja no es pot anar enlloc’. I és bàsicament aquest l’imaginari de la queixa d’una gran part de Barcelona en vers del turisme. Quan parlem del turisme de qualitat, de què estem parlant? Que el turista que es pot permetre un hotel de cinc estrelles és benvingut, el del Mobile World Congress és benvingut? La ciutat s’obre de cames pel Mobile (World Congress), però en canvi el turista de Salford no és benvingut senzillament perquè és pobre?”, denuncia elevant el to de veu, però sense cridar. “No vull que la Rambla sigui el Passeig de Gràcia”, assevera.

Una altra cosa que Roger Bernat posa en dubte és l’actualització del cens d’habitatge de La Rambla organitzat per col·lectiu Km Zero, que assegura dels 149 edificis només en queden 68 destinats a l’habitatge, i són entre 50 i 80 les persones que hi viuen normalment. D’altra banda, segons l’últim recompte del Pla Cor, el projecte d’intervenció integral de la Rambla dut a terme per l’Ajuntament de Barcelona, assegura que hi ha 661 veïns empadronats a la Rambla. Davant d’aquest ball de xifres, el dramaturg respon. “Només en la meva finca bàsicament hi ha veïns. Que no siguin nascuts a Barcelona, que no tinguin el perfil d’artista bohemi...”, comenta amb ironia. “Crec que hi ha veïns però que no tenen la mateixa relació amb les Rambles que havíem tingut nosaltres, perquè no han nascut aquí, però han vingut a les Rambles perquè és un carrer molt atractiu”, assegura.

“Hi ha hagut una operació nostàlgica respecte de trobar a faltar una Rambla que també hem idealitzat molt en el nostre imaginari”

I és que a Roger Bernat no li acaba de fer el pes el procés “Les Rambles Projecte Cooperatiu”. “Hi ha hagut una operació nostàlgica per trobar a faltar una Rambla que també hem idealitzat molt en el nostre imaginari. Jo no sóc partidari d'una política en vers de la Rambla que tendeixi a tornar-la a allò que havia estat. No crec que això sigui senzillament possible”, explica.

“A les Rambles no hi tornarà a haver les famoses manifestacions LGBTIQ dels anys 70, dels actors i actrius reivindicant els drets de la professió. Aquestes manifestacions ja no es fan a La Rambla. Es fan a plaça Sant Jaume, a la plaça Catalunya, hi ha altres espais per a la reivindicació ciutadana”, apunta. I continua. “Si vols treure pressió de les Rambles, construeix Ramblalandia al Fòrum, i dóna llicències de 24 hores per poder obrir bars al Fòrum i tranquil, que tothom que tingui ganes d’emborratxar-se ja anirà al Fòrum”, reitera amb un somriure irònic.

En Roger veu projectes com el model de la Rambla impulsat per “Les Rambles Projecte Cooperatiu” com un got mig buit perquè posa en dubte que sigui factible.

Mentre s’acaba la cervesa recorda que ja no treballa des de fa 25 anys, a El Glaciar. Que ja fa 10 o 12 anys que ja no viu a la Rambla. Però tot i que han passat els anys, té gravat en la memòria que la gent que venia a la plaça Reial era perquè “tenia algun tipus d'atracció esotèrica per les persones més tocades pels déus”.”La plaça Reial, tot i la pressió turística, tot i la pressió policial, tot i les lleis del civisme, segueix sent un lloc que reuneix una varietat humana que trobes molt poc en altres bandes d’aquesta ciutat”, conclou amb satisfacció.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris