Persones

I si a George Orwell li robessin la cartera a la Rambla?

La Carme encara viu a la Rambla, el seu pare, en Fernando, no; però, com ella, lluita pel carrer més popular, històric de Barcelona. Pocs barcelonins viuen a la Rambla. Potser, avui també George Orwell lluitaria per ella

per Paula Ericsson

I si a George Orwell li robessin la cartera a la Rambla?
Un dibuix de la Rambla vigila el pis de la Carme a la Rambla. Dins i fora. El carrer més real i simbòlic de Barcelona està en ple debat entre la imatge i la realitat, entre que els veïns hi puguin viure o hagin de marxar. (Fotografies de Sira Esclasans)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Eric Arthur Blair (1903-1950), més conegut pel seu pseudònim George Orwell, arriba a Barcelona el desembre de 1936. L’escriptor britànic aterra a la capital catalana per exercir de periodista. Però quan arriba, a més a més de la ploma, agafa les armes: lluita a diverses parts de Catalunya i Aragó com a milicià del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Els Fets de Maig de 1937. La guerra dins de la guerra. L’enfrontament entre les forces d’ordre públic de la Generalitat, amb el suport del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la Unió General de Treballadors (UGT) i Estat Català contra la Confederació Nacional del Treball-Federació Anarquista Ibèrica (CNT-FAI) i el POUM. Uns 500 morts i 1.000 ferits.

I entre batalla i batalla, escriu Homenatge a Catalunya. Una novel·la que en vida no té gaire èxit, però que un cop mort l’autor farà que Catalunya sigui coneguda arreu del món. I quin és un dels escenaris més emblemàtics d’aquest llibre? L’avinguda de cames llargues plenes de dignitat, popular, barrejada, acolorida, olorosa, sorollosa, el carrer més bonic de Barcelona, territori de batalla durant els anys 30; protagonista de manifestacions polítiques, socials, celebracions futbolístiques, durant el franquisme, la democràcia i zona de conflicte entre barcelonins i guiris amb fruita tallada en el segle XXI: la Rambla. Per aquí passeja la història de la ciutat i del país.

“Un dia va dinar en un restaurant pel carrer Casp i va escriure a les parets dels lavabos ‘Visca el POUM’, quan el POUM estava il·legalitzat. És l’únic moment en el qual ell surt de la Rambla”

Qui en sap molt d’Orwell és Fernando Casal Naboa, el pare de la Carme Casal, veïna de la Rambla des de 2001. L’home de cabells blancs, nas aguilenc, i amb ulleres lligades amb un cordill que li envolta el coll, assegura que l’escriptor no va voler mai passar de plaça Catalunya. “Un dia va anar mig de turista, va dinar en un restaurant pel carrer Casp i va fer una gamberrada, perquè va escriure a les parets dels lavabos ‘Visca el POUM’, quan el POUM estava il·legalitzat. És l’únic moment en el qual ell surt de la Rambla”, explica amb admiració als ulls. Perquè Orwell volia estar a l’epicentre, viure la revolució social que situava a Catalunya com a capital de l’anarcosindicalisme.

Segons l'actualització del cens d'habitatge de Les Rambles, dels 149 edificis que hi ha a Les Rambles, només queden 68 edificis d'habitatge, i són entre 50 i 80 les persones que hi viuen normalment

Gairebé 100 anys després, la Rambla ha perdut aquella essència que la caracteritzava. La Rambla, que era un passeig barceloní interclassista, s’ha convertit en un passeig que els barcelonins només creuen en horitzontal. Tot i que ha guanyat en multiculturalitat, ja que turistes d’arreu del món venen a visitar-la, cada vegada hi ha menys veïns que hi habiten. Segons l’actualització del cens d’habitatge de les Rambles, una activitat organitzada per kmZero, Amics de les Rambles i SOS Rambles, amb la col·laboració d’Arquitectes Sense Fronteres de Catalunya, dels 149 edificis que hi ha a les Rambles, només queden 68 edificis d'habitatge. Segons aquest cens, són entre 50 i 80 les persones que hi viuen normalment.

Un dia la Rambla el sorprèn, per això, en Fernando repassa els seus anys com a mestre, en els quals continua ensenyant l’amor per una Barcelona diferent.

Una d’elles és la Carme, la seva filla. De cabells curts i ulls foscos i dolços, ella és veïna de Gràcia fins als 25 anys, edat en la qual es muda a la Rambla. “Recordo el primer dia que vaig venir a viure aquí. Era el mes de juliol i no hi havia res, ni nevera, ni llit ni res. El primer que em vaig comprar va ser una làmpada del Pilma, que m’encantava cada vegada que passava per allà. La primera nit vaig dormir a terra amb la bola del Pilma”, somriu mentre aquesta mateixa làmpada il·lumina el menjador pintat de tons càlids. Al seu voltant, llibres de fotografia, cinema i art de tota mena. Al seu costat, el seu pare, que la mira amb una barreja d’orgull i tendresa.

De fet, la Carme viu a la Rambla gràcies a un amic seu. Ell buscava pis, però quan el va veure li va dir a la Carme “vés-hi tu que t’agradarà molt”. “Vaig entrar sola aquell dia, amb l’agent immobiliari, i és veritat que vaig pensar: ‘M’encanta’. Gràcies al meu amic, va ser amor a primera vista”, recorda amb una mirada il·lusionada. Va ser llavors quan li diu als seus pares que havia trobat el seu lloc. En aquell moment, la Carme ha acabat la carrera de Farmàcia per la Universitat de Barcelona (UB) i fa el doctorat sobre neurociència al Clínic, al Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). El lloguer val 700 euros, i ella no se’l pot pagar. Així que compta amb l’ajuda dels pares.

“Jo el que volia era estar al centre de la ciutat, estar en un carrer que passa de tot i a sobre sortir i estar a prop de casa. Era comodíssim”

Quan comença a viure-hi, la Carme és feliç. “Els primers anys jo estava encantadíssima. Per a mi era una sort”, reconeix mentre s’acarona l’anell. “Jo el que volia era estar al centre de la ciutat, estar en un carrer que passa de tot i a sobre sortir i estar a prop de casa. Era comodíssim”, apunta amb un somriure entremaliat. La Rambla, la Plaça Reial, Ciutat Vella com a epicentre de vida. I la Carme, com George Orwell, està enmig. Però la vida continua més enllà, i els estudis també. Així que la Carme decideix fer el postdoctorat fora: viu dos anys a Sardenya i dos anys a Granada. El pis es queda sol? No. Perquè la família l’ocupa i se n’ocupa. “Primer va venir a viure l’Anna (germana) amb el seu xicot, van estar-hi un mes. Després la Isabel (la mare) i jo, i després va venir l’Emili i la seva novieta. Vam fer torns”, rememora Fernando Casal, nostàlgic. Durant aquestes temporades que viu a casa de la seva filla, es fa una promesa: no passar de la plaça Catalunya cap amunt. El mateix que es va prometre George Orwell.

“Jo no volia passar de la plaça Catalunya. Plaça Catalunya cap a dalt era una altra ciutat”

En aquella època, en Fernando, que viu i continua vivint a Gràcia, és mestre d’Història de l'art a un institut de Pedralbes. I mentre viu a casa la Carme, la seva vida canvia. El dia a dia es capgira. Agafa el metro de la línia 3, la verda, va a l'institut, torna a casa. “Va canviar absolutament la meva percepció de viure a la ciutat. Jo canviava de barri, i en aquest moment, en el que tot el que feia aquí ho feia caminant” apunta. Durant uns dies, viu una altra Barcelona. “Jo no volia passar de la plaça Catalunya. Plaça Catalunya cap a dalt era una altra ciutat”, apunta mentre una figura de James Dean de cartó ens observa des de la cantonada.

James Dean observa pare i filla. La Carme, que viu des de 2001 a la Rambla, actualment és investigadora a l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Bellvitge, i també fa fotografia científica.

Tot i que la Carme torna al seu pis, en Fernando queda enamorat de l’altra Barcelona, i encara avui hi ha dies en els quals surt de Gràcia, reserva un hotel per Ciutat Vella i es posa com a frontera la plaça Catalunya. L’amor per aquesta part de la ciutat és tan gran que, un any, proposa als seus alumnes fer un viatge a Barcelona. “Hem de quedar tots al Corte Inglés de la Diagonal, amb les motxilles, agafarem el metro, i anirem a l’hotel i haurem de fer un compromís: no trucar als pares durant els dies que duren les vacances, i ja veurem com la ciutat es veu d’una altra manera”, els hi proposa. La idea no encaixa, però la seva fascinació queda intacta.

“Jo m'he acostumat al fet que no em coneguin a les tendes. No em saluden. Alguna florista em coneix, però poc”


La Carme, d’altra banda, quan parla d’on se sent, té el cor dividit. “El meu barri és Gràcia i el meu carrer són les Rambles. Jo no em sento del barri Gòtic. A les Rambles no hi ha una estructura de barri com hi ha a Gràcia. Impossible. Jo m’he acostumat al fet que no em coneguin a les tendes. No em saluden. Alguna florista em coneix, però poc. M’agrada que no em coneguin, però també és xulo trobar-te al veí”, afirma. En aquest sentit, el seu pare destaca la importància del grup de SOS Rambla, a partir del qual s’han connectat alguns veïns que “estaven totalment desconnectats”, assegura.

Com hi entra la Carme, a SOS Rambla? Per casualitat. “Jo ja m’anava queixant feia temps, però un dia em trobo un paper a la porta que deia ‘si estàs cansat del soroll, de la prostitució, de la brutícia... contacta amb’ i posava diversos noms”, explica. La Carme li comenta al seu pare, perquè està vinculat a diverses associacions de Gràcia i sempre s’ha interessat per millorar la ciutat.

“No visc a la Rambla, la meva filla sí, però com a barceloní sento que també tinc coses a dir”

I, tal com havia intuït la seva filla, ell també s’interessa per aquesta iniciativa veïnal. “No visc a la Rambla, la meva filla sí, però com a barceloní sento que també tinc coses a dir”, reivindica el mestre d’origen valencià. En el paper que acaba en les mans de la Carme també indica que tots els veïns de la Rambla posin un llençol blanc a la finestra. És amb aquest senyal que es localitzen a les persones que hi viuen i que estan en contra de la situació que actualment viu el carrer més famós de la ciutat. “Érem molts a la primera reunió”, recorden pare i filla.

Abans de començar amb Les Rambles Projecte Cooperatiu, el qual pretén remodelar la Rambla de dalt a baix en un pla integral a partir d’un un equip de professionals liderat per Itziar Gonzàlez, arquitecta, exregidora del districte de Ciutat Vella i activista política, a SOS Rambla fan accions per reivindicar la decadència del carrer que ha estat protagonista de desenes de manifestacions des dels anys 30 fins als 80. “Per Sant Jordi vam fer una manifestació vestits de metges, de fet jo vaig portar bates de l’hospital, per dir que la Rambla està en perill, que s’està morint”, assevera la Carme. També mantenen reunions amb membres de l’Ajuntament de Barcelona, entre ells Joaquim Forn, primer tinent d’alcalde de la ciutat entre el 2011 i 2015. En aquestes trobades, els veïns destaquen algunes de les problemàtiques, entre elles la proliferació de la prostitució i la proliferació dels coffeshops.

L’estima i la tendresa entre la Carme i en Fernando és impossible d’amagar. Els dos, idealistes i somniadors, creuen que una altra Rambla és possible.

“El procés cooperatiu Les Rambles és la proposta de l’equip kmZero guanyadora del Concurs Internacional convocat per l’Ajuntament de Barcelona per dinamitzar i remodelar la Rambla de Barcelona. L’objectiu és retornar a la ciutadania un dels seus eixos històrics i més simbòlics, i fer-ho de manera cooperativa per tal que la seva transformació suposi una millora global d’aquest espai urbà central i vertebrador de la ciutat i de l’experiència de les persones que l’habiten, el visiten i el disfruten” assegura la pàgina web del projecte.

“Ha de venir gent a viure a la Rambla, ha de venir gent jove amb fills, o tenir fills a la Rambla, una nova generació que neixi a la Rambla, això generarà comerços de proximitat”


El projecte liderat per kmZero pretén ser “una experiència magnífica en l’àmbit mundial perquè hi ha moltes ciutats que estan patint el mateix problema”, assenyala en Fernando. També considera que el projecte té la intenció d’enfrontar el projecte de l’habitatge. “Ha de venir gent a viure a la Rambla, ha de venir gent jove a viure a la Rambla amb fills, o tenir fills a la Rambla, una nova generació que neixi a la Rambla, això generarà comerços de proximitat”, reclama. Per aconseguir-ho, el professor d’Història apunta que s’ha de convertir en un lloc d’excepcionalitat d’habitatge, de comerç, de cultura, i assegura que és possible declarar la Rambla com a zona d’excepcionalitat amb la finalitat que “no sigui envaïda per fons voltors, no hi hagi especulació, no hi hagi un canvi de comerç que cada vegada va a pitjor”.

Després d’avaluar possibilitats, riscos i queixes, miro al Fernando i a la Carme i els hi pregunto què els ha portat a lluitar junts en aquesta batalla. Els dos es miren i somriuen. S’acaben les frases. “Els dos som somiadors... i una mica inconscients”, diu en Fernando. “I tossuts. Pensem que és possible. Que les coses es poden canviar. Si no ens queixem, no es canviarà res”, assevera la Carme. “Al principi a les reunions anàvem a plorar, ara és el contrari. I si a més a més hem pogut connectar amb un grup com el de l’Itziar que són somiadors, inconscients, tot aquest procés ja ha valgut la pena”, conclou amb un somriure tendre.

“M'agradaria que fos un passeig per tothom. Els guiris també, nosaltres també som guiris quan anem a Roma o a Venècia”

I com voldrien que fos, la Rambla? La Carme ho té clar. “M’agradaria que fos un passeig per tothom. Els guiris també, nosaltres també som guiris quan anem a Roma o a Venècia”, clarifica. “Un passeig que tothom estigués a gust, que es gaudís, que si hi vius poder anar a la Boqueria i comprar a la botiga de tota la vida en comptes de trobar-te’n una de plena de coses per guiris, de sucs i de menjars preparats, que fos còmode, que hi hagués una llibreria. M’agradaria que hi hagués més cultura”, reclama. “Tots aquests grups de guiris que venen aquí a divertir-se, desplacen tota la gent que venen aquí a passejar o a veure una exposició a la Virreina”, denuncia.

Una altra de les coses que troba a faltar és un supermercat. “Abans jo no tenia temps de res per la feina, i anava al Carrefour aquí de les Rambles que és horrorós, però és l’únic que obre fins a les 22.00 h. És caríssim, ple de turistes, que tot el que venen és alcohol, i has de buscar els aliments”, denuncia. Ara, però, hi ha un súper darrere de la Boqueria, que és més petitet, i el que fa ara és alternat entre aquest supermercat i al famós mercat.

“Totes les parades que estan de cara a la Rambla crec que no queda ni una que no tingui sucs, o menjars preparats o àloe vera”

Però a on va, de la Boqueria? Al darrere. “Totes les parades que estan de cara a la Rambla crec que no queda ni una que no tingui sucs, o menjars preparats o aloe vera”, comenta amb ironia. També troba a faltar prendre’s una cervesa. “Si no és el Cafè de l’Òpera, que és un bar que té molta dignitat i està molt bé, de tots els altres no me’n ve al cap ni un. Hi ha molts cops que en comptes de passejar enmig de la Rambla passes per les voreres, i està el tio del restaurant de paelles congelades que et diu que vinguis i que per 13 euros la paella”, apunta amb cansament.

Envoltats d’art i cultura, la Carme i en Fernando, filla i pare, parlen del seu vincle i estima per la Rambla.

Els dos lamenten que la Rambla està buida de veïnes. Algunes d’elles marxen perquè els hi fan mòbing a casa, asseguren. Una d’elles és la Teresa, qui vivia en l’edifici on ara hi ha el Doll House, el club de striptease més gran de Barcelona. “En aquest edifici vivia la Teresa. Va rebre moltes i moltes i moltes ofertes de comprar-li el pis fins que no va aguantar més pressió, van fer comptes i van veure que era una bona oferta i van marxar”, recorden amb amargor.

Una altra dona, que vivia en un cinquè sense ascensor, es va trencar els genolls i no podia pujar les escales. “L’edifici és propietat de la Generalitat. Allà li vam dir a la regidora que aquí podien fer una prova pilot i posar-hi un ascensor perquè és un edifici de titularitat pública. No ho van fer i la dona va marxar a la Sagrera. De tant en tant parlem amb ella i li preguntem com està i ens diu que no s’adapta. És com si de Barcelona haguessis marxat a Badajoz. Va néixer aquí”, destaquen.

“Jo penso que, si Orwell vingués per aquí, és possible que li robessin la cartera. Era molt alt i dirien 'aquest és guiri!', i anirien a per ell”

Orwell no va tornar aquí perquè va morir als anys 50, però sí que va tornar un company seu, que va venir amb el Partit Laborista Independent (ILP), el grup de l’esquerra laborista que va estar a les milícies, explica en Fernando. Quan torna, li ensenyen la plaça Orwell. “Ell, que anava amb un grup de gent, va demanar passejar sol; volia recordar la seva joventut. Es va perdre i li van robar la cartera! Va haver d’anar a la comissaria, denunciar que li havien robat tots els documents”, explica en Fernando amb un somriure entremaliat entre les comissures. “Jo penso que, si Orwell vingués per aquí, és possible que li robessin la cartera. Era molt alt i dirien ‘aquest és guiri!’, i anirien a per ell”, assegura.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.