Persones

Presoners a casa

L’Eduard Elías viu a la Rambla. Però a vegades, quan surt del seu pis, les riuades de gent el fan sentir presoner del seu carrer. De la seva ciutat. Per evitar-ho, lluita amb altres veïns per a què la Rambla sigui un lloc on viure lliurement

per Paula Ericsson

Presoners a casa
Aquest balcó de la Rambla ha presenciat episodis històrics de Barcelona. Ara, hi viu l'Eduard, que observa el futur del carrer amb preocupació. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

DDes del segle I aC, Barcelona reforça la seva muralla. És una ciutat protegida. Una ciutat tancada. Però els anys passen, i l’aparició i l’evolució de les armes de foc, cada cop més potents i efectives, modifica les tècniques de fortificació. Cap a la meitat del segle XIX, quan la capital catalana està en ple procés d’industrialització, enderroquen la muralla. Neix la nova Barcelona. Però tot i la seva caiguda hi ha pisos que continuen allà. Que han viscut guerres, avions estavellats, i la gentrificació. I no marxen. I resisteixen. Un d’ells és el pis de l’activista i enginyer informàtic Eduard Elías (1967, Barcelona), a la Rambla, just davant del mosaic de Joan Miró. Viu en una casa que té més de 200 anys. Ja existia l’any 1807, en plena ocupació napoleònica. “Pots veure reflectit, a qualsevol dels edificis de la Rambla, tota la història de Catalunya. Tot ha passat aquí”, assegura mentre mira cap al balcó que dona a l’avinguda centenària.

Els ulls de l’Eduard són d’un color blau i gris, i des d’ells repassa tots els colors de la història de Rambla i lluita perquè el seu futur no sigui gris.

No sap la data en la qual es construeix l’edifici on som. Va a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona per a esbrinar-ho, però no localitza cap document que determini quan es va construir. Ara bé, sí que es troba un plànol de 1807 de la Rambla. Un plànol del qual en conserva una còpia. “Ens el podries ensenyar?” pregunto. “I tant”, contesta amb els ulls clars, il·luminats com un nen petit quan va a la fira. S’aixeca, el busca i l’agafa. L’estén a la taula rectangular, protegida per unes tovalles de plàstic. Ho fa amb cura, com si tingués por de fer-li mal. A poc a poc, assenyala tots els canvis i detalls que hi ha en aquesta avinguda d’1,2 quilòmetres: el trasllat del mercat de la Boqueria (que se li deia Boqueria perquè s’hi venia carn de boc), l’església de Betlem, i també la de Sant Josep. I, enmig de tot això, el seu pis. El dit li queda allà parat, i els ulls blaus clars el miren amb cert orgull i fascinació, com si encara no acabés de creure que aquest tros d’història sigui casa seva.

“No hi ha vestigis de la prehistòria però a partir de l’Edat Mitjana tot ha passat aquí, tot ha passat a la Rambla”

“Aquest edifici, que no té res de notable, va estar encautat per la columna del Durruti. El que viu al primer, que va néixer aquí, em diu que quan ell sortia al balcó hi havia els forats de bala. Al maig del 37, els comunistes, que estaven a l’altra banda, es barallaven amb els anarquistes, que estaven a aquesta part del carrer. La Rambla era frontera”, relata. Quan ho explica, sembla que ho hagi viscut en primera persona i que estigui rememorant batalles passades. “No hi ha vestigis de la prehistòria però a partir de l’Edat Mitjana tot ha passat aquí, tot ha passat a la Rambla”, remarca amb orgull.

“Ens hem deixat robar una part de la nostra identitat per pura desídia”

Precisament des d’aquest orgull, la mirada se li enfosqueix quan parla de la Rambla del 2019. “Ens hem deixat robar una part de la nostra identitat per pura desídia”, denuncia. “En aquest moment, jo crec que les Rambles ja no formen part de la identitat d’un barceloní. Si tu li preguntes a qualsevol barceloní: ‘Tu amb què t’identifiques?’, et parlaran de Montjuïc, del Tibidabo o del Port, però la Rambla... em sorprendrà molt que algú te la inclogui a la llista”, lamenta mentre dirigeix una mirada ràpida al quadre de Cadaqués que té just a la paret de davant.

“Fa cinc o sis anys, un estiu vaig baixar de casa i no podia sortir al carrer. Hi havia una riuada de gent enganxada a la paret i no podia sortir. Era presoner de casa meva”

L’Eduard es lamenta enrabiat, cabrejat, però no derrotat. “Hem de fer una Rambla nova. Encara que la recuperació sigui lenta, com a mínim hi ha un horitzó millor”, assevera. Abans de començar a lluitar per la dignitat de la Rambla, on compra el pis i s’hi instal·la el 2010, vivia al Raval. Tot i que neix a la zona de l’Hospital Clínic, a l’Eixample, li agrada viure al centre. És per això que s’apropa a Ciutat Vella. Però apropar-se a aquest districte té pros i contres, per a l’Eduard. “Fa cinc o sis anys, un estiu vaig baixar de casa i no podia sortir al carrer. No sé si és que havia desembarcat un autocar, però era una riuada de gent enganxada a la paret i no podia sortir. Era presoner de casa meva. Fins que se’m va ocórrer fer un crit. El primer que venia es va quedar una mica sorprès, però es va fer un petit forat, m’hi vaig ataconar i al primer carrer me’n vaig anar, perquè jo no tinc instint gregari com els pingüins”, recorda amb una ironia seca.

Les vistes des del balcó són espectaculars: aquí, des de dalt, l’Eduard pot gaudir de la Rambla sense sentir-se presoner de casa seva.
El 2012 engega la consulta veïnal La Rambla democràtica, una iniciativa que té com a objectiu assenyalar els problemes de l’avinguda més famosa de la ciutat

Davant d’aquesta situació, l’Eduard s’alça, s’implica i comença a crear teixit veïnal. Decideix cuidar el carrer on viu i es converteix en un activista de la Rambla. Però, com es crea teixit veïnal en un carrer on la majoria de les cames que hi passegen estan de visita? Trobant els peus que pugen les escales per arribar a casa. Per fer-ho, el 2012 engega la consulta veïnal La Rambla democràtica, una iniciativa que té com a objectiu assenyalar els problemes de l’avinguda més famosa de la ciutat. Té la idea. Té les ganes. Té la il·lusió. Però com la duu a terme? Penja cartells a totes les porteries de la Rambla amb un amic, cartells que convoquen la primera reunió veïnal a la parròquia de Santa Mònica. “Érem una vintena de veïns. No tots eren de la Rambla, eren de carrers propers, també”, especifica. Es mou per remoure consciències.

“Que quan ens reunim els veïns el que surti sigui principalment diagnosi ja em sembla normal. Els metges són uns altres. Nosaltres tampoc ens curem a nosaltres mateixos”

La trobada es fa a l’estiu. Fa molta calor. I aquesta calor fa bullir tot un memorial de greuges: queixes de soroll, de brutícia, de volum de gent, de no poder ni caminar. “La gent s’esplaiava molt més en queixar-se que en mirar de buscar solucions. I és difícil. És que nosaltres no som expertes en qüestió de la prostitució ni en gestió del tràfic de drogues. No ens toca a nosaltres resoldre aquests problemes”, remarca. “Que quan ens reunim els veïns el que surti sigui principalment diagnosi ja em sembla normal. Els metges són uns altres. Nosaltres tampoc ens curem a nosaltres mateixos”, apunta.

És a partir d’aquí que es posa en marxa La Rambla democràtica. Com és una convocatòria oberta, qualsevol pot proposar la seva pregunta. Per filtrar entre les 400 o 500 preguntes que es plantegen, compten amb representants de les institucions del voltant: de la Reial Acadèmia de Ciències, de l’escola Massana, de l’Institut d'Estudis Catalans, de l’Ateneu Barcelonès i del Mercat, entre altres. “Ho vam reduir i no arribava a un centenar. Estaven classificades en temes, de forma que la gent podia escollir quin tema volia respondre. Si les volies respondre totes, era mitja hora. Tot i això, les 2.000 persones que van participar van respondre totes les preguntes”, conclou.

“Entre tota la gentada que hi ha a la Rambla és molt difícil que fins i tot ens trobem entre nosaltres. Els veïns no ens coneixem”

Però, més enllà de la consulta, amb qui compta, per frenar la metàstasi? “Vaig veure que érem pocs i vaig buscar el suport d’altres col·lectius al voltant de la Rambla que estiguessin interessats a recuperar-la pel veïnat i per la ciutat. S’hi van implicar bastant. Vam ser molt inconscients amb tan poca gent muntar una cosa amb aquella complexitat. No sabíem el que fèiem”, reconeix amb un somriure sota el nas. Un dels efectes que té aquesta convocatòria és que els veïns de la Rambla es posin cara. “Entre tota la gentada que hi ha a la Rambla és molt difícil que fins i tot ens trobem entre nosaltres. Els veïns no ens coneixem”, explica. Però, amb les trobades de SOS Rambla, això canvia.

I quins són els resultats? “Moltes queixes sobre la prostitució, sobre el volum de gent, sobre la falta de qualitat del comerç”. Ara bé, el taló d'Aquil·les de la Rambla Democràtica és la seva complexitat. “Va provocar un efecte desgast. Un cop acabat l’escrutini, que va ser un calvari horrorós, el grup es va cremar. L’associació pràcticament va desaparèixer. La vam reflotar al cap de dos o tres anys ben bons”, reconeix. Però tot i el cansament, tot i el desgast, aquesta llavor de lluita veïnal fa brotar el projecte KM Zero. Aquesta iniciativa té una finalitat compartida amb Rambla Democràtica: que les persones que viuen a la Rambla tinguin veu i vot sobre el carrer on habiten.

“A l’Ajuntament hi havia la idea que, arreglant l’urbanisme, s’arreglaran tots els problemes del barri. I això és la mentida més falsa que puguis tirar-te a la cara”

I per això proposen un projecte integral i transversal, no només urbanístic. “Quan vivia al Raval vaig crear l’expressió ‘la mentida urbanística’. A l'Ajuntament hi havia la idea que quan a un barri hi ha problemes és perquè l’urbanisme d'aquell bari està malalt. La seva idea és que, arreglant l’urbanisme, s’arreglaran tots els problemes. I això és la mentida més falsa que puguis tirar-te a la cara”, denuncia. Un exemple per a Elías? La Rambla del Raval. “A l’entrada dels carrers que surten de la Rambla del Raval tens els mateixos traficants recolzats a la paret. Evidentment només la intervenció urbanística no arregla cap problema”, apunta.

Tot i el vidre tintat de les ulleres, l’Eduard ho té clar: la Rambla necessita més veïns que hi visquin, perquè només els veïns podran lluitar per una Rambla digna.

En aquest sentit, defensa que la Rambla Democràtica compta amb un pla urbanístic de millora de la Rambla, però també amb tota una sèrie de mesures complementàries per millorar el comerç i fomentar que hi hagi més població, entre altres aspectes que preocupen a les veïnes. “Pràcticament el podríem anomenar un pla integral de la Rambla”, reivindica orgullós. Una de les característiques d’aquesta iniciativa és prendre en consideració si alguna acció en una àrea generava un efecte negatiu en una altra. Un exemple? Per a Elías, la intervenció urbanística pot provocar la pujada dels preus dels lloguers i dels pisos del voltant, per això el Pla Km ZERO proposa que la majoria de locals dels baixos passin a ser propietat municipal i que l’Ajuntament pugui controlar a què es destinen.

Segons l’enginyer d’ulls clars, el pla s’ha teixit fent-hi participar a tothom i buscant el consens. S’ha arribat a aconseguir consens fins i tot en entitats que estaven enfrontades històricament des de feia dècades. “Les associacions de veïns del Raval i del Gòtic no ens havíem portat mai bé amb els Amics de la Rambla (associació dels comerciants). Els veïns sempre l’han vist com l’associació dels que s’han carregat la Rambla, perquè un dels motius de la degradació de la Rambla és la degradació del comerç. Sempre hi ha hagut una certa desconfiança mútua. Però en aquest projecte hem col·laborat plegats”, reivindica.

“A partir que hi hagi més veïns, i que ens organitzem, serem més gent que cuidarem de la Rambla”

La part més important d’aquest projecte, fill de La Rambla Democràtica, són les mesures que fomenten la proliferació de veïns. Elías ressalta que a la Rambla hi ha diversos edificis que pertanyen a l’administració pública (Ajuntament o Generalitat) i que estan buits, i dins del projecte Km Zero proposen que l’administració els posi a lloguer social. “El pla fins i tot promou mesures per a expropiar i per a tenir opcions de tanteig i retracte. Aquesta per nosaltres és la part més important. A partir que hi hagi més veïns, i que ens organitzem, serem més gent que cuidarem de la Rambla”, reivindica.

El projecte, però, de moment no ha estat aplicat per l’Ajuntament de Barcelona. Segons Elías, els resultats de Rambla Democràtica van ser ignorats per part de l’administració barcelonina. “Ho vam entregar. Ni tan sols ens van dir que ho havien rebut”, afegeix. En aquest sentit, Elías reivindica que per fer l’informe del Pla Cor, el projecte d’intervenció integral de la Rambla impulsat per l’Ajuntament de Barcelona el 2013, no va comptar en cap moment amb les informacions que van recollir de la consulta organitzada pels veïns. “No n’ha fet cap ús. I hi havia una diagnosi de què preocupava a la gent”, assevera.

Segons el Pla Cor, hi ha més de 600 veïns empadronats a la Rambla, però l’Eduard Elías i la resta de membres de La Rambla Democràtica no hi estaven d’acord. “Això estava fet a partir del padró. I tots els pisos turístics tenen empadronat a algú perquè no sembli un pis turístic de cara a l'Ajuntament”, denuncia. És per això que el 2018, amb voluntaris de SOS Rambla i d’Arquitectes Sense Fronteres (aquests últims gràcies al contacte d’Itziar González, arquitecta i exregidora del districte de Ciutat Vella i activista política), es duu a terme un recompte veïnal a la Rambla. “Vam fer el porta a porta i ens va caure l’ànima als peus. Superem de poc la cinquantena”, lamenta.

“Tu imagina’t una travessia de l’Eixample que entre els dos costats dels carrers hi visquessin cinc persones. Això és la Rambla”

“Quan parlo amb amics que viuen a l’Eixample els hi dic: ‘La Rambla fa un quilòmetre i pico, 10 travessies de l’Eixample. Tu imagina’t una travessia de l’Eixample que entre els dos costats dels carrers hi visquessin cinc persones. Això és la Rambla’”, exemplifica. “Com vols que estigui? Feta un nyap. Però és que és lògic. Tu quan vas a un hotel, tu cuides les coses com cuides les de casa teva? No. Perquè d’aquí dos o tres dies te’n vas. És normal, no ho fas ni amb mala intenció. El que cuida una ciutat o un carrer és el que hi viu, perquè allò és casa seva. El turista no s’ocupa de la Rambla”, argumenta.

En un edifici anterior al 1807, l’Eduard fa el possible per assegurar que la Rambla continuï sent històrica.

Deixem el pis ple de llibres, plantes, mapes i història. Baixem per l’escala estreta de parets vermelles. I tornem a la riuada de gent. Veiem floristeries, peluixos humans, samarretes amb missatges que pretenen ser sexualment enginyosos. Fa olor de crema solar, suor, gelats i gofres. Escoltem flaixos de càmeres i desenes de llengües diferents. Entre tot això, la Rambla històrica continua. Trepitgem el mateix terra que desenes de persones trepitgen des de fa desenes d’anys. De moment, aquest terra resisteix. I l’Eduard Elías continuarà vivint en aquest edifici anterior a 1807. Perquè, encara que es queixi, encara que hi hagi mil problemes en el carrer més transitat de la ciutat, continuarà lluitant per ell. Perquè, com la majoria dels barcelonins, com la majoria dels catalans, sent una mena d’amor-odi cap al carrer més famós de la capital del país.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris