Històries

El pare dels arbres

En Luis es va jubilar i va començar a caminar pels carrers de Cerdanyola. On veia un tros de verd, hi plantava un pinyol. És el progenitor de desenes d’arbres escampats per la ciutat

per Anna Alfaro Lucas

El pare dels arbres
La història d’en Luis Capilla s’escriu entre Andalusia i Catalunya, sempre amb la terra com a punt comú. A Cerdanyola és el pare de molts arbres que, llavor a llavor, ha anat plantant per la ciutat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Després d’haver estat treballant anys i panys a la Fàbrica d’Uralita de Cerdanyola, en Luis Capilla es va jubilar l’any 1986. Als seus seixanta anys començava una nova etapa per gaudir amb la seva dona, la Isidora. Cada dia sortien a passejar pels carrers de la ciutat. Els peus els portaven per tots els racons i carrers. Però en Luis en portava una de cap. Sense dir ni ase ni bèstia, duia les butxaques carregades de pinyols. On veia un tros de verd, s’hi aturava i en plantava un sota terra. No tots van arribar a bon port, però molts van aconseguir germinar i, amb el temps i la dedicació d’en Luis, créixer, donar vida. Anem cap a Cerdanyola per conèixer la història d’en Luis i els seus arbres. Sí, en concret cap al cementiri, on ens espera amb la seva filla, la Carmen Capilla.

Tot i que un cementiri pot semblar un lloc si més no peculiar per entrevistar-hi algú, més endavant descobrireu el perquè de tot plegat. Nosaltres hi arribem amb la seva neta, l’Elena, que ens ha portat de ruta pels carrers de la ciutat en cerca d’alguns dels arbres més significatius per a en Luis. Garrofers, oliveres, palmeres... N’hem vist uns quants. Entre semàfors i rotondes, ens ha explicat que el seu avi va néixer a Belalcázar l’any 1926, un petit poble del Valle de los Pedroches, a Còrdova, i que va arribar a Cerdanyola l’any 1963.

El garrofer del carrer Pío Baroja té una capçada enorme. Amb el seu fullam fa una bona ombra a tothom qui passeja per allà.
“Vaig venir tot sol, als 37 anys, i vaig deixar la meva família a Belalcázar. Tenia ja dos fills, un de set anys i l’altra de tres mesos”

De caràcter bromista i alegre, en Luis fa memòria i ens explica per què va venir de Còrdova cap a Catalunya. “L’agricultura allà ja no donava per més i ens vam haver de buscar la vida. Vaig venir tot sol als 37 anys, i vaig deixar la meva família a Belalcázar. Tenia ja dos fills, un de set anys i l’altra de tres mesos, i, per portar-los cap aquí a Cerdanyola, vaig estar treballant dia i nit”, recorda en Luis. Ell volia que quan la família arribés a Catalunya ja es poguessin instal·lar en una casa i no haver de compartir un pis amb altres famílies o, fins i tot, habitacions, com altres companys seus havien fet. Per això, va estar mesos i mesos treballant cada dia, entre setmana dotze hores diàries i els caps de setmana setze, i, si podia arreplegar el torn de nit, també el feia. En total, any i mig sense veure ni dona ni fills, treballant per aconseguir el pis.

“Havia estat un any i mig sense veure la família i sense perdre’m un dia de feina. Mentre no ens vèiem, ens escrivíem cartes i ens enviàvem alguna fotografia... Aquest pis m’ha costat suor i llàgrimes! Llàgrimes de quan veia les cartes de la família i suor per aconseguir-lo. Quan me’n van donar les claus, vaig volar! Vaig anar cap al poble a buscar-los per venir cap a Cerdanyola i no em cabia el cor al pit. Vam agafar els mobles i les quatre coses que teníem a Belalcázar i ens ho vam emportar cap aquí; el trasllat ens va costar 600 pessetes. El pis no tenia llum i era humit, però almenys teníem aigua. I així vam anar tirant. Des del febrer del 65 que visc al mateix lloc”, explica amb una memòria precisa.

“A tots els llocs on he estat, he plantat. Mai he deixat de tenir aquesta relació amb la terra!”

Tota la seva vida laboral la va viure a la Fàbrica d’Uralita. A casa seva, però, havien estat agricultors de secà i horta, també ell, que als quinze anys ja es va posar a llaurar. La terra era el seu món. “Amb cinc anys ja jugava a sembrar a casa”, recorda. I aquest vincle infantil, amb aquest aprenentatge que va assumir tan jove, l’ha acompanyat sempre més. “A tots els llocs on he estat, he plantat. Mai he deixat de tenir aquesta relació amb la terra!”, em diu amb energia.

Quan en Luis va arribar a Cerdanyola estava sol. Havia deixat la família enrere per aconseguir un sostre on poder dormir plegats i, per aconseguir-ho, va estar treballant any i mig sense descans. 

I d’aquest vincle amb la terra, que va néixer a Còrdova, fins a Cerdanyola. Com vas començar a plantar arbres, Luis?, li demano. “Sempre m’he entretingut amb els arbres. Agafava llavors de diferents espècies i les posava als testos perquè creixessin i després els trasplantava”, explica. La terrassa del seu pis és un autèntic camp d’experimentació. M’explica que el pis és petit, però que té una terrassa d’uns trenta metres quadrats aproximadament i, allà, hi té plantats tota mena de vegetals i  arbres potencials.

“On jo veia que els arbres podien créixer bé, hi posava la llavor. Cerdanyola la tinc molt caminada, pràcticament cada dia anava a un lloc diferent”

Però va ser quan es va jubilar, que va portar la seva afició més enllà d’aquests trenta metres quadrats. “L’any 86 em jubilo i començo a caminar. Anava amb la meva dona i amb un pal d’esquí; al capdamunt hi havia posat un garrot i el feia servir de bastó. Amb la punxa del pal, feia els forats al terra i anava plantant el que podia”, explica. I els llocs on plantaves, els pensaves abans o anaves fent sobre la marxa? En Luis, sense dubtar i amb la naturalitat que l’acompanya tota l’estona, em respon: “Primer anava a tots els llocs on em venia de gust. I d’aquests, n’hi havia que me n’oblidava i d’altres que me’n recordava. On jo veia que els arbres podien créixer bé, hi posava la llavor. Cerdanyola la tinc molt caminada, pràcticament cada dia anava a un lloc diferent”.

“Un dia, tot passejant per allà, vaig veure que algú l’havia trinxat. En vaig treure les puntes i el vaig cuidar fins que li va tornar a sortir un brot”

I de tants llocs que va trepitjar, tants arbres en van sortir. És impossible saber amb exactitud tots els que hi ha actualment a Cerdanyola que són obra d’en Luis, però en repassem alguns dels més cèntrics, que hem anat a veure una estona abans amb l’Elena. “Al carrer Pío Baroja hi vaig plantar un garrofer. Primer el vaig fer créixer una mica en un test i quan va arrencar ja el vaig plantar. Tenia el tronc més gros que el meu canell i, un dia, tot passejant per allà, vaig veure que algú l’havia trinxat. En vaig treure les puntes i el vaig cuidar fins que li va tornar a sortir un brot, que són les branques que té ara”, explica amb orgull. “Com que un garrofer necessita femella per fer garrofes i aquest està sol, jo crec que és per això que no en fa”, apunta. 

Experimentant a la terrassa de casa seva, en Luis va aconseguir fer uns bonsais de figuera que donaven uns fruits boníssims i grossos. Quan ho va explicar als seus amics no s’ho creien i, per això, va repartir-los-en empelts i figues. 

L’olivera del passeig de Cordelles, just davant de la plaça Abat Oliba, és un altre dels arbres plantats per en Luis. Conviu amb un altre de la mateixa espècie ben a prop, l’olivera centenària; tan sols les separen una colla de taules i cadires del bar Ca l’Enric. “Està enorme!”, exclama en Luis. “Té més fulles que la centenària i tot!” I no li falta raó: l’olivera està esplendorosa per bé que és un exemplar jove, d’uns trenta anys. I d’una olivera, a una altra, la que es troba al costat del Pavelló d’Esports.

“Abans, aquesta olivera era al carrer Torrent, en un parterre força gros”, recorda en Luis. “Van començar a fer obres i, d’un dia a l’altre, va desaparèixer. Vaig preguntar als de l’obra fins que em van dir on havia anat a parar! Llavors em van dir que l’havien vingut a buscar amb un camió amb grua i l’havien trasplantat davant del Pavelló d’Esports. Suposo que com que l’olivera ja era grossa, la van haver de salvar.” La seva filla Carmen, que l’escolta amb atenció, comenta: “Quan era al carrer Torrent, la decoraven per Nadal i tot. Ara, per anar a cuidar-la, ha de passar per una rampa per on quasi no pot accedir, però ell hi va caminant a poc a poc per posar-li adob i mirar com està. És com un familiar per a ell”.

“Et començo a dir coses que pots treure de les oliveres i no acabaríem! Pots utilitzar-ne l’oli per fer-ne conserves, per fer-ne sabó, per a les rascades...”

Les oliveres li tenen el cor robat, en Luis té predilecció per aquest arbre, que encaixa amb el seu caràcter pràctic i noble. “Et començo a dir coses que pots treure de les oliveres i no acabaríem! Pots utilitzar-ne l’oli per fer-ne conserves, per fer-ne sabó, per a les rascades... La fusta és boníssima per fer mobles; el que en queda, de les olives, serveix per donar combustible a les estufes, i les fulles són pinso per als animals. Pensa que d’un mateix arbre, ho aprofites tot! Sabó, fusta, oli, foc...”, enumera.

Quan van treure aquesta olivera del carrer Torrent, en Luis es temia el pitjor. Dies després, va esbrinar que l’havien traslladat a la zona verda davant del Pavelló d’Esports. Cada vegada que pot, hi va per cuidar-la.
“L’olivera és l’arbre del paradís; el que en pots treure, d’allà... I, a més, és bonica!”

Però les qualitats de l’olivera no s’acaben aquí. A banda de les seves propietats, també està molt lligada a la vida personal d’en Luis. “La meva mare i la meva germana l’aprofitaven durant la guerra. Com que no hi havia sosa, feien servir l’olivera per fer sabó”, comenta orgullós. “I, a més, duren tota una vida! Al meu poble hi ha una olivera mil·lenària! Durant la guerra la van tallar, perquè hi va haver el front, allà, però va rebrotar. L’olivera és l’arbre del paradís; el que en pots treure, d’allà... I, a més, és bonica!”, exclama.

De totes les oliveres que ha plantat per Cerdanyola, calcula que n’han sobreviscut unes vuit. “A la Fonteta n’hi ha dues, però els pins se les han menjat”, comenta. La ciutat, al llarg de trenta anys, ha anat canviant molt i això ha fet que, a poc a poc, alguns arbres hagin quedat atrapats entre ciment. Tot i que molts dels arbres han crescut bé, d’altres els han robat o destrossat. Tal com diu l’Elena, “alguns arbres són com llaminadures per a certa gent”.

“En total, en dec haver plantat uns 200 per tot Cerdanyola, però n’han quedat uns 50 aproximadament. Segurament se me n’escapa algun”

“A la gasolinera, a la ronda Cerdanyola, també en vaig plantar. Hi havien construït l’estació i hi havia un jardí, així que vaig plantar-hi oliveres, cirerers d’arboç, palmeres... Entre la via i el carrer està ple de tot, que els he plantat jo!”, explica amb detall. “En total en dec haver plantat uns 200 per tot Cerdanyola, però n’han quedat uns 50 aproximadament. Segurament se me n’escapa algun”, reflexiona en veu alta. En Luis ja no camina tant com abans, i la seva ruta va de casa a la plaça, on, al “Parlamento”, es reuneix amb els amics del poble. “Soc el veterà, així que en soc una mica l’amo”, diu rient i fent broma. Tot i que ara ja no pot caminar com abans, recorda bé tots els seus arbres i ara cuida aquells que li queden més a prop, un dia uns, i un dia els altres. Quan passeja pel carrer, si en veu algun, sempre el va a veure. També compta amb la Carmen, que li n’envia fotografies de tant en tant perquè pugui veure com van creixent aquells que ja no veu.

L’olivera és l’arbre preferit d’en Luis. Se n’aprofita tot: les branques, les fulles, el tronc... La mare i la germana d’en Luis utilitzaven aquest arbre per fer sabó durant la guerra, i ell l’anomena l’“arbre del paradís”.

Vosaltres dues, Elena i Carmen, com ho veieu, tot plegat?, pregunto a filla i neta. La Carmen entoma la pregunta i respon: “A la terrassa de casa sempre havíem vist coses plantades de costat a costat: pebrots, tomàquets... Ho vèiem com una cosa normal. Ell, moltes vegades, ni ens ho deia, que plantava! No ho feia per reconeixement; per a ell era la seva vida, normal. Ha estat ell qui ens ha inculcat la natura; al meu germà li encanta la botànica i se’n sap els noms científics i tot! La meva mare, que era costurera i l’acompanyava en les seves passejades, també ho tenia molt normalitzat. Ara fa uns anys, li vaig fer un petit reportatge de fotografies amb els arbres que m’havia dit que havia plantat perquè les tingués”, comparteix. I tu, Elena?

“Ho veig revolucionari, és com un acte de rebel·lió amb la ciutat i posar la natura dins seu. Per mi simbolitza una manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn”

“Jo ho veia molt natural. Més enllà de posar la natura a la ciutat, és la història de la persona que ho fa, que cada dia va a regar, a cuidar-los. Jo ho veig revolucionari, és com un acte de rebel·lió amb la ciutat i posar la natura dins seu. Per mi simbolitza una manera de viure i de relacionar-se amb l’entorn. Nosaltres continuarem amb les nostres vides i anirem passant, però els arbres quedaran allà. Mira, ara que ens ha dit que necessita un garrofer femella per fer garrofes, potser ja tenim un nou objectiu de cara al futur!”, comenta entre alguna rialla.

“Donen oxigen, fruites i, a més, menjar per als ocells. I alegren la vista, que també és important!”

En Luis reconeix que el fet d’haver-se criat en el món de l’agricultura segurament li ha donat aquest sisè sentit i aquesta traça amb els arbres. “Donen oxigen, fruites i, a més, menjar per als ocells. I alegren la vista, que també és important! Al créixer entre camps em conec la fauna, els insectes que van per terra, les herbes... Alguns ho fan per afició i ho intenten, però no els creix res”, etziba. És que tu portes la terra dins!, li dic. I em respon: “Has de saber posar l’aigua que necessiten; els has de conèixer, tocar... Per fer això, s’hi ha de néixer”, conclou.

Les palmeres del cementiri són, sens dubte, les herbes més especials que ha plantat en Luis. Abans quedaven fora del cementiri, però amb les reformes que s’hi han fet, les palmeres han quedat més integrades dins.
“És com veure un amic que fa temps que no veus i li preguntes: «Ei, com estàs? Feia molt que no ens vèiem!». Em sento satisfet al veure’ls tan grans!”

Escolta, Luis, què et transmeten aquests arbres?, li pregunto. Rumia uns segons i dispara: “És com veure un amic que fa temps que no veus i li preguntes: «Ei, com estàs? Feia molt que no ens vèiem!». Em sento satisfet al veure’ls tan grans!”, explica. I continua: “Cada vegada que passo per davant d’algun d’ells, els veig créixer, i quan els fan alguna cosa, que els trinxen o els fan mal, em poso de mal humor. Llançaria una maledicció als que ho han fet!”, explica. Anem acabant, però no podem marxar sense fer una última pregunta: com és que hem quedat al cementiri?

Si passeu prop de l’entrada del cementiri de Cerdanyola, veureu dues palmeres a l’entrada. Amb les reformes s’han anat integrant cada vegada més a l’edifici, però, anys enrere, quedaven un pèl més enfora. “He plantat diverses palmeres per aquí a la zona i aquestes del cementiri van sortir. Les vaig posar a la porta i, cada vegada que passava o venia, les cuidava”, comenta en Luis. La Carmen, que l’escolta de prop, l’empeny dient-li: “No m’havies dit que les vas plantar per veure-les quan ja no siguis aquí? Una simbolitza la meva mare, la Isidora, que ja va morir, i l’altra, ell. Simbolitzen el pare i la mare”, comparteix emocionada. “Sí, signifiquen que gaudeixo molt amb els arbres i que quan jo sigui al cementiri també les podré veure”, diu també emocionat. Sí, nosaltres passem, però els arbres es queden. Sí, però algú, abans, els ha de plantar. 

Nosaltres passem però els arbres es queden. En Luis n’ha plantat desenes i desenes pels carrers de Cerdanyola, un llegat que perdurarà per a les properes generacions.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris