Històries

La llibertat és un plataner a Llançà

A la plaça Major de Llançà hi ha l’Arbre de la Llibertat. Un plataner plantat l’any 1870 que és testimoni de la vida de tots els llançanencs. Guerres, festes majors, amors... Tota la història de Llançà s’explica amb ell

per Anna Alfaro Lucas

La llibertat és un plataner a Llançà
Aquest és l’Arbre de la Llibertat. El plataner de Llançà ens explica històries de guerres i festes. Un llançanenc més que té l’estima de tota la vila. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

A Llançà tots els carrers duen al mateix lloc: a un plataner. És el cor de la plaça Major. El van plantar el 1870 i rep el nom d’Arbre de la Llibertat. Vivint al mig de la plaça, la seva escorça ha sentit les històries dels vells que seien sota seu, al pedrís que n’envoltava el tronc, i ha presidit amb solemnitat totes les festes que hi han tingut lloc, amb balls, dinars i música que animava el bullici. El Llançà del segle XIX poc té a veure amb el d’avui en dia. L’arbre, però, n’és la constant. Per què el van plantar? Per descobrir aquesta resposta i d’altres, ens trobem amb Arnald Plujà, historiador i llançanenc adoptat que coneix molt bé els secrets d’aquest arbre. Quedem amb ell a la mateixa plaça, on ens explica per què rep aquest nom. Parem l’orella. 

Després de la Revolució Francesa, a França es van començar a plantar arbres per simbolitzar el canvi de règim i les noves llibertats que just s’havien conquerit. Aquest costum, provinent dels Estats Units, es va anar estenent fins a arribar a les nostres fronteres i, amb motiu de la Revolució de 1868, la Gloriosa, a casa nostra també se’n van plantar. Figueres, Reus, Barcelona... Moltes ciutats i pobles tenien el seu “arbre de la llibertat”. Molts van morir o els van talar, però, per sort, a Llançà segueix dempeus, igual que el d’Arbúcies i el de Colera. A Llançà, a més, és al centre de la plaça Major, cosa que ha fet que l’arbre s’hagi relacionat íntimament amb tots els llançanencs, i que hagi presenciat canvis polítics i vitals.

Tot i que l’Arnald va néixer a la Garriguella, és un llançanenc més. Passejar amb ell per la plaça és aturar-nos contínuament per saludar tota la gent que es va trobant.
“Tota la gent de Llançà hi ha passat, per aquí sota; tothom. Quan neixes, quan et cases i quan et mors passes per sota l’arbre de la plaça”

“No sé quants règims polítics diferents ha vist; presidents, repúbliques, dictadures, monarquies... Però és que, a més, la plaça és el centre neuràlgic de Llançà. Aquí hi ha l’església; per tant, quan una persona naixia i la batejaven, passava per sota de l’arbre. Quan feia la comunió, també, i quan es casava. Tota la gent de Llançà hi ha passat, per aquí sota; tothom. Quan neixes, quan et cases i quan et mors passes per sota l’arbre de la plaça”, explica l’Arnald. Continuem... 

L’Arbre de la Llibertat, o arbre de la plaça, és el nexe d’unió entre el Llançà de 1870 i el d’avui dia. En el llibre L’arbre de la plaça: 150 anys de testimoni llançanenc, Arnald Plujà, Carles Chacón i Joan Serra repassen la vida d’aquest arbre entrellaçant-la amb la història de Llançà. El poble, des de llavors, ha canviat molt. “Llançà era un poble que vivia en una relativa esplendor. No havia arribat la fil·loxera i, per tant, la gent treballava a la vinya. Hi havia hagut una certa expansió, el poble havia crescut, era un jardí de vinyes. Tothom tenia feina. Però hi ha un moment que això es trenca una mica. El mateix any que es planta l’arbre, la verola mata 105 nens. Pràcticament tota una generació desapareix! Després, hi entra la fil·loxera, i ho trinxa tot”, explica l’Arnald.

“La història d’aquest arbre és realment que hagi subsistit, perquè hi ha hagut intents de cremar-lo, de tallar-lo... i, malgrat tot, ha aguantat fins avui”

La fil·loxera va obligar molts llançanencs a marxar cap a França. Altres van emprendre camí cap a Amèrica del Sud. L’Arbre de la Llibertat va arribar en un moment de canvi, i ha estat exposat a molts més canvis al llarg de la seva vida. “La història d’aquest arbre és realment que hagi subsistit, perquè hi ha hagut intents de cremar-lo, de tallar-lo... i, malgrat tot, ha aguantat fins avui”, comenta l’Arnald.

Si tenim notícia de l’any que es va plantar aquest plataner és gràcies a les memòries de Joan Baptista Seriñana, en què escriu: “Lo dit añ 70 plantaran lo arbre de la Libertad”. A la imatge veiem l’arbre als anys cinquanta del segle passat.
Quan el capità va sentir que era l’Arbre de la Llibertat, ho va tenir clar: l’havia de tallar. No podia ser que tinguessin un arbre al poble amb aquell nom!

Els carlins van ser els primers a intentar matar l’arbre. Pocs anys després d’haver-lo plantat, li van aplicar la tècnica de la corretgeta. “Alguns diuen que és un tall, i d’altres, que consisteix a estrangular-lo”, comenta l’Arnald. No ho van aconseguir. Però un dels intents de matar l’arbre més recordats, encara ara, per la gent del poble va ser amb la Guerra Civil. A Llançà, després del conflicte, s’hi van establir molts soldats que s’hi van estar durant una temporada; entre ells, hi corria un capità. Quan va sentir que era l’Arbre de la Llibertat, ho va tenir clar: l’havia de tallar. No podia ser que tinguessin un arbre al poble amb aquell nom! Amb el que no comptava era amb la intervenció del nou capellà del poble, mossèn Trigàs, que també era militar i tenia un rang superior a l’altre. Quan es va assabentar de la seva voluntat de talar-lo li va parar els peus. “Es va enfrontar a l’altre i va salvar la vida a l’arbre; si no, ja estaria tallat!”, exclama l’Arnald.

Tot i els intents frustrats de destruir l’Arbre de la Llibertat, ell va continuar creixent i cada vegada dominava més, amb el seu brancam, la plaça Major. Alguns incendis van arribar ben a prop del centre i va haver-hi un temps que la canalla va trobar afició a apedregar-lo. Però res ni ningú va anihilar-lo. Els anys passaven i la gent el veia, cada vegada més, com un més del poble, cosa que també començava a influir en l’imaginari cultural i social. “És el centre neuràlgic. Llançà ha crescut molt, però abans, si es feia un acte, era aquí, a la plaça. Si es ballaven sardanes, si es feia un ranxo popular, la cavalcada de Reis o l’orquestra de festa major, tot era a la plaça. En aquest cas, la plaça és única, amb aquest arbre”, sintetitza l’Arnald.

“La gent està orgullosa d’aquest arbre i de la plaça. La capçada pràcticament coincideix amb la superfície de la plaça, ho ocupa tot!”

“També s’hi ha celebrat el carnestoltes o, després de la Guerra Civil, s’hi va fer una gimcana amb bicicletes”, continua l’Arnald. “Imagina’t un Llançà de principis de segle, amb el nucli urbà més petit, i amb aquesta plaça!”, resumeix. Sens dubte la seva presència es devia fer notar. Arnald, què transmet aquest arbre?, li pregunto. “La gent està orgullosa d’aquest arbre i de la plaça. La capçada pràcticament coincideix amb la superfície de la plaça, ho ocupa tot! Crec que aquesta plaça sense l’arbre perdria molt, no? Quedaria molt empobrida. L’arbre és com si fos un edifici emblemàtic que és aquí i que no podem tocar”, conclou.

El brancam d’aquest plataner és com un gran paraigua que cobreix tota la plaça Major. A la capçada hi viuen diferents tipus d’ocells, que animen tot el poble amb els seus cants.

Amb els anys l’arbre ha perdut centralitat. Llançà s’ha anat engrandint, i han aparegut altres espais al poble que en deslocalitzen la vida social. Però una plaça Major mai perd el simbolisme. Durant molts anys, sota l’arbre s’hi reunien les persones més grans de Llançà, també els nois que hi feien colla. Primer, un pedrís de marbre blanc n’envoltava el tronc, on hi havia una inscripció de 1600. Però l’arbre es va anar fent gran i el van reemplaçar per un altre. Quantes històries de festeig deu haver vist aquest plataner? Quantes històries deu haver sentit de llançanencs que la feien petar sota seu? Anem cap a la plaça, a buscar unes dones que ens en donaran alguna pista.

“La plaça era el punt de concentració dels nois i, és clar, les noies venien a travessar-la. La gent gran també s’hi aplegava. Molta gent es va declarar aquí, és una plaça molt significativa”

Mentre observem a ple sol de matí l’immens plataner, l’Arnald em fa un avançament: “La plaça era el punt de concentració dels nois i, és clar, les noies venien a travessar-la. La gent gran també s’hi aplegava. Molta gent es va declarar aquí, és una plaça molt significativa”. A l’altra banda de la plaça, ja veiem la Blanca i la Montserrat, dues llançanenques de 95 anys cadascuna que han viscut moltes històries sota el plataner.

“Aquest arbre és la vida del poble, n’és la insígnia. Mira que té anys, és molt bonic! Jo sempre l’he vist”

“Oi que festejàveu sota l’arbre?”, els llança rient l’Arnald. Les dues responen amb una rialla i la Blanca diu: “Si n’hem fet, de coses, sota l’arbre!”. La Montserrat afegeix: “Aquest arbre és la vida del poble, n’és la insígnia. Mira que té anys, és molt bonic! Jo sempre l’he vist. Quan érem petites jugàvem a fet i amagar. Mare de Déu, si n’és, de bonic! Abans era més petit, no tenia tanta branca ni era tan ufanós... Ara són les cases que sembla que no el deixin créixer més!”, recalca. La Montserrat continua fent memòria al voltant de l’arbre: “Ballar sardanes per la festa major també era molt bonic. Acabada la guerra, hi havia molt de soldat, i hi feien corrides de toros!”, explica amb interès. I acaba: “Aquí és el tot del poble! Em sabria molt de greu que es morís. És bonic i fa bona ombra”.

La Montserrat i la Blanca seuen rialleres a l’antic pedrís que envoltava el plataner. Ara es troba just al costat de la plaça Major, a la plaça Mossèn Trigàs, just a l’esquerra de l’escalinata de l’església de Sant Vicenç. Ens expliquen moltes històries del plataner...
“És l’Arbre de la Llibertat. Sempre s’ha fet tot aquí, i nosaltres, de joves, veníem a donar la volta a la plaça perquè els nois feien rotllana aquí... Ara hi han posat bancs i ja no s’hi posen tant, però abans sempre estava envoltat de gent!”

“Sempre ha estat ple de gent, és un arbre on sempre hi ha algú o altre assegut”, continua la Blanca. “És l’Arbre de la Llibertat. Sempre s’ha fet tot aquí, i nosaltres, de joves, veníem a donar la volta a la plaça perquè els nois feien rotllana aquí... Ara hi han posat bancs i ja no s’hi posen tant, però abans sempre estava envoltat de gent! Aquest arbre era una cosa! Jo vaig posar la botiga aquí a la plaça fa seixanta anys i ara la porta la meva filla. El meu marit també hi tenia la barberia. Hem vist sempre aquest arbre, si el traguessin se’ns emportarien una mica de la vida”, conclou.

Deixem la Blanca i la Montserrat al peu de l’arbre. Alcem una mica els ulls i veiem la finestra d’una casa que dona a la plaça. És la nostra propera parada. Ens espera una de les dones més notables de Llançà. Isabel Etxeberria, de 106 anys, ens rep a casa seva acompanyada de la seva filla Mayra. Han viscut tota la vida amb vista a l’arbre de la plaça; com bé diu la Mayra, l’arbre és el seu jardí.

La Isabel va formar part de la segona fornada de mestres formats en la Segona República. Nascuda l’any 1915 a Sant Sebastià, va ser depurada pel franquisme i destinada a Llançà

La Isabel va formar part de la segona fornada de mestres formats en la Segona República. Nascuda l’any 1915 a Sant Sebastià, va ser depurada pel franquisme i destinada l’any 43 a Llançà, on va seguir exercint, va conèixer el seu marit i va formar la família. “El meu marit, en Miquel Fa, sempre m’havia dit que havia vist nens jugar a sota l’arbre del poble. També que sempre hi havia vist els homes grans”, recorda.

Tal com m’explica la Isabel, en aquell moment, el món era el poble i només existia allò. “La plaça era l’ànima del poble! Com t’ho explicaria? Allà s’explicaven les tafaneries del poble. El món no existia! Però si necessitaves ajuda, tothom era allà”, resumeix. Com que treballava a l’escola del poble, recorda que tots els nens anaven a jugar a la plaça i que hi feien campionats de bales. “Quan era mestra, entre els exercicis que havíem de fer, una vegada els vaig dir que cadascun m’escrivís el que més els agradava de Llançà. I una nena, la Consol, va escriure sobre l’arbre de la plaça. Perquè vegis que els nens també li veien alguna cosa especial!”, em diu la Isabel.

La Isabel ens porta cap al terrat, des d’on, any rere any, han vist créixer la capçada de l’arbre. Tant per a ella com per a la seva filla Mayra, és un arbre molt especial, que els ha anat canviant el paisatge que veuen des de casa seva.
La Isabel va conèixer el seu marit sota l’arbre, ballant sardanes. Per a ella l’arbre és “el símbol de Llançà, un poble agricultor i pescador, un poble unit, el símbol de la llibertat”

La Isabel va conèixer el seu marit sota l’arbre, ballant sardanes. Ell era molt bon sardanista i un dia que la colla sardanista es reunia a la plaça es van trobar. Per a ella l’arbre és “el símbol de Llançà, un poble agricultor i pescador, un poble unit, el símbol de la llibertat”. La seva filla, la Mayra, afegeix: “Ens l’estimem molt, aquest arbre. Si no fos per ell, aquesta plaça seria una altra cosa”. Perquè és vida, llibertat. Aquí mossèn Trigàs va salvar l’arbre dels nacionals i la Isabel m’acosta una mica més la seva persona. “Mossèn Trigàs era un capellà de cor. Una vegada uns veïns li havien portat un pollastre i ell els va dir que no, que el pollastre el necessitaven més ells i no pas ell”, comenta amb emoció.

“El que també han canviat són els ocells. Mai a la vida hi havia hagut coloms, a l’arbre, i des de fa uns deu anys n’està ple!”

Isabel, no sabràs pas qui el va plantar, aquest arbre?, li demano. “Això només ho sé d’haver-ho sentit. Aquí hi havia una dona, que aquesta la vaig conèixer jo, alta i grossa com una torre! Anava sempre amb dos bastons, era com un gegant. Quan jo vaig arribar al poble, l’any 43, ella ja devia rondar la seixantena. Doncs a mi m’havien dit que l’avi d’aquesta dona era qui havia plantat l’arbre”, respon. I de l’origen, a la vida. Aquest arbre les ha acompanyat tota la seva vida. L’han vist créixer, hi han viscut totes les festes majors, els balls... La Mayra comenta: “Jo el recordo més petit, però el creixement passa desapercebut. Els nens fan estirades, però els arbres creixen d’una manera més natural”. I afegeix: “El que també han canviat són els ocells. Mai a la vida hi havia hagut coloms, a l’arbre, i des de fa uns deu anys n’està ple! Abans hi havia sobretot estornells i alguna merla, però coloms no!”.

“Les arrels segur que arriben sota de casa meva. Tothom té la seva història!"

La Isabel ens podria explicar anècdotes de tot. La seva memòria d’elefant narra, amb exactitud de dates i noms, la història recent de Llançà. Mentre observem l’arbre des del finestral em diu: “Les arrels segur que arriben sota de casa meva. Tothom té la seva història! Mira, vols pujar i veure l’arbre des de dalt?”. No ens ho pensem ni un moment i anem escales amunt. El plataner es veu immens des del terrat. “Veus, quan pugem aquí dalt és quan veiem com ha crescut!”, diu la Mayra amb un somriure. “Abans vèiem molt més la torre de la plaça, però ara la seva capçada fa un semicercle molt bonic.” Com la sardana.

La Susanna participa en la colla sardanista des de l’any 1991. Per als sardanistes del poble l’arbre és un ballador més, que els acompanya en les trobades que fan amb altres colles de Catalunya.

Susanna Pullina és la presidenta de l’associació sardanista de Llançà. Ens hem citat amb ella perquè ens expliqui quina relació té aquest arbre amb la seva colla i amb aquest ball. “Pensa que totes les ballades d’estiu es fan a la plaça cada quinze dies. Els concursos de la colla, també; la proclamació de Ciutat Pubilla l’any 91 també va ser aquí a la plaça... Tots els actes importants de l’agrupació sardanista es fan a sota l’arbre”, comença la Susanna.

“És el nostre punt de reunió. Han passat moltes generacions per sota del mateix lloc. La sardana és punt d’unió, i l’arbre, també”

La plaça és el seu escenari i el plataner el seu centre, un ballador més que s’impregna del so de la cobla i queda envoltat per tots els llançanencs que fan sardana amb ell. L’arbre balla amb ells. “És el nostre punt de reunió. Han passat moltes generacions per sota del mateix lloc. La sardana és punt d’unió, i l’arbre, també”, comenta una Susanna que un dia va quedar atrapada a l’imant de l’arbre.

Aquesta barcelonina va arribar a Llançà l’any 73 per estiuejar-hi. Dels estius va passar als caps de setmana i, finalment, va acabar instal·lant-s’hi. “Un dia, parlant amb una de les sardanistes, em va dir si volia entrar a la colla, perquè sabia que a mi m’agradaven i en ballava. Vaig tenir molt bona acollida i he conegut molta gent, perquè ballant sardanes et trobes amb gent d’arreu”, explica amb orgull.

“Al final d’una ballada, sempre fem la de germanor, i aquesta es fa al voltant de l’arbre, amb totes les colles juntes”

Veig que aquest arbre és un més per a vosaltres, dic a la Susanna. “És festa major, sardanes, balls folklòrics... La festa popular. Si puja qualsevol persona a Llançà, diem: «On quedem? A la plaça Major!». És un punt de referència. Als llançanencs els ha costat molt conservar l’arbre, i és un símbol per a ells. Al final d’una ballada, sempre fem la de germanor, i aquesta es fa al voltant de l’arbre, amb totes les colles juntes. Esperem que l’arbre tingui una llarga vida i que ens pugui acollir molts anys sota seu!”

L’arbre continua fent ombra. Aixopluc, protecció, unió, reunió. Potser vol dir que és un arbre lliure. D’un poble i d’unes persones que també volen ser lliures i que veuen en un plataner una bandera de la llibertat hissada per la natura. 

L’Arbre de la Llibertat continua donant ombra i vida al poble de Llançà. Quantes històries més viurà? 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris