Històries

Un català aixafant el feixisme al món

Entrem a la casa on hi ha una de les imatges més populars del món. En van dir ‘Aixafem el feixisme’, la va fer el fotògraf Pere Català Pic i el seu net Rafael Català Dalmau ens explica per què és tan important. I sí, també parlem amb el cartell

per Francesc Canosa Farran

Un català aixafant el feixisme al món
Rafael Català Dalmau, al costat de la imatge del cartell del seu avi, Pere Català Pic. Hi parlem, amb el net i amb el cartell, perquè darrere hi ha una història que venim a escoltar al pis on viu el cartell. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Darrere la porta que sembla feta perquè hi visquin gegants. Darrere la porta pintada de grafits color kiwi. De lletres indesxifrables. D’una Barcelona vella on només hi ha portes lluminoses de botigues per entrar a menjar, beure i tornar a entrar a menjar, beure. Darrere de la porta de fusta de color llenya cremada pel temps. Darrere del que ningú veu, es pugen unes escales que fan recordar els genolls. Darrere de la porta del segon pis ens espera. Entrem. Zig-zag, zig-zag. On ets? Cap al fons. Mà dreta. En una habitació amb prestatges plens de llibres movent-se com acordions congelats. On l’aire, ancià, t’atura lentament. Aquí està mirant la finestra, ell. L’agafem per sorpresa. Hola! A qui diem hola? Qui ets? Es gira el cavallet, com un senyor, com una reverència, com un respecte.

Soc una de les imatges més famoses, populars, cèlebres, del segle XX. Soc una de les fotos més 3D de la lluita per l’existència d’aquest món. Soc un dels cartells polítics més cristal·lins del planeta

Hola, soc una de les imatges més famoses, populars, cèlebres, del segle XX. Soc una de les fotos més 3D de la lluita per l’existència d’aquest món. Soc un dels cartells polítics més cristal·lins del planeta. Diuen que soc fotografia, art, disseny, comunicació, filosofia. Potser soc un silenci. Potser soc un crit. Hola. Em coneixeu? Mireu-me. És aquí... L’espardenya. L’esvàstica. Les llambordes. Ja està tot dit. No soc tímid, però parlo amb els ulls, la mirada. Però algú em volia fer parlar. Dir alguna cosa. Algú em va posar unes paraules, una frase, un eslògan, una sentència immortal: Aixafem el feixisme (reeditat per la Fundació Reeixida i reproduït pel cap de fotografia de LA MIRA, Jordi Borràs). Sí, soc dels pocs cartells que queden del tiratge original d’octubre de 1936. Els altres són en museus. En mans de col·leccionistes. O són tresors de paper no trobats. I jo soc molt familiar, per això visc aquí. A casa del meu pare, del meu creador: el fotògraf, publicista, escriptor, Pere Català Pic (1889-1971). Però que us parli de mi el meu net. Va, vine, Rafael Català Dalmau.

En Rafael, editor de Rafael Dalmau Editor, somriu. Com els ulls: ametllats. L’habitació ens guaita amb bombeta de watts dels dies de la República. Respirem el resclosit de la vida dels morts. Tot fa pampallugues. Com si intentéssim parlar amb ells. Ens el mirem i el veiem a ell. Ens mirem el cartell. Masteguem el silenci i ens fumem el temps. I el veiem a ell, l’avi, Pere Català Pic. El cartell és ell; ell és el cartell. Tots som nosaltres. Un nosaltres català i planetari i sideral. Terrenal i espiritual. M’ha semblat que ens pica l’ullet.

Rafael Català Dalmau també ens explica amb la seva mirada, que va més enllà, el que veu al cartell de l’avi Català Pic. 

—Rafael, recordes el primer cop que vas veure el cartell?

—Jo vaig néixer amb ell. El tinc integradíssim.

“Ens volen, com a cultura catalana, fer sentir petits. I el cartell, de cara enfora, és apreciat com un valor universal”

—Ja... Però t’impacta el cartell? Hi deu haver un primer cop que dius: “Ep!” o “Ei!”. Què t’impacta?

—A mi m’impacten dues coses. Que diuen que és un dels millors cinquanta cartells, més estimats, apreciats, de la primera meitat del segle XX. Això sí que és un impacte, perquè, vulguis o no, la societat empeny que tu et sentis petit. Ens volen, com a cultura catalana, fer sentir petits. I el cartell, de cara enfora, és apreciat com un valor universal. Això t’obre les mires. I l’altra qüestió és quan soc conscient de com el pare, Pere Català Roca, troba el cartell. L’avi mor el 1971 i mon pare comença a arreglar coses de l’avi...

—I troba el cartell...

—Això sí que és un impacte. L’impacte el va tenir el pare. L’avi havia tingut un compromís republicà i catalanista molt evident. S’havia manifestat com a cap d’edicions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la guerra i tenia contacte amb tota mena d’ideologies, des de la dreta republicana fins a l’anarquisme o el comunisme. Ell havia tingut un compromís molt i molt fort. Aquí, a casa, venia a dormir en Francesc Pujols, el filòsof; eren molt amics amb l’avi. Anaven al Liceu durant la guerra, que dirigia el també amic Rafael Moragas. Era gener de 1939 i una nit en Pujols i en Moragas venen a veure l’avi per marxar plegats a l’exili. Però en aquell moment mon avi tenia sa mare (és a dir, la meva besàvia), la seva dona (és a dir, la meva àvia) i la seva filla (és a dir, la meva tieta), totes tres al llit malaltes. Fins al punt que, a la meva àvia, jo no vaig arribar a conèixer-la perquè va morir el gener del 39. No hi havia medecines. La penicil·lina era difícil de trobar i els metges feien tractaments molt suaus i va morir. Per tant, mon avi va decidir no marxar a l’exili. Diu: “No tinc cap qüestió de sang que em puguin atribuir”.

—I el 26 de gener de 1939 arriben...

—Comença la supervivència. Aleshores passen dues coses. Amb mon avi al capdavant eliminen tot rastre documental que els pugui comprometre: cartes, correspondència diversa, documents... Ho cremen tot, aquells dies. I dos: mon avi passa tres mesos d’infern sense sortir de casa. Un dia surt i es troba algú que li diu: “Català! No us ha passat res! Que estic content de veure-us!”. I s’espanta. Perquè es comenci a escampar als quatre vents el seu nom. I torna a recloure’s a casa. Popularment sempre s’ha dit a casa que s’hi va estar un any tancat, però s’hi va estar set mesos...

La família Català és això: fotografia, fotografia i fotografia. Primer tenien l’estudi fotogràfic a casa i després van deixar el segon pis només per a l’estudi i el primer per viure-hi. 

Fosa a negre. Fotografies existencials estripades. Empegar vides amb cola feta a mida. Reconstruir el negoci de fotografia des de la cambra fosca. Català i família treballen des del pis. Els fills: Pere Català Roca, Francesc Català Roca, Maria Àurea Català Roca. Tots fent fotos, retocs, gestionant la postguerra. Les ferides. L’oblit. Les noves vides. Però les vides no moren. Es guarden. No tot estava destruït. Hi ha un misteri a casa.

—Mira, crec que és aquesta...

—L’habitació?

—Sí, crec que era en aquesta habitació petitona. No em facis dir per què, però quan es mor l’avi, el meu pare, buscant coses, endreçant, troba el cartell aquí. 

“Ells no ho saben, que l’amagava, perquè ho va destruir tot. Però troben una còpia del primer tiratge del cartell en un doble fons d’una maleta que era en aquesta habitació”

—Com? En aquesta habitació era?

—En una maleta. Ni el pare ni l’oncle ho sabien. Ells no ho saben, que l’amagava, perquè ho va destruir tot. Però troben una còpia del primer tiratge del cartell en un doble fons d’una maleta que era en aquesta habitació.

—I ningú, en tants anys, obre la maleta?

—Doncs sembla que no...

—I què passa quan descobreixen el cartell?

—Mon pare va començar a sentir-se compromès a donar importància al cartell. El cartell en el context de la Transició, de la Restauració borbònica... Trobar-ne la còpia té un valor especial. Vol dir que, fins i tot en la negació profunda de la repressió, ell el va voler guardar; n’és la prova.

Ell ens crida. Silenci. El mirem. La imatge té un fil invisible que t’hi arrossega. Qui atreu a qui? El cartell a l’home o l’home al cartell? Imant i magnetita. Aquí hi ha tantes coses. Tan diverses. Tan, aparentment, oposades...

El cartell i en Rafael ens miren des de l’habitació on viu la imatge de reconeixement planetari que va fer l’avi Català Pic. 
“Quina altra expressió simbolitza millor això que una obra com aquesta? I, a més, hi queda recollit tot aquest aspecte de la catalanitat... singular i universal?”

—Això és art de masses...

—És art de masses i vol ser-ho. I no, no... no leninista. I també interclassista. I tot això és posterior! És el resultat de la Segona Guerra Mundial. D’aquesta cosa que va de la democràcia cristiana a la socialdemocràcia europea, que reconeixen en la cultura, en la creació artística, una capacitat de progrés, de créixer com a societat. Connecta amb aquella Europa. Amb això connecta el cartell. I no connecta amb aquella Espanya. Per això el cartell és com una predicció històrica. Quan es diu que la Guerra Civil espanyola és un preludi de la Segona Guerra Mundial, de la lluita contra el feixisme... Quina altra expressió simbolitza millor això que una obra com aquesta? I, a més, queda recollit tot aquest aspecte de la catalanitat... singular i universal. Allò que diem sempre: singular i universal. I tornem al mateix: és que si no és singular, com pot ser universal?

—Clar, perquè això, el cartell, és l’inici de voler guanyar la guerra de la propaganda, que en deien. Vaja, la guerra del relat en dirien avui, però és també la guerra de l’explicació d’un país, una cultura...

—El cartell, el devia idear cap al setembre de 1936 i havia de ser una mica el començament del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. De fet, en Jaume Miravitlles, el comissari de Propaganda, va venir a buscar l’avi per ajudar-lo a configurar l’organigrama del Comissariat...

—El Comissariat és la propaganda total: cartells, música, fotografia, premsa, exposicions, ràdio, llibres, auques, cinema... El primer òrgan oficial de propaganda creat a l’Europa democràtica. Pura orfebreria comunicativa. Avantguardista, de futur... És una cosa increïble, el que es va fer en tan poc temps. I el teu avi... Cap d’edicions del Comissariat...

—Sí, sí...

Pere Català Pic, pioner a unir fotografia i publicitat, en modernitat, a anar més enllà, a entendre que el món del primer terç del segle XX ja és el món de la imatge i que amb una imatge pots fer comprendre trossos de món. 

—I la diana és la imatge...

—La importància de la imatge, en la comunicació que es donava en aquell moment, era molt gran. El meu avi incorporava tota l’experiència de la publicitat, de les fotos publicitàries que havia fet. Ell feia sessions, classes, cursos de psicologia de la publicitat...

“L’anunci publicitari ha d’entrar veloçment per la vista i, des d’ella, influir en totes les fibres emotives del nostre ser, sense que ens n’adonem”

—Deia allò, el teu avi, de “l’anunci publicitari ha d’entrar veloçment per la vista i, des d’ella, influir en totes les fibres emotives del nostre ser, sense que ens n’adonem”. Brutal. És total. La seva obra és això, però el cartell Aixafem el feixisme (que no tenia l’eslògan, eh..., que l’hi posen després, que està pensat perquè s’entengui de cop, de patac) realment té tots aquests elements...

—És que, clar, mon pare i el tiet van anar a comprar fang una nit per aquí, al barri, per fer la creu gammada. Després, una nit, l’avi i el tiet i se’n van a l’edifici de capitania de Barcelona amb tot l’equip fotogràfic i uns focus. L’espardenya és d’un mosso d’esquadra que era allà. I l’avi va tenir la idea de portar una mica d’aigua perquè les llambordes lluïssin i donar-hi relleu. És una de les gràcies. Sense el Photoshop, però amb el Photoshop manual de l’època. Volem dir molt, tot, amb la intervenció mínima... Amb el mínim.

“L’espardenya és de les classes populars. L’espardenya és el calçat tant del pagès, com del manobre, com del menestral... L’espardenya és el poble!”

—I clic. Foto. I a partir d’aquí es fa cartell. A vegades no se sap que la foto, feta cartell, surt publicada a La Vanguardia del 24 d’octubre de 1936. I a les mateixes pàgines hi ha vuit cartells de la FAI, UGT i aquest... l’únic que és una fotografia. Pam! Sembla un tret, una canonada, una fletxa, una bufetada...

—La idea fonamental, jo crec, i que és la cosa més magistral de l’espardenya, és que és el poble que trepitja la creu gammada. I una de les coses que cal tenir en compte és que l’espardenya no és el símbol de la pagesia, com a vegades s’ha volgut fer entendre, o per fer reduccionisme; l’espardenya és de les classes populars. L’espardenya és el calçat tant del pagès, com del manobre, com del menestral... L’espardenya és el poble!

El net ens explica amb passió que el cartell l’ha acompanyat tota la vida i què és adonar-te que el que has vist a casa també ha entrat a cases de tot el món. 

—I tu saps què pensava el teu avi sobre el cartell? Vaja, quan el concep, per què fa aquest cartell, així, d’aquesta manera? Ho va transmetre, el que tenia al cap?

—Ho podem reflexionar a partir del coneixement proper, més que no tenir-ne un coneixement directe, perquè quan ell fa això no fa la icona que és la icona que està consagrada. És a dir, qualsevol cosa que fem en aquest moment la fem perquè la volem fer, perquè creiem que l’hem de fer, però no sabem si això tindrà una transcendència, o no en tindrà cap. Per tant, el valor que puguem donar a la mitificació que vulguem fer-hi després, el valor que hi puguem atribuir, és un valor posterior. No del moment. Per respondre a aquesta pregunta no hauríem de dir què pensa l’avi del 36 en endavant, sinó què pensa abans. I això sí que ho podem saber...

—I què pensa?

—Ell és un republicà que no arriba a formar part de les candidatures republicanes del 14 d’abril de l’any 31 a Valls perquè ja té una cama a Barcelona. És a dir, hi ha un moment que té establiment fotogràfic a Barcelona i a Valls, però a Barcelona, durant dos anys, està anant i venint i a més té casa a Montblanc, perquè ell tenia una sucursal a Montblanc. Ell opera a Valls, a Montblanc, a tota la Conca de Barberà, a l’Alt Camp. Tota aquella gent dels anys que van de 1915 a 1930. Les primeres fotografies familiars de les classes populars d’aquestes comarques, doncs bàsicament són seves. Però ell, la fotografia moderna, la descobreix més que no la busca. La passió és la fotografia, però té inquietuds pictòriques encara. Ell comença amb actituds pictòriques però atribuint-hi un valor documental. I aleshores, tot el compromís que fa en documentar fotogràficament el patrimoni d’aquelles terres, que poden anar des de les Garrigues, que són de l’arquebisbat de Tarragona, fins a l’Espluga Calba, l’Albi, Tarrés, Vinaixa..., arriba fins aquí. Ell fa una feina de documentació, que és la que conserva en bona part i la que porta llavors fins a Barcelona, i la porta no pel valor documental que pugui tenir (que en té), sinó també perquè se’n poden fer còpies. I ells estan creant un ofici del qual viure. I això és en si mateix..., jo ho trobo extraordinàriament positiu, és a dir, que si som capaços de fer que de la fotografia se’n pugui fer no només un art de quatre privilegiats, sinó també una feina perquè la gent hi pugui accedir... Per tant, ells tenen... (perquè després ho continuen mon oncle i mon pare), ells tenen la passió de fer de la fotografia un ofici. Hi ha el retrat i la fotografia d’encàrrec, però també hi ha la fotografia patrimonial. Però les seves inquietuds artístiques el porten a viatjar a París als anys vint, i van a veure Picasso... I allà coneix l’avantguarda fotogràfica...

En qualsevol racó hi trobem imatges que van crear fotografies algun dia. Fotografies que tots hem vist i que han fet els Català. 

—Man Ray i tota aquella colla...

—Sí, però i altres. I sí, llavors sí que el sedueix la modernitat per la modernitat mateixa, perquè llavors fa un salt qualitatiu. El viatge a París, a Gant... Ell diu que li agafa la síndrome de Stendhal a Gant, veient el poder de L’Anyell Místic. Doncs aquesta cosa artística la busca, però allà descobreix la modernitat. Ja té l’ofici i fa un salt, un salt qualitatiu, i fa que se subscrigui a moltes de les revistes internacionals que no devien arribar a Catalunya i aleshores arriben a Valls...

“A vegades, hi ha cartells que són moda. Però aquest ha estat atemporal, és un clàssic; per això, perquè té ànima, perquè hi ha un missatge que identifica molta gent al marge del temps”

—I d’aquí a Barcelona, la publicitat, el Comissariat, el cartell... Què té, aquest cartell?

—Té relleu, ànima; està molt ben fet... Té bellesa. A més, a diferència de molts altres, no ha perdut mai l’aurèola. A vegades, hi ha cartells que són moda. Però aquest ha estat atemporal. És a dir, és un clàssic, però segurament, per això, perquè té ànima, perquè hi ha un missatge que identifica molta gent al marge del temps.

—Però, curiosament, inexplicablement, hi ha gent encara al segle XXI que aquest cartell no el sap interpretar, que en veure una esvàstica creuen té alguna cosa a veure amb el nazisme. Increïble!

—Sí, hi ha gent que no el sap interpretar. No perquè siguin ni feixistes, ni antifeixistes, sinó perquè associen la imatge de la creu gammada, de l’esvàstica, i potser també ens trobaríem que els mateixos ho farien amb la falç i el martell, amb el conflicte, la guerra... Tornem a la repressió o autocensura. Busquen fugir del conflicte i el cartell no fuig del carrer. El cartell et planta el conflicte a la cara, et posa davant del conflicte. T’has de significar davant del conflicte. I jo crec que la potència que té el cartell és que la gent se significa davant del conflicte en comunitat. Crea més solidaritat que hostilitat. No sé per què, eh? No sé si per l’ocasió artística, pel valor afegit que li hem donat, pels esdeveniments de la vida... Això l’avi ho fa quan Hitler encara no ha envaït Polònia. Quan no hi ha la Guerra Mundial... Té un punt històric. Per això també és un avís. No és una amenaça sinó gairebé com una premonició...

“Hem arribat a publicar un cartell sense cap lletra i no per això va perdre eficàcia, ans al contrari, perquè vam aconseguir que el que no dèiem nosaltres en el cartell ho trobés en la seva imaginació cada una de les persones que el veien”

Del segle XX? Del segle XXI? De sempre. Què en pensava Pere Català Pic, del seu cartell? Eh? Va dir-ne alguna cosa? Va, que parli. Que digui alguna cosa el protagonista. El creador. L’artista. Sí? D’acord? Va! Doncs, entre maig i juny de 1937, en una classe de perfeccionament professional del Sindicat d’Agents i Tècnics de Publicitat, Català Pic parla del seu cartell... “Recordeu l’encert d’aquella paraula que va ésser el cop de gràcia en les eleccions darreres, aquell «Catalans...» del cartell de Macià? Tots sabeu la reacció que va provocar; l’ideal de l’anunci és una paraula simbòlica, una concreció. Nosaltres estem tan convençuts de la necessitat de simplificar els elements d’un anunci, ja sigui de diari o de cartell, que fins hem arribat a publicar un cartell sense cap lletra i no per això va perdre eficàcia, ans al contrari, perquè vam aconseguir que el que no dèiem nosaltres en el cartell ho trobés en la seva imaginació cada una de les persones que el veien. Ho considerem tot un èxit publicitari.” Amén i clic d’ulls etern. 

Hola, cartell. Va, què us diu? Va, parleu-hi, que ell també té, sempre, moltes coses a dir-nos. 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris