Històries

Francesc Pujols, ‘influencer’ de Catalunya

Pujols influencia des de fa més d’un segle: Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Pau Casals, Pompeu Fabra, Sisa, Roger Mas, Pau Riba... Per què? Com? Ho esbrinem mentre ens mengem un àngel dormint a la terra i despertant al cel com un bròquil carnívor

per Francesc Canosa Farran

Francesc Pujols, ‘influencer’ de Catalunya
Pujols unint persones com un filferro. D’esquerra a dreta, el periodista Josep Maria Planes, l’editor Antoni López Llausàs, l’escriptor Josep Maria de Sagarra, Pujols i el periodista Josep Pla. Tots bevent de l’ampolla Pujols a Martorell el 1930. (Fotografia: revista ‘Imatges’)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Aquesta història és d’un mort però que encara està viu. Aquesta història es repeteix sense parar. Aquesta història us la pot explicar una persona darrere de l’altra des de fa més d’un segle. Això sí: arriba quan arriba. T’has d’esperar. Per exemple, a Domènec de Bellmunt, el gran reporter del periodisme català, li arriba el 1930. El conviden a Martorell a fer una conferència. Diu que sí només per una raó: “Vaig acceptar de seguida, amb un egoisme periodístic evident: coneixeràs en Pujols”. Clar i català, així va ser. Passin i vegin i beguin.

Després de la xerrada, “vàrem fer una tertúlia que durà fins a les dues de la matinada. En Pujols parlà de política, d’art, de literatura i de filosofia. Em vaig convèncer que era un home interessantíssim”. A Bellmunt li arriba el moment Pujols. Però si succeeix és perquè porta temps pujant per l’escala de la vida pujolsiana. Graó humà a graó humà. Des dels anys vint, Josep Pla ja li havia “parlat a centes de vegades” “d’un dels valors més positius de Catalunya”: Francesc Pujols (1882-1962). I, de mica en mica, va trobant-se gent que li diu coses d’aquell filòsof, poeta, escriptor, crític, assagista, professional de l’anècdota, inventor de la religió catalana, constructor del torrisme, rendista, conversador, xerraire, parauler, baliga-balaga, bromista, faceciós... I Bellmunt, després, parlarà a més gent de Pujols. I així tot. Com un virus. Com una teranyina oral.

T’influencio? Pujols magnetitzant el seu gran amic Rafael Moragas, Moraguetes, persona clau en l’escena teatral barcelonina de principis de segle XX, ja que va ser director escènic i artístic del Liceu. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

Aquesta és la seva gran obra: la feta a la cara i l’esperit de les persones. Perquè som davant del cim de la construcció inèdita d’en Francesc Pujols: el verb, la viva veu, la paraula fora boca, l’oralitat, l’envàs de la realitat al buit, el tiberi de l’existència a la pituïtària que, per sempre més, s’inhalarà i viurà a l’organisme dels altres. Sí, Pujols té dues obres: l’escrita (llibres, articles, poemes...) i la no escrita, la que viu a l’aire, la que vola més, la que s’empega més, la més decisiva, dominant, estimulant, permanent, transformadora: la seva influència. Pujols és un influencer. Influencia tothom pel que diu i pel dit i fet. Pareu l’orella.

“Pujols m’interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles”, és “un terrorista de l’esperit i l’enginy”

Escolteu els passos dubtosos d’aquell jove Josep Pla arribat a la Barcelona dels aires de Primera Guerra Mundial. A l’Ateneu, central nuclear intel·lectual de Catalunya, el veu i explota. Al rostre li queden trossos enganxats de la teranyina pujolsiana: “Pujols m’interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles”, és “un terrorista de l’esperit i l’enginy”. I de la futura estrella del periodisme català a l’estel lliure i volador, el veterà periodista rodamon Eugeni Xammar: “Cap lloc del món no em semblava tan acollidor, tan ple d’escalf com la «penya» reunida cada tarda i cada vespre a l’Ateneu Barcelonès al voltant de Francesc Pujols”, aquell “gran pensador i gran vident”. Ja ho veieu. Continuem pujant a l’escala, a l’ascensor, al coet Pujols, i anem estirant la llengua.

Hola, mestre. Pujols amb Pau Casals, a casa d’aquest, a Sant Salvador, prop del Vendrell, en ocasió d’una breu estada que el mestre hi feu el 1955. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

Hola, benvingut, Pompeu Fabra; què en pensa, d’en Pujols? “Sembla el xofer de Déu.” Com, mestre? “Pujols té una intel·ligència privilegiada i singular, tant, que de vegades la seva capacitat de pensar el porta a sobrepassar la mesura. El seu talent, com l’art barroc i com abans s’havia dit de la natura, odia el buit. Això pot arribar a fer por, però també a encisar i a produir una mena de frisança metafísica.” Però alhora és molt terrenal, toca molt de peus a terra, o al subsol, i es muda com un àngel endiumenjat; com clissa el jove periodista Josep Maria Planes, “vesteix, saluda, es pentina d’una faisó al·lucinant”. Coolhunter existencial de totes les modes, prosa, poesia, real, surrealista, el poeta Carles Riba li escriu un vers lisèrgic moral per injectar a una divinitat, “egoista, fins a l’exacerbació, recreador arbitrari de la realitat i, alhora, irònicament conscient que la recreació no destrueix la realitat”. Ni una cosa ni l’altra, i totes al mateix temps i a la mateixa cadira; per això el polític, l’escriptor, Antoni Rovira i Virgili és contundent: “Es podrà estar o no es podrà estar d’acord amb les seves idees, però cal convenir que res del que fa, pensa o diu és vulgar”. I pujant, pujant, anem arribant a dalt de tot. Qui hi ha molt a prop seu?

“Francesc Pujols era, és i serà l’emperador Trajà de la filosofia”, perquè “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi gràcies a Gala”

Salvador Dalí, el seu amic. De fet, Dalí és la creació més perfecta de Pujols. Dalí és un gen creatiu de Pujols. Dalí és una criatura de la galàxia pujolsiana: crear, crear..., sí, però parlar, parlar, que es parli de tu. Fins i tot més que de la teva obra. Tu ets l’obra. Aquesta. Els primers minuts de fama socialitzats per a tothom que dècades després va vendre Andy Warhol els va parir Dalí, influenciat per Pujols, i així veia el pintor al pare que el pinta amb paraules: “Francesc Pujols era, és i serà l’emperador Trajà de la filosofia”, perquè “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi gràcies a Gala”. Pujols renascut, ressuscitat, reviscolat. “El senyor Pujols no s’acaba mai”, repetia com una lletania el periodista Francesc Madrid. Per què? Per què? Què feia? Com ho feia? Què donava? Menjar? Beure? Aquesta darrera és una pista. Ara baixem les escales pujolsianes.

Pare i fill de la família de la influència. Pujols amb Salvador Dalí, en una de les darreres trobades dels dos. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)
La influència que exerceix l’obra, l’escrita i la no escrita, la persona, real i ideal, de Pujols sobre Catalunya, en el món literari, filosòfic, artístic i periodístic, però també socialment, popularment, humorísticament, és gran, enorme, contínua, perpètua

Apareix en la penombra emmascarada de mistos Josep Maria de Sagarra, escriptor star català. Amic de Pujols. Deutor de Pujols. Un altre fill de Pujols. L’escriptor-poeta-periodista dona una primera explicació d’aquest influenciador professional: Pujols el “celler espiritual”. Aquí tothom hi baixa, aquí tothom hi beu, aquí tothom s’enlaira. Del “celler” anímic en beuran i menjaran generacions de catalans. La influència que exerceix l’obra, l’escrita i la no escrita, la persona, real i ideal, sobre Catalunya, i els catalans, especialment en el món literari, filosòfic, artístic i periodístic, però també socialment, popularment, humorísticament, és gran, enorme, contínua, perpètua, amb desitjos de flirteig amb l’eternitat, amb la immortalitat. Que parli Sagarra. Que ens expliqui la influència, la força, l’estímul, l’energia, la il·lusió, la vitamina Pujols. Va, Josep Maria. Doncs...

“Aquest home autènticament descomunal, que tant havia d’influir-me —a mi i a tots els de la meva generació—, que havia d’ésser tan gran amic meu, i amb el qual havíem de consumir tants vespres i tantes matinades, jo divertint-me com un lladre amb el pantagruèlic entaulat de la seva conversa i ell deixant passar les hores per agafar el tren de Martorell; aquest Francesc Pujols —únic en el temps i en l’espai—, quan jo el vaig conèixer a la nostra penya, era un xicot de trenta anys que semblava que n’havia coneguts un milenar.”

L’Ateneu Barcelonès, central nuclear intel·lectual i pàtria del filòsof, i Pujols sempre imantant persones. Drets: Manuel Raventós, Francesc Pujols, Joaquim Borralleras i un darrer sense identificar. Asseguts: Francesc Labarta i Camps Margarit. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

Aturem-nos un moment. Més vi a taula. Si us plau, Josep Pla, ompli la copa i la boca. Veuran, beuran, i fent referència explícita a les afirmacions d’en Sagarra, Josep Pla s’interroga picant-li l’ullet: “¿Com s’explicarien la poesia i el teatre de Josep M. de Sagarra sense la permeabilització de Pujols?”. Per a Pla és “immensa” la influència d’en Pujols sobre aquesta generació que “és la meva”. El de Llofriu s’asseu al divan i en fa tota una anàlisi detallada i lligada i allargada recargolant el cigarret i cremant paraules:

La generació influenciada per Pujols “tingué, al meu entendre, una característica: esbrinar fins allà on fos possible en què consistia, com era fet —quins n’eren els elements constitutius— aquest monstre informe que tenien davant: esbrinar exactament què era Catalunya, fixar el trèmolo vital profund de la cosa catalana”

“Fou una influència molt favorable a la llibertat i donà origen a la generació posterior a la del noucentisme i que tingués una tendència i un criteri antinoucentistes declarats. Una de les coses que fa veure més clarament aquesta influència és la col·lecció del setmanari El Be Negre, que és una de les realitzacions més populars d’aquesta generació. El setmanari no és pas fet, és clar, amb l’estil de Pujols, però seria inconcebible sense la seva existència [...]. Aquest grup [la generació influenciada per Pujols] tingué, al meu entendre, una característica: esbrinar fins allà on fos possible en què consistia, com era fet —quins n’eren els elements constitutius— aquest monstre informe que tenien davant: esbrinar exactament què era Catalunya, fixar el trèmolo vital profund de la cosa catalana. Ara bé: en la figura de Pujols, hi trobàrem una concentració fenomenal i molt diversa de la realitat del país. És per aquest cantó que cal veure l’enorme impressió que ens feu. Hi hagué, a més a més, els fets ocasionals, l’arribada d’una altra generació, la fatiga que produïa el noucentisme de filferro i el mestratge encotillat i considerablement viscós d’Eugeni d’Ors. Aquests fets ocasionals decantaren les aigües devers Francesc Pujols. Però, sense voler desvalorar la importància que tingueren, el fet més important, el que explica la ressonància immensa que Pujols tingué sobre aquest grup i més tard sobre el país en general, és que, en la seva persona i a través del seu contacte personal, hom hi trobà una espècie d’essència concreta, medul·lar, autèntica i profunda de la cosa catalana. [...] L’efecte que produïa, a la gent, en aquest moment, era molt curiós: els feia l’efecte com si descobrís el país i la realitat del material humà que hi vivia. I és potser aquest fet el que explica que les enormes procacitats i els anticonvencionalismes que Pujols manifestava fossin perdonats per les persones que no tenien ni de bon tros les seves mateixes idees”. Però per què, senyor Pla? Expliqui, expliqui...

Josep Pla, dret i al mig amb posat murri; a la dreta de tot, Pujols. Inauguració de l’exposició “Art Català” a Lisboa, 1920. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

“Nosaltres consideràvem plausible que Pujols estudiés —nit i dia, com deia ell— el pensament català de tots els temps i que exaltés l’esperit del país tot i saber que el nacionalisme intel·lectual és sempre el més suspecte. Per altra part, em sembla evident que aquella generació no ha pas manifestat una inquietud metafísica fora del corrent. [...] Consideràvem Pujols, la seva persona, el seu esperit, els seus mitjans expressius, la seva erudició, els seus coneixements, com un fenomen de catalanitat únic, i en aquest sentit el trobàvem utilíssim. Al seu costat, ens hi sentíem bé. Pujols sabia moltes coses. Tenia el toc del país i de la gent. Al seu costat, no hi perdérem pas el temps. Era un roc de la terra, absolutament típic, inconfusible, personalíssim, indestructible. Ens proposava a més una llibertat d’observació omnímoda, una eliminació dels prejudicis, dels convencionalismes. La nostra generació ha estat una generació d’homes lliures. I fou d’aquesta realitat que nasqueren les influències, que foren molt vastes i decisives.”

Pla es passa uns dies vivint a la Torre de les Hores. Vol endreçar el caos lluminós de Pujols i Pla rebenta com un big-bang. Pla no se’n surt. És l’únic llibre, obra, text, on Pla no és Pla. Queda vampiritzat per Pujols. El filòsof el xucla com un cap de gamba del mar reflexiu de Martorell

Pla està totalment admirat pel personatge. Aquests són fragments de la microbiografia que l’empordanès escriu sobre Pujols. Però, és clar, la influència i la fascinació venen d’abans i es cristal·litzen i esclaten en el llibre que Pla escriu sobre la hiparxiologia (la religió que va crear per anar per la vida) de Pujols en els anys de la República. Hem dit “escriure”, però hauríem de dir “dictar”, o “recitar”, ja que el llibre el fa Pla, recollint l’oralitat d’en Pujols. Pla es passa uns dies vivint a la Torre de les Hores, la torreta del filòsof de Martorell. Vol endreçar el caos lluminós de Pujols i Pla rebenta com un big-bang. Pla no se’n surt. És l’únic llibre, obra, text, el que sigui, on Pla no és Pla. Queda vampiritzat per Pujols. El filòsof el xucla com un cap de gamba del mar reflexiu de Martorell. Aquest llibre (El sistema de Francesc Pujols. Manual d’hiparxiologia) és la prova, el document, el gen, el carboni 14, la poma d’Adam i Eva, que proven, demostren, el que provoca Pujols a la humanitat i la galàxia. Mosseguem el verí de la bèstia. El crim. El llibre. Obrim-lo. Per un costat, la crítica i les vendes li fan el salt, tristesa, pobresa, res, però la popularitat, la fascinació pel personatge, augmentà com una explosió atòmica. Enlluernat, estabornit, moribund, després de l’eclipsi Pujols, Pla torna a veure-hi clar i fa una anàlisi ben clissada:

“La situació produïda per la publicació del Sistema fou més aviat contradictòria, però es mantingué notòriament somorta i imprecisa. [...]. Per a una determinada classe d’elements, el llibre fou una procacitat manifesta i la seva reacció fou d’un mutisme complet. Una altra quantitat de gent constataren que el llibre era per a ells inintel·ligible. [...] El llibre interessà positivament una petita minoria —algunes persones intensament. [...] El que en tot cas no té dubte és que el nombre de persones que passaren per la Torre de les Hores augmentà considerablement i que rebé moltes incitacions a publicar els resultats dels seus estudis”.

Pujols és una bufa-carícia ben donada de màrqueting, brànding, ‘naming’... El llibre ja porta una faixa que diu: “L’escriptor menys llegit de Catalunya, explicat per l’escriptor més llegit de Catalunya”
La Santíssima Trinitat: Antoni López Llausàs, editor; Josep Pla, escriptor, i Francesc Pujols, entrevistat en temps de la publicació del Manual d’hiparxiologia. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

És el poder omnipresent i omniscient del Déu creador de la fama d’una altra manera. Pujols és una bufa-carícia ben donada de màrqueting, brànding, naming... El llibre ja porta una faixa que diu: “L’escriptor menys llegit de Catalunya, explicat per l’escriptor més llegit de Catalunya”. I Pujols recorda especialment la crítica del prestigiós Domènec Guansé a la Revista de Catalunya, en la qual afirma que les idees escampades pel llibre “només podien ser el fruit del cervell d’un foll o un geni”. Pujols contesta: “I tenia raó, perquè l’entestament aplicat tota la vida a la recerca de la veritat és inconcebible en un home normal i corrent. Una barreja de follia i de genialitat ha estat sempre necessària per a realitzar una obra magna en el camp de qualsevol activitat humana”. Amén, germà.

“Ja deu saber que jo soc l’autor d’una frase que tingué molt èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per a comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim”

Però just quan és al capdamunt de l’escala rutilant de la seva vida, el llum s’apaga sobtadament, com un miracle al revés. Com sentencia Pujols: “La veritat és una paradoxa vista des de dintre”. I queda atrapat per la paradoxa letal de 1936. La guerra. Resisteix a la seva torre fins als inicis de 1939. Després marxa i s’instal·la a Montpeller. Abans resta deprimit i entotsolat. El 1937 ja adverteix a Pla com veu la situació d’aquell país que s’esmicola: “Li faré un petit pronòstic: ja deu saber que jo soc l’autor d’una frase que tingué molt èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per a comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...”. I així és. Es va perdre tot. Menys Pujols. Josep Maria de Sagarra escriu que “en Pujols s’ha de veure a mesura que passin els anys”. I per a això, com no para de repetir mai Pujols, “hi ha més dies que llonganisses”. Fins i tot en temps de matança, de carnisseria, d’escorxador dictatorial.

Rostre d’exili, fesomia de foscor (patia conjuntivitis) però que tornaria a veure la llum. Montpeller a l’hivern de 1939. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)
Del celler Pujols, a les fosques, a les palpentes, se’n beu a tot arreu. A l’exili o a l’interior: Artur Bladé, Isidre Clopas, Gaziel, Nèstor Luján, Luis Racionero, Sempronio, Joan Fuster... Com està escrit a l’entrada del Museu Dalí de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

El país de carn picada. El país trossejat, fet filets, tallat. El país fet miques, s’esfuma, desapareix, se substitueix, però el celler Pujols continua donant beure, com anticipant-se a la societat líquida, a la virtual, immaterial, espiritual. Pujols com el router humà fent de wifi per a Catalunya i els catalans. Connectant-los amb la terra, la panxa, i el cel, com un enòleg, un crupier, un gestor, un capatàs, un professional de la il·lusió en temps de foscor. Ell sempre torna. Com la primavera. Com tot. El llumí Pujols l’encén, escalfa, il·lumina més i més generacions. Del celler Pujols, a les fosques, a les palpentes, se’n beu a tot arreu. A l’exili o a l’interior: Artur Bladé, Isidre Clopas, Gaziel, Nèstor Luján, Luis Racionero, Sempronio, Joan Fuster... Com està escrit a l’entrada del Museu Dalí de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Així, reconeix el fill Dalí al pare Pujols a casa seva: amb la frase eterna del primogènit etern. I així, sempre, és.

El 2006 apareix Pujols a Granollers. De manera oral, clar. Apareixen a l’escenari: Sisa, Pau Riba & Mu, Pascal Comelade, Roger Mas, Oriol Tramvia, Enric Casasses i Quimi Portet (virtualment). Tots invoquen Pujols amb cançons pròpies que han fet per homenatjar-lo

El 2006 apareix Pujols a Granollers. De manera oral, clar. Apareixen a l’escenari: Sisa, Pau Riba & Mu, Pascal Comelade, Roger Mas, Oriol Tramvia, Enric Casasses i Quimi Portet (virtualment). Tots invoquen Pujols amb cançons pròpies que han fet per homenatjar-lo. Aquesta primera resurrecció al Festival de Trobadors i Joglars al Vallès obre ampolles de vida del celler Pujols. David Esterri (lo Pardal Roquer), amb els Badabadoc-Belda, es treu del sarró fet boca-orella el poema simfònic sobre els graons Pujols: “L’escala de la vida”. Pugem: el sistema filosòfic de Déu Pujols. Va, resum ràpid: es bateja doblement hiparxiologia o pantologia. Pretén conciliar ciència i religió. I parteix de Ramon Llull i anar pujant graons fins a l’avui present i el futur incandescent. Si es té casa pròpia, també cal tenir una religió pròpia, oi? Amén.

Melòman, amant del so, de la vida que circula a l’aire. Un jove Francesc Pujols al piano. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

Però, perdó, preguem... Què atreu els músics d’en Pujols? Canti, canti, senyor Roger Mas: “Francesc Pujols ens surt del cau després d’anys d’ostracisme blau, en un moment d’inspiració donà un respir a la nació. Il·luminats mig avorrits, divagadors de l’esperit, nostre moment és arribat i arreu se sent ferum d’esclat. I és que a la Torre de les Hores hi ha un paio que no toca vores. Gira que gira el món, mes sempre la veritat desperta del seu son”. Pujol sempre surt de la llodriguera hivernal. Sempre retorna. Reviscolat. Torna, sobretot, quan més el necessites. Quan el país l’ha de menester. Com si fos un nounat portant sota l’aixella panarra la bona nova feta gana i set. Una joia, una alegria, un sarau.

La Torre de les Hores, a Martorell, casa des dels anys vint del filòsof, capital pujolsiana, temple de peregrinació i símbol terrenal del torrisme de Pujols. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)
“A Francesc Pujols volem cantar amb aquest pasdoble clar i català, que també canten els àngels del cel, que aquests de tontos no en tenen un pèl. Al gran filòsof, hereu d’en Llull, avui cantem encesos, la sang ens bull”

L’arribada del messies Pujols és una festa major en què es ballen pasdobles. Salta Quimi Portet a la pista amb un “agarrat”: “A Francesc Pujols volem cantar amb aquest pasdoble clar i català, que també canten els àngels del cel, que aquests de tontos no en tenen un pèl. Al gran filòsof, hereu d’en Llull, avui cantem encesos, la sang ens bull. Trempen la lira de l’Ausiàs March les belles senyoretes del Turó Parc”. Ja el teniu aquí. Com una BSO d’entusiasme. La joieria de viure. Ell és el botiguer del carpe diem. Aquí té el gènere que busca, que vol. La moda d’existir, la tendència, el gerundi estètic i ètic. Pujols prêt-à-porter. Sempre “copsant el moment”, com canta Oriol Tramvia, sempre “vivint la realitat com un poeta grec. Res no us pot espantar i sou amic de tots, de Llull fins a Ausiàs March, mestre Francesc Pujols. Teniu butaca al Liceu, feu la tertúlia als Quatre Gats, en Rusiñol s’escapa en tren mentre en Nonell li pinta un nas, i és Barcelona dins d’un com civilitzat ple de progrés, des del bordell veus sortir el sol quan has guanyat els Jocs Florals. I en aquest món on tot va bé sembreu llavor d’un pensament que està basat en la veritat, i tu tranquil, que tot pagat. Benefactor benevolent de l’Ateneu al Pare Sant, el crit de guerra que gasteu: més religió i menys moral”. Amunt i avall de l’escala repartint menjar i beure espiritual i material, clar. 

Aquí escrivia l’influenciador de Catalunya. Taula de Francesc Pujols a la Torre de les Hores de Martorell.(Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

Com veieu, anem pujant pels graons. Cada cop ens anem enlairant més i més. I hi puja més gent. Ara en Sisa: “El secretari de la Natura puja l’escala buscant els àngels. Al quart graó, respira i s’atura, diu en veu alta allò que escriurà dintre la torre, passant les hores, d’un català que ho té tot pagat. Matant un bròquil a l’Ateneu o bé inventant un ritual. Dalt la figuera en Salvador pinta els darreres de l’ample cel. Seguint el curs de la tradició, escolta el savi de Martorell. Com un senyor que li fes de xofer, a l’únic déu de cap religió. Tots dos esguarden l’arquitecte més metafísic nat a Riudoms. Quan s’agermanen l’art i la vida, la bona taula i la mare ciència, donen la mà a la filosofia, la poesia i les varietés. Dalt la figuera en Salvador pinta els darreres de l’ample cel. Seguint el curs de la tradició, escolta el savi de Martorell. Combina rodes el mestre Llull, vol lluminós del coneixement. Per convocar un ofici de llums visqué en Pujols irònicament. Cercant amable, sempre un somrís, la veritat, ai, qui la trobés! Del caminant queden els camins, del pensador el seu pensament. La solució per desfer el cabdell. La veu més clara si vols consell. El més nou i també el més vell. Escolta el savi de Martorell”. I el savi ja va per la troposfera, l’estratosfera, la  mesosfera, la termosfera, l’exosfera...

Sobre la taula de treball, llibres de consulta i anotacions del pensador que no deixava de pensar mai. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

I s’enfila, a la galàxia, ballant un rap amb Pau Riba, flirtejant amb els meteorits: “La pedra és un àngel que dorm a la terra. L’àngel, una pedra que desperta al cel. Apaguem els ciris de l’altar i les llànties penjades a les naus dels temples, que des de la terra naveguem pel cel com les naus pel mar, amb el llum encès com si sempre fos de nit: la llum de la veritat il·lumina més que els ciris i les llànties enceses. Alcem-nos i apaguem les flames que han cremat cabdells de ble en muntanyes de cera i en riuades d’oli, però no temeu, que Déu no és dintre els temples, sinó els temples dintre Déu. La pedra és un àngel que dorm a la terra. L’àngel, una pedra que desperta al cel. Petgem els graons de l’escala de la vida, com qui salta dins el cup amb els peus morats pel most de la verema, i munyint amb els peus el raïm, com les mans munyen les vaques i les cabres, fem rajar escales avall el vi de la collita...”. El celler que no s’acaba mai. Una copa més? 

Segon plat: “Hi ha el fet que el problema espanyol i de fons l’ibèric, és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera”. Postres: “Visca Catalunya, morin els catalans!”. Pujols, es miri com es miri, sempre és tendència

El celler Pujols no s’acaba mai. Més d’un segle bevent d’aquest vinicultor d’ànimes, d’aquest pedagog de la il·lusió, d’aquest home que dona beure a l’assedegat. Ha influenciat escriptors, artistes, periodistes, músics... Al segle XXI potser Pujols seria youtuber, instagramer. Influencer digital, sideral, terrenal i del sidral. I a qui influencia? A qui pot influenciar? Potser li queden els polítics, la política. I mira que se’n va fer un fart, com un bon tiberi, de devorar política. Escriu, diu, pensa, repensa. Farem només un piscolabis i, en tot cas, qui vulgui que obri el restaurant i entri a la cuina pujolsiana, que és carnívora i vegetal. Parem taula. 

Primer plat: “Perquè m’interessen més els destins de Catalunya que els destins de les formes de govern”. Segon plat: “Hi ha el fet que el problema espanyol i de fons l’ibèric, és urgent, i en canvi el de Catalunya té espera”. Postres: “Visca Catalunya, morin els catalans!”. Rotet i migdiada. El somni bressola la realitat. La realitat acotxa el somni. La raó són les nones de la fe. La fe adormida desperta la raó... El futur del país serà caníbal o no serà? Serà la menjada una major naixença? Serem un país eternament virtual i així real? És l’ànima la queixalada del cos? Qui ho paga, això? Quant ens costarà la festa de la manduca alliberadora? Hi pot haver llibertat de fartanera política sense barbacoa? Serveix d’alguna cosa fer règim metafísic per resoldre els problemes polítics? Nyam-nyam. Hi ha gana. Pujols, es miri com es miri, sempre és tendència. La darrera copa: “La vida és com un coit, una gran confusió de cames”. Serveix per a tot.

Entreu i us influencio? Pujols davant de la reixa de la Torre de les Hores de Martorell. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris