Històries

Parlem amb una casa que és viva des de 1380

A la serra de Collserola, a la Rierada de Molins de Rei, hi trobem els Castellví. Una família que, des de fa més de sis segles, ha viscut sempre al mateix mas. Generacions que han omplert de vida i d’històries una casa que parla per tots els racons

per Anna Alfaro Lucas

Parlem amb una casa que és viva des de 1380
Quines històries amaga Can Castellví de la Rierada? En Joan ens obre la porta a 641 anys d’història compartida. Des de 1380, aquesta masia ha conviscut amb la mateixa família ininterrompudament, i ha acumulat moltes històries entre les seves parets. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Mira, en aquestes escales van matar un bandoler. El meu besavi tercer o quart, crec que era un Joan, era al menjador amb un llum d’oli, jugant a cartes amb un altre home mentre feien temps. De sobte, es van presentar dos bandolers, amb la cara tapada i armats. «Qui es mogui és mort!», van dir. Aquí, al menjador, hi havia una taula molt llarga, amb unes faldilles que arribaven quasi a terra, i hi havia vailets a casa. Ells sabien que, si passava alguna cosa, havien d’amagar-s’hi a sota. Les dones estaven esclofollant ametlles al rebost i, quan van sentir l’enrenou, ràpidament s’hi van tancar per dins. El besavi es va trobar atrapat i va tirar cap a les escales perseguit per un dels bandolers. Era fosc, però com que era casa seva, sabia per on anava. En comptes de tirar amunt va girar cap al celler i va agafar un semaler. Aprofitant que el bandoler pujava les escales, i semaler en mà, el meu besavi li va trencar l’esquena i el va matar. A l’altre atracador li va caure el mocador que portava per tapar-se la cara mentre atacava l’altre l’home, i aquest el va reconèixer: «Vallcorba!», li va dir, i van sortir a fora barallant-se. De 27 punyalades el bandoler va matar l’home i el va tirar pel marge de l’era.” Qui ens explica aquesta història és en Joan Castellví. Ho fa des de la mateixa casa on la seva família ha viscut ininterrompudament des de l’any 1380.

Can Castellví estava situat al municipi (ara ja desaparegut) de Santa Creu d’Olorda, però, a primera meitat del segle XIX, es va incloure a Molins de Rei. No tan sols ha canviat de terme, la casa s’ha adaptat al llarg dels anys a les necessitats de la seva família. On abans hi havia animals, ara hi ha jocs per als nets, que cada estiu omplen de vida aquest pati.

Al bell mig de Collserola, a la zona de la Rierada de Molins de Rei, hi trobem Can Castellví, un mas datat de 1249 que ha viscut moltes vides. En Joan Castellví les fa reviure com si estiguessin passant per davant nostre mateix: bandolers, carlins, sometents... Som en una casa que té vida pròpia i ell és l’última baula d’una família que hi ha viscut des del segle XIV. Segles i segles de convivència en què les parets de Can Castellví han anat absorbint les històries de la família, que sovint també són les del país, i que expliquen 641 anys d’història compartida.

Els Coll i els Castellví segueixen la nissaga d’una mateixa família, però el cognom ‘Castellví’ és present a la família des de 1519

“El primer Joan Castellví es va casar amb una pubilla que ja era d’aquí, l’Elionor-Paula Coll. Era una pubilla avantpassada directa meva, que no se sap per què va heretar ella el mas i, al casar-se, el seu hereu ja va passar a dir-se Castellví. Va ser una mestressa que, mentre va viure, manava i firmava!”, puntualitza en Joan. Tot i que els Coll i els Castellví segueixen la nissaga d’una mateixa família, el cognom Castellví és present a la família des de 1519. I des de llavors que no ha canviat. En Joan està casat amb la Pilar Llorente, que també ens acompanya mentre recorrem la masia, i tenen cinc fills i onze nets, així que la cadena, de moment, continua. Tradicionalment, els masos passaven a mans dels hereus i, per això, a en Joan li agradaria que Can Castellví passés al seu net Joan, que té tretze anys, tot i tenir una neta més gran. Sap que és una pràctica que ja no es porta, però a ell li agradaria mantenir-la. “Ja s’apanyaran, però!”, diu rient.

Quan els nets van al mas a l’estiu, la porta del tancat que protegeix la façana principal està sempre oberta, però amb l’hivern i el fred, la tenen quasi sempre tancada. En Joan creu que van afegir el tancat per evitar els lladres i calcula que el van fer cap a 1806, ja que un maó del cobert hi té la data pintada sobre un rombe vermellós. Amb una gran precisió ens va explicant els canvis que ha sofert l’exterior del mas. “Aquí hi havia les quadres; aquí, el paller; sota les voltes, els porcs... El mas abans tenia només un vessant, però el meu besavi, quan es va casar, va voler fer una cosa moderna i el va aixecar fent-ne dos”, recorda en Joan observant la teulada.

En Joan i la Pilar són els encarregats de guiar-nos per Can Castellví. L’energia d’ella ens fa avançar, la pausa d’ell ens fa agafar perspectiva. Una complicitat que tan sols a còpia d’anys es pot aconseguir.
Aviat s’intueix que quan parla del seu besavi pot fer referència a qualsevol besavi Castellví per damunt del seu

Aviat s’intueix que quan parla del seu besavi pot fer referència a qualsevol besavi Castellví per damunt del seu. Obre la porta de fusta del tancat i observa enfora. “La família es dedicava al bosc en l’època que jo recordo. Teníem unes cent hectàrees, en aquell moment n’hi havia molt. Veus allà dalt, aquelles muntanyes? Baixen fins a tocar amb el terme de Sant Cugat i Valldoreix. Al centre, on hi ha cases, hi havia camps de conreus. Els posaven a la vora de la riera, amb uns aqüeductes, i era la manera de regar-los. Abans del bosc, la família tenia vinyes, fins que va arribar la fil·loxera a Catalunya.” Actualment en Joan i la Pilar estan jubilats, però la majoria de fills viuen i treballen al voltant del mas. Just abans d’arribar a la masia, hi trobem el restaurant Can Castellví, que porta un dels fills; la granja d’animals Castellví, a càrrec d’una altra, i l’empresa de llenya Castellví, liderada per l’hereu de la família. La masia, com un personatge més, és també testimoni de tots els canvis econòmics que ha anat vivint el territori que l’envolta. La Pilar, amb l’empenta que la caracteritza, diu: “T’ensenyarem on era la cuina vella”, i enfilem per la porta cap a l’interior de la masia.

La cuina

La “cuina vella” ara és un estudi allargat que encara conserva alguns elements que en delaten l’antic ús, com l’estructura d’un vorafoc al final de la sala, on escalfaven l’aigua i es refeien plegats del fred a l’hivern, o una volta a l’altra banda, que donava a l’antiga finestra. Les cases antigues eren petites i s’anaven engrandint a mesura que ho necessitaven els inquilins; per això en Joan s’hi ha trobat restes d’altres obres anteriors. Ell no va viure la cuina vella, ja que, a principis del segle passat, van posar-la a l’altra banda de la casa, a la zona del rebost, on les dones esclofollaven ametlles quan s’amagaven dels bandolers.

En Joan és un home tranquil i xerraire, que, a diferència del seu pare, Fidel, conegut per ser molt pràctic, prefereix conservar el caràcter tradicional i el llegat familiar que es manté dins la masia. Gràcies a això, encara podem veure l’antiga estructura del vorafoc al fons de la cuina vella.

“Van canviar la cuina de lloc perquè la besàvia deia que es trobava molt sola. El 1900 totes les masies es comunicaven; de fet, totes es veuen entre elles. Els camins no anaven a la drecera, sinó de masia a masia, i si volies anar a Molins, anaves seguint la riera, però a peu de masia. Allà al davant hi havia un camí per on passaven els carros que anaven a treballar al bosc o als camps, els ramats... I, clar, la dona tenia una mica més de contacte. En canvi, si era aquí no veia ningú.” Mentre va xerrant animadament, donant vida als seus avantpassats, sentim que s’obre la porta d’entrada i arriba el seu fill Fidel, que s’afegeix a la conversa mentre acabem de recordar la cuina vella.

Des de fa vuit generacions, els hereus agafen el nom de l’avi, intercalant successivament els noms de Joan i Fidel

No és estrany trobar un Fidel o un Joan a l’arbre genealògic dels Castellví. Des de fa vuit generacions, els hereus agafen el nom de l’avi, intercalant successivament els noms de Joan i Fidel, de manera que a la família en trobem uns quants. “Jo tinc dos fills i el gran és en Joan. Per sort, el pare de la meva dona també es diu Joan!”, comenta en Fidel tot rient mentre sortim de la cuina i anem cap al menjador de la casa. Ser part d’aquesta cadena, de Can Castellví, ha de fer que et sentis d’alguna manera especial. A Catalunya hi ha poques famílies que puguin dir que han estat des del segle XIV a la mateixa casa. En el llibre d’Edicions Sidillà Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, s’hi pot trobar un mapa extens i divers, que fa un recorregut per famílies catalanes que conviuen a la mateixa casa de fa segles; la més antiga, de l’any 1182.  

Abans de ser Can Castellví, va ser Mas Ferrer, Mas Màger i Mas Coll. En Joan no sap exactament d’on van aparèixer els Màger. Creu que, amb la pandèmia de la pesta negra, el mas va quedar buit i que els Màger poden ser una de les moltes famílies franceses que van venir cap a Catalunya per quedar-s’hi. “Però això és tan sols una deducció meva”, comenta.

El menjador

“La teva família i la nostra és el mateix, l’únic que la nostra ha viscut al mateix lloc. «D’on ets?», em pregunten. De la Rierada. Em sento arrelat aquí. Quan vaig a altres llocs, no ho sé... Casa meva és aquí! Si anés a viure a un altre lloc m’agafaria alguna cosa! La meva dona és del Papiol i em diu: «Estàs sempre a la Rierada!». Bé, és que soc d’aquí!” En Fidel va estudiar per tècnic agrícola i forestal a Vic, i actualment gestiona l’empresa de llenya dins la mateixa finca de Can Castellví. Ell és l’hereu i, segons la tradició, serà el futur propietari del mas, però, amb prudència i un punt de timidesa, diu: “Clar, representa que jo soc l’hereu... Però jo tinc germans, saps? Això també et marca de petit, és una responsabilitat. Responsabilitat amb la masia, que continuï endavant...”. En un futur, li agradaria enfocar el projecte cap a l’aprofitament del bosc i cap a la divulgació, apostar per la idea de mantenir el mas i l’entorn integrat. També li agradaria que els seus fills seguissin vivint a Can Castellví, però no sap què passarà. “Són petits encara, ja ho aniran veient.”

Dues generacions diferents i una mateixa responsabilitat: que Can Castellví segueixi endavant. Tot i que la tradició de l’hereu cada vegada està més en desús, en Fidel sent un compromís emocional amb el mas. 
“Tu ets de tota la vida del teu poble, els teus pares també, però potser els teus avis ja no. Però tu ho ets de tota la vida. Ara, arrels, això ja és una altra cosa. Tenir arrels és com una responsabilitat”

En Joan també parla de responsabilitat quan em parla de com és formar part d’una família amb aquesta tradició. “Ho visc amb naturalitat, per mi és casa. El component emocional és fort, són unes arrels que a vegades no sé si s’entenen. Tu et sents lligat aquí. La Paula-Elionor també em lliga, va ser la gran mare que va passar als Castellví.” Assegut a la taula de fusta del menjador, en Joan, amb l’atenció dels que som a la sala, continua: “Tu ets de tota la vida del teu poble, els teus pares també, però potser els teus avis ja no. Però tu ho ets de tota la vida. Jo tinc amics que són de Molins de tota la vida. Ara, arrels, això ja és una altra cosa”. Ser-ho de tota la vida no és el mateix que tenir arrels?, li pregunto encuriosida. “Jo crec que no. Tenir arrels és com una responsabilitat.”

Em temo que començo a treure’n l’entrellat. La paraula arrels pren significat en la seva màxima extensió a Can Castellví. La vinculació amb la casa, amb la família, amb la terra... i el lligam. Tant en Joan com en Fidel comparteixen que els agradava quan anaven amb l’avi al bosc i, tot passejant, els deia: “Aquí vam matar un conill!” o “Aquí abans hi havia perdius”. En Joan remata: “L’avi em deia: «Saps que hi ha aquella ginestera tan grossa al Collet? Allà hi ha un home enterrat». Però quan ell m’ho deia ja feia 120 anys que havia passat. Ara no en deu quedar res!”. Són part del lloc perquè han avançat en paral·lel. Família, mas i terra. Cada racó els és propi d’una manera íntima, perquè diàriament s’hi han relacionat. A taula menjant, cultivant els conreus prop de la Rierada o passejant pels boscos que envolten la casa.

De la paret de la cuina vella en penja una foto familiar feta a principis de segle passat. “Aquest és el meu avi, aquest és germà d’ell, i aquest era xofer... Aquest és un senyor de Molins”, diu en Joan. “Xofer de cotxes?”, pregunta la Pilar. “Sí, sí, de cotxes!”, respon ell. “Ah, ja hi havia cotxes llavors”, ens explica ella. 
“Ara explico les històries als nets, però com que estan amb la «Play», tot plegat és molt difícil... Llavors jo ho escric, perquè, si algun dia agafen afició, ho puguin llegir”

Al sostre del menjador hi ha un calderó penjat del revés amb unes siluetes fent sardana que fa de llum. Una picada d’ullet al vorafoc ja desaparegut de la cuina vella. Abans, els vorafocs eren el lloc on es transmetien les històries a l’hivern; a l’estiu, ho era el pedrís a la fresca. “Les nits de l’hivern són molt llargues. Feien un vorafoc, s’hi asseien al voltant i hi havia un escó, com un banc que té respatller molt alt perquè no et toqui l’aire, perquè els vorafocs tenen tiratge. A l’estiu, al pedrís a la fresca. I l’avi explicava les històries del mas, les anècdotes... A mi m’han agradat sempre, se’m van quedar bastant, i jo ara explico les històries als nets, però com que estan amb la «Play», tot plegat és molt difícil... Llavors jo ho escric, perquè, si algun dia agafen afició, ho puguin llegir”, explica en Joan amb un cert orgull.

Però en Joan és un narrador nat. Cada història que li brolla dels llavis li surt de ben endins, i gesticula amb les mans posant tothom en situació i captant l’atenció dels qui l’escolten. Des de la mateixa taula del menjador —la sala que donava, paret per paret, a l’antic rebost de la casa—, ens fa viatjar a l’època carlina. “Els carlins eren per la zona i van venir al mas. Deien: «En nom del rei Carles, doneu-nos menjar». Mentre uns menjaven, un altre vigilava fora assegut a una pedra i s’entretenia jugant amb unes bales. Tot d’un plegat, va veure que per Can Santoi venia un destacament dels liberals, que s’acostaven, no eren gaires. El soldat que vigilava va entrar de pressa i va dir: «Que baixen els liberals!». Van agafar les armes, van deixar el menjar i van marxar a cuitacorrents, i un es va deixar la baioneta al terra. El besavi ho va recollir tot perquè no es veiés que hi havien estat els carlins i va pensar: «Si ara els altres veuen la baioneta...», i la va amagar a sota de les botes de vi. Quan van arribar els altres, van preguntar: «Heu vist algú?». «No, no, no hem vist ningú!», va respondre el besavi, i els va donar menjar i beure.” En aquella època era habitual rebre, de tant en tant, visites d’uns i altres, tot i que en Joan explica que a casa eren més afins als carlins.

On no arriben les fotografies, hi arriben les històries. En Joan es dedica a explicar-les i a escriure-les, conscient que la tradició oral és igual de resistent que de fràgil.

La història, però, no acaba aquí. Sembla que, entre els liberals, hi havia un francès i que, després d’haver-se atipat, van marxar de Can Castellví. “Van agafar el camí que portava cap a Valldoreix. Anaven cap allà, però els carlins s’havien amagat al turó, els van fer una emboscada i els van disparar. Els altres no els devien matar, perquè si no n’hi hauria diversos d’enterrats, però van agafar el francès. El francès portava un cinturó amb diners i, quan el van agafar, anava cridant: «Je dar de l’argent, je dar de l’argent!». Es veu que els carlins li van dir: «No... Si te’l fotrem igual, l’argent!». I el van pelar i el van colgar allà mateix. La baioneta va córrer per aquí fins no fa gaires anys... Feien servir el seu ganivet per tallar el pa. Però quan ja era vella i no servia, la van clavar a la paret per aguantar una fusta i quan vaig saber que era una baioneta, la vaig desclavar. Es va acabar perdent, no sé què se’n devia fer.” El francès que van matar és l’home que l’avi d’en Joan explicava que estava enterrat sota la ginestera grossa. Després d’escoltar en Joan, sortim del menjador i anem cap al celler, on fa anys els Castellví havien amagat la baioneta sota les botes de vi per salvar la pell.

El celler

Amb una llum tènue, que entra per l’única finestra que té el celler, hi trobem unes botes de vi enormes fetes de fusta de castanyer. Les botes, ens explica en Joan, les ha vist sempre, i ell les ha anat reparant amb el pas dels anys. Abans a Can Castellví tenien cent mujades de vinya i recollien molt vi. Mirant cap a un dels murs de pedra m’assenyala unes pedres que es veuen diferents de la resta i m’explica que allà hi volien fer una cava per emmagatzemar-hi el vi, però quan només portaven un metre de forat, va arribar la fil·loxera i ho van haver de deixar estar.

La vinya formava part del paisatge de Can Castellví . Amb l’arribada de la fil·loxera van deixar els ceps i es van dedicar al bosc, però el celler continua sent una part important de la finca, on, a més de botes, es troben molts records d’una vida dedicada a la terra.
Fa anys, quan les aigües de la Rierada eren més profundes i encara hi havia anguiles, anaven a caçar-ne per la vigília de Sant Joan

Dins el celler, ens ensenya l’antiga grua del vorafoc, que anava clavada a la paret, d’on penjava la cadena amb el calamastre, per posar-hi l’olla d’aram. També ens ensenya unes greixeres, per a quan mataven el porc, o els sortidors per on sortia el most després de trepitjar el raïm. Amb la Guerra Civil es van vendre alguns dels objectes perquè hi havia “mancança”, però en tenen una bona mostra encara. Entre els objectes més curiosos, una fitora. Fa anys, quan les aigües de la Rierada eren més profundes i encara hi havia anguiles, anaven a pescar-ne per la vigília de Sant Joan, quan el dia s’enfosquia. Com que no són fàcils de caçar, perquè mosseguen i rellisquen, agafaven la fitora, una eina plena de punxes que atrapava i matava l’anguila. Just sobre la fitora, en Joan atura els ulls en una gerra.

La gerra, la fitora, una romana... Signes d’un temps i d’una manera de viure. Pengen a la paret del celler i envolten l’aixeta que connecta amb la premsa per l’altra banda, per on sortia el most.

“Aquesta és la gerra famosa que havíem de trobar amb or, però la vam trobar buida. Potser n’hi ha una altra amb or! Ves a saber! En una quadra estaven enrajolant i feien els tocs per als nivells i hi havia un paleta que sabia fer molts marges. Va apartar una pedra, hi va posar la mà i va veure que era llis de dins. «Guaita què he trobat!», va dir al meu pare! La gerra! Deu fer quaranta anys que la vam trobar.” Les monedes d’or formen part d’una altra història de Can Castellví. Al segle XIX uns lladres van entrar amenaçant de mort la dona d’un besavi d’en Joan i van tancar tota la família al celler. Els ho van robar tot, també els 30.000 duros d’or que tenien en una calaixera. Quan els lladres van acabar de saquejar, i van deixar arruïnada la família, van dir al besavi que s’agenollés i que resés la pagadora al peu d’una olivera. A l’últim moment, un dels lladres li va perdonar la vida perquè tenien nens petits a casa. La Pilar no ens abandona en cap moment, guiant-nos per tota la masia i marcant el ritme general. És vitalitat pura i amb en Joan tenen un amor que ja és complicitat. De broma li diu: “Home, amb cinc fills, alguna cosa hi he tingut a veure, en la història! Ja ho dic a en Joan: «En una altra vida no em busquis, eh!»”, i riuen tots dos fent-se costat. “Vinga, anem cap a dalt! Voleu veure l’armari gran?”, pregunta ella amb entusiasme. I ens fa sortir de la penombra del celler per pujar per les escales on un dels besavis d’en Joan va matar, amb un semaler, un bandoler de nit.

L’armari és un personatge més de la sala; ben bé deu fer uns tres metres. A la dreta, sobre una calaixera, hi descansa una escultura que perfila una silueta femenina. És un Subirachs. La mare d’en Joan, quan era jove, era veïna de l’artista i, just quan ell començava la seva carrera artística, l’hi va regalar.

Un armari i una calaixera

Recorrem les escales i arribem al pis de dalt. Un armari d’uns tres metres d’alt presideix un passadís gran i ample que dona accés a diverses habitacions. És vostre, aquest armari?, pregunto a la Pilar i a en Joan. “Sí! De tota la vida! El meu pare ja l’havia vist de tota la vida”, responen. No saben quan va arribar a casa, però li tenen una estima especial, sempre l’han vist allà i és un objecte que forma part del paisatge intern de la masia. “Fixa’t en les portes de les habitacions!”, em diu en Fidel assenyalant-ne la poca alçària. “La gent abans no era gaire alta. I com menys forat hi havia, menys s’escapava l’aire, perquè la porta catalana típica tanca de cop”, puntualitza en Joan. Al fons de tot d’aquest passadís, que és tan ample com una sala, hi ha un balcó que dona a la façana principal. En Joan se’l mira i diu: “Aquí no hi era el balcó, aquí hi havia una espitllera. A casa encara se’n conserva alguna. Una vegada, a un dels besavis li va disparar un lladre i, com que les bales eren de plom, i li va aixecar una part del cap, jo suposo que del cuir cabellut, es va quedar escolant aquí. La seva dona anava de part i va haver de sortir a curar-lo i, per sort, no es va morir. Durant molts anys van faltar rajoles aquí al terra. I jo vaig dir: «Per què no ho arreglem?». I em deien: «No, que aquí s’hi va dessagnar el besavi». Home, segurament ho van fregar! Però l’avi Fidel va canviar les rajoles. Era un home molt pràctic i manyós i trobava solucions per a tot. Ara, quan alguna cosa queda pendent de fer, diuen: «L’avi ja ho hauria fet!»”.

Sense moure’ns de lloc, la Pilar ens condueix a la calaixera dels pergamins, que acompanya, amb altres calaixeres, l’armari gran. L’obre i diu: “Aquesta calaixera no la toco! Aquí hi ha molta història!”. I té tota la raó. En comencen a treure carpetes i papers, però ràpidament hi veiem algun pergamí. “Han anat passant de generació en generació, igual que els testaments. Hi va haver una època que ho feien en pergamí, altres ja tenen la tapa de pergamí i per dins fulls de paper. En alguns no hi deia res, però d’altres eren rebuts de «t’he donat tanta palla» o semblants.”

Pergamins que expliquen part de la història dels Castellví. Tenen molta documentació que els ha arribat heretada, però els en falta dels batejos, dels casaments, de les defuncions... Amb la Guerra Civil, van enderrocar i cremar l’església de Sant Bartomeu de la Quadra i això va fer que es perdés tota aquesta documentació relacionada amb la família. 

En Joan, la Pilar i en Fidel s’agrupen davant la calaixera i miren encuriosits els documents de la família que en van sortint. En Joan se m’acosta, m’ensenya una traducció d’un dels pergamins, datat el 10 de novembre de 1571, i comença a llegir: “Antic ferrer, llaurador, habitant de la parròquia de Sant Medí. Fill del difunt Joan Ferrer, llaurador, i de Benedicte, encara vivent, reconeix que la seva dona, Caterina, filla dels difunts Antoni Castellví, agricultor de la parròquia de Sant Bartomeu, sufragània de Santa Creu, i d’Antònia, li ha dat per mans del seu germà Mateu Castellví en dos vegades cent lliures barcelonines de dot de les quals li fa el corresponent instrument dotal. Testimonis foren Antoni Saura, llaurador de Sant Bartomeu, i Bernat Caldoni, de Barcelona”. Té a les mans un paper que un avantpassat seu ja va tenir fa 450 anys. Patrimoni familiar, les arrels. Es fixa en les signatures, la marca escrita d’un dels seus: “Mira, això és una signatura... Aquí una altra!”. Deixem els pergamins i baixem per marxar, però abans comento a la Pilar: “En Fidel m’ha dit que teniu un lledoner molt important!”.

El lledoner

Sense pensar-s’ho, la Pilar ens porta cap a l’últim racó de Can Castellví. Abans, però, i ja a l’exterior, en Joan em fa mirar cap a l’altra banda i m’assenyala una olivera. “Quan vam fer la granja la vam respectar perquè era l’olivera on van fer agenollar el meu besavi per matar-lo, el de les monedes d’or que no van matar perquè tenia vailets.” I girant el cap veiem el majestuós lledoner que marca l’entrada de Can Castellví per escoltar l’última història.

Trepitgem històries amb els nostres peus. Ningú diria que, per on baixa en Joan, segles enrere, hi corrien bandolers per robar tot el que podien de la casa. 
El 1828, el capità general del Principat de Catalunya havia ordenat una gran batuda per matar els llops que quedaven de Vallirana a Horta, passant per Olorda

Sembla que, abans d’aquest lledoner, n’hi havia hagut un altre de molt vell que amb els anys va quedar buit perquè es va podrir. D’aquell lledoner vell, en va sortir un rebrot o un lledó, que va germinar i va començar a buscar la llum per créixer. I cercant la llum, va anar tirant amunt i es va anar fent alt, fins que en va sortir el d’ara, un lledoner enorme. “L’avi deia que al lledoner vell hi havia parit una gossa, però va venir el llop i se’n va menjar tots els cadells. I jo sempre he estat de pensar molt el que em diuen. Pensava: «Mira que l’avi, dir-me que un llop es va menjar els cadells...!». Però un dia vaig trobar un llibre de natura, editat el 1880, d’un autor alemany, i hi vaig buscar el llop. Allà hi deia que, passats els Pirineus, hi havia molts llops i que es caracteritzaven per menjar-se els cadells de gos dels masos. Ah, coi! L’avi tenia raó!” Just uns anys abans de l’edició d’aquell llibre, el 1828, el capità general del Principat de Catalunya havia ordenat una gran batuda per matar els llops que quedaven de Vallirana a Horta, passant per Olorda.

A Can Castellví hi ha vida a cada racó. En unes escales, en una gerra buida, en una olivera vella... Es pot explicar gran part de la història de Catalunya sense sortir del mas. Les històries i els seus personatges conviuen entre les mateixes parets i reviuen amb força cada vegada que un Castellví les transmet a la generació següent, al pedrís de casa o a la fresca prop del lledoner. Eren i són. I un enigma etern: qui fa a qui? La masia a la família o la família a la casa? En tot cas, el que sí que sabem del cert és que la història de Can Castellví, de la casa i de la família, s’explica alhora.

Protegida per l’imponent lledoner que s’entreveu per sobre, la flama de Can Castellví continua encesa amb força. Qui sap quantes generacions acollirà més? Deixem la porta tancada i ens acomiadem de la casa.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris