Històries

La família de 1447

Des de 1447 són aquí. Les mateixes famílies: de pares a fills. És l’antic gremi de revenedors. Continuen amb el mateix objectiu genètic: donar socors als socis i mantenir el patrimoni. Són un gremi de continuadors i una línia del temps de Barcelona

per Francesc Canosa Farran

La família de 1447
Dins de la màquina del temps de l’antic gremi de revenedors, a la plaça del Pi de Barcelona. Parlem amb... A l’esquerra, Andreu Rovira, secretari de l’associació. Al centre, Francesc Sendil, president. I a la dreta, Pere Marés, vicepresident. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Les paraules semblen formigues. El paper, un formiguer. 565 x 575 mil·límetres de geografia d’insectes cal·ligràfics. I com una boca d’entrada, el penjoll segell de cera de 85 mm de diàmetre. El pergamí, llis, clenxat, lluent, i el formigueig de tinta. No entenc res. Res. Un dit s’apropa. Ensenyança de cinema mut que vol dir: “Aquí, aquí...”. En aquest paràgraf ennegrit. Traduïm: “En nom de Déu e de la sua beneyta mare Verge nostra dona sancta Maria e del gloriós archàngel sant Miquel sia, amén. Per tant com confraria engendre amistat e moltes almoynes se fan per esguard de aquella que no’s farien, los tenders e revenedors de algunes mercaderies, així com de arroços, fideus, mels, olis, civades, formatges, sabó, tonyina salada, sardines e anxoves, legums, figues, panses, dàtils e altres diverses coses menudes...”.

Lluminós, magnètic, Francesc Sendil Martí, president de l’Associació Antic Gremi Revenedors, ens explica aquesta família de famílies que ve de 1447.

—Però això què és?

Això era un gremi... Tenders i revenedors.

—Com? De?

—Això que hi posa... Els que podien vendre arrossos, fideus, mels, olis, civades, formatges... Aliments, menjar...

“L’acta fundacional... 1447. Això era una confraria. Només podies tenir botiga si t’hi inscrivies, pagaves els sous i acreditaves davant els prohoms que eres un ciutadà honrat. Així ja quedaves sota la protecció de sant Miquel”

—I el paper, el document, el pergamí és...?

—L’acta fundacional... 12 de setembre de 1447. Això era una confraria, després anomenades gremis. Només podies tenir botiga si t’hi inscrivies, pagaves els sous i acreditaves davant els prohoms que eres un ciutadà honrat. Així ja quedaves sota la protecció de sant Miquel, i endavant i crits. Però arriba el 1800, els governs lliberals, les desamortitzacions... És el moment que, per llei, desapareixen, es dissolen els gremis. Menys aquest...

De la paret, en penja l’acta fundacional del gremi, de 1447. És la de l’esquerra, amb el penjoll segell de cera.

—Per què?

—Perquè aquest, ja en aquest moment, té una forta voluntat de permanència i capacitat d’adaptació.

—Fins ara?

—Sí, sí... Va per famílies.

“Per tant, aquests 140 socis del segle XXI, tots, d’una manera o altra, venen del 1447”

—Com?

—Sí, mira, des de l’inici fins ara, sabem, més o menys, el nombre de famílies que n’han format part. Per aquí, al llarg del temps, comptant-les totes, hi han passat unes mil famílies de Barcelona. El moment més àlgid fora de l’edat mitjana, és el 1881, que hi havia 461 socis. I des d’aquí va baixant, va baixant, fins als 140 que som. Per tant, aquests 140 del segle XXI, tots, d’una manera o altra, venen del 1447.

—Com?

—Doncs que ha passat de pares a fills. Hereditari a partir del canvi de gremi a associació. I així s’ha mantingut.

—Però si no tinc fills?

—Passa al germà.

—Si no tinc germà?

—Passa al nebot. Perquè pot dir que és descendent, perquè és descendent del primer que està inscrit en el llibre. Sempre serà un descendent, el que hi entrarà. Perquè realment és una llei catalana, la línia de primogenitura, sempre és el primogènit d’aquella nissaga, el que hi té major dret, diuen els estatuts. 

—O sigui que sou tots com una família des de 1447...

—Sí...

—Però què feu aquí?

La façana mengívola als ulls. Aquests tipus d’esgrafiats diuen que són els primers de Barcelona, i la capelleta de Sant Miquel protegint-ho tot. 
Som dins d’un gremi, confraria, associació, entitat, comunitat... Som dins del cos d’una família única a Barcelona, Catalunya, Europa. Això és un ésser immortal

Som dins d’un vaixell que els segles no han enfonsat. Som dins d’un edifici de la plaça del Pi, número 3, de Barcelona. Davant de l’església del Pi. Som davant de la tercera seu de l’Associació Antic Gremi Revenedors 1447. Primer va ser al convent de Sant Agustí, fora muralles (1447). Després es traslladen a una capella lateral de l’església del Pi (1452). I el 1678, sense deixar la capella del Pi, aquí. Darrere una façana d’esgrafiats (diuen que són els primers de Barcelona) com xocolata desfeta, i una proa capelleta amb sant Miquel de capità de nata que sembla remenar l’edifici com una cullereta. Som dins d’un gremi, confraria, associació, entitat, comunitat... Som dins del cos d’una família única a Barcelona, Catalunya, Europa. Això és un ésser immortal. Això és... Però què és això, Francesc Sendil Martí, president de l’Associació Antic Gremi Revenedors 1447?

—L’objectiu de les corporacions d’oficis, a part de defensar els interessos propis de control del mercat, era social, de tipus benèfic: vetlla de malalts, enterraments, socors, assistència a vídues, necessitats...

—Hosti, això és una proto seguretat social, no?

—Sí, sí, pensem que al segle XV, i després, no hi havia ni seguretat social, ni jubilació, ni res, i amb això tenies, entre cometes, una seguretat social. Per exemple, si t’havien d’hospitalitzar cobraves; si estaves malalt, impossibilitat, cobraves; l’enterrament pagat... Clar, si desapareixia el gremi, desapareixia això. Ho perdies. La continuació, tot i l’obligació legal de dissoldre’s, és un cop de força que fa la gent al seu moment...

—El poder de la gent, de la menestralia, de la societat civil... Vaja, el país.

—Quan hi ha problemes és quan la gent s’ajunta i agafen més compromís.

L’esforç, nom a nom, que ha fet el gremi és total i és una veritable línia del temps de Barcelona i Catalunya.

—A la gent li interessa el futur i entenc que el gremi, aquesta unió, era una manera d’assegurar-se el demà, la família, la vida... Això és comú a moltes associacions, però, clar, no totes aguanten com vosaltres. Gairebé sis segles! Com es fa això?

—Cal tenir present que els socors mutus, les prestacions que es donaven, eren rellevants per a una època en què no n’hi havia. Per la capacitat d’adaptació. Perquè sempre s’ha sabut adaptar al que tocava en aquell moment.

“La fórmula és que aquí sempre hem tingut la sort de tenir, en els moments difícils, les persones que sabien resoldre aquell problema concret i que hi han posat el coll. Que tenien esperit de continuïtat... i de lideratge. I de compromís”

—Doncs moltes associacions, empreses, governs, persones voldrien saber la vostra fórmula...

—Les persones. La fórmula és que aquí sempre hem tingut la sort de tenir, en els moments difícils, les persones que sabien resoldre aquell problema concret i que hi han posat el coll. Que tenien esperit de continuïtat... i de lideratge. I de compromís... Sobretot de compromís. Aquí hi ha gent que hi ha enterrat mitja vida...

—En qui penses?

—En el meu pare, per exemple. El meu pare i el d’en Pere, el vicepresident, van estar 25 anys a la junta de revenedors. Ara ja no és així, perquè ens hem adaptat als temps, i els càrrecs només ho són per dos mandats de quatre anys màxim. Tot ha canviat, però hi ha hagut gent que ha tingut molt compromís. En els moments que tenies plets, problemes d’encaix jurídic, temes d’urbanisme...

—Però per què? Per què vull suar la samarreta d’aquesta institució?

—El primer que passa és que hi havia un patrimoni molt gran, que permetia donar ajuts als membres, i la gent vol defensar el seu patrimoni, vol defensar les prestacions que anaven tenint. I el patrimoni ajuda la gent...

Francesc Sendil mirant un dels armaris de relíquies amb les quals jugava de petit. 

—Ja... Malalties, necessitat, la mort, el futur...

—Mira... Jo tenia sis o set anys i recordo venir a acompanyar el pare molts dissabtes i diumenges que dedicaven a l’associació. Les reunions es feien aquí dintre, en una taula que hi havia, petiteta. Es fotien tots a dins, i em deixaven aquí. Saps què feia, jo? Doncs em deixaven les relíquies perquè anés passant l’estona.

—Les relíquies?

—Les relíquies dels sants, aquestes. Me les donaven per entretenir-me. És el primer record que tinc, amb sis o set anys, de venir aquí, amb el pare, un dissabte, i em fotia..., com ara als nens els dones un paper i un llapis, doncs jo el record que tinc és amb les relíquies.

—Però aquestes relíquies de què són?

—D’ossos de sants, trossos de roba, pedres... És molt entretingut. Les relíquies eren com la borsa de l’edat mitjana. Tothom qui tingués una mica de prestància invertia en relíquies. Per què? Perquè podien fer miracles i teòricament si hi ha mil trossos de la creu tal no n’hi haurà més i hauran de pujar de preu. És un exemple... de patrimoni. Doncs tu imagina’t si vens aquí amb cinc o sis anys... Ja tota la vida ho portes...

Trossos de roba, pedres, ossos de sant, creus... Relíquies patrimonials i totalment catalogades. 
“Nosaltres som història viva de la història de Barcelona. Aquí pots acreditar, per exemple, allò famós que el català ha estat prohibit, perquè tenim els documents que diuen «a partir de mañana en castellano»”

—Tota la vida. Vosaltres mateixos també expliqueu tota la vida... de Barcelona, de Catalunya...

—Per això... Quin sentit té mantenir una institució com aquesta al segle XXI? Perquè tens tota la vessant de recerca històrica de Barcelona, per això promovem beques de recerca. És a dir, nosaltres som història viva de la història de Barcelona. Aquí pots acreditar, per exemple, allò famós que el català ha estat prohibit, perquè tenim els documents que diuen “a partir de mañana en castellano”. Tenim aquesta missió, entre cometes...

—Més...

—És que és una cosa que sempre tens al cap, perquè aquí sempre hi passen coses. És una entitat que sempre ha estat viva... No ha sigut una bassa d’oli. Sempre hi ha hagut conflictes, problemes... Per exemple, una altra cosa que feien als anys quaranta, durant el franquisme, en aquesta sala on som: cursos de sardanes. Però estava prohibit. Havien de vigilar, tancar... Sempre hi ha hagut activitat.

La restauradora Berta Blasi és l’encarregada de tornar a la vida els milers de documents que tenen els revenedors.

—El franquisme...

—Aquí, amb l’arribada dels franquistes, vam perdre el retaule del pintor Jaume Huguet i gran part del patrimoni documental i artístic. Ara el retaule és al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), però...

“Fins al 1936 el patrimoni es va conservar molt bé, però amb la guerra comença a fallar tot. Perquè, per protegir-lo, és quan entra dins del programa de la Generalitat del salvament de l’art”

—Què?

—A veure, fins al 1936 el patrimoni es va conservar molt bé, però amb la guerra comença a fallar tot. Perquè, per protegir-lo, és quan entra dins del programa de la Generalitat del salvament de l’art. S’enduen el retaule de l’Huguet, el pas de Damià Campeny, com tot l’arxiu. L’arxiu no havia sortit mai! Des del segle XV! Tot això s’ho emporta la Generalitat per protegir-ho. I, quan es perd la guerra, se’n demana la devolució i ens diuen que no. I foten un “decreto de depósito obligatorio”.

—I on ho deixen?

—Quan s’acaba la guerra es posa tot en un magatzem, el que és nostre i el de molta gent, eh! Un macromagatzem allà al Poble Espanyol. Tot es va reagrupar allà. Bé, què passa? Que veiem que això no ens ho tornen. Aquí, a més a més, després de la guerra, com sempre que perdem una guerra, ens imposen contribucions especials. No sé si saps aquesta part de la història de Barcelona, però és important. Van fotre una contribució especial a tota la gent que tenia sòl sense edificar. I això aquí econòmicament ens va portar a la fallida, pràcticament a la fallida... Això també ens ho van fer el 1714, eh! Em vull imaginar emocionalment què va portar tota aquella gent, en aquell moment, a avalar un préstec de la Caixa per salvar l’associació i poder seguir pagant els ajuts als necessitats. Aquí fem servir una paraula, que és “esperit gremial”. Perquè ens ho van transmetre els pares...

Des dels inicis gremi i art han anat del bracet. Devoció i patrimoni, que a la sala principal ens fan viatjar a una Barcelona congelada pels segles. 

—I què feu aleshores...?

—Sí, sí, clar, què passa? Els decrets de dipòsit obligatori franquistes no són vàlids. A còpia d’insistir, durant els anys quaranta, tornen quatre porqueries, i no aquí, sinó a l’església del Pi. Al veure que era molt difícil el retorn del retaule de l’Huguet i del pas d’en Damià Campeny, i després de molt voltar, fer instàncies i més instàncies, negociar, i insistir, van aconseguir, ja a finals dels seixanta, més de vint anys reclamant, pactar un preu amb la Diputació de l’època, que van anar pagant a terminis. El retaule, com dèiem, és al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i el pas, a l’església del Pi, però...

—En falta, no? En falta molt. Què falta?

—Arxiu, pergamins, paperassa, papers, llibres, però que tenen un valor molt important, policromats... Ho reclamem...

“Hem sobreviscut perquè a cada època ens hem adaptat legislativament més o menys al que toca. I tot, mantenint l’esperit inicial: donar prestacions als necessitats i conservar el patrimoni”

—Sou com immortals, no? Ningú ni res us fa desaparèixer...

—Per què hem sobreviscut? Perquè a cada època ens hem adaptat legislativament més o menys al que toca. I tot, mantenint l’esperit inicial: donar prestacions als necessitats i conservar el patrimoni. Aquest és l’objectiu. Donar prestacions, que és el socors mutu; ajudar els socis, la gent, la nostra gent; mantenir el patrimoni, i ara, sobretot, contribuir a la recerca històrica de la ciutat. 

Responent a les preguntes d’aquest periodista, a l’esquerra, Andreu Rovira; al centre, Francesc Sendil, i a la dreta, Pere Marés.

—I silenci. No se us coneix...

—La vessant de la prudència, de l’“ai, ai, ai...”, sobretot durant el franquisme... No les teníem totes.

“Hem fet un test d’estrès de l’associació per veure una cosa que preocupava, i és quanta gent tenim sense fills, perquè aquí és on s’acabaria. I els pròxims vint anys continuarem amb el mateix nombre de socis”

—Però sou aquí... Sou com una família. Bé... Sou una família...

—Sí, tots pensem en els que venen darrere, els fills... No fa gaire, hem fet un test d’estrès de l’associació per veure una cosa que preocupava, i és quanta gent tenim sense fills, sense descendència, perquè aquí és on s’acabaria. I hem vist que els pròxims vint anys continuarem amb el mateix nombre de socis. I imaginem que d’aquí a vint anys, si els descendents que entren tenen menys fills, sempre hi hauria l’alternativa que entrin el germà o germans... En tenim per anys. Mira...

Sendil, a punt d’obrir la gènesi, el llibre matriu... Aquí hi és tot. Aquí hi ha la família de famílies des de 1447. 

Ens aixequem. El llibre immens ens espera. Aquí hi és tot. Família a família. Hi són el Francesc, els d’abans d’ell... I també les famílies d’Andreu Rovira, secretari, i Pere Marés, vicepresident, que se’ns apropen. Com la magnetita i l’imant de la vida. La mateixa història podrien repetir-la els seus llavis. I tots els revenedors genètics. Ningú és revenedor al segle XXI. Tampoc paguen quotes. Sobreviuen del que tenen. Teixeixen amb els fils de l’ésser. Ara és el gremi dels continuadors. Ni venen, ni revenen: són. Sempre protegits pel cap dels exèrcits celestials, sant Miquel arcàngel. El príncep dels àngels, que amb la seua balança pesa les ànimes: les que van al cel o a l’infern. Cap a on es decantarà?

S’obren les pàgines del llibre matriu, úter, genètic, carboni 14, poma d’Adam i Eva, pedra de Rosetta... S’anivellen com una balança. La vida i la mort. El passat i el futur. Pàgina a pàgina. Dia a dia. Any a any. Segle a segle. Persona a persona. Família a família. 

Al llibre s’hi apunta dada a dada informació de totes les famílies. Res se n’escapa des de fa segles. 

—Però continueu apuntant coses al llibre?

—Sí, clar! Mira, aquí, de dijous passat...

Amb el dit de l’atzar resseguim les pàgines. Morts i morts. Però després d’ells, vius i vius. Vius que seran morts. Morts que faran viure. I les pàgines en blanc. El demà està per escriure. Per viure. El llibre, com la balança de sant Miquel. El llibre que ens han escrit i el llibre que escrivim. L’antic gremi de revenedors, com tots, dependrà de les balances de l’existència. Entre el passat i el futur. Entre la vida i la mort... Tots som un gremi de continuadors. 

Cap a on es decantaran les balances de l’antic gremi de revenedors? De fet, són les mateixes balances de l’existència que ens fan bellugar a tots... 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris