Històries

El sol es teixeix al Vallespir

A Sant Llorenç de Cerdans reneix el tèxtil. Una fàbrica centenària segueix teixint com ho feien els rebesavis. Teles del sol, teles de colors que il·luminen de tradició, innovació, originalitat i passió des de Catalunya Nord a tot el món

per Mireia Domènech i Bonet

El sol es teixeix al Vallespir
Les confeccionistes cusen amb destresa les teles al peu de finestral per enllestir roba per a la llar. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Són quarts de tres i fa una hora que pugem amb el cotxe. Ens endinsem en la natura prepirinenca més feréstega, Vallespir amunt. La carretera és sinuosa i estreta. No es pot passar de seixanta tot i que no ens creuem amb ningú. El desnivell, pendent avall, és abrupte. Fa estona que hem deixat enrere el riu Tec i resseguim a distància la Quera, un dels seus afluents, que serpenteja com nosaltres per un bosc frondós i salvatge. Algun mas, aquí i allà. Rere nostre, de tant en tant sobresurt el Canigó, la muntanya màgica dels catalans. En Jordi Borràs no s’hi pot resistir i és inevitable aturar-nos dos minuts perquè la immortalitzi amb la càmera. Després de moltes esses, finalment uns kilòmetres més amunt treu el nas el campanar de l’església romànica que corona l’antic barri del castell. L’encerclen casetes de pedra i tons clars que davallen pel turonet. Ja per sobre, només els cingles i colls s’alineen sud enllà, delimitant per altura aquesta frontera natural que marca el pas entre la Catalunya Nord i el Principat. Seguint la pujada encara podríem travessar Costoja deixant l’Alt Vallespir, just quan s’inicia el descens sobtat cap a Maçanet de Cabrenys i un Alt Empordà estrany que aquí dalt més aviat garrotxeja. En el sentit contrari, aquest mateix camí, gens fàcil per l’orografia i les condicions de fa vuitanta anys, es diu que el van fer més de 70.000 exiliats durant la Retirada.

Perquè aquí és on tradicionalment es fabricaven les vigatanes que calçaven el petit país, fins a la Costa Vermella

Sant Llorenç de Cerdans és un poble conegut per la seva vessant artesana, musical i de tradicions. La seva peculiar Festa de l’Os tanca el carnestoltes de tota la comarca. Avui, però, no hi vindrem per descobrir-ne tant el patrimoni cultural com l’industrial. Perquè aquí és on tradicionalment es fabricaven les vigatanes que calçaven el petit país, fins a la Costa Vermella. Hi abundaven les fargues. I seguint la tendència d’altres zones de Catalunya, al llarg dels darrers segles aquí es va passar de la indústria de la fusta de castanyer i del ferro a la del tèxtil. El 1901 tenia 2.816 habitants. El 1911 es va arribar al pic de 3.022. A principis del segle XXI, amb prou feines frega els mil. Com en altres indrets on la població havia florit al ritme del creixement industrial, les crisis van fer-hi estralls. I des dels anys setanta encara continua el degoteig de l’èxode. No obstant, Sant Llorenç s’ha resistit a la decadència. Ans al contrari: en lloc d’apagar-se, quan pràcticament semblava tot perdut, ha vist renéixer de les cendres, de mans d’emprenedors del país, la fabricació tant de teles com de vigatanes.

A tocar del centre, el tendal ratllat de colors vius d’una botiga ens confirma que ja hi hem arribat. “Linge Catalan. Les Toiles du Soleil”, indica. Rere el portal pel qual hem accedit al pati de la fàbrica s’hi amaga un sortidor de benzina dels anys seixanta. En algun moment hi devia quedar oblidat. Però ara hi posa una nota d’encant que ja voldrien molts col·leccionistes.

La fàbrica centenària segueix funcionant amb les màquines tèxtils tradicionals de ferro.

Enllaç Sant Llorenç — Barcelona: la germinació del tèxtil nord-català

A mitjans del segle XIX, Sant Llorenç de Cerdans i els pobles dels voltants van iniciar la producció industrial de vigatanes. Centenars de famílies completaven el jornal als vespres, sobretot a l’hivern, passant hores davant la llar de foc, trenant l’espart per fer-ne soles de vigatanes. Es realitzava a mà, i exactament de la mateixa manera que es feia a la Catalunya central, d’on provenia la tradició. Cada setmana, des de Barcelona, es feien pujar Empordà amunt fins aquí dalt centenars de metres de teles per acabar aquelles espardenyes, completant-ne la part superior i afegint-hi les vetes. Provenien sobretot de l’empresa barcelonina de Francisco Sans. I aprofitant-ne els vincles familiars, el 1872 el nebot de Sans, i fill d’un mulater de Sant Llorenç que en pujava i baixava teles, és enviat a Barcelona: calia que aprengués l’ofici de teixidor. La fàbrica de l’oncle era justament una de les primeres del país on s’havia innovat, amb telers mecanitzats, el fet de teixir lones de calçat. Era, per tant, una oportunitat d’or per al jove Josep Sans, de catorze anys. “Hijos de Francisco Sans, Sociedad Anónima” esdevindria de fet una de les grans fàbriques de l’època. S’ubicava a l’Eixample Esquerre de la capital, a l’illa dels carrers Diputació amb Casanova. S’hi fabricaven filats i teixits de cotó. I destacaven sobretot per les lones per a calçat, però també per a tendals, veles, automòbils i vagons.

 Sans et Garcerie es funda el 1897, després que Josep Sans es formés a la fàbrica de Francisco Sans de Barcelona.
“Si hi ha algú que pot salvar aquest negoci i reflotar-lo, sou vosaltres”, els van dir. I la curiositat per conèixer tot allò els va picar

El jove llorentí hi va passar dos anys, en aquella fàbrica. I el 1874 l’oncle Sans reenvia cap a casa el noi ja format, i n’anima el pare a muntar un primer taller a tocar del poble, a la farga de dalt. El 1897, els Sans s’uneixen a la competència dels Garcerie i funden així la fàbrica actual: Sans et Garcerie. Van començar teixint les teles per proveir els productors locals de vigatanes; n’era el negoci principal. Mig segle més tard, però, la crisi dels anys cinquanta arrossega la indústria de la vigatana al declivi. Dels més de 200 treballadors que havien arribat a tenir, a principis dels anys noranta només en quedava una dotzena. Van intentar diversificar el producte, fabricant alguns jocs d’estovalles, així com lones per entapissar seients. Però no se’n sortien. I “la fàbrica”, com l’anomenaven al poble, agonitzava. Estaven a punt de tancar. Fins que el destí va voler que, a través d’uns amics, el matrimoni Henry i Françoise Quintà, reconeguts emprenedors de Perpinyà, sentís a parlar de la imminent tragèdia que s’anunciava. “Si hi ha algú que pot salvar aquest negoci i reflotar-lo, sou vosaltres”, els van dir. I la curiositat per conèixer tot allò els va picar. Era el 1993.

A la fàbrica: esclat de colors i tradició

1897-2020. Aquí la tenim. Davant nostre s’alça l’antiga fàbrica Sans et Garcerie, avui convertida en Les Toiles du Soleil. És de color terrós, com tantes altres del segle XIX. La nau és de dos nivells, que es distingeixen clarament per la doble renglera de finestres. Només en aquesta banda de façana en comptem més d’una vintena, totes encaixades en marcs de maó acabats en arc de volta. No tenim ni una ànima al voltant. Provem d’obrir un parell de portes i quan hi accedim de seguida intuïm que cal pujar. Enfilem unes escales estretes i força verticals fins al nivell superior. Sorprèn la calma de l’oficina que hi trobem. Traiem el cap al que sembla el despatx principal i ens hi trobem de cara Corinne Vila. Ella és una de les persones clau que no només va viure la revifalla del tèxtil, sinó que va facilitar-ne l’evolució en aquesta història d’èxit que és Les Toiles du Soleil.

Els telers de Sant Llorenç treballen a ritme frenètic, com fa cent anys.

Corinne Vila és la directora tècnica d’aquesta fàbrica. En un món majoritàriament masculí, aquí és una dona qui mana. I això que va ser la darrera d’arribar-hi quan arrenca el nou projecte dels Quintà, a mitjans dels anys noranta. Amb només 26 anys, hi va anar a parar, com a becària amb un diploma d’Enginyeria Tèxtil sota el braç i poca experiència prèvia, des d’Épinal, prop d’Estrasburg. La seva eficiència i la seva dedicació, però, van deixar clar als nous amos Quintà que havia de ser ella qui prengués el relleu de la direcció quan es va jubilar l’històric contramestre de l’equip tècnic, Fèlix Planas, originari de Ripoll. Tenien por que no aguantés els durs hiverns de Sant Llorenç. Però fins i tot s’hi va acabar casant amb un català, com el seu cognom actual indica. I un quart de segle després d’arribar, avui segueix pilotant tota la part tècnica de la nau. “Ara vindrà el senyor Quintà”, ens anuncia amb un to amable. Segueix tenint un francès amb accent del nord. “Si volen fer un volt per la fàbrica mentrestant, endavant. Poden anar fent fotos i veient com treballem... Ell els atraparà de seguida”, afegeix amb un gest amable. A bodes em convides! Des que hem baixat del cotxe que la càmera d’en Jordi no ha deixat de disparar i se’ns il·lumina la cara: podrem començar a recórrer la nau amb total llibertat per començar el fotoreportatge. Intuïm que ens hi espera un espectacle en viu com pocs es poden veure encara avui. Li agraïm la generositat i ens hi llancem.

Els fils en tensió de la futura tela estan a punt per ser ordits. És la primera fase per a la fabricació de teixit.
Els rajos de sol s’escolen arreu i banyen de llum bona part d’aquest espai diàfan tan peculiar del segle XIX. Tot plegat segueix tenint un aire d’època

El primer que captiva són els finestrals que ressegueixen tota la paret de punta a punta de la planta. Els rajos de sol s’escolen arreu i banyen de llum bona part d’aquest espai diàfan tan peculiar del segle XIX. Tot plegat segueix tenint un aire d’època. I més quan arribem al final de la nau, on dos artefactes enormes de ferro amb engranatges prenen tot el protagonisme de l’escena. D’un en parteixen dotzenes de fils de diferents colors. S’estiren fins a un estenedor que els reparteix ben tibats des de la bobina uns metres més enllà. Estan en tensió total, a punt per ser trenats. El joc de tonalitats i de llum entre els fils de cotó suggereix talment l’extrem d’una teranyina imaginària gegant feta de coloraines. Per darrere, s’hi acumulen centenars de bobines arrenglerades de mil i un pigments, que completen un quadre fantàstic.

Els fils per ordir s’han d’ordenar de manera precisa per poder crear els colors desitjats, com en una pintura impressionista.

Un operari carregat d’eines revisa i neteja la segona maquinària. “L’està arreglant?”, li pregunto, encuriosida. “Les repassem sovint. Han de ser precises, si no les teles no seran de la qualitat que ens exigim. Això no és com un aparell amb garantia o de fa vint anys. Són màquines tan antigues que només les sabem reparar nosaltres mateixos.” Mentre xerrem animadament, veiem de lluny com s’acosta el senyor Quintà. Dibuixa un somriure de satisfacció d’orella a orella pel que veu que ja hem descobert. De seguida ens allarga la mà per saludar-nos.

Henry Quintà és un home elegant. Alt, esvelt i ben plantat. Té la pell bronzejada i duu el cabell curosament pentinat, amb tall marcadament modern. També en el vestir, les peces de disseny contemporani que ha escollit el rejoveneixen. Els moviments i el caminar són alhora refinats i àgils. Costa molt de creure que en realitat estigui a punt d’entrar a la setantena, aparenta deu anys menys pel seu aspecte i el seu físic tan cuidats. El nostre amfitrió ens inicia una visita guiada de manera espontània, mentre acaricia curosament la primera màquina en la qual ens havíem fixat: la dels fils de colors en tensió, el teixir d’ordit. Ens explica que en aquesta operació els fils de diferents tonalitats s’han d’entortolligar entre si en un ordre molt concret, estant en tensió, per tal de poder formar una cadena.

Les Toiles du Soleil es fa tenyir la seva pròpia gamma de colors. Amb una paleta de 35 pigments fan tota la col·lecció de teles.
“No comprem colors qualssevol, sinó que ens fem tenyir el cotó amb els «nostres» pigments. Ara en tenim 35 de propis, que ens tenyeixen i lliuren directament els tintorers”

Seguidament ja es pot fer el nus de teixidor, dels fils de l’antiga cadena amb els de la nova. “Comprem el cotó en forma de fil. Des que vam comprar la fàbrica, hem seguit comprant la mateixa qualitat de cotó. És crucial per assegurar la qualitat del teixit final. El que sí que vam canviar i vam fer evolucionar força van ser els colors i el disseny. Es treballava amb tonalitats antigues i calia una redinamització de la creativitat. No comprem colors qualssevol, sinó que ens fem tenyir el cotó amb els «nostres» pigments. Ara en tenim 35 de propis, que ens tenyeixen i lliuren directament els tintorers.”

A l’etapa següent del procés, s’introdueixen les bobines preparades a la filadora directament a les màquines de tissatge, sense llançadora per preparar la trama. I per a les màquines amb llançadora, en canvi, la trama es fa amb unes bitlles de fusta. A continuació ja es procedeix a teixir pròpiament. S’entrecreuen les dues sèries de fil entre si als telers: els fils en cadena en el sentit longitudinal i els fils de trama en transversal. Per això els motius dels teixits sempre són franges. S’insereix el fil tramat entre els espais dels fils en cadena per via de dues llançadores, de manera que es va teixint tota l’amplada sens parar. “Tot això, però, ho veuran a baix d’aquí a un moment. Els ho explico ara perquè a baix no em sentirien...” Dibuixa un somrís, insinuant la sorpresa que ens espera.

Resseguim el passadís central entre taulells de teles de colors vius que captiven l’ull en passar. Contrasten amb la grisor habitual dels espais de qualsevol fàbrica. Algunes treballadores estan mesurant i retallant teixits. Altres treballen atrafegades, assegudes a les màquines de cosir, arrenglerades vora els finestrals, sota la mirada impassible del Canigó, sempre omnipresent. Les confeccionadores fan anar hàbilment els dits, fent córrer amunt i avall els teixits al compàs de les agulles. Cortines, estovalles, tovallons... Tot ho enllesteixen amb destresa. Clec-clec-clec-clec, tic-tic-tic-tic, zig-zag-zig-zag. El cant de les màquines de cosir varia en funció del ritme que pren cadascuna i de si hom s’hi aproxima o se n’allunya.

Es mesura i talla manualment cada tela abans d’iniciar el cosit i l’acabat de cadascuna de les peces.

Més enllà, al magatzem, és on classifiquen i guarden els milers de metres dels diferents models de tela. Encara se’n conserven d’antics. “No els llencem, fins i tot si són models menys actuals. Per si alguns clients contacten amb nosaltres perquè necessiten uns metres d’aquella tela que tant els agradava... És que al capdavall són la nostra història. Pujo a Sant Llorenç un cop a la setmana per a les reunions, i la resta ho despatxem diàriament per telèfon amb la Corinne. Però cada cop que vinc i em passejo per aquests espais ho segueixo trobant emocionant. M’apassiona tot això. Aquests colors, aquests teixits”, ens confessa Quintà, commogut. És un home sensible. I sap transmetre amb sentimentalisme tot el que estem veient. Comencem a entendre que això no és un simple negoci. Som davant d’una història d’amor autèntic; pràcticament trenta anys de passió d’un matrimoni per tot allò que fan néixer entre aquestes parets centenàries.

Els rajos de sol s’escolen també en un dels racons del magatzem de la fàbrica.

Baixem plegats escales avall. I de mica en mica, el que de lluny sonava com una remor metàl·lica va prenent forma en una melodia mecànica cada cop més insistent. Finalment veiem tota la maquinària dels telers en acció. Taca-taca-taca-taca... Zag-zag-zag-zag... Els repics metàl·lics se superposen els uns als altres en diferents tons mentre recorrem passadís avall els diferents telers mecanitzats. Sobre l’ambient, una pluja eixordadora de sons i de ritmes de metall compon una simfonia constant. No ens sentim en parlar entre nosaltres. Sort que els operaris es protegeixen les orelles tot el dia. Quedem atrapats una bona estona per aquesta meravella d’espectacle visual: la mecànica combinada amb orquestra de martellines hipnotitza. 4.094 fils omplen l’amplada de metre vuitanta de la majoria de telers. I de llargada? La que vulgueu, 500 metres. Mil.

Els Quintà: el talent rossellonès que ressuscita i modernitza

“L’aventura va aparèixer de manera inesperada. El 1993, uns amics ens van parlar d’una fàbrica perduda a l’Alt Vallespir. Ni la coneixíem. Sí que n’havia vist algunes estovalles, eren de qualitat i ben fetes. Recordo quan vam pujar per primer cop, una hora en cotxe des de Perpinyà. I vinga tombs, i «Sí que és lluny», i «Vols dir que podrem fer això cada dia? O cada setmana? I si neva, com ho farem pel transport?». Tot eren preguntes. Quan vam entrar aquí, però, ens en vam enamorar...” Henry Quintà mira al seu voltant i frega amb una mà algunes de les teles que sobreïxen dels prestatges, com si amb els tous dels dits en pogués notar la història. Recorda amb nostàlgia aquella indecisió, i a la vegada excitació, que van sentir.

El matrimoni Quintà va salvar i redinamitzar la fàbrica de Sant Llorenç de Cerdans.

“Al vespre, en tornar a casa, la Françoise i jo estàvem tan sorpresos per tot el que acabàvem de descobrir... Ens en vam enamorar els dos alhora, a primera vista. Un veritable coup de foudre. Teníem mil i un dubtes, però. La distància. El mal estat de l’espai. No saber si podríem salvar tot això. Cadascun tenia ja molta feina amb el seu propi negoci. Jo ja tenia 180 treballadors a Perpinyà. I la Françoise portava una botiga per la seva banda. Teníem dues filles, més els dos anteriors de la meva esposa... I sobretot, és que no sabíem pràcticament res del tèxtil! Però l’espurna ja havia sorgit dins nostre. Ens ho vam pensar molt. Nou mesos, concretament. Va ser ben bé un embaràs abans del naixement. I aleshores vam prendre aquella decisió, boja i segons com inconscient, però a la vegada tan apassionant. I vam entomar el projecte. Per sort, a la fàbrica hi havia en Fèlix, el contramestre, imprescindible per seguir amb el timó tècnic i de l’equip. Ens vam quedar quasi tot el personal. I des d’aleshores fins avui l’hem triplicat. S’ha transmès el saber i l’ofici de teixidors i costureres oralment, d’una generació a l’altra, com sempre s’ha fet. I formem in situ qui arriba des del primer dia. Però sí que vam canviar altres coses. La roba per a la llar que s’havia començat a fer era massa tradicional, massa vista, sempre el mateix. Hi calia un nou estilisme, més actual. I també redinamitzar-ho tot comercialment.”

Els rajos de llum que van veure entrant a la fàbrica; l’espurna que els havia nascut des del primer minut; les franges que identifiquen totes les teles com si fossin rajos també: el sol

En agafar les regnes de la nova fàbrica, el matrimoni es van endinsar en aquell nou món del tèxtil per aprendre-ho tot del nou ofici. També calia un nou nom. Van triar acompanyar el concepte “tela” del que els inspirava la creativitat per renovar tot allò. Els rajos de llum que van veure entrant a la fàbrica; l’espurna que els havia nascut des del primer minut; les franges que identifiquen totes les teles com si fossin rajos també: el sol. «Les teles del sol, roba de la llar catalana.» Van analitzar i anar classificant mostres de tots els teixits que van poder recuperar fets a la fàbrica, un veritable tresor avui en dia. I es van atrevir a fer les primeres innovacions. Amb els primers tovallons i jocs de taula enllestits, al cap d’uns mesos van pujar en un dels grans salons de París on l’Henry exposava els seus nous dissenys d’ebenisteria i mobiliari de l’empresa familiar. Els van posar per sobre, com a decoració. I quina no va ser la sorpresa quan inesperadament uns primers clients japonesos se’n van enamorar: aquell dia van rebre l’encàrrec de mig miler d’unitats de cada model.

Henry Quintà, director artístic del projecte, continua enamorat de la fabricació del tèxtil i n’és el creador dels dissenys.

Un arquitecte d’interiors i una decoradora, amb empenta, amb il·lusió i amb gust. Ell en va esdevenir el director creatiu, origen de l’esclat de colors que avui caracteritza aquestes teles. I ella, amb un olfacte únic, bon gust i quasi cinquanta anys d’experiència en el món de la decoració, n’és la millor consellera. L’ull expert de la Françoise detecta tot el que destaca, zigzaguejant pels kilòmetres de passadissos de les principals fires i salons internacionals. I en torna impregnada de noves tendències que podran ajudar el seu marit en la inspiració creativa. Ell li consulta les decisions de la fàbrica despatxades durant el dia amb la Corinne. Ella indica les direccions que cal seguir. I prenen les decisions conjuntament. Es complementen al negoci més enllà del matrimoni, cosa no sempre fàcil en el món de l’empresa. No és estrany que la combinació d’ambdós sigui un èxit. “Dúiem vint anys de negoci propi a l’esquena, cadascun per la seva banda. No tenim exactament els mateixos gustos. Però sí que ens apassionava el mateix món. Ella ja m’assessorava, descobríem novetats a les fires i fèiem algunes compres junts... És a dir, que va ser un pas molt natural, esdevenir socis en aquest nou repte”, explica.

De fet, el nom de Françoise Quintà s’escriu en majúscules entre el teixit comercial de la capital del Rosselló. N’és tot un referent. Ja des del seu primer petit negoci, Clafoutie, havia començat venent els primers cistells i objectes de decoració a dos passos del Castellet. Acabada de separar, amb vint anys i dos fills petits, va muntar una botiga amb una amiga que es trobava en la mateixa situació. L’empenta de les dones nord-catalanes ja era remarcable als anys setanta. I des d’aleshores, no ha parat. El 2012, l’emprenedora va celebrar els quaranta rere els taulells amb una festa a l’aire lliure oberta a clients i conciutadans, que va acabar amb ballada de sardanes. Tota una vida al servei del bon gust i d’una clientela d’aquí i de lluny que sempre torna, corpresa per la dedicació i la passió que la Françoise hi posa per atendre tothom. De somriure tímid i tintat de pintallavis granatós, aquesta dona enamorada de la cultura catalana i de l’art sembla voler quedar més aviat en segon pla. Potser per això vesteix elegant però de negre o fosc, per donar tot el protagonisme a les teles i als productes que té al voltant.

La vida, per ell, és allò que es pot expressar dibuixat en colors

Henry Quintà, per la seva banda, hi posa l’ànima creativa. Va estudiar sis anys a l’Escola Nacional Superior d’Arts Decoratives de París, després dels quals va unir-se al seu pare per tirar endavant l’empresa familiar d’ebenisteria i antiguitats. Hi aportava nous dissenys i va ampliar el negoci a la decoració, obrint una botiga important a la principal artèria de sortida de Perpinyà cap al sud. En aquella època tot allò encara eren camps i no els centres comercials actuals. Home instintiu, aquest arquitecte d’interiors té en realitat sang d’artista. La vida, per ell, és allò que es pot expressar dibuixat en colors.

Art impressionista sobre teles, el secret de la creació

“La inspiració és una acumulació del que veus. Però també de molts records que de sobte afloren i es connecten”

“Sempre busco idees. Parteixo per exemple del panorama d’un poble, d’aquí o pel qual viatjo. Pot ser Capri i la costa amalfitana amb aquell turquesa i els blaus del mar i del cel. Pot ser Ceret, amb els grocs del sol i de la mimosa, i els rojos de les cireres. O la gamma de verds de Sallagosa. O Venècia, amb les franges més o menys fines que representen ponts, palaus, canals i góndoles. O pot ser un safari, amb els ocres, la sorra, les zebres, la sabana i el to de pell negre dels africans. Tot el que el paisatge evoca, m’inspira.” Mentre parla, Henry Quintà obre una de les fabuloses llibretes on tot ho plasma en franges de tonalitats en harmonia. Al seu despatx mai hi falten els llapis de colors, imprescindibles per transformar la realitat en un dibuix. “La inspiració és una acumulació del que veus. Però també de molts records que de sobte afloren i es connecten. Quan acabo un croquis el deixo dormir. Al cap de quinze dies me’l torno a mirar. I si alguna cosa no funciona, ho noto de seguida.” Quan l’acaba, el creador li dona un nom i en reconstitueix la història. De sobte, m’ensenya una fotografia d’una col·lecció d’insectes i escarabats al seu mòbil. “Ara per a un client japonès estic fent un nou disseny a partir d’aquesta imatge.” Cada exercici creatiu és un nou repte. Li brilla la mirada quan en parla. Quin plaer i quina sort, tenir una feina que et deixi així de fascinat dia a dia.

Els dissenys de colors vius donen una personalitat inconfusible i han esdevingut tot un símbol a Catalunya Nord.

La part més difícil de la direcció artística, alhora que essencial, és saber donar, franja a franja, la barreja exacta de fils perquè quedi exactament amb el to i els matisos imaginats. Hi ha 35 colors de fils de base, ja ho hem dit. Si es barreja aquell vermell maó amb un salmó, el resultat serà diferent que amb el d’un to més enllà. Cal, per tant, esbrinar la fórmula exacta per obtenir així el color desitjat. És la part de la feina que requereix més concentració. “He de fer com un pintor impressionista amb els seus tubs de guaix. Aquell toc de pinzell amb color pur, quan se situa just al costat d’un altre d’un color diferent, i així consecutivament, acaba creant un color general. No es mesclen entre si. Les pinzellades juxtaposades l’una enganxada a l’altra creen una vibració de la llum. Quan es mira a una certa distància, aquest joc fa un efecte sobre la tela. Però quan s’observa de prop o amb lupa, es nota que aquest verd està fet d’un verd fosc entrellaçat amb un verd més viu. I és així com aconseguim aquest verd concret i no pas un altre. I cada cop que faig una mescla nova de fils i n’obtenim una tela, en retallem una mostra i la guardo en un arxiu que tenim. Ho classifico tot perquè així ja tenim les fórmules de barreges de fils i podem veure en tot moment quin és el resultat obtingut. Ara en tinc uns 300.”

Avui, a Catalunya Nord, les franges verticals de colors harmònics de les teles llorentines són d’origen inequívoc per a tothom. Han esdevingut tot un símbol de reconeixement del territori i al territori. Terrasses d’hotels, cafeteries, tendals de negocis i fins i tot logotips turístics...

Avui, a Catalunya Nord, les franges verticals de colors harmònics de les teles llorentines són d’origen inequívoc per a tothom. Han esdevingut tot un símbol de reconeixement del territori i al territori. Terrasses d’hotels, cafeteries, tendals de negocis i fins i tot logotips turístics... Els dissenys marca Quintà i el seu univers pigmentat es troben arreu, a la vegada que s’identifiquen amb la terra. Bona part dels noms dels models de més èxit, de fet, corresponen als colors i paisatges de municipis nord-catalans: Perpinyà amb les seves quatre barres al cor; Argelers de mar, platja i camps; la natura i els banys de Molig; les parres i el raïm de Cotlliure sota el sol... Els Quintà han sabut conservar la qualitat i l’essència de la tradició vallespirenca, donant a l’empremta catalana una personalitat totalment actual.

Tòquio  Nova York – Moscou – Perpinyà

La tradició ancestral dels llorentins, aquest patrimoni industrial i de saber fer de colors amb materials nobles, cotó i lli naturals... Pot sobreviure i tenir èxit, això, al segle XXI? Amb el talent, la creativitat, l’entusiasme i l’empenta dels Quintà, queda clar que sí. “La competència xinesa, si ens fa por...? Saps què passa, que el que fem aquí és únic. Perquè és autèntic. Per la qualitat final. Per com ho fem. I pel disseny, per la creació... Sí, és clar, ens poden copiar. Però aquests colors i matisos, aquesta qualitat, aquests acabats... Toca aquesta textura. Això és únic. I és fet aquí. De fet, fa deu anys que tenim un segell de qualitat exclusiu a França: som «empresa de patrimoni vivent». Se’ns distingeix l’excel·lència en el saber fer artesanal i industrial en l’àmbit estatal. I a fora, el que és moda made in France es ven bé. És a Àsia, al Japó sobretot, on vam trobar els primers clients. Encaixa molt amb la seva cultura.” I per això aquest és el país estranger on l’empresa ha obert més botigues pròpies: mitja dotzena repartides per l’illa.

A la Maison Quintà les teles en són el producte far i al voltant s’hi crea un univers de colors.

De totes maneres, el seu vaixell insígnia és avui al rovell de l’ou de Perpinyà. La Françoise va esdevenir des del primer dia l’ànima de la mítica Maison Quintà, que fins fa tres anys s’ubicava a tocar del Castellet, prop del seu negoci anterior. Era una casa senyorial perpinyanesa replena de petits i grans tresors per a la decoració i el regal. Havia esdevingut LA botiga ineludible de la ciutat. Sempre amb un toc molt autèntic, en aquell veritable palau de 900 metres quadrats s’hi trobava de tot. I la Françoise sempre es cuidava de reservar també un espai per al producte autòcton i tradicional. En anunciar-se’n el tancament el 2017, els vilatans van quedar en xoc. Els aparadors de la casa Quintà eren l’imant de totes les festes. I atreia la gent de comarques del voltant sempre que calia baixar a ciutat. L’espai feia somniar, es rebia els clients amb un poema nou escrit en lletra lligada sobre la vitrina. Però pujar i baixar tants cops al dia les quatre plantes es començava a complicar, calia anar frenant el ritme. No obstant, no era qüestió de deixar orfes el centre de Perpinyà i la clientela de tota la vida. Per això, immediatament van obrir a quatre passos, a la plaça de la catedral, la nova Maison Quintà, a peu pla.

La Maison Quintà és un establiment comercial viu, dinàmic, en constant renovació. I al centre del negoci renovat s’hi troba el producte far, les seves precioses teles, i la diversificació que n’han anat desenvolupant amb els anys: bosses, fundes, rellotges... Tot plegat s’embolcalla d’un univers de colors i d’elements decoratius que hi encaixen. S’ha conservat igualment l’espai de producte més autòcton. Vinagres del famós Banyuls o de brots de pi del Canigó; vigatanes de diferents talles i colors; llibres de cuina nord-catalans; CDs de sardanes i música popular que sempre sonen de fons a la botiga. I una vaixella de ceràmica feta amb expressions locals que arranquen més d’un somriure: “A polit”, “Excuseu, sóc d’Arles”, “Barjaula”, “Boles de picolat”...

Tanmateix, tenen botiga pròpia, a més a més, a Nova York, a Moscou, a Xile... I després, naturalment, tenen distribuïdors arreu de França, així com en alguns punts seleccionats dels Estats Units, Oceania i Sud-àfrica. També a bona part d’Europa

La botiga de París és crucial. Està ubicada en un barri prou chic, el 7è arrondissement. I és la millor showroom per rebre clients estrangers, que tan sovint viatgen a la capital francesa per fer-hi negocis. L’exportació i ser a la capital és important. Tanmateix, tenen botiga pròpia, a més a més, a Nova York, a Moscou, a Xile... I després, naturalment, tenen distribuïdors arreu de França, així com en alguns punts seleccionats dels Estats Units, Oceania i Sud-àfrica. També a bona part d’Europa. Aquí, més al sud, es troben a València, a Mallorca... No obstant, ja no són a Barcelona des que va tancar el Vinçon. Va ser la gran decepció per a ells. Des d’aleshores, ningú més els distribueix. Tan curiós com increïble, oi? I mentrestant, les teles del sol il·luminen cada cop més indrets del planeta.

 Majestuós, el Canigó és omnipresent en la fabricació de les teles catalanes.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mireia Domènech i Bonet

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris