Històries

Recuperant la llengua, que no vol morir, del Baix Llobregat

Dos professors i un repte: recuperar parlants de català del Baix Llobregat, una de les zones on s’usa menys la llengua, però on també hi ha una realitat amagada: un català original, viu, que ha sobreviscut i continua lluitant per existir

per Maria Alvares

Recuperant la llengua, que no vol morir, del Baix Llobregat
Són un micromapa lingüístic sempre en marxa. L’Andreu i en Jordi porten anys caminant amb pas ferm per recuperar paraules, usos, del català al Baix Llobregat. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Torreta, ensolir, magnòlies, pèlec, besclau, bitzega, portadora, mirabolà, carda, bagant... Són algunes de les nombroses paraules que deambulen pel Baix Llobregat en boca dels veïns de més edat. No són les úniques. N’hi ha moltes per aquesta comarca que ens revelen que el català d’aquí és ple de riquesa. Els catalanoparlants de Vallirana, de la Palma de Cervelló, de Sant Vicenç dels Horts, de Pallejà o de Martorell es pensen que aquests mots són únics del parlar del seu poble i es mostren orgullosos davant de la supervivència d’aquestes paraules. Fins i tot les reclamen com a seves.

El cert, però, és que en alguns casos es tracta d’un lèxic compartit a banda i banda del riu i relacionat amb oficis tradicionals o amb les característiques d’aquest territori marcat per un Llobregat que de tant en tant surt de mare, que va permetre crear colònies tèxtils, i que rega encara avui una terra fèrtil on l’ofici tradicional va ser durant molts anys la pagesia.

En Jordi Boladeras i la seva família són del Baix Llobregat. Porta anys fent de professor de català, i coneix, com pocs, com el català ha passat de majoritari a minoritari. 

Torreta vol dir ‘test’. Ensolir significa ‘enganxar-se els dits’. Magnòlies són els galets de Nadal. Un pèlec és un toll d’aigua. Besclau es fa servir a Sant Boi de Llobregat per referir-se al punt en què una línia recta es trenca i es desplaça a causa d’un obstacle. Bitzega és una eina de sabater. La portadora, un recipient per transportar la verema. Mirabolà és el nom que rep aquí una varietat de pruna. I una carda era on es raspallava la llana.” Qui explica el significat de cada paraula és en Jordi Boladeras, tècnic i professor de l’Oficina de Català de Pallejà. Bona part de la seva vida laboral l’ha dedicada a fer de professor de català per a adults, i aquesta feina li ha permès conèixer molt bé la realitat lingüística d’aquesta banda del Baix Llobregat. Igual que l’Andreu González, que porta el Servei Local de Català de Martorell. Ambdós professors sovint comparteixen idees i experiències sobre la normalització lingüística. La llengua i la seva realitat a la comarca són temes recurrents en les seves converses, on de vegades l’optimisme i el pessimisme van de bracet.

Pessimisme en parlar de la pèrdua de catalanoparlants joves, sobretot de l’abandonament lingüístic a favor del castellà per part de nois i noies que han estat escolaritzats en català

Optimisme quan comenten lèxic que intenten recuperar de la parla de la gent gran i que incorporen al seu vocabulari diari; quan riuen amb condescendència de fenòmens com el “cumpleanys” de la Rosalia que canta la gent jove, o quan comenten l’arribada al nou curs d’alumnes de cinquanta o seixanta anys que volen ajudar els nets a fer deures. I pessimisme en parlar de la pèrdua de catalanoparlants joves, sobretot de l’abandonament lingüístic a favor del castellà per part de nois i noies que han estat escolaritzats en català.

De procedències diverses, en Jordi i l’Andreu també són una mostra del fenomen sociolingüístic que es viu al Baix Llobregat, forçat per dues realitats molt diferents dins de la mateixa comarca: la que ja hi era abans de l’arribada de la migració massiva de finals dels anys seixanta i la que sorgeix després d’aquesta arribada.

En Jordi és veí de Sant Vicenç dels Horts. Els seus pares es van establir en aquest poble. Els avis per part de pare són de Sant Boi de Llobregat i per part de mare, de la Colònia Güell. L’Andreu és fill d’una família que va arribar a Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat) procedent de Lleó als anys seixanta. Ell es deia Andrés, com son pare. Quan va prendre consciència lingüística es va catalanitzar el nom. Ara viu i treballa a Martorell i és el responsable territorial dels serveis del Consorci per a la Normalització Lingüística en aquesta població. La sociolingüística el fascina. Ha publicat llibres com Manual d’autoajuda per a catalanoparlants, un manual de llengua en què revisa la salut del català a tot el territori i dona eines per desmuntar els prejudicis lingüístics propis d’una llengua minoritzada. I, és clar, el Baix Llobregat és el territori perfecte per revisar l’estat actual de la llengua i analitzar fenòmens sociològics associats al seu ús.

“La llengua aquí està sotmesa a una pressió molt bèstia per part del castellà. De tota manera, hi ha una gran diferència entre els pobles i les ciutats del Baix Llobregat. Als pobles hi és molt més present, el català”

“Vulguem o no, aquí es concentra la major part de la població del territori, a Barcelona i a l’àrea metropolitana. No podem sentir-nos conformes amb l’ús del català en aquesta zona. La llengua aquí està sotmesa a una pressió molt bèstia per part del castellà. De tota manera, hi ha una gran diferència entre els pobles i les ciutats del Baix Llobregat. Als pobles hi és molt més present, el català. Fa uns quants anys, en ciutats com Cornellà o l’Hospitalet el percentatge de catalanoparlants no arribava al deu per cent. En pobles com Molins de Rei, Corbera de Llobregat o Sant Vicenç dels Horts parlava català molta més gent”, reflexiona l’Andreu.

L’Andreu, de família castellanoparlant, va anar agafant consciència lingüística i ara és professor de català. 

Quan l’Andreu i en Jordi es veuen, en les seves converses també hi apareixen paraules oblidades, noves troballes fetes als seus pobles en boca del veïnat més gran, frases fetes o fenòmens fonètics. Sentir-los recordar paraules baixllobregatines en una mena de joc de “passa paraula” és divertit. Passen de les variacions fonètiques al lèxic: “A Martorell es diu munta per multa, i els socis de l’Ateneu Progrés en diuen pogrés; mai sentiràs dir progrés a ningú de la Junta!”, constata l’Andreu. En Jordi contraataca: “En molts pobles del Baix Llobregat, per referir-se a una cooperativa, hi havia dos mots: comparativa, perquè s’hi podien ‘comparar’ preus, i comprativa, perquè s’hi anava a ‘comprar’. Es tracta d’etimologies populars. A Santa Coloma de Cervelló, en lloc d’economat o del castellanisme economatu, la gent en deia colomatu, integrant-hi el nom de Santa Coloma”.

“Per dir que algú té el cap molt gros es fa servir l’expressió ‘aquest té cara d’escut d’Espanya’”

Els insults, com a tot Catalunya, estan plens d’enginy. Tant a Martorell com a Sant Vicenç n’hi ha molts: “Per dir que algú té el cap molt gros es fa servir l’expressió aquest té cara d’escut d’Espanya; ninot també es fa servir com a insult per dir a algú que és ximple”, diu l’Andreu. En Jordi, fent memòria, recupera malnoms usats a Sant Vicenç: esgarrapacristos i fart d’hòsties es deia als qui eren molt missaires. A banda, hi havia cagabombos, cagamarges, caga-rases, merda-seca i grataculs. A Sant Vicenç dels Horts era freqüent sentir dir: “Qui? El de cal Merda-seca”. Riu.

Les variacions del català en boca dels veïns dels diferents pobles del Baix Llobregat i els insults no són els únics tresors que ens ofereix aquí la llengua. A la Colònia Güell i a Santa Coloma de Cervelló hi ha moltes paraules i expressions relacionades amb el món tèxtil, com recorda en Jordi Boladeras: “Tissatge, acabats, carda (que és on es raspallava i pentinava antigament la llana)... Ordit i trama, que sempre porten confusió a l’hora de distingir-los. El plegador és un corró en què s’enrotllen els ordits i els teixits”.

A la Colònia Güell també hi trobem paraules que han vingut del sector tèxtil anglès, com la selfactina, que encara es fa servir (“la selfactina era una màquina de filar que actuava —anava— per si mateixa; ve de self-acting”), i també moltes frases fetes. “Ara mateix em venen al cap: soroll de telers, soroll de diners; embolicar la troca, o anar com una bitlla, que vol dir ‘anar d’una banda a una altra’. O el gairebé acudit popular en el sector tèxtil català: ‘Què fa el teu pare?’ ‘Roba’”, rememora en Jordi.

El català aquí té ressonàncies de colònies tèxtils, de roba i de fàbriques, però també de pagesia, de marges del riu i de fenòmens meteorològics

El català aquí té ressonàncies de colònies tèxtils, de roba i de fàbriques, però també de pagesia, de marges del riu i de fenòmens meteorològics: “Per anar a pescar anguiles al canal de la dreta del Llobregat que passava pel costat de la carretera entre Sant Vicenç dels Horts i Sant Boi es feia la tècnica de la cucada”. En Jordi ho recorda perquè el seu pare va ser un apassionat de la pesca des de ben jove.

Les riuades eren, i fins a cert punt encara ho són, part de la vida del Baix Llobregat. Els pagesos aquí vivien mirant al cel i a les rieres, de què depenien els seus conreus. “Resclosa. Bagant, però no com a post, per aturar o enlairar l’aigua d’un rec, sinó com a porta o comporta per evitar que l’aigua del riu entrés a les cases. I de les grans avingudes del Llobregat en resta el fèrtil sauló (llims i argiles), malgrat que abans cal desguassar els camps i després hi queda un fanguissar de ca l’ample”, recorda en Jordi, que va viure la infància i la joventut al carrer... del Riu!

Quan es troben, l’Andreu i en Jordi s’intercanvien paraules que recuperen de la parla original del Baix Llobregat. 

El passat agrícola també és present encara en molts dels pagesos que hi ha escampats per la comarca. I és que a ells, a banda de tenir cura dels camps i del territori, també se’ls deu la supervivència de desenes de paraules vinculades al seu ofici, des d’eines fins a noms d’aliments: “Serves i guixes era l’alimentació en temps de guerra. El trespeus, l’escala per accedir a la fruita de l’arbre i treballar-hi. Collidora és una paraula del pla del Llobregat, i era una canya oberta d’un cap que es feia servir per collir fruita. Retranga és la banda de cuir amb què se subjectava la sella i el bast del matxo. La vinyala és la terra destinada a plantar-hi ceps. El mirabolaner, l’arbre que dona els mirabolans. Aquí també es fa servir mandariner per anomenar l’arbre que dona mandarines”. Són paraules que han anat recuperant i enregistrant tots dos professors de la parla dels pagesos que queden als seus pobles.

També hi ha molts verbs que parlen de la preparació de la terra abans de conrear: esmussar canyes per fer-les servir a l’hort, esgranar blat de moro, espanotxar, escatar (netejar de males herbes)…, i refranys de les mares als fills petits perquè, tant abans com ara, les mares volen que la canalla mengi bé: “Les farinetes fan fer dentetes”.

D’expressions, a Martorell, també en tenen moltes. L’Andreu fa memòria: “Vaig sentir una dona que deia que ella i la seva amiga eren com Pericot i Mandinga. Es referia que sempre anaven juntes a tot arreu. Em va agradar tant que ara la faig servir jo. Té un toc vintage”. O bé un tou, l’expressió que es fa servir en molts pobles del Baix Llobregat per fer referència a un gran nombre, a un munt. “A Martorell es fa servir molt en el dia a dia: ‘un tou de nens’, ‘un tou de menjar’...”, comenta l’Andreu, i en Jordi assenteix i hi afegeix: “A Sant Vicenç es diu, fins i tot, ‘tinc un tou de set’ o ‘em fa un tou de mal el queixal’”.

“S’està perdent la llengua als patis de les escoles i això no ens ho podem permetre. Si volem continuar amb la immersió és fonamental que els mestres actuïn aquí també”

Tots dos fan un bon equip, són com una mena de metges del català del Baix Llobregat. En diagnostiquen la situació actual, intenten recuperar parlants amb molta paciència i pedagogia i proposen solucions, de vegades dràstiques, per revertir la pèrdua del català en les generacions més joves: “S’està perdent la llengua als patis de les escoles i això no ens ho podem permetre. Si volem continuar amb la immersió és fonamental que els mestres actuïn aquí també”, diu, seriós, l’Andreu.

En Jordi i l’Andreu comparteixen una opinió i una diagnosi similars: “Al Baix Llobregat no es parla un mal català. De fet, qui el té com a llengua familiar, el parla força bé; qui no el té com a llengua familiar, el parla com pot. La gent gran té un català bo, amb una fonètica genuïna i amb alguns castellanismes endèmics”. Per això, trencar tòpics relatius al català que es parla aquí és fonamental per a tots dos tècnics de normalització. El català del Baix Llobregat és ric en lèxic i fonètica. Ells no en tenen cap dubte, i ho demostren amb les seves col·leccions de paraules.

En les últimes dècades, però, el Baix Llobregat ha canviat molt: el fet migratori ha repercutit en el territori i ha deixat empremta també en la llengua. Els pagesos són supervivents d’un ofici que està patint per la continuïtat i les colònies tèxtils han anat desapareixent. És lògic, per tant, que aquestes paraules se sentin cada vegada menys pels carrers. El castellà s’ha obert pas d’una manera accelerada a partir de finals dels seixanta mitjançant l’arribada massiva de migració. Això ha fet que els tòpics augmentin en una comarca que és sinònim d’industrialització, de “quillos” i de “xonis”. La llengua no es deslliura tampoc dels prejudicis.

Els noms catalans han estat substituïts per Jennifer, Jèssica, Izan o Èric. Aquestes “Jèssiques” o aquests “Izans” no han fet servir mai el català a casa seva, pel carrer, a les xarxes socials o a la feina

Els castellanismes i una fonètica molt poc cuidada, influenciada pel castellà, són, a priori, els trets característics que molta gent pot assenyalar del català d’aquesta zona del país. Si anem als tòpics, fins i tot podem veure que aquí escassegen, des de fa dècades, en les noves generacions, noms com Montse, Maria, Jordi, Pere, Joan... Els noms catalans han estat substituïts per Jennifer, Jèssica, Izan o Èric. Aquestes “Jèssiques” o aquests “Izans” no han fet servir mai el català a casa seva, pel carrer, a les xarxes socials o a la feina. Estan acostumats també que els seus amics catalanoparlants, fins i tot sabent que han estat escolaritzats en català, canviïn sempre de llengua quan s’adrecen a ells.

El futur del català al Baix Llobregat? Tots dos miren el futur a mitges: amb optimisme i pessimisme. 

Aquest és per a molts el punt de partida per analitzar una llengua que es troba en una situació difícil. Però si anem més enllà, passejant pels carrers de les ciutats i dels pobles del Baix Llobregat, si ens aturem en algun dels seus bars, o en algun establiment comercial dels de tota la vida, potser canviarem d’opinió i aquesta primera anàlisi quedarà empobrida. El català del Baix Llobregat és ple de paraules pròpies que fan referència a com era aquesta comarca fa mig segle, amb una fonètica diferenciada de la de Barcelona, la seva àrea d’influència actual, i amb alguns trets característics que fan que ens recordin de vegades el català central d’un poble de la Catalunya interior.

També es donen situacions heroiques. L’Andreu explica amb satisfacció la història d’en José Luis, un senyor d’Esparreguera d’origen andalús que va viure molts anys a l’Hospitalet: “Ell, un dia, va fer un clic i es va posar a parlar en català. Ho va fer pels seus nets. Ara és un activista de la llengua”. Contraresta, però, el fet que “tenim per descomptat altres experiències frustrants. Canalla escolaritzada en català que, amb divuit anys, els preguntes en català i responen en castellà...”, diu, rebufant.

En Jordi aspira i aporta: “Es donen també situacions inesperades. Pots anar a una botiga i que el noi que et despatxi, d’origen pakistanès, et parli en un català fabrià: ‘Un euro amb seixanta cèntims’ —no ‘xixanta’, com solem dir. A Sant Vicenç recordo que una vegada fins i tot el vaig felicitar per com parlava! Ell de seguida em va aclarir que havia estudiat aquí, a l’escola pública catalana. I, en canvi, pots anar al McDonald’s o a l’Ikea i que ningú et parli català, sent catalans i sabent-lo parlar”.

“S’ha de plantar la llavor del nou català. Un català que ha de mirar al passat per recuperar paraules que s’estan perdent, però sobretot al futur, a les noves generacions, de les quals en dependrà la supervivència”

Cara i creu d’una mateixa moneda, el fet migratori. I en aquest punt, en Jordi i l’Andreu tornen a coincidir: “S’ha de plantar la llavor del nou català. Un català que ha de mirar al passat per recuperar paraules que s’estan perdent, però sobretot al futur, a les noves generacions, de les quals en dependrà la supervivència”, afirma en Jordi amb una mirada còmplice de l’Andreu.

De reptes n’hi ha molts i l’Andreu n’assenyala uns quants: “El català, aquí, està sotmès a un estrès sociolingüístic molt bèstia, fins al punt que quan demanes un cafè amb gel no saps què et poden portar. A tall d’anècdota, recordo un cop, no fa gaire, que la meva filla petita, que només parla català, em va preguntar a Vic, quan va sentir una família parlant pel carrer, si eren francesos, perquè no va reconèixer aquella manera de parlar català”.

En Jordi assenteix pensatiu, evocant potser també alguna anècdota d’aquest tipus, i interromp: “No podem considerar de cap manera que estem guanyant la batalla de la llengua. Potser el català es troba a la Champions League de les llengües minoritzades, però hi ha gent a qui el català li importa bastant poc. Ara s’està lliurant una batalla pel canvi climàtic; sembla que la pressió social comença a aconseguir que els governs s’impliquin en aquesta lluita. La de les llengües minoritzades n’hauria de ser una altra. Hem de preocupar-nos per protegir una riquesa cultural enorme. Si moren les llengües, està morint tota la cultura que hi ha al darrere”.

“Necessitem més Rosalies cantant en català encara que digui ‘cumpleanys’, reggaeton en català, youtubers i xarxes socials. Aquí és on es lliura la veritable batalla”

Els desafiaments actuals del català passen també pel Baix Llobregat i, en aquest sentit, en Jordi i l’Andreu ho tenen clar. “El català està bastant estancat. No està guanyant nous parlants, i això passa per comarques com la nostra o el Maresme. Si volem que el català sigui una llengua hegemònica hem d’agafar el tren de la modernitat. Necessitem més Rosalies cantant en català encara que digui ‘cumpleanys’, reggaeton en català, youtubers i xarxes socials. Aquí és on es lliura la veritable batalla”, manifesta amb contundència l’Andreu.

El futur del català implica també superar la racialització: “Quan arribi el dia en què ens adrecem a una persona negra en català haurem guanyat molt. A Santa Coloma de Farners es dona una realitat molt curiosa: a un nen petit se li parla en català; al seu pare, en castellà. D’això se’n diu bilingüisme social. La llengua no ha de tenir cap connotació”. És la diagnosi final de l’Andreu.

La feina no és poca i es fa dia a dia. Dins de les aules de català dels serveis de normalització lingüística de les diferents poblacions del Baix Llobregat i d’arreu de Catalunya. Però també al carrer, posant en valor una llengua que ha sobreviscut a quaranta anys de franquisme, i on també el Baix Llobregat hi té molt a dir, a parlar, a expressar-se, a sentir.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Maria Alvares

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris