Històries

Sant Jordi abans dels llibres

Expliquem com es vivia la diada del Patró de Catalunya fa 100 anys, quan la tradició de regalar llibres no existia, i narrem l’evolució fins al primer Sant Jordi republicà de 1931

per Elena Yeste

Sant Jordi abans dels llibres
Dibuix i litografia de F. X. Parcerissa del pati del Palau de la Generalitat el dia de Sant Jordi. (Il·lustracions: 'D'ací i d'allà', abril de 1919)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

EL CAVALLER SANT JORDI PATRÓ DE CATALUNYA

El drac avui, en les extremituds de la mort, sembla que’s vulgui escapar de les plantes del gloriós Cavaller, vencedor de tota mena de feres.

El drac contra el que avui lluita Catalunya és el centralisme foll, causant de tots els mals de la nostra terra.

El drac ha estat ferit mortalment, ara de nou, com per un llamp de l’espasa flamígera de Sant Jordi. Mes no es vol resignar a morir el drac del centralisme, i brega ara amb la desesperació d’un mal esperit. ¿Vencerà?...

¡O, gloriós Patró de Catalunya! Doneu-li l’últim cop, i serà aquesta victòria el principi de la restauració de vostra festa patronal en tots els pobles de la terra catalana.

Mossèn Josep Cardona Agut
El Dia (Terrassa), 23 d’abril de 1919


Sant Jordi de 1919, diada primaveral i brillant. Plena de vida. La bandera catalana oneja al Palau de la Generalitat i a moltes societats autonomistes. El Palau es veu molt animat des de bon matí. Al pati, llueix en la seva màxima esplendor la fira de flors. Les floristes han vingut ben proveïdes de roses, però a migdia ja han esgotat les existències. A la vorera del carrer del Bisbe, una corrua de venedors de flors, postals i medalles de Sant Jordi fa la seva feina. Així és Sant Jordi abans dels llibres.

Al mig de l’altar de la capella gòtica del Palau, romanen l’estàtua i relíquies del Patró de Catalunya, perfectament il·luminades i delicadament guarnides amb poms de flors. Al presbiteri destaquen impol·luts seients de cerimònia folrats de vellut carmesí. S’hi diuen misses des de les set del matí fins a les dotze. Un aplec de joves i damisel·les catalanistes escolten la primera missa. Més d’un centenar de persones s’apressen a rebre la comunió general. En sortir de la capella, s’obsequia a les senyoretes amb un pom de roses. A les vuit, se celebra la missa de la Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat, molt concorreguda. Precisament, la nit anterior, seguint un tradicional costum, els seus socis han resat el rosari i cantat els Goigs del Sant Cavaller a la capella.

Interior de la Capella de Sant Jordi, que el 1919 cobreix les seves parets amb rics draps de domàs lluint els colors catalans.

A les nou, hi ha una missa a càrrec de l’Escola Montessori i, a 2/4 de 10, la dels estudiants. Les misses se succeeixen amb puntualitat a les deu, a 2/4 d’11. Les autoritats fan acte de presència a les onze. El president de la Diputació, Joan Vallès i Pujals, ha fet enviar poms de flors a les esposes de les autoritats, diputats i periodistes assistents a la festa de Sant Jordi. Acompanyat del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, presencien l’Ofici solemne ocupant lloc preferent al presbiteri juntament amb els diputats provincials Isamat, Roma, Ragué, Abadal i Mainés. També hi assisteixen el delegat d’Hisenda, el governador civil interí, el regidor Cirera en representació de l’alcalde i el general marquès de Castellflorite en representació del capità general.

A 2/4 de 2, i en vista que la multitud aglomerada no fa sinó augmentar enmig dels cants i la cridòria, les portes de Palau es tanquen i es convida el públic a desallotjar-lo

Un grup d’homes cantaires de l’Orfeó Català interpreta una missa de Mitterer, sota la batuta del mestre Millet. Després de l’Ofici, els visitants que deambulen pels patis i sales dels Palaus s’apleguen a la galeria gòtica. Tot d’una, comença el concert de la Banda de la Casa Provincial de Caritat, dirigida pel mestre Lambert. Interpreten algunes sardanes molt aplaudides, una de les quals cantada. Els assistents posen veu diverses vegades a “Els Segadors” i “La Marsellesa” victorejant Catalunya. A 2/4 de 2, i en vista que la multitud aglomerada no fa sinó augmentar enmig dels cants i la cridòria, les portes de Palau es tanquen i es convida el públic a desallotjar-lo.

Durant el matí, els nois del Col·legi de Sant Jordi han fet la tradicional visita al Palau de Generalitat i a la capella per venerar la imatge del cavaller. A la tarda, el Col·legi celebra una festa al Centre Excursionista de Catalunya, en una sala d’actes plena per escoltar l’ambiciós programa que han preparat els infants, amb la interpretació de l’“Himne a Sant Jordi”, seguit d’un exercici geogràfic en què els alumnes posen en pràctica els seus coneixements sobre la divisió comarcal de Catalunya en un particular “Homenatge a les Comarques Catalanes”, amenitzat amb poesies i cançons populars. En la segona part, es projecten prop d’un centenar de vistes de Catalunya. L’acte es clou amb el cant de l’himne “Sempre avant!” i unes breus paraules d’agraïment del director, el mestre renovador Francesc Flos i Calcat.

El reliquiari de Sant Jordi, obra de l’orfebreria catalana, exhibit a l’altar de la Capella del Palau la diada de Sant Jordi.

“Com lo dia del Sant Diumenge”

“A través del temps i dels malastrucs trontolls polítics ha vingut conservant-se invariablement una tradició plena de gaia poesia popular: la típica fira de roses al pati gòtic de la Generalitat, que constitueix un xamós i animadíssim quadro de primavera; car, a les matisades i fresques coloracions i al perfum de les flors que embaumen aquell lloc històric, s’hi barreja l’encís de la bellesa, la jovenesa i la joia discretament esclatant de les donzelles barcelonines, que, enrondades d’una volior brogidora d’estudiants i jovenalla de tots estaments, van en festós romiatge a comprar les roses de Sant Jordi i a visitar sa capella”, escriu Alfons Damians i Manté, en un article per a D’Ací d’allà del mes d’abril de l’any 19 del segle passat.

La festivitat de Sant Jordi és declarada general i obligatòria a Catalunya i els comtats de Roselló i Cerdanya, “com lo dia del Sant Diumenge”, per constitució de les Corts Catalanes el 1456. El 1667, per concessió pontifícia, és declarat “que lo dia de dit gloriós St. fos dia de festa en Catalunya per ço que dit gloriós St. és patró de dit Principat”.

Façana de la Capella de Sant Jordi, que el Consistori dels Diputats de la Generalitat va ordenar construir en els claustres del Palau.

Damians i Manté explica que, des de temps llunyans, la Casa reial d’Aragó celebra la festivitat amb vespres i misses solemnes, però “on aquesta diada es commemorava amb gran lluïment, revestint, alhora caràcter més popular i patriòtic, era en la casa pairal de Catalunya, o sia el Palau de la Generalitat”. En honor al Patró de Catalunya, el Consistori dels Diputats fa construir, a l’interior del seu claustre, “la formosa capella”, prou coneguda i admirada pels barcelonins que la visiten any rere any en aquest dia. Hi celebren les vespres i el sant ofici i per allí desfilen les primeres autoritats catalanes i barcelonines: el virrei, els portaveus de governador general, els consellers, el veguer, el bisbe, tots ells saludats a la seva arribada al pati de la Diputació “amb els alegres sons de la música de ministrils de la casa, i que eixien a rebre els diputats i oïdors, precedits dels veguers amb maces altes, al capdamunt de l’escala, o sia a la porta de la claustra gòtica, on amb igual cerimònia els donaven comiat en acabar-se la festa religiosa”.

Amb tot, no sempre la festa litúrgica se celebra a la capella del Palau. En el segle XVII, es trasllada a la sala de Sant Jordi, “de l’obra nova traçada per En Pere Blai, creixent així en importància i lluïment, car la grandiositat del lloc permetia desplegar-hi major sumptuositat”. Allà dins, l’altar parat a la capçalera de la sala rep la il·luminació enlluernadora dels salamons que pengen de l’alta volta, plens de cera, “fent pampallugar amb lluïssors capricioses la coloraina llampant de les vestidures i sagrats ornaments dels celebrants, dels uniformes, hàbits, armes i joiells dels distingits personatges allí aplegats”.

Copa, casulla i dalmàtica dels celebrants del solemnial ofici que se celebrava a la capella de la Generalitat per Sant Jordi.

La festivitat de Sant Jordi se suspèn vàries vegades per la pesta, com el 1530, que el dia de Sant Jordi es cobra 160 morts a Barcelona, i el 1651, “per trobar-se el consistori de la Generalitat a la vila de Terrassa, a on li calgué traslladar-se per iguals raons sanitàries”. L’any 1640 tampoc se celebra cap festa a la Diputació, aquest cop “per causes greus d’altre ordre ben diferent, els efectes de les quals havien d’ésser de més durada i transcendència per a Catalunya”: la captura i empresonament de Francesc de Tamarit, diputat militar de la Generalitat.

Sant Jordi també es commemora en festes profanes. I així destaquen els jocs cavallescos organitzats al Born per l’estament militar o de la noblesa catalana, que presideixen, “des de llurs finestres respectives, el lloctinent, el governador, els diputats i els consellers, i als quals s’aplegava el bo i millor de la nostra antiga societat, lluint-hi llurs gràcies, abillaments i elegància les dames i damisel·les barcelonines”.

Amb l’enderrocament de l’autonomia de Catalunya, “la festa pública del seu excels Patró també morí; puix que encara que el poble seguís venerant-lo en lo més pregon del cor, on sempre li ha servat un altar, la diada nacional de Sant Jordi esdevingué per als catalans, un trist record, ple d’enyorances, dels venturosos temps de la pàtria”

El dia de Sant Jordi de 1706, les tropes de Felip Vè, amb Barcelona sitiada, no aturen el foc en tot el dia, “y à la nit se continuà lo disparar bombas de mar”. Amb l’enderrocament de l’autonomia de Catalunya, “la festa pública del seu excels Patró també morí; puix que encara que el poble seguís venerant-lo en lo més pregon del cor, on sempre li ha servat un altar, la diada nacional de Sant Jordi esdevingué per als catalans, un trist record, ple d’enyorances, dels venturosos temps de la pàtria”. Suprimida la Generalitat catalana, la Reial Audiència passa a tutelar el Sant, celebrant-hi cada any, en la seva capella, la funció litúrgica, que ara resta “reduïda a una encarcarada festa oficial i a un dia de vaga per a la gent curialesca”. Més tard, la Diputació Provincial restableix l’antiga festa del Patró de Catalunya, que, com apunta Damians i Manté, “amb la instauració de la Mancomunitat Catalana ha adquirit major lluïment i enlairada significació patriòtica”.

La imatge del Patró de Catalunya, en la portada de 'D'ací d'allà’ d’abril de 1919.

De la Diada del Llibre al primer Sant Jordi republicà

“Comprar un ram de roses, anar al Palau de la Generalitat, pujar aquella escala, entrar a la capella de Sant Jordi i veure l’incomparable pati dels Tarongers ple de gent i de flors és la promesa que ens fa el dia de Sant Jordi, patró de la gentilesa. Hem estat sis anys sense visitar el Sant Jordi de la Generalitat”, rememora Mirador el 24 d’abril de 1930. Sis anys de dictadura de Miguel Primo de Rivera, durant els quals neix el Dia del Llibre com a “Festa del Llibre Espanyol” el 7 d’octubre de 1926, per commemorar el natalici de Miguel de Cervantes.

“Uns aparadors de llibreria sobre la vorera. Jo que m’hi acosto”. Carles Soldevila observa una gernació d’homes i dones que compra llibres “amb una mena de febre inexplicable”. El llibreter, entre dues vendes, li adreça un somriure amical.  

–Què passa? –li demano.
–És el dia del llibre –em diu, sense deixar de despatxar–. No ha vist els cartells que pengen de la vela?

No els havia vist. Ara els descobreixo. “Avui, dia del llibre. Deu per cent de descompte”. Així ho explica a les pàgines de La Publicitat el 8 d’octubre del 26.

El 1929, quarta Diada del Llibre, el costum de comprar llibres el dia 7 d’octubre ja ha arrelat, “amb tanta força com el de comprar panellets per Tots Sants, gall dindi per Nadal i coques per Sant Joan”

El 1929, quarta Diada del Llibre, el costum de comprar llibres el dia 7 d’octubre ja ha arrelat, “amb tanta força com el de comprar panellets per Tots Sants, gall dindi per Nadal i coques per Sant Joan”, segons Mirador. Aquell any, Les Dictadures, de Francesc Cambó, aconsegueix, de lluny, la xifra més elevada de vendes, segons les dades de les llibreries i quioscos. Dos dies a Sant Boi, de Domènec de Bellmunt, bat el rècord en ser el primer i l’únic llibre exhaurit en cinc o sis hores de venda a totes les llibreries durant la diada. Entre els llibreters, el que més felicitacions rep durant el dia per l’èxit del seu establiment és Antoni López, de la Llibreria Espanyola, qui, com recull La Publicitat, té “la genial idea” d’organitzar una sèrie de discursos donats per conegudes personalitats del món polític, literari i cultural, com Francesc Madrid, Lluís Capdevila, Rovira i Virgili, Àngel Pestanya, Domènec de Bellmunt o Santiago Rossinyol. “Es pot dir que avui és ‘el dia del llibre català’”, afirmen des de la Llibreria Verdaguer. En relació a la venda total, la Llibreria Puig i Alfonso diu:

–No hi ha cap dubte: el llibre català és el que es ven: Cambó, Rovira, Vallès i Pujals, Segarra, Bellmunt, Coromines, i molts diccionaris i obres de caràcter tècnic, i molta novel·la blanca les dones. La majoria dels compradors se n’han emportat més d’un llibre.

La fira de roses al pati gòtic del Palau de la Generalitat, durant la diada de Sant Jordi de 1919.

El 1930, ja de bon matí, a missa de set, la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat és farcida de gent. A les vuit, ja no és possible donar un pas per tot el Palau. La plaça de Sant Jaume i el carrer del Bisbe són plens de gent que vol entrar. “Era tal la lentitud de la marxa que permetia als que tenien un aparell fotogràfic d’entrar a una botiga, demanar una escala, sortir, posar-la dreta enmig de la multitud, fotografiar-la i tornar l’escala amb gràcies sense haver produït cap molèstia als que anaven avançant  cap a la porta de la Generalitat”, bromeja el cronista de La Publicitat. “Aixecant el cap vèieu com la riuada de barrets avançava i instintivament us agafàveu el vostre perquè no se n’anés al cap del davant”, il·lustra. La Generalitat i l’Ajuntament llueixen domassos i tapisseries als balcons. A cada cantonada, les floristes exhibeixen tot el mostruari. No hi ha roses en abundància per culpa de les darreres pedregades, “però de clavells, tulipes, francesilles, lilàs, violes i marqueridoies, l’estol n’era de tots colors i els braços carregats s’aixecaven per damunt dels caps per servar-ne fresca la tendror delicada”. Mentrestant, els venedors ambulants ofereixen estampes, postals i novenes de Sant Jordi “i tota mena de combinacions de les quatre barres, en escuts, llacets, flors i tot el que pugueu imaginar de fatxenda després de sis anys i mig de contenció forçosa”.

“Era tot el poble que després d’un llarg parèntesi reprenia la tradició, tradició que enguany servia de motiu per a expressar la protesta contra el règim d’encadenament odiós que havia hagut de suportar”

La plaça de Sant Jaume i el carrer del Bisbe ofereixen, en la diada de l’any 30, “un espectacle difícil d’oblidar”. “Només el que no veié ahir l’assalt –un assalt ordenat, amb la màxima disciplina, amb la màxima correcció i amb el màxim ordre– que tot Barcelona va fer del Palau de la Generalitat, pot creure exagerat si se li diu que ahir hi desfilaren algunes centes mils de persones. (...) Era tot el poble que després d’un llarg parèntesi reprenia la tradició, tradició que enguany servia de motiu per a expressar la protesta contra el règim d’encadenament odiós que havia hagut de suportar”, contextualitza La Publicitat.

Al pati central, la imponència de dues grans parades de floristes donen la sensació d’estar al bell mig d’un jardí. “Les galeries gòtiques, plenes a vessar; de la banda de la capella, la banda de la Casa de Caritat regala el públic amb sardanes; a dalt de tot un velàrium amb l’escut de Sant Jordi tapava el cel, i del mig en penjava una gran aranya de formes geomètriques i innombrables bombetes minúscules”. Arribant a l’escala, calia agafar bé la corba arrapant-se al pilar de l’escalinata, “perquè si us deixàveu anar pel sentiment podíeu passar de llarg i trobar-vos al vestíbul que dóna a la plaça de Sant Jaume”, descriu el cronista. Des de dalt de tot de les escales, la perspectiva és d’una extensa multitud: “eren tan a prop els caps que us preguntàveu on la gent s’havia ficat els muscles”. La galeria, els salons, el pati dels Tarongers, on els visitants del Palau dipositen quantitats de flors adornades amb llaçades catalanes al peu del bust de Prat de la Riba, són replets de gent. En sortir pel pati dels Tarongers el president de la Diputació, Joan Maluquer i Viladot, per marxar a casa seva, el públic l’ovaciona.

Imatge del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat després de les obres de restauració impulsades per Enric Prat de la Riba.

El 1931, la festa de Sant Jordi s’aparella amb la del llibre. “Les festes de la proclamació de la República (...) necessitaven un colofó en el qual es precisés com tot el que ací s’havia fet era per la llibertat de la nostra terra, dintre la llibertat de les terres germanes. I per donar-nos aquesta avinantesa ha vingut Sant Jordi amatent”, obre la crònica de La Publicitat del 24 d’abril del 31. Fa un dia magnífic, un cel clar d’un blau blavíssim, és “festa, i tothom cap a la Generalitat”.

Al punt de migdia, accedeix al Palau de la Generalitat el President Macià, acompanyat de la seva esposa, filles i néts. Tot d’una, “el compacte públic, delirant d’entusiasme, obrí un camí pel que sense cap destorb pogué entrar al Palau el President. Els visques l’acompanyaren fins al despatx, fins que es tancaren les portes”

La plaça de la República està atapeïda, hi ha una tribuna central aixecada per als músics, una altra reservada al públic. Les flors tenen el protagonisme. Flors de tota mena, colors i fragàncies embolcalladores. Cintes dels colors catalans, llacets, medalles, poms de ginesta, espigues i roselles. Parades d’estampes: Sant Jordi acompanyat del President Macià. Retrats del President, emmarcats i sense emmarcar. L’espai, carregat de banderes. Se senten crits en l’ambient. Pel carrer del Bisbe, els vianants transiten en doble sentit, l’entrada de la Generalitat està difícil, el pati i l’escala, abarrotats. Al punt de migdia, accedeix al Palau de la Generalitat el President Macià, acompanyat de la seva esposa, filles i néts. Tot d’una, “el compacte públic, delirant d’entusiasme, obrí un camí pel que sense cap destorb pogué entrar al Palau el President. Els visques l’acompanyaren fins al despatx, fins que es tancaren les portes”.

“Es pot afirmar que les dues festes s’han juntat graciosament en una sola, plena de sentit, i per què no dir-ho?, de patriotisme”

La coincidència de la Diada del Llibre amb Sant Jordi ha estat un èxit. “Es pot afirmar que les dues festes s’han juntat graciosament en una sola, plena de sentit, i per què no dir-ho?, de patriotisme”, valora La Publicitat. “Si fos possible fer una estadística exacta dels llibres que ahir foren venuts ens trobaríem segurament amb què aquesta Festa ha estat la més important de les celebrades fins ara”, assegura. El nombre de parades és molt major que en anteriors Diades, “magatzems de robes, botigues que no tenen res a veure amb la llibreria, instal·laren davant dels comerços llurs taulells per a la venda de llibres”. El llibre català triomfa, i les obres de temes polítics han despertat gran interès en el públic, en especial La lliçó de la Dictadura, de Nicolau d’Olwer.

I arriba el Sant Jordi de la gentada i els llibres... La Rambla de Barcelona el 1932. (Fotografia: Mirador, 28 d’abril de 1932)

Des d’aleshores, adquirir un llibre el dia de Sant Jordi ha esdevingut una tradició: el ritual ineludible de cada 23 d’abril. Com recordava Mirador per la Diada de 1932: “Només els pobles molt civilitzats consumeixen llibres i flors. I només un poble molt refinat pot aparellar les flors i els llibres”. Aquest any, deia, comprarem llibres i roses. “Una rosa sobre un llibre! Voleu un coixí més digne per una flor!”. Doncs això. Feliç Diada!    

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.