Històries

Girona: anada i tornada al centre espiritual de Catalunya i del món

Són els catalans més autèntics i els que parlen català més pur. Ens preguntem per la vida en aquesta ciutat idíl·lica i per la seva relació amb l'entorn

per Anna Punsoda

Girona: anada i tornada al centre espiritual de Catalunya i del món
L'Onyar: marca inconfusible de la ciutat idíl·lica. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La gracieta de “I Girona, més”, cuinada al Polònia i repetida en molts patis d’escola, ha reforçat el tòpic de la ciutat consentida i del ciutadà orgullós i xovinista. Són els catalans més autèntics i els que parlen el català més pur. Tenen una vida cultural intensa, un turisme de senyors, una universitat amb professors de renom on hi aterren primeres espases, un casc antic renovat, una riba de postal, una Diputació que reparteix calè a dojo. I encara, amb només mitja hora d’AVANT, són a Barcelona. Però què diuen ells d’aquesta ciutat idíl·lica? Quina relació guarden Girona i Figueres? I com es relaciona Girona amb les comarques de l’entorn? Anna Punsoda parla amb Guillem Terribas, Mar Bosch, Antoni Puigverd, Xavier Carmaniu, Borja Vilallonga, Vicenç Pagès Jordà, Dolors Bramon, Adrià Pujol, Carme Fenoll i Toni Sala.

En una terrassa a tocar de la Llibreria 22, Guillem Terribas, Antoni Puigverd i Mar Bosch debaten sobre si el GP neix o pot fer-se. Un GP és un gironí profund i és una condició que llueixen poques famílies —Sobrequés, Nadal, Ribas, Aragó o Pujadas són alguns cognoms que van sortint. La part folklòrica de la condició et permet fer de manaia a les processons de Setmana Santa. I la part rellevant et permet remenar les cireres.

L’acudit de l’“I Girona, més”? És un invent dels barcelonins per folkloritzar-nos. I com més folklòrics som, més xovinistes ens tornem. És una cosa que es retroalimenta

“Són una casta semblant als hidalgos de Castella”, m’explica Guillem Terribas. “Potser no tenen prestigi, ni massa calers, però continuen sent importants”. En Guillem Terribas, tothom ho sap, és la mà que mou la cultura a Girona: el premi Just Casero i la Llibreria 22 són cosa d’ell. Nascut a Salt, però no saltenc profund sinó fill de guàrdia municipal, és un murri fet a si mateix que sap donar joc a la gent més diversa. “Jo, mani qui mani, procuro trobar la manera de fer el que vull fer. Els compenso perquè demano pocs calers i munto moltes coses. Ara: soc conscient dels meus límits, i quan tracto amb la GP veig fins on puc arribar”. “L’acudit de l’‘I Girona, més?’ Mira, és un invent dels barcelonins per folkloritzar-nos. I com més folklòrics som, més xovinistes ens tornem. És una cosa que es retroalimenta”. Terribas és l’ambaixador de Girona a Barcelona i qui millor ha sabut connectar ciutats i generacions.

La renovació del cas antic empresa per Joaquim Nadal, peça clau d’aquesta Girona idíl·lica.

La novel·lista Mar Bosch ho sosté. Diu que Terribas no és cap tap generacional sinó el forat per on surt el xampany. A ella, guanyar el premi Just Casero li ha obert moltes portes. “De vegades penso que no viure a Barcelona m’aïlla del que es cou, però aquí tinc responsabilitats familiars i no m’ha passat pel cap marxar-ne. Girona és la mare, un món amable. Sí que amics de fora em diuen que és difícil arrelar-hi. Però jo diria que la ciutat ha anat ampliat els seus marges.”

El procés ha acabat donat a Girona el protagonisme que necessita el seu onanisme

Qui no ho veu clar és Antoni Puigverd, que neix a la Bisbal d’Empordà però forma part de la història profunda de Girona. De jove va compartir-hi pis amb Anna Pagans, Anna Birulés i Sebastià Salellas (tots marcats per Modest Prats i Josep Pallach). Puigverd, com Guillem Terribas, Salvador Sunyer, Miquel Berga o Albert Rossich, va estirar la renovació cultural de la ciutat. En part, segons em diu, per reacció a una generació d’homes com Narcís-Jordi Aragó o Francesc Ferrer, que van acomodar-se. “Nosaltres muntem el Premi Just Casero quan el premi Prudenci Bertrana s’institucionalitza i per prestigi”. Segons ell, tot decau: “Als anys 80, Joaquim Nadal parlava de convertir Girona en una Florència. A poc a poc la ciutat s’enamora de si mateixa i acaba donant aquesta imatge de vida cultural intensa, que és falsa, i d’aquesta felicitat, que és aparent. Només ens faltava el procés, que ha acabat donat a Girona el protagonisme que necessita el seu onanisme”.

Joaquim Nadal, per uns era conegut com “la lloca” i per uns altres com “la gran peluda”, sortirà a totes les converses que mantinc per fer aquest reportatge. Segons Puigverd, va fer-hi de Jordi Pujol durant 23 anys. “Era difícil, quedar-ne als marges. Convergència anava a remolc. Quan Nadal li encomana a Salvador Sunyer que munti La Mercè (que seria el nostre CCCB), CDC munta la Casa de la Cultura, la que va dirigir Puigdemont i que depenia de la Diputació. Girona és una Barcelona en petit (amb Rafael Masó inclós, que seria el nostre Gaudí)”. I quan pregunto per la fórmula del seu èxit, contesta: “Pensa que tenia una combinació perfecta: els seus d’en Nadal són de l’Opus i per tant recollia el vot de la seva gent i el vot d’esquerres (aquí el PSUC no hi va arrelar mai)”. 

Els 23 anys de govern Nadal van ser possibles perquè comptava amb el vot conservador de la ciutat.
Girona és una gàbia d’or, una comoditat enverinada, una arma de doble tall: d’una banda t’agombola però de l’altra no t’acaba de deixar créixer

Qui també em parla de la Girona profunda i del nadalisme són Xavier Carmaniu i Borja Vilallonga, dos doctors en Història exiliats, el primer a Barcelona i el segon a Nova York. És precisament citant una novel·la d’Antoni Puigverd que Xavier Carmaniu defineix la ciutat. Porta per títol La gàbia d’or i segons ell és la metàfora perfecta. “Girona és això. Una gàbia d’or, una comoditat enverinada, una arma de doble tall: d’una banda t’agombola però de l’altra no t’acaba de deixar créixer. Es diu poc, però Prudència Bertrana va marxar-ne fastiguejat i Carles Rahola s’hi va quedar perquè no havia pogut fer les oposicions de professor. I sí que és cert que la generació dels Terribas no fa de tap, però si vols fer alguna cosa a la ciutat has de passar per ells. Hi ha una gent que s’intenta obrir camí al marge d’aquesta Girona de pessebre, la del Premi Just Casero i el Festival Temporada Alta, i no pot. Potser no hi ha públic; en el fons Girona no deixa de ser una ciutat que té horari de botiga”. 

Sobre el panorama polític, Carmaniu desplega una mirada d’un segle: “Aquesta connivència entre el PSC i Convergència, que ha marcat la ciutat tants anys, no deixa de ser la vella connivència entre els republicans federalistes i la Lliga. Saps en Rafael Masó, aquest arquitecte que m’esmentes? Doncs a casa seva eren de La lliga, propietaris del Diari de Girona i de la sucursal de la Caixa de Pensions. Mentre que les esquerres, els Rahola o els Santaló, tenien els centres d’Unió Republicana i el diari L’Autonomista (el que ara seria El Punt). Son dos mons que fa dècades que conviuen i entre ells hi ha un pacte de no agressió”. 

Borja Vilallonga no creu que per ser de la Girona profunda hi hagis de néixer. “No té a veure amb la classe social ni amb els diners sinó amb el cercle de relacions. No ets tu, qui els tries a ells. Són ells, que et trien a tu. Et coopten. Jo feia poc que vivia a la ciutat i ja m’hi consideraven. I de tots els que vols entrevistar, en Guillem Terribas i l’Antoni Puigverd també ho son”, em diu. I afegeix: “La Girona profunda agafa molta empenta durant els primers governs de Joaquim Nadal gràcies a una admirable transició que ho canvia tot perquè res no canviï. Ells no han perdut mai el control de la ciutat. Hi ha un historiador, en Josep Clara i Resplandis, que t’explica que l’únic cop que la GP no va controlar Girona va ser durant la Guerra Civil”.

El 'nadalisme' crea aquesta imatge de ciutat idíl·lica, per exemple amb la renovació del casc antic

I el nadalisme?, li pregunto a Vilallonga. “És ell que crea aquesta imatge de ciutat idíl·lica, per exemple amb la renovació del casc antic. S’acaba quan cau el Tripartit, perquè no es capaç d’incloure-hi noves generacions, a pesar dels esforços de gent com Francesc Ferrer, que ja des d’ERC volia revertir la decadència del PSC, que s’havia convertit en una agència de colocació. També en Carles Puigdemont va voler renovar la ciutat des de CiU, creant aliances des des l’alcaldia que anessin més enllà de les famílies polítiques de sempre. Amb el temps va sortir-se’n i va aconseguir una acceptació entre els gironins que al principi no tenia. Però aquesta renovació de la ciutat se’ns ha girat en contra”. En contra?, faig, i li demano que ho desenvolupi. “Sí, aquestes aliances locals han estat el bressol del procés, que al seu torn ha accentuat aquesta imatge de Girona com una reserva índia, com la reserva espiritual de l’independentisme. Girona no sap entendre el moment polític actual justament pel seu cofoisme de ‘reserva espiritual’ i perquè està enlluernada per la figura del Puigdemont, no hi veu més enllà”.

Segons Vilallonga, els Gironins estan tan enlluernats per la figura de Puigdemont que no hi veuen més enllà.
Si penses que durant la guerra es va bombardejar molt, i que per tant no hi ha una arquitectura venerable, s’entén més bé perquè avui té un punt de Tijuana, de lloc fronterer on s’hi fan negocis ràpids

La influència dels Nadal també arriba a Figueres. Segons Vicenç Pagès Jordà, Girona ha tret tant profit de la capitalitat (i dels contactes) que Figueres ha perdut la força. El Museu del Cinema, que hauria pogut fer-se allà, va acabar fent-se a Girona. De fet, si exceptuem els dijous de mercat on els pagesos hi venen patates, Figueres ni tan sols treu rendiment de ser capital comarcal. Per l’autor, la ciutat pateix tal decadència que fins i tot durant el franquisme hi havia una vida intel·lectual i artística més activa que ara. “Entre el turisme de costa i l’explotació de Dalí, la gent no ha hagut de pensar gaire per guanyar-se la vida. Avui Figueres és un castell mig abandonat i dues empreses fortes, que són Dalí i l’Ajuntament. Més enllà de la Rambla tot és barriada depauperada”, m’explica. I encara: “A diferència de Girona, on hi ha un aprofitament arquitectònic de la història, a Figueres tot semblen negocis que acaben d’obrir. Si penses que durant la guerra es va bombardejar molt, i que per tant no hi ha una arquitectura venerable, s’entén més bé perquè avui té un punt de Tijuana, de lloc fronterer on s’hi fan negocis ràpids”.

I el figuerenc?, vull saber. “Doncs és una figura en crisi. El que s’ha quedat a la ciutat s’ha anat adormint i no ha sabut treure profit dels seus privilegis. I els que marxen tenen més tirada a Barcelona, i fins i tot a Madrid o a París, que a Girona. Fixa’t que no hi ha relacions entre Dalí i Girona. Però tots ells, marxin o no, són molt crítics amb la ciutat”. I tenen relació amb Perpinyà? “Només hi van pel Visa pour l’Image, l’equivalent del cinema porno d’abans, i per sentir el català dels gitanos”. A diferència del que tothom m’havia explicat fins ara, em diu: “Els que poden, no tornen. A Figueres no hi ha bellesa. Pensa que molta gent té la segona residència a Roses o Llançà, que només són a 20 quilòmetres”.

A mitja hora en cotxe de Figueres hi ha Banyoles. L’arabista Dolors Bramon és banyolina i és l’exdona d’Ernest Lluch. Als anys 40, quan corria pels carrers, Banyoles era un poble de 8.000 habitants. Ara son 20.000, cap de comarca, tenen clínica, semàfors, molts immigrants. Dels anys de nena recorda "els coreans" —murcians pelats del cap que anaven a la fàbrica (batejats segons aquellas "Hazañas bélicas" que versaven sobre la Guerra de Corea). L’Abat Bonitus, una acadèmia igualitària que van fundar uns mestres republicans represalitats. I recorda “la crema”, la gent amb diners, que quedaven a recer dels dos grans cacics, un dels quals encara és amo de mitja vila. De Girona en té un record trist. “Als anys 60 era la Girona gris i negra, que deia l’obra de Narcís-Jordi Aragó. Amb en Joaquim Nadal fa un tomb. Sense ell no haurien estat possibles ni l’Antoni Puigverd ni el Narcís Comadira”.

Per la gent de Banyoles, la capital de referència és Barcelona

Hi tens estímuls, a Banyoles?, vull saber. “Cap ni un. Allà parlen de moros i morenos. Però hi tinc la família”. Amb Ripoll, Banyoles no hi té cap relació, amb Olot hi té una enemistat de segles (”A Olot, ni dona ni porc”), a Girona hi anem pels tràmits i per la roba, però la capital de referència és Barcelona. A Banyoles s’hi viu molt bé si vas un dia a la setmana a Barcelona”. M’assegura que no costa integrar-se a Banyoles i em parla de la seva joia, superior a l’estany i al negre dissecat: un dialecte molt peculiar, amb un lèxic propi riquíssim i uns finals de verb conjugats en -ut. Aquell cantut del Sanjosex? Doncs no és de la Bisbal, em diu, és de Banyoles. 

Els Aiguamolls de l’Empordà, una entitat mitològica, segons Viçenç Pagès Jordà.

I l’Empordà? Per començar demano a l’escriptor Adrià Pujol, autor de Guia sentimental de l’Empordanet (Pòrtic, 2016) que me’n faci un breu esbós. “Geogràficament parlant és el que veus quan puges a Begur: des del Cap de Creus fins a Sant Feliu de Guíxols sumant-hi les illes Medes i les Gavarres”. “També és una construcció cultural de primera que et dona confort i que té un moment fundacional: quan l’historiador de Begur, Josep Pella, publica dos volums mítics que porten per nom Historia del Ampurdán. Es poden trobar a qualsevol casa d’aquesta terra. Si neixis aquí, ja te’ls trobes de nen. Això pesa. Potser és per aquest motiu que som les comarques del país que més han reflexionat sobre si mateixes”.

Però aquell Empordà de Josep Pla és un món viu? Carme Fenoll, de Palafrugell, diu que sí i em parla de les platges de Tamariu, del collonar dels seus nadius, de les xefles on acaben tips, del viure atramuntanat i de caçar garoines. El palafrugellenc, m’explica, és empordanès i té Girona per capital. “Molts joves trien estudis universitaris en funció de la oferta que es faci a la UdG. Surten a Platja d'Aro. I diem cantut, aquí i a La Bisbal, ja pots dir-ho a l’arabista de Banyoles”.  En canvi,  segons Antoni Puigverd: “L'Empordà de la meva infantesa ha desaparegut. I el de Pla, també fa 60 anys que no existeix”. 

Qui ha pensat força sobre els límits de l’Empordà és l’escriptor Toni Sala. Ell és de Sant Feliu de Guíxols, va estudiar a Girona i va viure 20 anys a Pineda de Mar. És el primer a parlar-me de les diòcesis com un espai de relacions natural. “La diòcesi de Girona inclou el Maresme i per tant la gent de Pineda té tirada a Girona. De fet, hi ha una comarca no escrita que és Marina de la Selva i que aniria des de Calella fins a Tossa”.

La Vall d’Aro guarda molta més relació amb Lloret i Blanes que no pas amb la Costa Brava

Segons l’autor, la Vall d’Aro guarda molta més relació amb Lloret i Blanes que no pas amb la Costa Brava. “El turisme de Lloret és més d’ampolla a la platja i el de l’Empordà és més elitista. Fa anys hi havia un anunci per pescar fangues que deia: “Sant Feliu, cent per cent Empordà”. Si ho has de dir, malament. No, no està clar que siguem Empordà, encara que sigui l’últim poble on arriba la Tramuntana. Som una vall i això estreny les relacions entre nosaltres. De la vall ja marxem a Girona, amb qui tenim lligam tant per qüestions pràctiques com sentimentals”.

“Sant Feliu és un lloc privilegiat: va quedar intacte durant anys perquè la gent anava a muntar el negoci a Platja d’Aro, que va passar de ser quatre cases de pescadors a ser el que ara és. El que passa és que avui —això escriu-ho, Anna— viu un moment d’absoluta decadència. A l’Ajuntament hi mana una mena de C’s, que amb el suport d’ERC i el PSC estan desmuntant el patrimoni urbà (una escultura noucentista de Joan Rebull, per exemple). L’alcalde és un empresari turístic i el regidor d’urbanisme treballa en una immobiliària. Volen convertir Sant Feliu en una Platja d’Aro”.

“Culturalment també és un lloc privilegiat. Hi hem tingut en Gaziel, en Juli Garreta i en RB Kitaj, el gran pintor jueu de després de l’Holocaust, molt amic de Philip Roth i l’alterego de Mickey Sabbath. Ara hi viuen Narcís Comadira, Dolors Oller, Rafael Subirachs”. I a diferència del que em deia Vicenç Pagès Jordà sobre Figueres, m’explica: “A Sant Feliu la gent s’hi sent arrelada. Haver de marxar-ne és dur. Tenim una societat civil que es mobilitza, una vida cultural activa i un paisatge amable, humà, pagà, que no et pot fer mal. Ganxons (el nostre gentilici) ve a dir que som gent que enganxa. Gaziel posa Sant Feliu com a model de vila espiritual, que era el model noucentista de ciutat, una ciutat mitjana amb molts centres de cultura. Els Nadal, dius? N’han quedat fora. Aquí, ni ha arribat el paisatge de l’Empordà ni hi han arribat ells”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.