Històries

Lleida: viatge a una terra ferma, llunyana, desajustada i sense autoestima

Ni tots els ponentins són lleidatans ni tots els lleidatans són ponentins. Ens preguntem què són, com som i com han canviat

per Anna Punsoda

Lleida: viatge a una terra ferma, llunyana, desajustada i sense autoestima
La gent del Pallars té un fort sentiment de pertinença al territori. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan Màrius Torres escriu “La ciutat llunyana” l’any 1939 no pensa en els 160 quilòmetres que separen Lleida de Barcelona. Pensa, o això diu la crítica, en la Catalunya Ciutat que els noucentistes havien projectat —un ideal de civisme i cultura que la dictadura enterrava. I tot i això, l’expressió ha fet fortuna i sembla que expliqui Lleida com cap altra: els lleidatans som lluny i hem quedat desconnectats de la urbanitat que irradia Barcelona. Per això som furros i orgullosos. Tenim mal gust i poca vida cultural. Gastem un accent tirant a castellà. I endrapem caragols en aplecs massius i desenfrenats.

Això diuen les llufes que ens han penjat i que un autor com Miquel Pueyo ha intentat desgranar al seu assaig Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols (Edicions 62, 1984). Per què abunda la sensació que Lleida queda despenjada de les tres capitals de mar? Podria ser —escriu Pueyo al seu assaig— perquè tant al 1707 com al 1938 Lleida cau abans i passa més temps sotmesa. Podria ser per la despoblació constant. O podria ser perquè en tota la província no hi ha cap altra ciutat que li faci de contrapès (com Reus fa de contrapès a Tarragona o Figueres a Girona) i per tant queda aïllada, voltada de pobles minúsculs o de viles que sent generosos arriben als quinze mil habitants.

Però avui qui hi viu, a Lleida? Pagesos afavorits per l'expansió fruitera dels vuitanta i noranta que han fet calé llarg. Funcionaris espanyols que compren casasses blanques als afores. Botiguers empobrits. Classe obrera en barriades. I molta classe mitjana, en general professionals liberals, que vol donar un tomb a l’anquilosament que la ciutat arrossega des de la post-guerra. La periodista Rosa Peroy és d’aquests darrers. Peroy neix a Lleida, on viu fins l’any 2000, que es trasllada a Alpicat —ciutat dormitori per excel·lència. Diu que Lleida és un forat negre: engoleix els pobles immediats i no permet que desenvolupin vida pròpia. Potser és per això que la gent dels pobles i la de ciutat es van assemblant tant. “Fa trenta anys, a la facultat, distingies molt bé la gent de poble. Ara ja no”.

“Lleida és vista com una ciutat de segona”, m'explica Peroy. “Això ens ha afectat l’autoestima. El lleidatà és un home que no coneix el seu valor. Fins i tot, durant temps, cansat que li preguntessin per Lleide, amb una e intensa, fent gracieta, dissimulava el seu accent”. I després de passar revista a la sociologia bàsica de la ciutat, em parla d’un nou lleidatà. El pagès jove, algú que ha estudiat agrònoms, veterinària o forestals a Lleida i que té una empresa agrícola com qui té un despatx d’advocats. “Hi ha relleu, i és un relleu més conscient del lloc que ocupa”.

Lleida és vista com una ciutat de segona i això ens ha afectat molt l’autoestima. El lleidatà és un home que no coneix el seu valor

M’interessa saber quina relació té Lleida amb les ciutats grans. A Saragossa hi anem a comprar —diu Peroy, que esmenta Puerto Venecia, el ressort comercial més gran de l'Estat i un lloc atroç de carrers artificials on no hi falta cap gran empresa. I Barcelona? “Doncs exerceix una capitalitat que ningú discuteix a nivell econòmic, però pel que fa al discurs encara ens en sentim allunyats. Cada Diada baixem a manifestar-nos-hi. Es dona per descomptat que hi hem de ser. Però caldria també més retorn d’ells a nosaltres”.

El lleidatà viu d’esquena a l’Aragó i de cara al Principat.

Quan diem Ponent —va escriure Josep Vallverdú— volem dir la Segarra, l’Urgell, la Noguera, el Segrià, les Garrigues, la Llitera i el Baix Cinca. Per tant, ens trobem amb un fenomen peculiar: els franjolins són de Ponent però no pertanyen a la província de Lleida. I els solsonins, en canvi, són lleidatans sobre el paper però no són de Ponent. Com viuen aquest desajust els seus exemplars?

L’escriptor Francesc Serés és de Saidí i el franjolí més il·lustre amb qui tinc tractes. Li pregunto per la identitat de la Franja i fa adonar-me d’una obvietat: la Franja és tan allargada que entre el primer poble de l’Alta Ribagorça i l’últim del Matarranya hi ha la mateixa distància que de Saidí a Madrid. “No tinc identitat de la Franja. De fet, la Franja no deixa de ser una construcció recent. El que tinc és una consciència d’orientació: creixo d’esquena als Monegres i mirant cap a Barcelona”. Entenc, pel que explica, que per a la gent del Baix Cinca hi ha un camí d’èxit a seguir —un camí que va de Saidí a Fraga, de Fraga a Lleida, i de Lleida a Barcelona.

La Franja no deixa de ser una construcció recent. No tinc identitat de la Franja. El que tinc és una consciència d’orientació: creixo d’esquena als Monegres i mirant cap a Barcelona

“Tinc un fons paisatgístic i sentimental aragonès, però m’he buscat una vida cultural catalana”, diu Serés, que treballa i viu de la llengua. Quan ell era nen, a Saidí tothom era catalanoparlant tret dels fills dels guàrdies civils i dels metges. “Fins als catorze anys jo no sé que parlo una llengua. A més, a diferència del que passa al Principat, a la Franja no hi havia consciència d’un passat que ha volgut esborrar-nos”. “Jo creixo a l’erm”, em diu, i aleshores em comenta que a la Franja la identitat ve d’un quilòmetre. Ell va estudiar a Fraga, molt a prop de Saidí, on hi ha molta administració espanyola i on l’últim 1 d’octubre van acomiadar la guàrdia civil amb tota una cerimonia d’estanqueres i brams.

La frontera administrativa no recull la vida. Ho sap Serés i ho sap Raül Garrigasait, assagista i novel·lista solsoní. “Als solsonins l'estructura provincial ens resulta molt estranya perquè per a nosaltres mana el riu, el Cardener, que ens porta a Manresa”. I continua: “A més, a Manresa es publica el Regió7, el diari que més parla de nosaltres. Manresa és casa. I el riu Llobregat ja ens porta de Manresa a Barcelona. En canvi, Lleida ens queda lluny”. Un solsoní no es reconeix de Ponent, doncs? Segons ell, si pertany a alguna entitat entre la comarca i el país és a la Catalunya Central, especialment al triangle que fan Solsona, Berga i Manresa. “Per a nosaltres la vegueria seria un reconeixement d’una realitat que ja vivim”.

Als solsonins l'estructura provincial ens resulta molt estranya perquè per a nosaltres mana el riu, el Cardener, que ens porta a Manresa. Lleida ens queda lluny

A Solsona, que no arriba als deu mil habitants, hi tenen de tot: jutge, biblioteca, notari, registrador de la propietat, el ruc aeri, un bisbe carca i Roger Mas. Potser per això, perquè són un món en si mateix, hi tenen una vinculació molt forta. També la hi té Raül Garrigasait: “Conec solsonins que fa més de trenta anys que viuen a Barcelona i tornen cada cap de setmana a ‘casa’. Jo, que he viscut fora mitja vida, em considero més solsoní que cap altra cosa més i hi vaig sempre que puc. Desarrelar-se’n, per ara, sembla impossible”.

I què és ser solsoní? L’autor assenyala una marca molt clara: “Doncs primer de tot és parlar el dialecte de Solsona: un parlar de transició que només se sent a la zona central del Solsonès i que sona estrany tant a Lleida com a Barcelona. Aquest parlar només el tenen els nascuts a Solsona o els qui s'hi han criat des de petits. La resta són forasters —terme que no és pejoratiu sinó descriptiu. El nostre alcalde és foraster, governa amb majoria absoluta i coneix Solsona com ben pocs”.

El lleidatà continua sent l’home més estereotipat del Principat.

Tocant al Solsonès hi ha la Segarra —una comarca tan cobejada que fins i tot alguns dels seus pobles han volgut incorporar-se al Solsonès. Per què? Segons Maria Garganté, historiadora de l’art de Sanaüja, pot ser per poca relació amb Cervera o per la mala premsa de la comarca. “A primera vista és veritat que la Segarra costa. Però algú deia que només agrada als esperits sensibles i sofisticats. Crec que si la camines, la contemples i l'olores, et confronta amb una part molt profunda de tu mateix perquè és una terra on no pots amagar-te”. No hi ha ni un arbre, certament  —penso jo, que li veig la gràcia perquè soc un esperit sofisticat (i perquè en soc filla).

El segarrenc —continua Garganté— és algú poc donat a les exhibicions i a vendre fum. “Som així per la duresa del paisatge, però també perquè aquesta terra ha donat rendiments molt justos durant llargues èpoques. I això contrastava amb l’abundància de l'Urgell regat, que esclata després del Canal. El que passa és que aquesta visió de la Segarra com una terra dura i inhòspita també ens ha donat una autoestima molt baixa”. I hi afegeix: “Pels nostres pares era impensable pensar que es podia progressar si et quedaves a la comarca. Afortunadament això ha canviat, en part per la situació política i en part per les famílies de Barcelona que han triat arrelar aquí. Arrelar a la Segarra és possible. Marxar-ne, costa. Tots els segarrencs tenim sempre necessitat de tornar-hi”.

El segarrenc és algú poc donat a les exhibicions i a vendre fum. Som així per la duresa del paisatge, però també perquè aquesta terra ha donat rendiments molt justos durant llargues èpoques

I a diferència de Raül Garrigasait, em diu: “Jo em considero més de Ponent que de la Catalunya central. Però la tirada del segarrenc és variable i n'hi ha que et diran que se senten més propers a Igualada o Manresa com jo et diré que em sento més propera a Tàrrega o Lleida. Som al bell mig de tot”.

Qui no és de Ponent ni de la Catalunya Central són la gent del Pallars. D’aquest món a part me’n parla Marta Lluvich, periodista nascuda a Tremp i crescuda a Altron, un poble de cinquanta habitants del municipi de Sort on ha passat tota la vida —excepte els anys d’universitat, que va estudiar a Lleida enyorant-se com un mussol. Del pallarès es diu que és tancat, furro i tafaner. “Això és pel clima, perquè abans les comunicacions tenien el Pallars aïllat, i perquè créixer en un lloc on tothom es coneix genera confiança cap a l'entorn proper però hostilitat cap a les coses de fora”.

El Segre, que connecta l’Alt Urgell, la Noguera, el Segrià i el Baix Cinca, deixa la Segarra al marge d’aquest món regat.

Però a diferència del lleidatà i del segarrenc, l’home del Pallars té un fort sentiment de pertinença al territori i un orgull reforçat pel fet de parlar pallarès. “Per als forasters pot costar acostumar-se als hiverns llargs i nevats, a la poca població de molts pobles, a les distàncies llargues que s'han de fer amb cotxe per anar a buscar qualsevol servei. A més, molts cops aquí hi arriba gent amb un Pallars idealitzat, o gent que només el coneixia de passar-hi les vacances, i topa amb un dia a dia molt diferent. Ara bé: cal entendre aquest món de persones orques i entranyables i aquest paisatge esquerp i preciós”. Lluvich té els lligams d’aquesta gent molt clars: excepte els veïns de les Valls d'Àneu, que tenen tirada a l’hospital de Vielha i l'aeroport de Tolosa, la resta de Pallars mira cap al Principat.

L’home del Pallars té un fort sentiment d’orgull, de pertinença i d’arrelament al territori

Abans hi havia recel cap al nouvingut —acaba Lluvich—, i m’ho il·lustra una dita de la seva padrina: “Mai bon tronc, aigua amont” (o sigui, entenc jo, que comprenien tan poc que algú de ciutat pugés al Pallars que el prenien per un delinqüent que fugia). “Aquesta percepció ha canviat perquè ara, que arribi algú nou a un poble, suposa més cases obertes, més habitants i per tant més possibilitats de continuïtat. Això fa que al Pallars ja hi hagi tanta gent vinguda de fora com gent nascuda aquí”. I afegeix: “era difícil, perquè dels nouvinguts sol dir-se: ‘li dono dos hiverns’, que és el temps que cal perquè algú pugui considerar-se ben arrelat al Pallars”. “Alguns els superen”, diu Lluvich. “Però molts altres abandonen abans”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris