Persones

Una redempció musical i espiritual

David Torné és un cantautor que va haver de separar-se d’allò que més s’assemblava a assistir a teràpia: fer música. Una baixada als inferns però una tornada al cel existencial i religiós. Es diu creació: passar de res a tot

per Oriol Lleonart Padrell

Una redempció musical i espiritual
David Torné ha fet música tota la vida. Se’n va separar per frustració i manca de confiança, però el camí de la vida havia de fer que es tornessin a creuar. Després d’una depressió i una sequera musical, torna a cantar per espantar els mals. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Com un d’aquells rituals inconscients que succeeixen quan es recorren llargues distàncies en cotxe, circulo amb l’atenció fixada en la carretera mentre recordo els menesters més urgents. Sona, al dial de la ràdio, “Temps estúpid”, una cançó amb un títol suggeridor que destil·la distopia i frustració. “Vivim en un temps de confusió / on es trepitgen llibertats / i ofeguen il·lusions, / la incertesa es respira en l’aire…”, canta David Torné, músic i cantautor de Pineda de Mar. Tot just hi estic arribant, capficat en els conceptes i la idea que deixen caure aquests versos cantats sobre un ritme pop… “La balança de la fe ja comença a trontollar en aquest temps estúpiiid…”

Hem arribat a ell perquè el reconeixíem com un músic molt espiritual, religiós. Ho és, i és més que això

Hem quedat a la primera línia de la platja dels Pescadors. El David és fora, atent a la meva arribada. Afortunat i sorprès, amb una alegria visible als ulls arrodonits, abrigats per unes celles frondoses i un somriure amable que fa moure les galtes a l’uníson amb les celles, el David diu que “és difícil que algú s’interessi per la meva música”. Agraït, ho comenta amb una ironia una mica dissimulada, que amaga la modèstia assumida de qui sap que no té un gran quòrum de seguidors. Hem arribat a ell perquè el reconeixíem com un músic molt espiritual, religiós. Ho és, i és més que això. El David deixa la reclusió enrere i es despulla per explicar-se.

Mentre conversem, el David fa amb ell mateix el que fa amb la seva música. L’analitza, la posa a debat, n’explica el que el satisfà i el que el frustra i, d’aquesta manera, també s’analitza a ell mateix.

Sembla que vomiti les seves dades biogràfiques amb rapidesa per, a continuació, endinsar-se en una conversa al voltant de la seva música i no sortir-ne: va néixer el 16 d’agost de 1972 al barri de Sant Andreu de Barcelona. Estiuejava a Canet de Mar i, finalment, hi va anar a viure i hi va passar l’adolescència. “Poble d’artistes”, diu fascinat: La Trinca, Comediants… Allà, de fet, hi va viure la seva primera experiència musical, en un grup de heavy-metal influït per bandes com Deep Purple, Black Sabbath o Led Zeppelin, on tocava la guitarra elèctrica. Però aquest primer periple musical s’acabaria quan, amb 25 anys, es va casar amb la seva parella, de Pineda, i va anar-hi a viure.

“No feia res, llavors. Només em dedicava a escoltar, perquè sabia que tornaria, però no sabia quan, perquè anaven passant els anys”

En aquell moment, el David es va vendre tots els instruments que tenia. “No feia res, llavors. Només em dedicava a escoltar referents, perquè sabia que tornaria, però no sabia quan, perquè anaven passant els anys”, recorda. Bob Dylan és la figura que més li transmet, l’essència del qual diu que reconeix en la seva música; Henry Mancini, els Beatles, els Rolling, Elton John, Pink Floyd, Guns N’ Roses, Supertramp… Passarien dotze anys d’hibernació, tal com reconeix el David, fins que, a prop dels 38, tornaria a agafar la guitarra i el micròfon.

Per al David, encara que inicialment no n’era tan conscient, era una teràpia i un plaer que se li va girar d’esquena. Va deixar de ser-ho i es va convertir en una font d’inseguretat. Van necessitar deixar-se espai i temps per reconciliar-s’hi.
Després d’això, va arribar al convenciment que havia de cantar en català: “Soc català i he de cantar en la meva llengua”

El David es va despertar de la reclusió. Prop dels quaranta, va arribar l’hora de decidir-se a fer el pas: “O començo a treure totes les melodies que tinc, o ja no ho faré”, es digué. Va ser tard? Ja ho sabrem, però a partir d’aquell moment, sortirien publicats senzills i àlbums de dos en dos. Tretze àlbums, tres EP i divuit senzills, en total. El 2011 va publicar (abans n’havia compost d’altres) la seva primera cançó: “Melodies in the wind”. Després, intentaria cantar en anglès, com a “Colours in the sky”, però va ser “una errada de les grosses”. Ni la lletra ni la pronunciació estaven bé, i després d’això, va arribar al convenciment que havia de cantar en català. “Soc català”, diu, “i he de cantar en la meva llengua, i després la vaig polint. Però per què dic això? Perquè soc català i perquè m’estimo Catalunya amb tot el cor i l’ànima”.

Un bon gruix de la seva música és espiritualitat. Canta i compon per curar-se, com una teràpia

Els temes de les lletres que escriu el David són variats. Fa cançons d’amor, de superació, com “Em tornaré a aixecar”, que, explica, “és tenir un objectiu vital, anar pel camí, trobar pedres, caure, aixecar-se i continuar endavant. Ens passa a tots. Si arribes al cim, fantàstic, però almenys intenta-ho i torna’t a aixecar, perquè res és fàcil. Des de feines, amistats, parelles, amors, família... Res és fàcil”. També ha compost cançons crítiques, polítiques o socials. Però un bon gruix de la seva música, del que ell és, és espiritualitat, observació, consciència i una manera de fer i de pensar pausada i lúcida. Canta i compon per curar-se, com una teràpia.

Cançons com “Creixement espiritual“ o “Curació emocional”, un tema que fa referència, diu, a la curació interior, de l’ànima, del cos, de la ment, per tenir equilibri, “que és bàsic en una persona”. L’espiritualitat, de fet, envolta tota la seva música i si hi ha un punt de partida des del qual el David pensa, escriu, compon i canta, tot plegat per assolir la crítica, per reflexionar sobre la condició humana, el poder, l’autoritat i la llibertat, aquest és la religió.

Repassem la trajectòria vital i musical del David, les seves frustracions, abans gairebé omnipresents. Explicant-les, sembla que se les espolsi, encara que les porta ben endins. “Soc més d’explicar una història, un text, i que l’escoltis, com els cantautors típics”, detalla.
“Reso parenostres, però no vaig a missa els diumenges. Ho faig a la meva manera”

En la música del David la religió és important. És cristià, a la seva manera, diu. “Reso parenostres, però no vaig a missa els diumenges. Ho faig a la meva manera”, conta. I la religió, la creença, però també, sobretot, el panòptic que li ofereixen, l’han ajudat en temps passats a mantenir o, més aviat, a recuperar les ganes i la inspiració.

Li pregunto si la religió és la seva inspiració i quina relació hi ha entre la seva creença i la música que fa. Penso en “Temps estúpid”, en la incertesa, la desesperança… i la balança de la fe. Contesta: “Pot tenir un sentit religiós o no, però hi ha la crítica social. En el cas de «Temps estúpid», és la fe que té cadascú en un mateix i en la humanitat, en un temps de molts canvis. Pot ser religiosa o atea; autoestima, seguretat… Dones per fet que vius amb una comoditat que una pandèmia mundial ha fet trontollar i t’adones que no som res. Es genera escepticisme. Poso com a exemple «Titelles», de Teatre d’il·lusions: la societat està moguda tal com alguns volen, passen coses grosses, semblem titelles”. Baixada als inferns. 

Com si hagués estat escrit, com una evidència irrefutable, el David i la música es van retrobar.

Tant és així que el David va decidir retirar el 80% de la seva música de les plataformes digitals. Ho va acompanyar d’un escrit en què manifestava que, “per exigències personals i autocrítica”, havia pres aquella decisió. “Només he deixat el treball musical que crec que és digne de ser escoltat, segons el meu criteri. Després de reflexionar i assimilar el que he après tots aquests anys, m’he adonat que necessitava prendre aquesta decisió de fer neteja. De vegades, cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant”, continua. Però el David no sabia que la retirada esdevindria una nova hibernació. No era el “fins aquí” que esperava, sinó un “fins aviat” que arrossegà un calvari que ha resultat una acumulació d’idees i inspiració, però, sobretot, la necessitat de tocar i fer música.

“La música em va treure del pou, em va curar, em va salvar. Em feia perdre la noció del temps, em mantenia ocupat i em motivava, i compondre música religiosa em feia sentir millor”

Durant el període depressiu, la deambulació gairebé somnàmbula cap als instruments es va sumar a la capacitat alleujadora i estimulant de la música. I totes dues es van mesclar amb la via d’escapament que va esdevenir compondre i musicar temes religiosos. El David va tornar a tocar i sentia que sortia del pou en què estava enfonsat. “En plena depressió no tenia ganes de res; em plantejava què faria amb la meva vida, sense feina i mig tancat.” Però la música, continua, “em va treure del pou, em va curar, em va salvar. La música em feia perdre la noció del temps, em mantenia ocupat i em motivava, i compondre música religiosa em feia sentir millor”. Aquesta és la seva manera religiosa. I així, guitarra en mà, improvisant, van començar a sortir cançons com “Misericòrdia”, un cant a la divinitat que, assumida la banalitat del temps actual, li demana un remei per a la humanitat, “que cau en les mateixes errades, que no aprèn…”.

Parlant d’algunes cançons reivindicatives que va compondre en suport de la independència de Catalunya, el David reflexiona que la música d’avui dia “no es mulla tant”. Potser no ven tant, suposa, fent visible la seva impotència. “La gent s’ha desinflat”, conclou.

El David diu que, “si deixes una obra feta, almenys que sigui digna, que estigui bé, tant per al que l’escolta com per a qui la crea, i que sigui un llegat digne en tots els sentits”. Menys és més, encara que la seva pròpia realitat el contradigui. Crea i crea un univers. El 2022 publica cinc discs amb la nova collita musical i, això sí, plens de música renovada, entre els quals hi ha la reedició de Teatre d’il·lusions, que inclou la primera cançó que va fer —no publicar—, “Les veus del passat”, una d’aquelles a què el David canvia la cara. 

“En el seu moment, aquesta cançó es deia «Les veus en el temps». En vaig canviar el nom, i feia així: «Hi ha moltes veus que et parlen a tu i tu no ho saps. / Hi ha moltes veus que sonen al vent i tu no ho sabràs». Però ara, la cançó diu així: «Enmig de la boira es poden escoltar les veus del passat / que expliquen històries perdudes en el vent que no coneixem». Ja té una altra cosa”, diu, convençut. “I la tornada, encara més. Abans feia així: «I tots els que creguin que poden escoltar com van parlant dins el vent / les paraules llunyanes de les veus en el temps». Però, si agafes «Quan la resposta segueix en el vent / però encara ens preguntem com pot ser que la condició humana no ha canviat amb el temps»...”

La música és la fe que ha permès al David flotar alleujant l’ànima i l’existència; és l’expressió del seu esperit natural, transparent i net

Arriba al nou cel creatiu. La música és la fe que ha permès al David flotar alleujant l’ànima i l’existència; és l’addicció que l’únic perjudici que té és, precisament, que no el pot abandonar per benestar personal; és l’expressió del seu esperit natural, transparent i net; és l’amiga que, renaixent d’aquella brasa que va deixar encara roent, li ha reservat el goig de poder tornar a cantar davant del públic. Ho fa ell sol, “amb llibertat absoluta”. És el tot. La creació és això; la seva creació vol ser, precisament, la gènesi. Ell se sentia esclau d’una obra que no el satisfeia per la pressa. Arrossegava retrets que pot explicar un cop els ha tancat. Sap que “no és perfecte, però és digne”. La seva és “una obra pròpia, una creació que surt del no-res”, que pot agradar o no, però que existeix. Com la creació, que, senzillament, vol dir passar del no ser al ser. D’això va la banda sonora de la vida per a tots. 

A través de l’espiritualitat i la creença religiosa, a la seva manera, com la de tothom, el David s’ha pogut reconciliar amb una de les coses que més el defineixen i el caracteritzen: la música.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris