Persones

Fugir d’un patriarcat... per arribar a un altre

L’escriptora Jamila Al Hassani, vinguda del Marroc als deu anys, escriu i reflexiona sobre la seva situació i la de les dones refugiades que s’escapen de les seves pròpies famílies, però que aquí també troben rèpliques d’aquestes històries invisibles

per Laura Saula Tañà

Fugir d’un patriarcat... per arribar a un altre
Com un joc de miralls, l’escriptora intenta reflectir les seves dues cultures en el seu dia a dia. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Els ulls se li humitegen quan recorda l’última vegada que veu l’àvia. Aquella dona que l’ha cuidat i acaronat tantes nits mentre li narra històries berbers. Una terra que ara abandona. Amb només deu anys, la Jamila Al Hassani (Marroc, 1978) deixa  Al Aaroui, un petit poble de la província de Nador, i es dirigeix cap a Catalunya.

Amb aquest pas, tot el món que ha conegut fins ara queda cada cop més lluny. La família, els veïns, les rutines diàries. Tot. I el més trist és que tampoc sap quan tornarà. Ha arribat el moment de marxar amb la seva mare i els seus germans a un poble d’Osona, on l’espera el pare, que fa temps que hi ha trobat una feina. Som a l’any 1988 i la seva és l’única família de fora que hi ha en tot el poble.

“Sempre he dit que Catalunya és la meva casa, perquè des del principi m’hi vaig sentir molt a gust i molt acollida”

“Va ser molt xocant, em parlaven en català i no entenia res. Només sabia berber i una mica d’àrab i francès”, riu la Jamila mentre m’ho explica en una cafeteria de Sants. Però la família té sort i de seguida es troba que molts veïns l’acullen en aquest nou entorn on han de començar de zero. “Els meus primers amics eren catalans de tota la vida i em van ajudar moltíssim a integrar-me i a aprendre la llengua. Jo sempre he dit que Catalunya és la meva casa, perquè des del principi m’hi vaig sentir molt a gust i molt acollida”, confessa mentre assaboreix el cafè.

Des que va arribar a Catalunya als deu anys, la Jamila s’ha sentit integrada a la seva nova llar.
“A casa em deien que era berber, i el meu pare era molt masclista. Però quan sortia a fora tot era diferent, em veien com a catalana. Al final no encaixava ni en un lloc ni en l’altre”

En aquest nou món, la Jamila passa de viure en un entorn molt tradicional, on tothom es coneix, a fer-ho en una societat més individualista i oberta. “El primer que em va xocar va ser veure nois agafant-se de la mà; això al Marroc era impensable”, relata. I més endavant, quan arriba a l’adolescència, aquestes diferències entre el que viu a casa i el que passa a fora es fan cada vegada més grans. “A casa em deien que era berber, marroquina, i el meu pare era molt masclista. Però quan sortia a fora tot era diferent, em veien com a catalana. Al final no encaixava ni en un lloc ni en l’altre”, explica.

“Una persona de vint anys ha escollit venir, però a mi, amb deu anys, ningú em va preguntar si volia marxar o no”

Una situació que els passa a moltes persones que han marxat de petites a un país estranger. “Una persona de vint anys ha escollit venir, però a mi, amb deu anys, ningú em va preguntar si volia marxar o no. Et treuen del teu entorn, de casa teva i d’una cultura que ja coneixes, i et porten a un lloc desconegut. I ningú te n’ha demanat l’opinió”, m’intenta fer entendre. Un procés que no s’acaba aquí: “Quan ja ha passat una mica de temps i ja t’agrada la nova situació, has après la llengua i una cultura diferent, resulta que el pare no et deixa agafar aquella cultura al cent per cent. Aleshores, què fas? Penses: «Qui soc jo realment? Què puc fer i què no puc fer? Què està bé i què no?»”.

“Passes per un camí molt llarg fins que arribes a entendre que no ets ni d’un lloc ni de l’altre, sinó que ets una persona, una ciutadana del món”
“No soc marroquina, no soc catalana; soc la Jamila. He agafat el que més m’agrada de cada cultura i m’he fet la meva pròpia cultura. I aquest és el meu premi”

No és una etapa fàcil, i la jove es refugia en l’escriptura. “Eren històries curtes que escrivia per a mi”, continua. Des de petita li agrada molt el poder de les històries, com les que li explicava la seva àvia. “Tot i ser analfabeta, era una gran narradora”, somriu. I és en l’adolescència quan descobreix que, a través dels seus escrits, la Jamila aprèn a comprendre el món que li ha tocat viure. “Passes per un camí molt llarg fins que arribes a entendre que no ets ni d’un lloc ni de l’altre, sinó que ets una persona, una ciutadana del món. T’adones que tens la sort de tenir dues cultures, que has guanyat dues llengües i una altra mentalitat a l’hora de viure. No soc marroquina, no soc catalana; soc la Jamila. He agafat el que més m’agrada de cada cultura i m’he fet la meva pròpia cultura. I aquest és el meu premi. Però fins que no arribes fins a aquest punt, ja ho has passat malament”, reflexiona.

A la Jamila ningú li va demanar l’opinió. De petita se la van endur lluny de la seva terra, on s’ha format la seva pròpia identitat.
“Moltes noies que pateixen un gran masclisme a casa o que s’han quedat embarassades fora del matrimoni han de fugir del país”

Un dia, la Jamila decideix escriure una novel·la. Un relat que la transporta directament a la seva infància al Marroc, on sentia a parlar de molts casos de dones que havien fugit de casa i a qui mai s’havia tornat a veure. On havien anat a parar? Què se n’havia fet, d’elles? Amb el temps, descobreix algunes de les vivències que hi ha al darrere. “Moltes són noies que pateixen un gran masclisme a casa o que s’han quedat embarassades fora del matrimoni i que han trencat l’honor de la família”, m’explica. Una situació que encara és latent en els pobles més tradicionals del Marroc. D’aquí sorgeix la llavor de la seva novel·la, La lluita de la dona bereber (Ediciones Oblicuas, 2013).

“Quan arriben aquí, han de començar de zero i no tenen ningú a qui demanar ajuda. Tampoc tenen la condició de refugiades, perquè el seu país no està en guerra i és més complicat demostrar la seva situació de vulnerabilitat”
“D’aquestes dones no se’n parla, és com si no existissin, són invisibles. I quan arriben aquí no tenen cap ajuda i sovint es troben amb moltes situacions de perill, com feines en què pateixen humiliacions, violacions o agressions”

Què passa amb aquestes dones que es veuen obligades a fugir del seu país? “Quan arriben aquí, han de començar de zero i no tenen ningú a qui demanar ajuda. Tampoc tenen la condició de refugiades, perquè el seu país no està en guerra i és més complicat demostrar la seva situació de vulnerabilitat. Per tant, arriben com una immigrant més, amb totes les dificultats que això comporta”, explica Al Hassani. Una segona lluita amb què han de batallar moltes dones que es veuen forçades a marxar perquè la seva pròpia família representa un perill per a la seva vida. “D’aquestes dones no se’n parla, és com si no existissin, són invisibles. I quan arriben aquí no tenen cap ajuda i sovint es troben amb moltes situacions de perill, com feines en què pateixen humiliacions, violacions o agressions, i no hi poden fer res, ni anar-ho a denunciar, perquè no tenen documentació”, lamenta.

La Jamila sap que ella va tenir molta sort quan va arribar a Catalunya, perquè els seus amics i veïns no la veien diferent, però no tots els immigrants o refugiats poden dir el mateix. Fins i tot ella ha hagut de patir comentaris xenòfobs. “Quan vaig venir a Barcelona a estudiar i buscava una habitació per compartir pis, un dia per telèfon la propietària em va preguntar: «Però tu portes vel?»”, s’indigna. “Jo no porto vel, però li vaig preguntar que per què no em preguntava altres coses, com si tinc diners per pagar el pis o si tractaria bé l’habitatge. Si pago, quin problema hi ha que porti vel? Després li vaig dir directament que ja no m’interessava”, lamenta.

“Les berbers són dones fortes, que no renuncien a res”, explica Al Hassani.

Un altre problema que es troben moltes dones vingudes del Marroc amb la seva família és que sovint el marit no els facilita que puguin tenir una bona integració. “No els interessa que elles vagin a treballar ni que tinguin vida social, tot i que això sobretot passa amb persones que venen de pobles molt tradicionals i tancats”, matisa. Curiosament, l’escriptora apunta que a Catalunya la majoria de marroquins que hi viuen provenen d’aquestes zones més rurals, on moltes dones encara són analfabetes.

“Veig dones catalanes amb estudis universitaris i independència econòmica que, malgrat tot, aguanten situacions de masclisme i fins i tot maltractament físic. Ho pateixen en silenci i no ho denuncien”

Dones que potser no saben llegir ni escriure, però que, com la seva àvia, tenen molta força. “Les dones berbers, com ella, són molt fortes, tenen molt caràcter, són molt lluitadores i treballadores. Pensa que viuen a les muntanyes; treballen als camps, a casa; cuiden dels fills... Són dones fortes, que no renuncien a res. I així i tot, no entenc per què moltes han d’aguantar el masclisme, si gairebé no necessiten un home!”, lamenta. I continua: “Sovint em poso trista, perquè veig dones catalanes amb estudis universitaris i independència econòmica que, malgrat tot, aguanten situacions de masclisme i fins i tot maltractament físic. Ho pateixen en silenci i no ho denuncien. No entenc aquesta mentalitat d’aguantar i de callar”.

Poder veure la vida amb perspectiva, poder conèixer les semblances i diferències entre dues cultures ha estat un dels grans regals i aprenentatges que ha guanyat la Jamila de la seva involuntària arribada a Catalunya. “M’he enriquit moltíssim”, somriu. Però sap que no ha estat fàcil. Si hagués de donar un consell a una nena que, com ella, arriba a aquest país als deu anys, li diria que, sobretot, sigui ella mateixa. Que s’oblidi del que li diuen a dins de casa i a fora. Un ha de ser fidel a un mateix, només així pot estar en pau allà on li ha tocat viure.

Mirant sempre endavant, l’escriptora se sent contenta per haver guanyat una altra cultura, una altra llengua i una altra mentalitat a l’hora de viure. No és marroquina, no és catalana. És la Jamila.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris