Persones

“La gent de la meva època fugíem de l’Andalusia de la misèria”

En Manuel va néixer a l’Andalusia de postguerra, en un entorn marcat per la pobresa. Després de passar per Alemanya, la feina el va portar a la Bisbal d’Empordà a finals dels anys seixanta i s’hi va quedar, com molts altres del seu poble, Cuevas Bajas

per Sònia Pau Cortada

“La gent de la meva època fugíem de l’Andalusia de la misèria”
Camina entre oliveres i amb el cor dividit entre dues terres: Cuevas Bajas i la Bisbal d’Empordà. Ha treballat tota la vida per buscar un futur millor, per a ell i la seva família, i a Catalunya va trobar-hi el lloc per quedar-se. (Fotografies de Martí Navarro Molina)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Nascut en un poble de Màlaga en plena postguerra, Manuel Lara Guillén té en el seu currículum haver estat “gastarbeiter (treballador convidat) a Alemanya, xarnego a Catalunya i català a Andalusia”. La seva és una història de superació. Una història d’èxit amb esforç a l’hora de treballar i, tal com remarca ell al llarg de la conversa, també gràcies a estimar i fer-se estimar. Moltes persones originàries de Cuevas Bajas (Màlaga) van començar a arribar a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) als anys cinquanta. Ell ho va fer el 1969. En paraules seves, hi van arribar “fugint de la misèria” i hi van trobar un futur.

“Veies pels carrers dones vestides de dol i infants demanant caritat, descalços i gairebé despullats. Això és el que em trobava quan tenia cinc o sis anys”

És un poble al nord-est de Màlaga, al costat del riu Genil, limítrof amb Còrdova. “Un poble molt maco, molt típic. Per a tothom el seu poble és maco, però Cuevas Bajas ho és de veritat, de bonic. I, malgrat tot, hem de reconèixer les mancances que hi havia”, explica en Manuel amb un català amb accent andalús. A la pregunta de quins són els seus orígens, respon parlant del poble i tanca els ulls com si hi fos. Va néixer el 1941, els anys de postguerra i els anys de la fam, en un poble agrícola. Relata que hi havia fam, misèria, sarna, polls... “Veies pels carrers dones vestides de dol i infants demanant caritat, descalços i gairebé despullats. Això és el que em trobava quan tenia cinc o sis anys.” Diu també que algun “senyorito” posava un gos al portal perquè no hi anessin a demanar caritat. El poble tenia disset quilòmetres i molta població. Més records: durant un temps se’n deia “Cuevas de Ladrones”, perquè molts cacics s’hi van enriquir amb el bandolerisme. Es reunien en cases del senyor Juan González. Els senyors rics van comprar molts cortijos i molta gent anava al poble per treballar-hi de jornalers.

Quan hi ha gana i a casa no hi entren prou diners, la infància queda en segon pla. Treballar es converteix en una necessitat per poder tirar endavant la vida, la teva i la de la família. Això és el que va fer en Manuel, treballar de sol a sol des que era un nen.

Era el gran de cinc germans i a casa només hi entrava el que guanyava la mare anant a netejar cases, a segar, a collir olives... “No vaig tenir temps de ser nen”, afirma amb una incontestable contundència. Gairebé no va anar a l’escola. Als cinc anys anava a classes particulars a casa de Doña Frasquita, que tenia una cama de fusta, i després va anar dos anys a l’escola pública. Tot i que el mestre insistia a la mare que el deixés estudiar, perquè tenia capacitat per aprendre, aquell nen, com molts altres, anava a collir olives, i a guardar porcs i cabres. Ja una mica més gran va anar a classes particulars. Tot i que allò no va durar gaire temps, aquell mestre va prioritzar ensenyar-li matemàtiques i a llegir. “Poc temps dedicàvem a aprendre a escriure”, recorda; “de tant en tant, algun dictat. Llegir, sí. Llegíem molt”.

“Sempre vaig tenir la necessitat de sortir d’aquell forat. Havia de treballar. No podia resistir més en aquella misèria”

Aquesta sensació de no haver tingut temps per ser nen marca la vida d’en Manuel: “Sempre vaig tenir la necessitat de sortir d’aquell forat. Havia de treballar. No podia resistir més en aquella misèria. El meu esperit era sempre mirar de superar-me per sortir d’allà”. De ben petit feia de “yuntero”. Aquí, en Manuel atura el relat de vida per recitar “El niño yuntero”, del poeta Miguel Hernández. Recita molt bé. “Era un grau més que ser jornaler i cobraves una mica més”, especifica quan torna a tocar de peus a terra. Va arribar el moment que al camp s’hi va incorporar la maquinària. “Quan acabava la meva feina al camp me n’anava amb el tractorista de nit per aprendre com es duia el tractor. No em vaig conformar mai amb el que sabia. Volia saber-ne més.” Mai li va faltar feina. Això sí, feines mal pagades i de sol a sol.

El seu caràcter obert i emprenedor li ha permès tenir contacte amb cercles molt diferents al llarg de la vida, cosa que li ha obert portes i li ha permès tenir més oportunitats.

“No tenia problemes, em relacionava amb tothom. Amb els poderosos i amb els que no ho eren. Amb els fills de tothom. Feia amics sense problemes”, diu i reconeix que aquest caràcter obert i la simpatia li van obrir moltes portes. Els seus germans no van tenir tanta sort. Obrir portes volia dir, en aquells temps de passar gana, que sempre hi havia alguna família que se l’enduia a casa. Hi posa paraules com si fos ara: “El pare deia: «Posa’n a en Manolo igual que als nens!». I jo menjava allà”.

Però el poble era el que era i els temps també eren els temps que eren. Les úniques possibilitats que tenia en Manuel eren, a l’hivern, anar al trull, on es guanyava més que al camp, i la resta de l’any, anar seguint el cicle dels conreus a cavall del tractor o de les màquines de batre. No en tenia prou. Es continuava sentint entaforat en aquell forat d’on havia de sortir.

“Treballar a Alemanya era com si et toqués la loteria. La mare va eixugar els deutes i va comprar roba a tots els germans”

“Venien els del Sindicato Vertical per reclutar gent que volgués anar a treballar a Alemanya, tot i que els «senyoritos» hi posaven impediments, perquè no volien que la mà d’obra marxés.” Ja havia fet la mili, i ell i el seu germà Antonio s’hi van apuntar. Era el 1965. Es van estar set mesos a Alemanya i van enviar 150.000 pessetes a la mare. Ells encara se’n van quedar 50.000. “Era com si et toqués la loteria. La mare va eixugar els deutes i va comprar roba a tots els germans.” Pensant que es volia casar, va tornar un any més a Alemanya. Volia començar de zero la vida de casat. Se la imaginava net de deutes i amb alguns diners. Vida nova.

“Els espanyols érem els de la pandereta i el burro”, diu. Hi va trobar bona gent i d’altra que no ho era tant. Malgrat tot, no s’hi veia formant una família

A Alemanya va treballar en la construcció i després en una fàbrica, perquè pagaven millor. Va arribar a pensar que quan es casés podrien instal·lar-se allà. S’hi guanyava bé la vida. Però amb el temps s’ho va treure del cap. No hi acabava de quadrar. “Els espanyols érem els de la pandereta i el burro”, diu. Hi va trobar bona gent i d’altra que no ho era tant. Malgrat tot, no s’hi veia formant una família. Això sí, mentre hi va ser ho va aprofitar al màxim. Els caps de setmana treballava per a un paleta d’origen turc i amb el que guanyava ja cobria les despeses de l’estada. El sou de la resta de setmana eren estalvis.

A Alemanya pagaven millor i això li va permetre estalviar. Però el seu caràcter mediterrani no acabava d’encaixar amb la societat alemanya i va tornar a Andalusia per encarrilar la seva vida des d’allà.

Va anar aprenent alemany gràcies a un conegut de Cuevas Bajas que era professor de llengua en una escola d’una base nord-americana. “Ell també em va ensenyar coses per sobreviure, no només llengua. Em va explicar que a Frankfurt del Main, on érem, hi havia el Centre Espanyol, controlat pels capellans, i el Centre Cultural, on es trobaven els antifranquistes. Evidentment, em vaig apuntar al segon. Vaig veure pel·lícules sobre la Guerra Civil que mai hauria vist a Espanya.” Encara recorda, però, el cop de seny que va tenir quan tornava a Andalusia i que, si no l’hagués tingut, s’hauria pogut ficar en un bon embolic. Li volien donar unes revistes del Partit Comunista i amablement ho va rebutjar.

“Pel nostre casament hi van passar des de l’últim jornaler fins al primer capitalista del poble”

Va deixar la fàbrica i el Centre Cultural de Frankfurt del Main per tornar a Andalusia. Era l’època de collir olives. Ho tenia tot ben planificat. Els diners guanyats a Alemanya eren per al casament i per començar una nova vida. Els de collir olives, per a la mare. I, al març, ja acabada la collita, es van casar. “Pel nostre casament hi van passar des de l’últim jornaler fins al primer capitalista del poble. Un amic ens va deixar el local, i els músics van venir a tocar sense cobrar. Em vaig sentir molt apreciat i molt estimat.” Passa, sense fer cap pausa, del casament a un altre record del poble. Aquest cop, un record trist, però per a ell molt significatiu: “A l’enterrament de la mare ella va tenir una corona de flors del patró per al qual jo treballava. Les dones mai en tenien, de corona. Ella sí”.

“Què seran els meus fills aquí el dia de demà?” I l’única resposta que hi trobava era que, com a molt, podrien ser com ell

“Em vaig casar molt enamorat de la meva dona, la Dolores. Vam festejar vuit anys. Ens vam casar el 12 de març del 1966.” Van tenir dos fills. En Manuel era tractorista i veure cada dia les dues criatures feia que aquell desig de sortir del forat que mai li va marxar del cap se li fes encara més intens. Segurament més necessari que mai. La necessitat de millorar, de guanyar qualitat de vida, de treballar en una feina més ben pagada prenia tota la raó del món. La raó eren els dos fills. “Què seran els meus fills aquí el dia de demà?”, recorda que es preguntava. I l’única resposta que hi trobava era que, com a molt, podrien ser com ell.

Oliveres a banda i banda. En Manuel recorda la duresa que vivien les dones de l’època de postguerra, les quals, havent recollit olives tot el dia, arribaven a casa per fer-se càrrec de totes les tasques domèstiques.
“I parlant de duresa, no ens podem oblidar de les dones. Quan s’arribava de collir olives, l’home se n’anava a prendre unes copes de vi al bar i elles tornaven a casa”

Cuevas Bajas tenia 3.037 habitants i quan va arribar la mecanització del camp una màquina feia la feina de 200 treballadors. “No en vam tenir prou, amb la repressió que havíem patit els de la banda republicana...”, remuga abaixant una mica el to i canvia de tema. “I parlant de duresa, no ens podem oblidar de les dones. Del patiment de les dones... Quan s’arribava de collir olives, l’home se n’anava a prendre unes copes de vi al bar i elles tornaven a casa, perquè algú havia de cuidar les criatures i els avis, rentar la roba i preparar el sopar i el dinar de l’endemà. I no només això, també elles donaven la cara a la fleca perquè avui tampoc podien pagar el pa, però ja el pagarien quan cobressin...” “La dona ha estat sempre la gran sacrificada”, afirma. I recorda la mare, l’Antonia, una dona que no sabia ni llegir ni escriure, però que tota sola va fer tirar els fills i la casa endavant.

“La meitat d’aquells 3.037 ‘cueveños’ vam marxar, vam fugir d’aquella misèria, i el 80% dels que vam fugir vam venir a parar a la Bisbal d’Empordà”

La mecanització del camp va expulsar la gent de Cuevas Bajas. “La meitat d’aquells 3.037 cueveños vam marxar, vam fugir d’aquella misèria, i el 80% dels que vam fugir vam venir a parar a la Bisbal d’Empordà”, assegura. L’any 1946 hi ha el primer empadronat a la Bisbal originari de Cuevas Bajas, i el primer casament entre una dona de Cuevas Bajas i un noi català va ser el 1957. Aquells primers no ho van tenir gens fàcil. Dormien on podien, en escales i en pallisses, fins i tot. Alguns dormien al bosc. Eren els que feien de burros, anaven al bosc a fer feixos de llenya i els duien a peu fins on podien arribar els carros per traslladar-los a les fàbriques.

Té clar que fer el pas de marxar a Catalunya va ser pel bé dels seus fills. De fet, abans de l’aventura alemanya, en Manuel havia treballat, l’estiu del 1961, en un hotel a Llafranc. “Si volia que els meus fills estudiessin, l’oportunitat era a Catalunya, no pas a Cuevas Bajas”, pensava llavors. “Mai renunciaré a les meves arrels. Mai. Però la realitat era aquesta”, es reafirma. “La gent de la meva època fugíem de l’Andalusia de la misèria”, admet.

En Manuel sap que la memòria és important. Per això ha relatat en diversos llibres la seva vida, per deixar negre sobre blanc la seva realitat, que és la de moltes persones que emigraven per buscar una vida millor. 
“A l’Estartit vaig treballar com no havia treballat mai en la meva vida.” Dos anys de repartidor de les set del matí fins a les dotze de la nit

La primera feina a Catalunya va ser de taxista a l’Estartit. Casualitats de la vida, un bon dia, un home li va preguntar si coneixia algú que tingués el carnet de primera per guanyar un bon sou. Ell. Era el 1969, se’n va anar a la Bisbal d’Empordà i va entrar en una empresa de distribució de begudes. “Vaig treballar com no havia treballat mai en la meva vida”, assegura. Dos anys de repartidor de les set del matí fins a les dotze de la nit. Arribava a casa que no es podia ni moure i un dia va dir al cap que no podia seguir més aquell ritme. Ja es veia buscant una altra feina. No ho va haver de fer. El cap, aquell mateix home amb qui es va creuar quan feia de taxista a l’Estartit, li va oferir fer de comercial. Es va quedar a Casa Darnés. I, de fet, s’hi va acabar jubilant.

“Amb en Josep Darnés, el propietari de la distribuïdora de begudes, som amics. Em sembla que això, amb un dels cacics andalusos, mai hauria passat”

Quan va començar, eren quatre treballadors, i ara superen el miler. “Tinc l’orgull de dir que el 90% de mesos vaig ser el venedor número 1”, assegura. El 19 de novembre del 1999, amb 58 anys, va patir un infart. Recorda que la mestressa el va portar de visita a una clínica privada de Barcelona, perquè volien que el veiessin “els millors metges”. Tot va anar bé, però s’havia de cuidar, i el 2000 es va jubilar. “Amb en Josep Darnés, el propietari de la distribuïdora de begudes, som amics. Em sembla que això, amb un dels cacics andalusos, mai hauria passat”, reflexiona en veu alta.

Es va relacionar amb escriptors i professors universitaris, com Xavier Besalú, Toni Puigvert i Ernest Lluch

En Manuel no es podia estar sense fer vida social i política a la Bisbal. Bé, política d’aquella manera, perquè quan hi va arribar els partits no estaven legalitzats. Es va incorporar a l’associació de veïns. “Allà on hi havia gresca hi havia en Manolo”, diu rient. A través de l’associació de veïns va conèixer molta gent de la cultura local. També a la Bisbal, com al seu poble, va anar teixint una xarxa de complicitats i d’estima amb molta gent. Es va relacionar amb escriptors i professors universitaris, com Xavier Besalú, Toni Puigvert i Ernest Lluch. Va fer política municipal i va escriure llibres perquè la memòria de Cuevas Bajas i de la Bisbal mai s’apagui.

Andalusia, Alemanya, Catalunya... En Manuel ha tingut diverses cases al llarg de la vida, però té el cor dividit entre la Bisbal i Cuevas Bajas. 
“Què va fer en Manuel només arribar? Doncs afiliar-se al PSUC, aprendre català i fer-se del Barça”

Llibres que recullen com els primers migrants del seu poble que van arribar a la Bisbal d’Empordà van treballar en grans obres, com el port de Sant Feliu, i en fàbriques. Hi havia feina i darrere d’ells en van anar arribant més. L’any 1961, en Manuel ja tenia aquí la tia Teresa, que era com una segona mare. Va estar un mes en una fàbrica, però per alliberar la tia, que ja tenia a casa tres fills i altres parents, va acceptar una feina en un hotel de Llafranc, on li oferien un lloc per viure i va pensar que podria estalviar més. Quan ja va venir per quedar-se, el 1969, primer ell i al cap d’un any la dona i els dos fills, diu que ja no va sentir el rebuig que podien sentir els primers. “Què va fer en Manuel només arribar? Doncs afiliar-se al PSUC, aprendre català i fer-se del Barça”, relata per mostrar voluntat cohesionadora.

Recull també que hi havia famílies que van marxar del poble de nit per evitar que el propietari de la fleca, on tenien deutes, sortís a perseguir-los si els veia marxar. I recorda que els sentiments eren contradictoris: “Els cueveños havien de prendre una decisió. Dolorosa, perquè a ningú li agrada deixar el poble i la terra on s’ha criat, però alhora encertada, perquè, vista la situació, un dia o un altre n’havien de marxar. Sabien que aquí hi havia feina”.

De tothom de Cuevas Bajas que s’ha mort a la Bisbal, només un i mig estan enterrats al poble d’origen. El mig és una persona que va ser incinerada i les cendres estan repartides meitat i meitat

Relata curiositats, com que la majoria va venir per no tornar mai més a Cuevas Bajas. Explica en Manuel que de tothom d’allà que s’ha mort a la Bisbal, només un i mig estan enterrats al poble d’origen. Especifica que el mig és una persona que va ser incinerada i les cendres estan repartides meitat i meitat. “De la resta, ningú ha volgut tornar ni mort allà”, assegura. “Ningú volia tornar a un poble on d’una casa rica en sortien al matí un parell de serventes i repartien una llesca de pa a les criatures que feien cua a la porta. Als que consideraven que eren de famílies comunistes no els en donaven. Era molt cruel”, hi afegeix.

La Bisbal d’Empordà va inaugurar l’any 2019 una plaça en reconeixement de les persones que van arribar de Cuevas Bajas, una idea que en Manuel feia temps que tenia al cap.

Tot això ho explica en Manuel en els llibres De Cuevas Bajas a la Bisbal d’Empordà, escrit amb Lluís Maruny, i La fuente del pueblo 1940-1960. Hi retrata aquella Andalusia de postguerra i també el teixit civil que es va fabricar a la capital del Baix Empordà entre els catalans d’origen i els andalusos que hi van arribar.

En Manuel creu que Catalunya encara no ha fet el reconeixement que es mereixen els andalusos que s’hi van instal·lar en temps complicats

A més de recollir històries de vida, una de les obsessions d’en Manuel va ser que un espai de la Bisbal reconegués la gent arribada de Cuevas. El 2019 es va inaugurar una plaça. Va aconseguir un espai com a símbol de l’agermanament dels dos pobles i fins i tot un cap de setmana un grup de gent de Cuevas encapçalats per l’alcalde van viatjar fins a la Bisbal. En Manuel creu que Catalunya encara no ha fet el reconeixement que es mereixen els andalusos que s’hi van instal·lar en temps complicats: “L’any 1977 hi havia 1,5 milions d’andalusos a Catalunya i cap govern ha fet un agraïment prou profund”. També defensa que es poden estimar dos pobles a la vegada, com estima els seus dos fills i la seva filla. I si se li proposa demanar un desig: “Que mai més cap andalús hagi de marxar com vam haver de marxar nosaltres”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris