Persones

“A l’avió només pensava en els meus fills, els deixava per anar a cuidar fills dels altres”

La Primitiva es va divorciar i es va haver de fer càrrec de quatre criatures. Sola i sense prou diners per mantenir-los, va haver de deixar les Filipines i venir a Barcelona per cercar el futur que no trobava al seu país, i sobretot: portar els seus fills

per Sònia Pau Cortada

“A l’avió només pensava en els meus fills, els deixava per anar a cuidar fills dels altres”
La Primitiva no va poder abraçar els seus fills durant quatre anys. Al llarg de tot aquest temps, va treballar incansable per poder-los tirar endavant tota sola, malgrat perdre quatre anys de vida al seu costat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan la Primitiva Austria Castillo (Mabini, 1947) va deixar els quatre fills amb els avis a les Filipines per venir a treballar a Barcelona era conscient que només en tindria notícies per carta i que segurament trigarien anys a tornar-se a veure, a abraçar-se i a jugar junts. Era el 1979, un temps sense mòbils per enviar whatsapps, sense videotrucades i sense xarxes socials; però és que a Mabini, el seu municipi a la província filipina de Batangas, ni tan sols hi havia telèfon fix. “Ens vam separar, amb el meu marit, i em vaig haver de fer càrrec de les quatre criatures. M’havia d’espavilar. Al meu país era impossible que guanyés prou diners per mantenir-los. Sabia que algunes dones havien viatjat a Barcelona, perquè hi havia feina. I sí, molt trista, ho vaig fer. Vaig marxar”, recorda.

El fill gran tenia tretze anys i la petita, un i mig. Entremig, un de deu i un de set. El més dur per a la Primitiva era anar-se’n més d’11.000 quilòmetres enllà per, segurament, anar a cuidar criatures d’altres famílies. Per cuidar-les mentre ella no podia cuidar les seves. “El viatge va ser molt dur. A l’avió només pensava en els meus fills, els deixava per anar a cuidar fills dels altres, però sabia que ho havia de fer. Era una contradicció, perquè si no hagués estat per ells no hauria marxat del meu país. Ho havia de fer”, insisteix i encara ara li cauen les llàgrimes. Va viatjar amb un permís de turista; una agència s’encarregava de tots els tràmits i a l’aeroport de Barcelona va anar a esperar-la una cosina que havia marxat una mica abans que ella. “Quan vaig baixar de l’avió em trobava molt malament. Dels nervis, suposo. Va ser un viatge molt dur i vaig arribar esgotada. A Barcelona em vaig passar hores dormint.” Malgrat estar feta pols i feta un sac de nervis, el primer que va preguntar a la cosina va ser si creia que podria treballar. Va tenir sort. Va ser immediat. Al cap de dos dies ja tenia feina. Va anar a la mateixa casa on treballava la cosina.

Deixar enrere la família quan els mòbils encara no havien aterrat a les nostres vides sens dubte ho feia més complicat. La Primitiva tenia clar que la vida dels seus fills era el primer de tot, i això va ser el que la va empènyer a agafar un avió fins a Barcelona.
A més d’aprendre a fer la feina, necessitava aprendre la llengua: “Em vaig fer un paper tagal-castellà i cada nit me n’estudiava tres paraules. Aconseguia anar-me comunicant de mica en mica”

En menys de dos mesos va aprendre les tasques imprescindibles de la feina de la llar tal com ho volien les famílies catalanes: com posar les rentadores i estendre la roba i com netejar cada part de la casa. “La meva cosina em va ensenyar a fer-ho tot menys cuinar, que era molt difícil per a mi”, reconeix. “Era una casa molt gran, d’una família amb molts diners. El senyor feia pel·lícules. Era tan gran que havies d’estar molt alerta quan et cridaven amb el timbre, perquè era complicat sentir-lo. Per servir a taula ens havíem de posar un uniforme, i un altre quan anàvem a planxar”, recorda. A més d’aprendre a fer la feina, necessitava aprendre la llengua: “Em vaig fer un paper tagal-castellà i cada nit me n’estudiava tres paraules. Aconseguia anar-me comunicant de mica en mica”.

D’allà, la Primitiva va anar a treballar en una altra casa, en què l’home era metge i tenien tres fills. S’hi va estar com a interna nou anys i diu que s’hi sentia com de la família. “Ells treballaven i jo m’encarregava tot el dia dels nens. Aixecar-se, vestir-se, dur-los a l’escola, fer els menjars, jugar... Els explicava coses del meu país i cantàvem cançons. Hi estava molt bé i em tenien molta confiança. Encara ens truquem.” Tot i sentir-s’hi còmoda, tenia moments complicats, perquè pensava en les seves, de criatures, que eren lluny, a les Filipines. Sobretot quan no es volien adormir. “Sovint pensava: el que estic fent ara ho hauria d’estar fent a la meva filla petita. De fet, ho feia per ells, per mantenir-los, però...” Malgrat no tenir dubtes que devien estar bé amb els avis i els oncles, els enyorava i sentia nostàlgia. Trobava a faltar fer-los de mare. El seu pla era estalviar per portar-los a Barcelona. I va trigar uns anys, però ho va aconseguir.

“Algun cop que no m’havia agradat com m’havien tractat o no havia tingut bones sensacions a l’entrevista, ja els deia que no podia acceptar-ho”

Havia de treballar i treballar. I canviava de casa si la pagaven millor. Va deixar la casa del metge, per anar a treballar cosint mocadors de Manila en el negoci d’una família amiga filipina. I després, també com a interna, va cuidar una senyora gran, i ara encara treballa com a cuidadora d’un senyor gran. Si es reconeix una virtut és que ha tingut vista a l’hora d’acceptar feines: “Algun cop que no m’havia agradat com m’havien tractat o no havia tingut bones sensacions a l’entrevista, ja els deia que no podia acceptar-ho. No em vaig equivocar amb les persones que vaig escollir. Eren temps que podies triar on treballar. No pas com ara”. Ja sigui com a cuidadores o com a treballadores de la llar, les dones filipines tenen la fama d’afectuoses, eficients i molt humanes. “Venim d’una societat hospitalària i som molt nobles”, afirma la Primitiva. “Som nobles; poden confiar en nosaltres. No agafem el que no és nostre. I en una casa, la confiança és bàsica. Mai vam tenir cap problema de dir que havíem pres o trencat res. Mai he sabut de ningú que tingués cap problema.”

Mentre els seus quatre fills creixien a les Filipines, ella lluitava en una vida en paral·lel amb l’esperança de poder-se reunir amb tots ells al més aviat possible. S’obria a totes les oportunitats que li permetien obtenir uns ingressos més, però, això sí, escollint bé les persones per a les quals treballaria.
“Si els nens havien tingut febre o estaven malalts, no m’ho explicaven, perquè no patís i perquè jo tampoc no hi podia fer res. Sempre em deien que tot anava bé”

Les treballadores internes de les cures i de la llar tenien festa els dijous i els diumenges a la tarda, de les quatre a les nou. Normalment sortien en grup a passejar, a ballar o anaven al cinema. Ella hi va haver èpoques que ni aquestes tardes reposava, sinó que buscava altres cases on poder anar a fer hores, sobretot planxant. També aprofitava per escriure cartes. Tot i que també ho feia a les nits, alguna d’aquelles tardes hi dedicava estones. El servei de correus era lent. Les cartes podien tardar un mes i mig a arribar. “L’espera a rebre alguna notícia era un patiment. A vegades m’arribava una carta de la mare, però no em contestava el que li havia preguntat i llavors no sabia si la carta meva havia arribat o no. Ufff. Era un patir”, diu. També sabia que encara que no la mentien, segurament li explicaven mitges veritats. “Si els nens havien tingut febre o estaven malalts, no m’ho explicaven, perquè no patís i perquè jo tampoc no hi podia fer res. Sempre em deien que tot anava bé.” A la pregunta de si ella els explicava tota la veritat, respon que sí: “Escrivia sobre els meus sentiments, el dolor, el patiment, la pena, i semblava que s’alleugerien una mica. Em desfogava”. No guarda cap d’aquelles cartes.

Amb qui tenia un contacte més directe, tot i que també molt de tant en tant, era amb una germana que vivia a Manila i li podia trucar. Trucar per telèfon era car i volia dir anar al carrer a buscar una cabina. Per a la població d’origen immigrant, les cabines telefòniques eren un espai molt concorregut, no només per trucar als països d’origen, sinó també perquè era un lloc de trobada i on teixir xarxes de solidaritat. Els locutoris no van arribar fins a la dècada dels noranta. La Primitiva reprodueix una anècdota que situa a principis dels anys vuitanta: “Les cabines de Barcelona es van espatllar i funcionaven sense monedes. Es formaven llargues cues en una cabina que hi havia davant d’El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya. A les tres de la matinada, quan allà eren les nou del matí, hi havia una cua immensa. Tot érem persones estrangeres. Una nit estava a punt de tocar-nos i el telèfon va parar de funcionar just llavors. Quina decepció!”.

La Primitiva va estar quatre anys sense tornar a les Filipines. I aquella primera vegada hi va tornar amb les emocions al límit i amb por, amb molta por que en Benito, en Gerardo, la Glazy i la Mimpa no la reconeguessin. Un fill o una filla pot oblidar una mare? Patia

La Primitiva va estar quatre anys sense tornar a les Filipines. I aquella primera vegada hi va tornar amb les emocions al límit i amb por, amb molta por que en Benito, en Gerardo, la Glazy i la Mimpa no la reconeguessin. Un fill o una filla pot oblidar una mare? Patia. Què li dirien? Es trobarien còmodes? Havia deixat la Mimpa amb només un any i mig... “Quan va parar el cotxe que em va dur a casa, vaig veure la petita jugant al pati. Me la vaig quedar mirant. «Que gran!», vaig pensar. Ja tenia vora sis anys. Només de veure’m va venir corrents cap a mi, plorant i dient-me «Mama, mama». Vaig ser tan feliç! M’havia reconegut!” Ho recorda perfectament. Sí que es va trobar que s’havien acostumat molt a l’àvia. Era normal. “A la nit, la petita dormia amb mi, però després per fer la migdiada triava estar amb l’àvia. Ho vaig entendre. Ho havia d’entendre. Crec que, fins i tot ara, estima més l’àvia que a mi. Em sembla normal. La va cuidar.” La Primitiva reconeix que encara sent molta pena per tot el temps que no la va poder cuidar, que no va poder estar amb ella i donar-li l’escalf que necessitava, les carícies... “Veig que és una pena que no s’acaba de curar mai. Tot i saber que va estar ben cuidada, jo no hi era”, reitera.

Al dolor propi d’una vida al marge dels fills i del país d’origen, s’hi afegeixen les pors que es van cultivant entre solitud i distància. “Em reconeixeran, els meus fills?”, es preguntava la Primitiva.
“Van viatjar d’un en un; si no, era impossible. I ho vam fer per ordre d’edats, perquè no hi hagués baralles ni discussions”

La família de la Primitiva era una família treballadora. Té molt bons records de la seva infància: “Tant de bo pogués tornar a ser aquella nena petita tan feliç!”. El pare s’encarregava dels animals i a la nit sortia a pescar al mar. La mare cosia de dia i de nit. “La meva vida va fer un canvi pels problemes amb el meu marit. Tal com havia vist a casa, vaig pensar que jo també havia de treballar dur per tirar la família endavant, i a les Filipines no me n’hauria sortit.” Ara, si mira enrere, veu que els esforços i l’enyorança per la llunyania van valer la pena: els va mantenir, els va donar estudis i va aconseguir que tots quatre vinguessin a treballar a Barcelona. En Benito va ser el primer i va arribar el 1984. “Van viatjar d’un en un; si no, era impossible. I ho vam fer per ordre d’edats, perquè no hi hagués baralles ni discussions.” Ara cada un ja té la seva família. La Primitiva té set nets i viu amb la filla petita al barri de la Sagrera.

La comunitat filipina a Barcelona s’acostuma a trobar per compartir algunes celebracions i dates especials. La Primitiva hi assisteix a vegades. On no acostuma a anar és a l’església, un punt de reunió important també per als filipins i filipines. “Jo dic que si vull parlar amb Déu, hi parlo quan dormo, hi parlo a casa més que no pas a l’església”, indica, mentre aclareix que és catòlica i que ha anat, per exemple, força vegades de visita al monestir de Montserrat. A les Filipines hi ha dues muntanyes batejades amb aquest nom. On sí que va algun cop la Primitiva és a la seu d’EAMISS, al Raval, una entitat, en què col·labora un dels seus fills, que és com una petita ambaixada que s’encarrega d’acompanyar membres de la comunitat filipina per accedir als serveis socials o bé fer tràmits amb les institucions. Pel que fa a amistats, explica que en té poques, d’amigues, però que les que té ho són de veritat. Potser una explicació és que durant molts anys es va bolcar en la feina i ara ja té la família aquí: “Dono per assolits els somnis i l’objectiu que tenia quan vaig marxar del meu país. El somni era aconseguir portar els fills, que tinguessin una bona formació, aconseguissin feina i formessin la seva pròpia família. Puc dir allò de «ja em podria morir»”.

“Ho trobo a faltar tot: el país, el paisatge, la mare, la casa, els veïns, la família que és allà... Hi ha moments que ho trobo molt a faltar, però també quan soc allà enyoro Barcelona i la família que tinc aquí”

El temps que no va poder dedicar als dos fills i les dues filles l’ha destinat els últims anys a cuidar nets i netes sempre que pot. “Soc feliç veient-los”, assegura. “Reconec que segueixo pensant més en els altres que en mi. Compro coses per a tothom, i no per a mi. És una manera de ser.” També té recompenses genials, com ara quan algun dels nets grans li truca i queden per anar a berenar i passar junts la tarda. Se li il·lumina la cara quan parla de com li agrada fer d’àvia. També se li il·lumina quan parla de les Filipines. Fa molts anys que en va marxar, però quan li preguntes què en troba a faltar és contundent: “Ho trobo a faltar tot: el país, el paisatge, la mare, la casa, els veïns, la família que és allà... Hi ha moments que ho trobo molt a faltar, però també quan soc allà enyoro Barcelona i la família que tinc aquí”. Deu ser allò de ser i sentir-se de dos llocs a la vegada. “Si em preguntes d’on soc, la resposta és que soc dels dos llocs, perquè estimo els dos llocs. Si em pogués partir per la meitat, ho faria”, diu. Això sí, té clar que de Barcelona el que se n’enduria, si per coses de la vida se n’anés definitivament a les Filipines, seria el costum de prendre un croissant amb el cafè amb llet.

El sacrifici i la força de la Primitiva li van permetre tirar endavant els seus fills i reunificar-s’hi anys després. Una part d’ella ja és de Catalunya; l’altra continua sentint-se de les Filipines, país que enyora mentre veu créixer la seva família a Barcelona.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris