Persones

“És curiós, aquí t’ensenyen el pitjor de l’Àfrica, mentre que a l’Àfrica t’ensenyen tot el que és bo d’Europa”

La Regina va arribar als Hostalets de Balenyà des d’Accra als anys vuitanta. La seva família és un matriarcat ple de força que s’ha obert pas de Ghana a Catalunya amb determinació, fent front al racisme i a la ignorància

per Sònia Pau Cortada

“És curiós, aquí t’ensenyen el pitjor de l’Àfrica, mentre que a l’Àfrica t’ensenyen tot el que és bo d’Europa”
De la mirada de la Regina n’emanen llum i dignitat a parts iguals. A Osona la realitat li va caure al damunt, però, amb el temps, s’hi va fer el seu propi lloc amb nom i cognoms. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La família Sey dels Hostalets de Balenyà (Osona) és un matriarcat. La Regina i en Randy tenen quatre filles. Totes ja estan independitzades, però la casa familiar segueix essent el punt de reunió. Al menjador, fotografies penjades a les parets i a sobre dels mobles mostren casaments tradicionals com els que es fan a Ghana, d’on són originaris els Sey. Hi ha també joguines ben guardades en els racons que donen la pista que són avis. “Hi passa molta vida, per aquest menjador”, explica orgullosa la Regina. Sobretot, vida familiar. Fa trenta anys, molta vida comunitària. A casa seva es va crear l’associació d’africans d’Osona.

“Vaig venir el 1984. Era al febrer i feia molt fred. El meu home ja portava dos anys a Catalunya i jo vaig venir amb dues nenes, l’Eva i l’Edna.” La Regina, amb 24 anys, i les dues filles, de quatre i un, van arribar per reagrupament familiar. En Randy és músic. Tocava en hotels. Una part de l’any, a Tenerife, i l’altra, a Coma-ruga. Els primers records de la Regina no és que siguin gaire bons: l’hivern fred d’Osona, no conèixer ningú, el seu home era a Tenerife, no entenia el català ni el castellà i poca gent parlava l’anglès… A més, amb dues criatures. “Ufff. Quan ets allà tot pinta molt bé aquí, però un cop ets aquí la realitat és la que és i no és tan bona com semblava”, assegura. “No és la vida que tenies al cap. És curiós, aquí t’ensenyen el pitjor de l’Àfrica, mentre que a l’Àfrica t’ensenyen tot el que és bo d’Europa. Quan ja ets aquí et trobes que ni és tot tan fàcil ni tan bonic…” 

Procedent d’una família nombrosa i d’una ciutat a prop d’Accra, la capital de Ghana, als Hostalets va saber què era sentir-se sola. Va tenir la sort de congeniar de seguida amb una veïna que la va ajudar molt, la Maria Rosa, amb qui encara són amigues, però tampoc podia estar sempre per ella, perquè marxava a treballar. Compartien temps sobretot els caps de setmana. “Vaig experimentar com et sents quan et trobes fora de lloc i sobretot amb la responsabilitat de dues nenes petites, però arriba el dia que dius: si soc aquí bé m’hauré d’espavilar! I ho fas. T’espaviles.”

Al xoc cultural d’arribar a una societat completament diferent de la teva, s’hi afegeix la solitud. La Regina va comptar amb veïnes que li van donar un cop de mà quan més ho necessitava, com la Maria Rosa, però això no va evitar que els primers mesos se sentís fora de lloc.
“Vens de l’Àfrica amb una imatge d’Europa que no és real. Aquí cadascú està amb les seves coses. A Ghana, surts a la porta i ja trobes gent per parlar”

Al cap de tres mesos, en Randy va tornar de Tenerife i van començar a canviar les coses. El país continuava essent estrany, però ja no tant, i ja es començava a fer entendre per fer vida al poble. “Aquells pensaments constants d’«on m’he ficat?» de l’arribada es difuminaven, tot i que, de veritat, començar de zero és xocant”, insisteix. Fa pauses en el discurs com per reviure amb detalls tot allò: “Vens de l’Àfrica amb una imatge d’Europa que no és real. Aquí cadascú està amb les seves coses. A Ghana, surts a la porta i ja trobes gent per parlar. Aquí, a més que fa fred, molta gent va de casa a la feina i de la feina a casa. Vam tenir la sort que ens vam trobar amb un veïnat molt bo i, sobretot quan estava sola, estaven pendents de si necessitava res”. Diferent ho van viure les nenes. Amb més normalitat. La normalitat de la innocència. L’Eva, la gran, al cap d’un mes ja tenia un grapat d’amics i d’amigues.

“Anaves pel carrer i veies que et miraven. Sovint et senties observada. Recordo que un nen em va agafar el braç i em tocava, suposo que per veure si el negre era brutícia”

La família Sey va ser de les pioneres a instal·lar-se a Osona procedents de l’Àfrica. Ara es calcula que només de Ghana hi ha al voltant de 2.000 persones. La Regina recupera sensacions viscudes: “Vam ser la tercera família a l’escola dels Hostalets. Al cap de tres o quatre anys en van arribar més, però encara érem estranyes. Anaves pel carrer i veies que et miraven. Sovint et senties observada. Recordo que un nen em va agafar el braç i em tocava, suposo que per veure si el negre era brutícia. Em tocava ben estranyat”. Van aprendre a conviure amb aquestes situacions i van veure que amb el temps, establint vincles i trencant les barreres inicials aixecades pel desconeixement mutu, tot s’anava posant al seu lloc.

Ghana sempre és i ha estat present a casa dels Sey. En les fotografies del menjador, en algunes peces de roba, en unes arracades... Tenen clares les seves arrels i per això van voler ajudar altres africans fundant l’Associació de Ghanesos d’Osona, per tal d’acollir els nouvinguts a Catalunya i donar-los un cop de mà. 
En Randy i la Regina van fundar la primera associació d’africans d’Osona i després, quan ja n’hi havia més, l’Associació de Ghanesos d’Osona

Al menjador del seu pis, en Randy i la Regina van fundar la primera associació d’africans d’Osona i després, quan ja n’hi havia més, l’Associació de Ghanesos d’Osona. Van ser anys de feina i ara estan a la rereguarda. Van pensar que amb la seva experiència podien acompanyar qui acabés d’arribar. Al principi hi havia dos eixos principals d’actuació: cobrir les necessitats bàsiques de les persones originàries de l’Àfrica —amb l’alimentació tenien el suport d’entitats com la Creu Roja— i la vessant més lúdica, que consistia en trobades cada cap de setmana. Hi havia una rotació de cases i cada cap de setmana es trobava tothom en una. La comunitat ghanesa a Osona ha crescut sobretot perquè a les empreses càrnies s’hi acostuma a trobar feina. Tenen el costum d’ajudar-se molt entre ells i, malgrat les dificultats de comunicació pel desconeixement de la llengua que es troben al principi, hi ha un sentit de la solidaritat que els permet fer la feina sense problemes. Els que hi porten més temps acompanyen i ajuden els nous.

El dia que una de les filles va arribar a casa plorant perquè li havien dit “negra” en to de menyspreu, van arribar a l’acord que ella contestaria alguna cosa així com: “Soc negra i molt guapa. I tu ets blanc”

Malgrat aquesta major visibilitat de les persones negres, la Regina encara se sent a vegades observada. Diu que no és com al principi, quan se sentia com si fos d’un altre planeta, però sí que li passa que entra en una botiga i nota “mirades estranyes, com si anés a robar”. “Segurament se sent igual una persona que va amb rastes o tatuatges. Pots ser la millor persona del món, però aquesta mirada vigilant sobre tu encara es produeix”, lamenta. Reconeix que a vegades són situacions incòmodes. Mirades i actituds que criminalitzen pel color de la pell. Més abans, però encara ara. El dia que una de les filles va arribar a casa plorant perquè li havien dit “negra” en to de menyspreu, van arribar a l’acord que ella contestaria alguna cosa així com: “Soc negra i molt guapa. I tu ets blanc”. “Si a algú li dius «blanc» s’estranya. Oi que sí? Doncs uns i altres diguem-nos pel nostre nom i no pas pel color de pell”, li va plantejar la mare. Ella ha plorat veient alguna de les filles plorar. Intenta prendre’s les situacions injustes amb calma, però sense ser-ne còmplice ni quedar-se callada. Ha volgut que s’eduquessin i creixessin com a dones fortes, solidàries i amb compromís social. Un compromís que ara elles traslladen sovint als escenaris i a l’espai públic, ja sigui per feina o per activisme social.

Tant la Regina com les seves filles han patit racisme. Per això, juntament amb el seu marit, han intentat educar les seves quatre filles amb compromís social i amb el valor de la solidaritat, tot i saber que, a Catalunya, encara hi queda molta feina a fer.

Tres de les quatre filles són artistes, com el pare. Ho han mamat a casa. La gran, l’Eva, és infermera. L’Edna, la Yolanda i la Kathy són conegudes artísticament amb el nom de The Sey Sisters i fan gòspel i soul i també activisme. No entenen una cosa sense l’altra. S’han format en teatre musical i estudis de música. En entrevistes reconeixen que la seva música és com és perquè porten Ghana al cor: “El ritme, les cançons que sempre ens han cantat els nostres pares, els colors, els vestits...”. Es confessen devotes d’un estil lligat als antics esclaus nord-americans i a les lluites per les llibertats i els drets humans. The Sey Sisters, que duen la superació d’obstacles, la solidaritat i la positivitat en els seus missatges, són habituals en les manifestacions en defensa dels drets humans i s’han convertit en un pilar de la lluita contra el racisme i per la visibilització de les persones afrodescendents.

“Tinc amigues amb qui, per com em fan sentir, m’oblido que soc negra, però a vegades soc en un espai on em sento fora de lloc”

“N’estem molt orgullosos. Sempre vam tenir clar que els volíem donar una bona formació i es van decantar cap aquí. No ho han tingut fàcil, per fer-se un lloc en el món artístic. Si ets negra sempre has de fer més perquè vegin que en saps i pots fer-ho”, diu la Regina. Portes tancades en càstings per a actrius, només accés a papers estigmatitzats, prejudicis abans de poder fer una prova per a una feina... S’enfada quan reprodueix les barreres amb què es troben les persones negres. I s’indigna perquè al seu net de cinc anys algun cop li han dit “negre” per insultar-lo a l’escola. “Encara hi ha racisme”, constata trista. “S’ha millorat, però hi ha feina per les dues bandes. S’han de trencar els murs. El problema és el desconeixement. Tinc amigues amb qui, per com em fan sentir, m’oblido que soc negra, però a vegades soc en un espai on em sento fora de lloc.” Parla sabent bé què diu, forta i disposada a no rendir-se. “Hi ha molta feina per fer”, malgrat que és innegable que la societat ha canviat, si es compara amb aquella del 1984 a la qual va arribar un fred febrer d’hivern amb dues criatures.
 

La Regina va decidir marxar de Ghana amb les seves filles, ja que no hauria suportat el dolor de viure sense elles. Fins que no va retornar al seu poble d’origen van passar sis anys, i creu que no hauria resistit tant temps sense elles.
“La meva mare va criar onze fills. Ja va fer prou. No li hauria deixat les nenes. Tenia clar que vindria amb elles”

La música va dur la família de Ghana a Catalunya. Al pare li van oferir un contracte i va provar sort. La Regina mai hauria marxat deixant allà les filles: “La meva mare va criar onze fills. Ja va fer prou. No li hauria deixat les nenes. Tenia clar que vindria amb elles. Si teníem menjar, menjàvem junts i, si no n’hi hagués hagut, doncs a espavilar-nos. En certa manera, admiro la gent que deixa els fills al país d’origen. No hauria pogut. Mentre mengés jo, pensaria si elles mengen o no. Tot i saber que l’àvia les cuidaria potser fins i tot millor que jo... No, no ho hauria resistit”. Va tardar sis anys a poder tornar a Ghana. “Imagina’t com hauria patit!” Allà feia d’administrativa i aquí ha fet de tot. Ha treballat en un hotel, en un escorxador, ha cosit, ha netejat oficines i cases, i ara està en una llar d’infants. “Quan vaig arribar no hi havia escola d’adults i no vaig poder estudiar. M’he anat fent camí com he pogut i he tingut clar que les meves filles havien de tenir una bona formació”, insisteix. El seu pare era metge, i explica que quan arribava a casa, amb onze criatures, s’arremangava i treballava. “Per a mi, l’home que et diu que t’has de quedar a casa no t’estima. La dona ha de decidir per si mateixa.”

“Han de seguir. Han de continuar lluitant per elles i per la resta, i també pel futur dels seus fills i filles”

A qui troba més a faltar la Regina és la seva mare. Cada any o cada dos es veuen i es truquen molt sovint, però l’enyora. S’han construït una casa a Ghana pensant a tornar-hi. “La idea era tornar allà. Què passa? Que ara ja tenim la família aquí. Un cop ja vaig deixar la família, i ara no ho vull tornar a fer. Si em puc jubilar la intenció és passar quatre mesos allà i la resta als Hostalets. Quan comenci el fred aquí, anirem cap allà a passar calor.” No es veu capaç de separar-se definitivament de filles i nets. De viure’n lluny. Té fe. “Crec que decidim el que decidim anirà bé. Cada dia dono gràcies a Déu per cuidar les meves filles i demano que tinguin el millor. I que siguin millors que jo en tot.” No amaga com se’n sent, de satisfeta: “Estem orgullosos que siguin un pilar per a molta gent de cultura afrodescendent. I sé que aconseguiran molt. La visibilitat que tenen per la feina és un element molt positiu per a molta altra gent. Han de seguir. Han de continuar lluitant per elles i per la resta, i també pel futur dels seus fills i filles”. La Regina i en Randy no es perden cap dels seus espectacles, assisteixen a estrenes de teatre i de pel·lícules de cinema, i també fan d’avis. I quan cuinen menjar africà picant sempre miren que en sobri perquè quan les filles els visiten se n’emportin carmanyoles.

SEY en majúscules. La Regina és una autèntica líder, per a la seva família i per a moltes altres famílies d’Osona. Feliç de veure com les seves filles segueixen el seu propi camí, es planteja un futur entre Catalunya i Ghana, per poder passar temps amb la família d’allà i amb la d’aquí. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris