Persones

“Un cop aconsegueixes amagar-te al camió saps que pots sortir-ne viu o mort”

La història d’en Ridouane comença a la tanca d’Algesires. El 2018, amb disset anys, deixa Tànger. Viatja amagat sota un camió per trobar una vida millor. Viu i treballa a Juneda. Però recorda per què va marxar i quin futur vol

per Sònia Pau Cortada

“Un cop aconsegueixes amagar-te al camió saps que pots sortir-ne viu o mort”
Porta el futur als ulls. Es va aferrar a la vida per trobar esperança a l’altra banda de l’estret, conscient que la seva decisió comportava un risc molt alt. Tan alt com la seva pròpia vida. I, malgrat tot, ho va intentar. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La supervivència dia i nit als carrers de Tànger. Un viatge amagat a sota d’un camió. Jugar-se el futur a vida o mort enganyant la família. Aquests són els inicis del projecte migratori de Ridouane Azouaoui quan tenia setze anys i volia conèixer món més enllà del seu poble a les muntanyes del Marroc. És un dels 3.697 menors sols que van arribar a Catalunya el 2018. “Va ser un dia 7 del ramadà i era el tercer cop que trepitjava Algesires”, explica. Els dos anteriors l’havien atrapat i retornat. Era el 13 de març del 2018 i ho va aconseguir.

“Vaig arribar a sota d’un camió”, explica de seguida que engega el relat. El seu relat de vida. Un viatge llarg en una vida jove. Al port de Tànger s’hi va estar gairebé un any. Un any d’espavilar-se al carrer i de provar cada dia si podia sortir-ne. Havia deixat la família sense comentar-los les seves veritables intencions i sense imaginar-se segurament les enormes dificultats que es trobaria pel camí. “Va ser molt difícil, molt difícil”, insisteix. “Dos cops vaig arribar a Algesires i sempre em retornaven. Per fi, un dia 7 del ramadà ho vaig aconseguir. De les tres de la matinada a les nou de la nit; em vaig esperar a dins del camió, al port d’Algesires. Al pàrquing. Ja de fosc em vaig decidir a sortir-ne i no sabia on era.” Dos nois marroquins li van recomanar que saltés la tanca per evitar la policia.

En Ridouane va arribar sol a Catalunya després d’un llarg camí ple d’incerteses, i va ingressar en un centre d’acollida a Lleida. Quan va fer divuit anys es va tornar a quedar sol, sense un lloc on poder dormir i sense papers.

N’hi ha dues, de tanques. La primera és més accessible i la segona està reforçada amb punxes i concertines. Tal com havia sentit a dir, es va treure la jaqueta per evitar les punxes. Per protegir-se. Tallen molt. Se’n va sortir. Només pensava on podia trobar un telèfon per trucar al seu germà. Únicament pensava en això. I aquest objectiu va fer que saltés. “No volia, no podia tornar a caure en mans de la policia i que em tornessin a Tànger”, recorda. Malgrat que s’ho havia imaginat cada dia i cada nit que s’havia passat esperant l’oportunitat per travessar l’estret de Gibraltar al port del Marroc, ara no sabia què fer. Ja eren cap a les onze i un altre noi marroquí li va deixar el mòbil per trucar al germà.

A València agents de la policia amb gossos van pujar a inspeccionar el vehicle. “Vaig fer veure que dormia. Va tornar la por. Va funcionar i no em van despertar”

Es va esperar algunes hores més. Un amic del germà viu a Màlaga. El va anar a recollir i la primera nit la va passar a casa seva. Després, un bus cap a Barcelona, on viu una germana. El viatge va estar a punt d’estroncar-se. A València agents de la policia amb gossos van pujar a inspeccionar el vehicle. “Vaig fer veure que dormia. Va tornar la por. Va funcionar i no em van despertar”; reconeix que va tenir sort. Un cop a Barcelona, tres dies a casa de la germana li van servir per descansar i es va adreçar a la comissaria explicant que era menor d’edat. Després de fotos i proves i papers, els Mossos el van traslladar a Lleida i, ja sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), va ingressar en un centre d’acollida.

Quan va fer divuit anys es va quedar sense el paraigua de la tutela i sense documentació. Senzillament. “Em van dir que no em podien fer els papers, perquè no tenia passaport ni cap altre document”

A en Ridouane li va passar el que els passa a molts nois: mentre estava al centre tutelat per la Generalitat no se li va tramitar el permís de residència. Quan va fer divuit anys es va quedar sense el paraigua de la tutela i sense documentació. Senzillament. “Em van dir que no em podien fer els papers, perquè no tenia passaport ni cap altre document. Es veu que no hi podien fer res.” Explica que des del centre li van preguntar si tenia algun amic o algun familiar amb qui pogués anar, perquè essent major d’edat no podia quedar-se allà. Va dir-los que no. Que la seva germana té els fills i no es podia fer càrrec d’ell. Es veia al carrer. Com altres nois que coneix. Però no.

“«Tinc un amic que es diu Jaume i et pot donar feina i un lloc on viure», em va dir un dels educadors.” En Ridouane treballa i viu en una granja escola, a Juneda

La vida, a vegades, té sorpreses, i també, a vegades, surten solucions. I sobretot perquè hi ha professionals als centres que remouen cel i terra per trobar recursos: “«Tinc un amic que es diu Jaume i et pot donar feina i un lloc on viure», em va dir un dels educadors”. En Ridouane treballa i viu enmig del camp, a La Manreana. Una masia convertida en granja escola a Juneda (les Garrigues).

Del temps al centre de menors estrangers no acompanyats no en té queixes. Dels educadors i educadores diu que intenten ajudar en tot el que poden els nois, tot i que sovint no tenen prou recursos. Ell, amb ganes d’aprendre i capacitat de resiliència, també hi va fer tots els possibles, va aprofitar les oportunitats de formació que li van anar oferint i sempre va evitar els problemes.

Nascut en una família d’agricultors a Tourza Tinghir, a les muntanyes del Marroc que fan frontera amb Algèria, no volia estudiar i va estar un temps treballant en feines mal pagades. Malgrat saber que ni el camí seria fàcil ni Europa és un paradís, la convicció de poder trobar una feina per guanyar diners, i fins i tot ajudar la mare i el pare, el van empènyer a emigrar-ne amb poc més de setze anys. Sense dir res a la família. L’excusa va ser anar a treballar al nord del Marroc.

Té una traça especial amb els animals. A La Manreana té cura de molts d’ells, com aquestes dues alpaques, que formen part del projecte de granja escola situada a Juneda. 

Recorda tanques de quatre metres al port de Tànger impossibles de saltar. Hi va entrar per un canal anant per sota l’aigua i escapant-se dels agents de policia que vigilen amb gossos la zona portuària. Encara té mal d’esquena que diu que li ve de llavors, de l’aigua, d’esperar hores i hores totalment moll, de passar fred i tenir por. I un cop a dins del port, molts nois —assegura que mai hi va veure cap noia, perquè les noies arriben amb pastera— que es busquen la vida per aconseguir colar-se a un bon camió que els dugui a Europa. Ell ho va intentar durant setmanes i setmanes. Si la policia el feia fora, hi tornava. Mai es va plantejar fer el trajecte amb pastera, perquè no tenia diners per pagar-lo. Pel que sap d’altres nois, s’arriben a pagar entre 4.000 i 6.000 euros. També li han explicat que si pagues els vigilants del port de Tànger ho tens més fàcil per arribar a un camió. Mai va entrar en les seves possibilitats.

Són hores i hores allà sota, confiant que no et trobi la policia. Hores fins que el camió entra al vaixell, i després, una hora i mitja de navegació fins a Algesires

“Un cop aconsegueixes amagar-te al camió saps que pots sortir-ne viu o mort”, diu. “Vas a sota del vehicle i en qualsevol moment pots caure, et pot passar una roda per sobre, mil coses.” El relat és com de pel·lícula. No sap dir ben bé quantes, però són hores i hores allà sota, confiant que no et trobi la policia. Hores fins que el camió entra al vaixell, i després, una hora i mitja de navegació fins a Algesires. “Sabia que en podia sortir viu o mort, però ho havia de fer”, repeteix i repeteix.

“Vaig trucar al meu germà i li vaig demanar que encara no digués res. Quan ho sabés la mare... Uff! Ja saps com són les mares i no volia que patís”

A la pregunta de per què ho va fer, somriu —poc i tímidament, però somriu—, i respon: “Doncs com tots els estrangers, per buscar-me la vida. Poder treballar i viure millor del que em podia esperar al meu poble”. Una nova manera de viure que és conscient que ha trobat perquè va posar en perill la seva, de vida. “Molts cops, encara ara, quan me’n vaig a dormir, em venen imatges del port i del camió i penso que estic boig d’haver fet el que vaig fer. Em sembla impossible.” I precisament per això ningú de la família sabia la veritat. “Vaig trucar al meu germà quan ja era a Algesires i li vaig demanar que encara no digués res. Quan ho sabés la mare... Uff! Ja saps com són les mares i no volia que patís.”

Són setze germans. Sis encara viuen a casa. Li retorna el somriure quan parla de les festes assenyalades, com la Festa del Xai, que és quan la majoria de germans es retroben a la casa familiar amb parelles i fills i filles. S’hi ajunten gairebé quaranta persones. “La Festa del Xai és com el vostre Nadal”, especifica. I llavors el somriure s’acaba. Diu que els enyora molt. Que tres anys es fan molt llargs i encara trigarà a veure’ls. Parlen sobretot per WhatsApp. Va enviar un mòbil a la mare per poder-s’hi comunicar: “Si hi parlo i veig que estan bé, jo també estic bé”.

El camí no acaba en travessar frontera; tot just comença allà. I no és gens fàcil. A la por, al fred i al patiment viscut s’hi afegeix la distància. Ara ja fa tres anys que no veu la seva família i l’enyor comença a pesar. 

Tot el que s’havia imaginat que trobaria un cop aconseguís arribar a Europa hi és; d’oportunitats n’hi ha, però sempre topa amb un obstacle: l’espiral de traves burocràtiques i els maleïts papers. En Ridouane va fer divuit anys i va deixar d’estar tutelat, sense tenir permís de residència. Espera aconseguir-lo per la via de l’arrelament. Haurà de demostrar que fa tres anys que viu a Catalunya i, a més, que té una oferta laboral. Per això toca ferro. Confia seguir tenint feina. Sense els papers tampoc pot anar a veure la família. Sap que necessita paciència. Diu que en té.

“Em vaig passar hores a dins del camió, al port de Tànger, amb molta por. Estava tot moll i els ferros del vehicle eren freds. A més, imagina’t l’aire humit de mar. Vaig patir molt. L’esquena encara em fa mal”

Paciència i persistència i confiança que l’oportunitat arriba un moment o un altre. Tot i que ja havíem deixat tancat el relat del viatge, hi torna. “Em vaig passar hores a dins del camió, al port de Tànger, amb molta por. Estava tot moll i els ferros del vehicle eren freds. A més, imagina’t l’aire humit de mar. Vaig patir molt. L’esquena encara em fa mal.” La càrrega emocional és evident.

Superat aquest trajecte, explica que ja no ha trobat res més tan difícil. Al centre s’hi va trobar bé i ara està encantat amb la feina. Va formar-se com a cambrer, jardiner, pastisser, i va estudiar català i castellà. Compartia classes amb nois colombians, romanesos i també marroquins. Curiós de mena i obert a aprendre, indica que mai va dir que no a cap dels aprenentatges i que també li agradava escoltar les històries i saber com eren els costums dels altres nois. Aprenien els uns dels altres.

El salt al buit el podia haver dut al carrer, però la sort el va portar a cuidar els animals de la granja, en un entorn tranquil

Quan el juny del 2020 arriba a La Manreana, se li obren les portes del cel. Si no és fàcil trobar una feina i un lloc on viure, més difícil és trobar-ho sense tenir papers. El salt al buit el podia haver dut al carrer, però la sort el va portar a cuidar els animals de la granja, en un entorn tranquil. Hi ha estruços, conills, gallines, oques, ocells, cabres, vaques i cavalls que esperen distreure la canalla que visita la finca de Juneda. Cal organització perquè sempre tinguin aigua neta i el menjar quan toca, i que els espais estiguin en bones condicions. El dissabte fa festa.

“M’agrada aquesta feina. És tranquil·la. M’entenc bé amb els animals. Estic content d’haver començat un nou paper en la meva vida”, assegura. I continua: “Abans de venir, tot i que no m’imaginava ben bé això, sí que pensava que em buscaria una feina que em permetés mirar cap al futur. Mirar endavant. Treballar per millorar i per prosperar”. Torna a somriure amb una expressió de satisfacció: “Com que treballo puc ajudar la meva família i tot”.

Sempre li pregunten si està content. Els diu que sí, que tot va bé, la feina li agrada, és en un bon lloc amb bona gent... A Juneda se sent acompanyat, però “una mare és una mare”

Els dissabtes aprofita per anar a Lleida a comprar i a veure els amics. Algun cop va de visita al centre on havia viscut i s’expliquen la vida amb els professionals. N’hi ha que per vocació continuen acompanyant de lluny els joves quan oficialment el seu paper ja s’ha acabat. Intenten suavitzar aquest final abrupte de la tutela quan compleixen els divuit. Busquen evitar la duresa de tanta incertesa. Sempre li pregunten si està content. Els diu que sí, que tot va bé, la feina li agrada, és en un bon lloc amb bona gent. L’únic, però, és el sentiment d’enyorança de la família i el patiment de ser lluny si li passa alguna cosa a la mare o al pare. El patiment de no poder ser al seu costat. Sap que és un dels preus que paga. A Juneda se sent acompanyat, però “una mare és una mare”, diu.

Com veus el futur? “Si tot segueix com ara, el veig bé”, contesta sense dubtes. Et casaràs? “I tant! Quan tingui 25 o 26 anys em casaré. És millor formar una família quan ets jove, pots ajudar més i millor els teus fills.” Per això tampoc dubta a dir que vol tenir fills. Tot i que no en tindrà pas setze, com el seu pare. “Dos, o tres com a màxim”, diu. Havia somrigut quan parlava de la migració per buscar una vida millor i quan recordava les festes familiars amb la casa plena de gent al seu poble, a les muntanyes del Marroc. També somriu quan s’imagina el futur. Un futur que va començar quan va aconseguir amagar-se al camió que el va dur fins a Europa un dia 7 del ramadà.

Un mussol banyut clava els ulls a l’horitzó. En Ridouane els clava al futur. El camí fins a Juneda no ha estat fàcil i és una experiència que l’acompanyarà sempre. Però ara mira endavant, per continuar aferrant-se al seu camí i a la vida.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Sònia Pau Cortada

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris