Persones

El viatge retrofuturista

Anar al passat és possible. Ens hi porta Vany Miranda, de l’Associació Retrofuturista Nautilus. La seva màgia consisteix a vestir-se d’època per recrear petits fragments de la nostra història i també per retrobar-se amb un mateix

per Laura Saula Tañà

El viatge retrofuturista
Quina és la Vany Miranda real? Tot depèn de l’època a la qual viatja amb els seus vestits. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Encara recordo el primer dia que les vaig veure. Visitava una exposició en què es mostrava una gran maqueta del Titanic quan, de sobte, van cobrar vida davant meu un grup de passatgeres del 1912. Abillades amb uns impecables vestits llargs, barrets de conjunt i amb un pas elegant i decidit, semblava que estiguessin passejant per la coberta d’aquell vaixell, alienes a la resta de visitants. Qui eren aquelles dones? Les havien contractat per fer ambientació? O és que, per uns moments, havia fet un viatge en el temps i jo també em trobava navegant dins d’aquell desventurat transatlàntic?

Vaig aterrar a la realitat quan unes persones s’hi van apropar per fer-los fotografies. Les dones sortides del passat de seguida van accedir-hi encantades i els van oferir uns posats ben assajats i plens de delicadesa. No havia estat un somni. Però gairebé. Aquell va ser el dia que vaig descobrir que a Catalunya existeix l’Associació Retrofuturista Nautilus, un grup sense ànim de lucre d’unes quaranta persones apassionades per les vestimentes i els costums del nostre passat que són felices omplint de màgia els llocs per on es deixen caure. I bàsicament ho fan gràcies als seus vestits, que estan perfectament recreats per a cada ocasió.

I d’oportunitats no els en falten, com una celebració anual del metro de Barcelona dalt d’un vagó del 1924, recreacions històriques en castells com el d’Hostalric, o aparicions en cases modernistes acabades de remodelar. La seva agenda sempre està plena, i la seva indumentària, a punt. I per fi, uns anys més tard d’aquella desconcertant aparició davant la maqueta del Titanic, se’m presenta l’oportunitat de conèixer Vany Miranda, la seva presidenta.

“Quan ve algú amb una joia antiga per fondre-la, jo la compro i la rescato”, diu Miranda, que a la vida real treballa en una joieria.

Quan entro al seu petit pis del barri de la Sagrera, a Barcelona, me la trobo a la sala d’estar planxant. “És un vestit de regència del 1800”, m’assenyala Miranda, mentre en treu amb cura unes petites arrugues. Al contrari del que està planxant, ella va vestida amb un discret vestit negre de cotó. “Normalment vaig amb roba molt còmoda i senzilla”, assegura. És la Vany del dia a dia, la que treballa en una joieria i viu a la nostra era. Però jo vull conèixer la Vany que traspassa èpoques amb els seus vestits.

El retrofuturisme barreja vestits del passat, normalment de l’època victoriana, amb accessoris futuristes que intenten retratar com la gent d’aleshores s’imaginava que seria el futur

Per començar, necessito que m’aclareixi d’on ve el nom de l’associació que ella mateixa va crear, deu fer uns set anys. Les paraules retrofuturista i Nautilus em ballen per la ment evocant una cèlebre novel·la que t’endinsa en els misteris de les profunditats dels oceans. I no vaig errada: Nautilus és la famosa nau que surt al llibre Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne. “Volíem buscar un nom que no ens tanqués en cap època concreta i, a la vegada, trobar alguna referència de novel·la que tingués un punt retrofuturista”, explica Miranda. D’aquesta manera, l’associació té dues branques diferents: d’una banda, fan les trobades de recreació històrica, en què la vestimenta està perfectament estudiada segons els cànons de l’època, i d’altra banda, té la vessant anomenada “retrofuturista”, també coneguda com a steampunk. Per si us heu quedat igual, es tracta, resumidament, de barrejar vestits del passat, normalment de l’època victoriana, amb accessoris futuristes que intenten retratar com la gent d’aleshores s’imaginava que seria el futur. Un concepte que ja es podia veure, en certa manera, en les novel·les de Jules Verne, amb els seus innovadors artefactes tecnològics. Ara, arreu del món hi ha tot un seguit d’aficionats que es reuneixen per vestir-se amb aquest peculiar estil estètic. I la Vany, per si hi havia alguna mena de dubte, també és una d’aquestes seguidores.

Els accessoris steampunk evoquen elements del passat amb una mirada futurista.

Abans d’arribar ja m’ha avisat que el pis que veuré, on viu amb el seu marit i el seu fill de dos anys, “no és d’època i sembla més aviat un magatzem”. I amb una primera ullada ja li dono la raó. Per començar, la sala d’estar no existeix, sinó que directament és el taller des d’on Miranda confecciona tots els seus vestits. Dues màquines de cosir elèctriques i un gran maniquí ho delaten. I un breu viatge pel pis es converteix en una successió d’estanteries que, a banda de jocs de taula i fotografies familiars, algunes amb vestits d’època, estan plenes de capses amb etiquetes on guarda tota mena d’elements i accessoris per als vestits. Que si capses rodones on guarda puntes i fils, que si cofres amb perruques i cabells artificials “per elevar els pentinats”, que si capsetes plenes de collars que semblen un tresor, o fins i tot un petit bagul on guarda una petita bosseta feta de fils de plata que va recuperar a la seva joieria. “Quan ve algú amb una joia antiga per fondre-la, jo la compro i la rescato”, explica Miranda, mentre a cada pas va obrint desenes de capsetes plenes de material.

“Nosaltres no ens disfressem. Nosaltres ens vestim, i això és un concepte molt important”

És en aquest moment quan, sense voler, faig la pregunta prohibida, allò que mai s’ha de qüestionar a un membre retrofuturista: “Aleshores, vosaltres us disfresseu?”. El rostre de Miranda adopta un to més seriós i m’explica que ells no fan servir mai el terme disfressar. “Nosaltres no ens disfressem. Nosaltres ens vestim, i això és un concepte molt important.” Per començar, assegura que totes les peces que té són d’època o se les ha fet ella mateixa. I encara més: darrere de tots els vestits que fa, hi ha moltíssimes hores de documentació buscant patrons de l’època que es vol recrear, teixits que hi encaixin i moltes visites a antiquaris o als Encants, “on es poden trobar veritables relíquies”. “Sempre els dic, als que comencen, que es facin els vestits ells mateixos, que no se’ls comprin”, continua Miranda, que es proclama autodidacta i fins i tot es fa els barrets.

Darrere de tots els vestits que fa hi ha moltíssimes hores de documentació buscant patrons de l’època que vol recrear.

Les antigues revistes de moda són una de les seves guies principals a l’hora de fer les confeccions. Autèntics tresors que han viatjat en el temps. D’un calaix en treu El Correo de la Moda i tota una gran selecció de revistes de La Moda Elegante, que es van publicar entre el 1842 i el 1927. Donant una ullada a les seves velles pàgines es pot veure com cada mes s’explicaven des de les últimes xafarderies de l’aristocràcia fins a quins vestits i complements estaven de moda. Al final de la publicació s’hi adjuntaven els patrons dels vestits, fets amb delicats papers de seda que la Vany desplega amb molta delicadesa. Ja n’ha fet servir més d’un per confeccionar els seus vestits. “Perquè després vingui algú i em digui que em disfresso..!”, riu irònicament. I no és poca cosa, ja que per acabar un vestit pot passar-s’hi uns quants dies, sobretot ara que ha de cuidar el seu fill. “Abans dedicava unes deu hores setmanals a fer vestits i elements nous”, assegura.

Per fi entrem a l’habitació on guarda una bona part de tota la seva col·lecció de vestits de diferents èpoques, a banda de tota mena d’elements i accessoris, com abrics, capellines, puntes i més d’un centenar de barrets. “Casa meva és com un puzle, però jo ho tinc tot classificat.” Pel que fa als vestits, en té més de 35 —“els més voluminosos els guardo en un magatzem que hem llogat amb els de l’associació”—,  entre els quals es troben vestits modernistes d’estils que es portaven entre el 1900 i el 1915, indumentàries del 1850, coneguts pel gremi com els vestits civil war, “els que es duien a la guerra civil nord-americana, una de les èpoques que més es recreen arreu del món”, explica Miranda. “Són vestits pomposos, estil emperadriu Sissí o com els que es duien a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué.” També té vestits del 1800, anomenats “imperi” o “regència”. “Era la mateixa època i gairebé el mateix estil, però a Anglaterra se’n deia «estil regència», perquè en aquells moments era un govern regent, i a França se’n deia «estil imperi», perquè hi havia l’emperador Napoleó”, m’explica Miranda, que com a curiositat afegeix que a la mateixa època a Espanya la moda s’anomenava «napoleònica», perquè aquí hi governava el germà de Napoleó. “La moda era per als nobles, i per tant, duia el nom de qui estava governant”, resumeix.

“Cada vestit té una història al darrere, m’evoca uns records i un moment de la meva vida”

Orgullosa, passa la mà delicadament per alguns dels vestits i m’explica que, malauradament, les teles que ha d’utilitzar ara ja no són com les que hi havia abans. Però tot això no impedeix que la Vany tingui una estima molt especial a cadascun dels seus vestits. “Seria incapaç de vendre’ls, com a màxim els podria regalar, perquè cada vestit me l’he estudiat, l’he pensat, he anat a buscar-ne els complements, li he donat la forma, la caiguda, les puntes...” Però potser el que fa que li costi més desprendre’s de les seves creacions és que per a ella “cada vestit té una història al darrere, m’evoca uns records i un moment de la meva vida”. Per exemple, el vestit de regència del 1800 que estava planxant quan ens hem trobat li recorda el primer dia que se’l va posar, deu fer uns tres anys: “Es va organitzar per primer cop a Espanya un ball internacional al palau de Fernán Núñez de Madrid i em va emocionar molt veure gent d’altres països que venia amb els mateixos interessos. Vam estar hores ballant amb música en directe com si fóssim en aquella època”.

Casa seva és com un puzle ple de teles i tresors, però ella assegura que ho té tot classificat, sempre a l’abast de la mà. 

Amb una clara emoció al rostre, Miranda també m’ensenya un vestit blau cel llarg amb brodats florals i una papallona blanca que correspon a la que considera la seva època preferida: el modernisme del 1900. “És el primer vestit modernista que vaig fer després de tenir el meu fill. Em va costar molt fer-lo perquè tenia poc temps, i de fet encara hi falten alguns retocs. Però és el que et deia abans: tots els meus vestits, a part de l’època històrica que representen, també representen una part de la meva pròpia vida.” Amb suavitat, m’ensenya el vestit com si fos la seva nova criatura: “És de quan s’anava amb cues llargues molt elegants i amb moltes més ornamentacions”. I precisament per això li agrada: “Ja que durant el meu dia a dia vaig molt discreta, quan m’haig de vestir d’època m’agrada anar el més recarregada possible”. De la mateixa manera, també admet que té una connexió molt especial amb els barrets, dels quals mai pot prescindir quan surt a fer alguna recreació històrica: “No em sentiria completa”.

“Pel que fa a la història de Catalunya, l’època en què les dones es van poder lluir més a l’hora d’abillar-se va ser la modernista”

Considera que, pel que fa a la història de Catalunya, l’època en què les dones es van poder lluir més a l’hora d’abillar-se va ser la modernista. No és casualitat que ella tingui més de quinze vestits modernistes al seu vestidor. “A més, aquesta època abasta una franja molt gran, perquè cada deu anys canviava molt la moda.” Segons em va explicant, al principi es portaven vestits amb una cua que, amb els anys, s’anava escurçant cada cop més, fins a arribar a principis del 1900, quan ja podies començar a ensenyar una mica el coll i els braços, fins a concloure als anys vint, que també és una part del modernisme, en què hi havia vestits més curts i rectes.

El seu pis és una successió d’estanteries amb llibres històrics, jocs de taula i elements de manga i steampunk.

Precisament les trobades entre els membres de l’associació solen fer-se en edificis modernistes, encara que també es desplacen a pobles o entorns que els permeten recrear vestits del 1800 o més antics. “Però encara ens falta trobar bona documentació sobre la moda d’aleshores”, comenta Miranda, que assegura que entre els recreadors com ella es prenen molt seriosament aquesta mena de detalls. “Ui, no saps la comidilla que hi ha quan veiem sèries o pel·lícules d’època”, riu. “Hi ha moltes filmacions en què, perquè quedi tot més bonic, els personatges no van a la moda que tocava realment, i això nosaltres ho detectem molt.” Confessa que les seves pel·lícules preferides són les que retraten novel·les com les de Jane Austen —“Ho reconec, soc una romàntica”—, i per sort aquestes normalment sí que encerten en el vestuari. De fet, són vestits d’estil regència del 1800: “Tenien una caiguda suau i senzilla, amb teles molt lleugeres i vaporoses, encara que els barrets podien arribar a ser molt espectaculars”.

Per fi arriba un dels moments més esperats de la visita: la Vany es posarà el vestit de regència que havia estat planxant. Em quedo esperant a la sala d’estar, observant tots els petits objectes que configuren l’univers d’aquesta entusiasta de la moda antiga. Em resulta curiós que, per a Miranda, la moda deixi de captar-li l’interès a partir dels anys seixanta del segle XX; “ja era un estil molt més festiu”, em dona com a explicació abans de marxar cap al vestidor. En canvi, considera que el límit d’interès entre els membres de l’associació acostuma a quedar-se als anys cinquanta: “És una època molt elegant, que evoca modes anteriors, amb vestits que semblen del 1850, però més curts i destapats”.

Però tornem on érem. La recreacionista apareix a la sala d’estar perfectament abillada amb el vestit de regència de l’Anglaterra del 1800. De sobte, ja no és la Vany, la persona que tinc al davant. Les agulles del rellotge s’han aturat, els anys del calendari s’han difuminat. Davant meu ha aparegut una dona que acaba de sortir d’un quadre del segle XIX. La seva mirada ha canviat, fins i tot els seus gestos i les seves mans s’han tornat més fins i delicats. Parla en un to més pausat i moderat, com si en aquells moments estigués abduïda per una altra persona, com si representés una versió d’ella mateixa però en una altra època de la història. La transformació és tirant a impactant.

Les agulles del rellotge s’aturen i els anys del calendari es difuminen quan Miranda es vesteix amb un vestit de regència del 1800.
“De jove m’agradava molt disfressar-me; a casa hi havia un bagul amb teles i roba que sempre podia fer servir”

I és aleshores quan m’explica com ha arribat fins aquí. En quin moment la Vany va començar a deixar de ser la Vany per convertir-se en diferents versions d’ella mateixa a través de la història. “De jove m’agradava molt disfressar-me i els meus pares crec que ho van potenciar molt, perquè a casa hi havia un bagul amb teles i roba que sempre podia fer servir”, explica. “Em donava una autosatisfacció que amb els anys vaig seguir buscant amb esdeveniments com el saló del manga, on em disfressava d’algun personatge. Però la gent ho veia com una cosa molt friqui i a mi em faltava alguna cosa.” Tot va canviar fa uns deu anys, el dia que va descobrir un grup de recreació a Espanya anomenat Sociedad Victoriana Augusta i va veure que ells mateixos es feien els vestits d’època. “Se’m van il·luminar els ulls i vaig pensar: «Uau, això és un altre nivell».” Allò era exactament el que havia estat buscant durant tant de temps, perquè tota la resta se li havia quedat petita.

Encara recorda com va ser el primer dia que es va vestir d’època, amb un vestit fet per ella i sense dur a sobre el concepte de “disfressa”. Va ser en un acte organitzat per aquesta “societat” victoriana, que consistia en un pícnic modernista al parc del Retiro de Madrid. Encara que després no va seguir participant en aquella associació, a partir d’aquell moment la Vany i la seva parella d’aleshores van començar a anar a tot arreu vestits d’època, sobretot d’estil modernista. Fins i tot van pujar perfectament abillats al Tren de la Fresa, a Aranjuez, on els altres passatgers es devien quedar igual de sorpresos que jo quan vaig veure les passatgeres del famós transatlàntic.

“Quan vas vestit d’època és com si de cop i volta fossis algú important, i a cada pas que fas et creix aquesta sensació de satisfacció”

Per a Miranda, des del moment que es vesteix, tot és màgic: “Surts al carrer i veus com la gent t’acull, com et mira, com et felicita...”. I tot i que al principi ho feia pel vessant més estètic, després ja es va començar a interessar per com menjaven, com es pentinaven, quins complements es posaven o fins i tot quines coses feien en el seu dia a dia. En tot cas, es refereix al que feia l’alta aristocràcia, que és la que sempre ha acostumat a recrear més. “La gent «de a pie» ja sabem el que feien: o treballaven o estaven amb els nens a casa. M’agrada recrear-los, però no et sents igual”. En canvi, Miranda admet que quan es posa un vestit de “bona classe”, no només sent una transformació a dins, sinó que ella mateixa també canvia: “Ets una altra persona i parles diferent, et mous diferent i actues diferent”. I encara n’hi ha més: “Mentre que un dia normal vas pel carrer i no et fixes en ningú, quan vas vestit d’època és com si de cop i volta fossis algú important. La gent se’t creua i es queda pensant: «Qui és?, per què va vestida així?». I es giren per mirar-te, i tu tot això ho notes, i a cada pas que fas et creix aquesta sensació de satisfacció. La sensació de pensar: «Ostres, m’he fet jo el vestit i sembla que a la gent li està agradant i ho està admirant»”. No cal dir que en cadascuna d’aquestes sortides sempre hi ha algú que demana fer-li una foto. “És un no parar”, riu.

Els retrofuturistes han d’analitzar pacientment patronatges antics i dedicar moltes hores a la costura i la documentació.

Miranda creu que no hi ha gaire gent que comparteixi la mateixa afició, bàsicament perquè comporta haver de dedicar moltes hores a la costura i a la documentació. Això sí, assegura que quan ho proves, enganxa molt. Com a mínim, això mateix li va passar al seu marit, que mai havia mostrat interès pel tema fins que un dia se’l va endur vestit de senyor modernista a una jornada de portes obertes a l’Hospital de Sant Pau. Li va agradar tant que, des d’aleshores, no han parat d’assistir junts a esdeveniments vestits d’època, i ara també amb el seu fill petit, amb el cotxet antic inclòs.

Amb tot això, no és gens estrany que poc després del pícnic modernista, Miranda decidís muntar a escala nacional l’associació Anacrónicos Recreación Histórica, de la qual, per cert, encara és la presidenta. “Volia conèixer més gent interessada pel mateix, i hem aconseguit fer trobades dos o tres cops l’any”, explica. Però això no era suficient, ella volia poder fer més accions a Catalunya i, a més, poder organitzar un esdeveniment steampunk anual. I va ser així com fa set anys va crear l’Associació Retrofuturista Nautilus.

La sala d’estar a casa de Vany Miranda no existeix, sinó que directament és el taller des d’on confecciona tots els seus vestits.

I si una cosa és clara és que aquesta associació retrofuturista contribueix a donar molta màgia a l’ambient, allà on va. Si no, imagineu aquesta escena: és estiu i esteu prenent el sol a la cala del Garraf, aquella que encara conserva les antigues casetes de fusta dels pescadors. De sobte, d’una d’aquelles casetes en surt una vintena de persones de totes les edats abillades amb vestits de bany de principis del 1900. I tan tranquil·lament, com si no hi hagués ningú més al voltant, es disposen a passar una agradable jornada a la platja, com ho farien a principis de segle. Amb el pícnic, els barrets, i els pudorosos banyadors, que poc deixaven ensenyar. Una escena que pràcticament repeteixen cada estiu en diferents costes i rius catalans. “La gent es pensa que no ens tirarem a l’aigua, perquè se’ns veu massa vestits, però es queden al·lucinant quan ho fem”, riu la Vany.

“Quan em poso una cotilla, en acabar el dia no m’acabo de trobar bé. Aquelles dones es posaven les cotilles des que eren petites i de fet se’ls deformaven les costelles”

Però podria ser que aquesta reminiscència constant cap al passat no fos sinó un clar símptoma d’haver volgut viure en aquella època? “És una pregunta que ens fem molt —reflexiona Miranda—, però crec que en realitat només m’agradaria transportar-m’hi durant uns dies. Quan em poso una cotilla, en acabar el dia no m’acabo de trobar bé. Aquelles dones es posaven les cotilles des que eren petites i de fet se’ls deformaven les costelles per culpa d’això. Avui en dia no tenim el cos preparat i l’endemà de posar-te-la et notes el cos adolorit. I ja només dur un simple barret o portar cabells postissos agafats amb pinces et provoca migranyes”, explica. Tot i això, confessa que mentre va vestida i passa el dia amb els seus companys d’afició, totes aquestes molèsties no les nota. “Tu estàs feliç i et trobes bé. És quan t’ho treus que notes la diferència i et fa mal tot.” De fet, ella ha pogut ser testimoni del dolor que han patit les dones per culpa de la moda al llarg de la història, o de les privacions que han tingut en èpoques com l’estiu, quan havien d’anar completament tapades tot i la calor. Per això, la Vany es conformaria a fer petits salts en el temps per degustar el millor d’aquella època, però sense perdre les comoditats i llibertats del món actual. “I és precisament el que intentem fer: petites recreacions durant un dia o un cap de setmana, simulant com devia ser tot aleshores.”

Parlant de comoditats, la Vany decideix treure’s el vestit de regència i torna a posar-se el còmode conjunt negre que duia al principi. Em dedica un somriure relaxat i m’explica que quan es treu un dels seus vestits, després d’haver-lo lluït durant tot el dia, sempre es queda amb la sensació d’haver fet alguna cosa bé. Una sensació de satisfacció i felicitat perquè durant tot el dia ha estat carregant el cos d’endorfines i de positivitat. “Vas recordant coses que t’han fet feliç, com que bonic que era el vestit que s’ha fet la Sílvia, o quina passada era el barret nou de l’Esther. Perquè és clar, ja no tan sols és vestir-nos, sinó que quan ens ajuntem anem descobrint els petits detalls de cada vestit i ens preguntem com s’ha fet tal armilla o que bé que s’ha treballat un bigoti.” I és que si una cosa és clara és que la Vany no es passaria el dia cosint ni pensant en vestits, si no fos perquè sap que quan es transforma en la Vany que traspassa èpoques, contribueix, per uns instants, a fer d’aquest món un lloc diferent per a ella i per als qui l’envolten. Se’n diu viatjar en el temps i en la felicitat.

La felicitat també es pot veure i trobar fent viatges a través del temps.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris