Persones

La noia que pinta els balcons de Barcelona

La ucraïnesa Maryna Chervinska arriba a la capital catalana i descobreix un món: els balcons. Petits països plens d’històries i de vida que ella il·lustra i que ens fan mirar el cel

per Laura Saula Tañà

La noia que pinta els balcons de Barcelona
La Maryna Chervinska observa des de la finestra del seu pis de Barcelona. Des de dalt o des de baix, sempre a la recerca de balcons. (Fotografies de Sira Esclasans Cardona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi ha una noia que viu en una casa on només hi ha finestres. Però ella es passa el dia somniant en balcons. I no tan sols això, sinó que també els dibuixa. Des de casa seva, situada en un segon pis, es veu un gran bloc de pisos amb balconades. I en cadascuna, sempre hi descobreix un món, una vida. Intueix que aquests petits espais separats per portes de vidre no són sinó unes entrades cap a països particulars, amb els seus universos, els seus habitants i la seva història. Aquesta noia es diu Maryna Chervinska.

Ella, des que el 2014 arriba a Barcelona, no deixa de meravellar-se cada vegada que mira cap amunt. Un acte que els barcelonins d’arrel fa molt que han deixat de fer. Si és que alguna vegada ho han fet. I mentre la majoria anem capcots amb els nostres pensaments, mirant el terra o, amb sort, algun punt a l’infinit, la Maryna només mira cap amunt. I amb un somriure al rostre, descobreix la Barcelona dels balcons, l’altra ciutat que s’amaga a les altures, aliena a la vida més terrenal.

Nascuda a la ciutat ucraïnesa de Zaporíjia el 1991, a la nostra protagonista li encanta dibuixar des de petita, però mai s’havia fixat en aquestes extensions dels edificis. Més tard va decidir que el seu ofici seria el d’informàtica, deixant de banda la seva vena artística. La història de sempre, l’eterna lluita entre l’art i la raó, la funcionalitat contra el món eteri. Fins que un dia es muda a Barcelona i comença a passejar pels seus carrers.

“Era com si els balcons m’estiguessin ensenyant com vivia la gent i com si cada balcó fos una persona diferent, una entitat pròpia”

“Anava caminant amb uns amics i em vaig començar a fixar en les persones que hi havia als balcons i els elements que hi tenien posats. Em va semblar increïble tot aquell món que s’amagava a les façanes, no m’havia passat mai en cap altra ciutat”, assegura. “Era com si els balcons m’estiguessin ensenyant com vivia la gent i com si cada balcó fos una persona diferent, una entitat pròpia.” Tota una nova manera de descobrir una Barcelona encara desconeguda per a aquesta ciutadana de l’Est. I des d’aleshores, més enllà del que se li fa visible davant dels ulls quan observa un balcó, en la seva imaginació sempre intenta recrear què és el que passa darrere d’aquestes tribunes urbanes. “Penso: potser en aquest balcó hi viuen un grup de joves que sempre estan en discoteques, i en aquest altre hi viu una dona gran, o potser no hi viu ningú.” La qüestió és sempre imaginar, sempre buscar una història al darrere, encara que sigui fictícia. Somniar despert en una ciutat de milers de balcons. I milers d’ànimes. Vides. Busca vides.

Un balcó de l’edifici situat al carrer Mallorca, 172, de Barcelona, en la seva imatge real (esquerra) i la il·lustrada per la Maryna (dreta).

Amb tota aquesta explosió de llum i vida, la Maryna comença a dibuixar aquests espais i crea el web Find your balcony on the map!, on a poc a poc penja les il·lustracions dels seus balcons preferits, afegint-ne la ubicació en el mapa de Barcelona. “Moltes vegades els amics em demanen que els dibuixi el seu balcó, però a mi el que m’encantaria és que la gent a qui he retratat el seu balcó ho sabés. Em fa pena que no en siguin conscients, perquè penso que si algú dibuixés el meu balcó, jo em posaria molt contenta.” Somriu.

“El balcó està viu gràcies a la gent que hi viu i li dona vida”, diu la ucraïnesa. De la mateixa manera, els balcons fan de mirall i representen les persones que li donen aquesta vida

En tot cas, ella segueix pintant balcons i reconeix que és una “enamorada de caminar sola per Barcelona durant hores”, només amb l’objectiu de descobrir noves balconades i la seva arquitectura. I mentre flota embadalida sobre els panots de flors barcelonins, reflexiona sobre com el balcó és una entitat en si mateixa. Un espai que està viu i que va canviant amb el temps. Traspua història i evoluciona al llarg de les dècades; famílies senceres hi han evocat els seus somnis i pensaments en llargues nits de solitud, o matins de sol travessat entre edificis i flors, mentre es donaven un petit respir a l’asfíxia de la llar, o de la vida. Instants eterns en què obrir la porta del balcó es converteix en un breu passatge cap al cel i cap a la vida exterior. “El balcó està viu gràcies a la gent que hi viu i li dona vida”, diu la ucraïnesa. De la mateixa manera, els balcons fan de mirall i representen les persones que li donen aquesta vida. I al final, per a aquesta somniadora de balcons, tot aquest entramat de portetes i floretes que brillen sota el sol mediterrani representa la ciutat de Barcelona i la seva gent. De fet, intenta fer el mateix projecte a la ciutat d’Amsterdam i no li funciona.

“No sé explicar-ho, però no és el mateix.” Suposo que cada ciutat té la seva pròpia manera de mostrar a l’exterior les seves interioritats i el seu caràcter. “A Amsterdam la gent té sempre totes les persianes obertes i des de fora pots veure l’interior de les cases, no hi ha secrets”, explica la il·lustradora. “Però precisament perquè saben que ho tenen tot a la vista, controlen molt més la seva imatge interior, i això ho fa més avorrit i poc espontani”, reflexiona. Una situació molt diferent de la de Barcelona, on considera que els balcons estan vius i transmeten una naturalitat i una espontaneïtat que no existeixen a la ciutat holandesa. “I això, al final, els fa ser més bonics i únics”, confessa.

La il·lustradora reconeix que és una enamorada de caminar sola per Barcelona durant hores i mirar cap amunt.

Com a bona observadora, a la Maryna també li agrada veure com canvien els elements que adornen els balcons que dibuixa. O com no canvien. “A la Diagonal hi ha un balcó que fa anys que hi té la mateixa bombona de butà, i a Aribau un altre, on a la façana hi ha figures de llangardaixos, que sempre té tovalloles eixugant-se al sol”, riu. Tot i això, assegura que són uns dels seus balcons preferits, com la majoria dels que es poden admirar en tota aquesta gran avinguda barcelonina. També l’entusiasma descobrir com cada barri té una idiosincràsia diferent. “No són iguals els balcons de la Barceloneta, amb tota la roba estesa, que els de l’Eixample”, observa la il·lustradora, amb la humilitat de qui sap que no és entès en arquitectura. I tampoc caldria ser-ho, ja que l’emoció que li provoquen aquests espais arquitectònics és suficient per bolcar a les seves il·lustracions tota la tendresa i senzillesa que flueix a les altures. Però, clar, sí que hi ha diversitats de balcons segons la zona de la ciutat. Quines?

En un balcó ubicat al número 299 de la Diagonal sempre s’hi pot veure la mateixa bombona de butà. És un dels balcons preferits de la Maryna.

Si li demanes per les diferències que observa entre els barris, no pot evitar centrar-se en els balcons de la Diagonal. Són la seva debilitat, l’oasi on se sent millor a l’hora de dibuixar. “El que més em sorprèn és que, tot i que els edificis estan molt arreglats i l’arquitectura pot ser molt semblant, gràcies a la gent apareixen balcons amb personalitats molt diferents. Una arquitectura que, de fet, també es pot trobar a la seva ciutat natal, que disposa de molts edificis d’estil clàssic afrancesat, “però quan hi vaig i intento comparar-ho, no els trobo igual d’especials. Hi falta aquella vida”, observa. Però què tenen els balcons que han fascinat tant persones com la Maryna?

Els balcons van arribar a Barcelona a finals del segle XVI com una moda italiana

Ella no ha estat la primera a descobrir aquests elements arquitectònics tan representatius de Barcelona. El professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona Anton M. Espadaler publica, el 2008, el llibre Balcons de Barcelona. Un espai privat obert al públic, amb les fotografies de Ramon Manent; un llibre on es plasma com l’evolució d’aquestes “tribunes” dels edificis descobreix l’antropologia i el teixit més íntim de la ciutat. I també se’n desprèn una part de la història, començant pel fet que els balcons van arribar a finals del segle XVI com una moda italiana. En aquell moment, molts palaus gòtics barcelonins van modificar les seves façanes, on només hi havia finestres, per afegir-hi balcons amb elements ornamentals mitjançant els quals se’n mostrava tota la riquesa. Una riquesa que, segles més tard, encara pot ser observada per apassionats de l’arquitectura com la Maryna. En aquella vella època en què la vida al carrer era molt intensa, l’aristocràcia barcelonina va trobar en aquestes noves plataformes una bona manera de viure l’activitat del carrer però sense haver-se d’ajuntar amb els plebeus. Unes autèntiques “llotges socials” on l’aristocràcia observava i també es deixava observar. Tal com ara la Maryna observa des del carrer, entre plebea i voyeur, els protagonistes dels seus balcons.

Una de les primeres referències en català de la paraula ‘balcó’ data del 1612, i la recull el ‘Diccionari català-valencià-balear’

Segons explica Espadaler, una de les primeres referències en català de la paraula balcó data del 1612 i la recull el Diccionari català-valencià-balear. I en el marc literari, els balcons de Barcelona surten per primer cop plasmats en un fragment d’El Quijote, quan el cavaller de la Manxa és convidat al palau d’Antonio Moreno i aquest el condueix fins al balcó, ubicat en un dels carrers principals de la ciutat. Més tard, amb l’arribada del Modernisme del segle XIX, els balcons es van fer populars entre la classe mitjana en barris com l’Eixample, que els convertien en petits jardins que feien goig des del carrer i que omplien de llum i aire fresc les estances principals de la casa. En aquells moments, la idea del balcó associada amb la salut de la llar i dels seus habitants es va començar a popularitzar. No és casualitat la dita: “Si el sol no entra pel balcó, entra per la porta el doctor”. A més, també es va començar a fer servir aquest espai com una nova via per poder conversar amb els veïns i fer safareig.

La Maryna sempre queda fascinada amb les figures dels llangardaixos d’aquest balcó situat al carrer Aribau, 65.

És aquest sol i aquesta vitalitat que entraven pels balcons modernistes el que intenta retratar la Maryna en ple segle XXI. Com a bona informàtica, el seu modus operandi a l’hora de fer les il·lustracions és a través del disseny, amb vectors per ordinador, gràcies a programes com l’Illustrator. “Moltes vegades, quan acabo un dels meus dibuixos, sempre em fa la sensació que els falta llum. Aleshores els afegeixo més color groc, perquè vull que es transmeti el sol mediterrani tan especial de la ciutat”, explica. I com el pintor que es posa amb el cavallet de fusta davant d’un paisatge, ella agafa el seu iPad i es planta davant del balcó que li ha fet perdre el son. I pot estar-s’hi fins a un dia sencer, amb pauses, per finalitzar la seva obra. En altres ocasions, es limita a fer una fotografia de la façana i aleshores treballa des de casa. “El problema és que només tens la perspectiva del balcó des de sota, i jo els dibuixo com si els tingués al davant, en línia recta.”

Amb la companyia del seu iPad, la Maryna es planta a dibuixar davant del balcó que li ha cridat l’atenció.
“Una altra de les funcions que han tingut els balcons al llarg de la història és que, més enllà de la seva estètica, han servit com a altaveu social i com a podis per a l’expressió col·lectiva”

Observar una façana d’un edifici també és com observar una petita mostra de les diferències de credo o d’afinitats polítiques dels seus habitants. La Maryna ho sap, ha tingut prou temps per observar-ho. I és que una altra de les funcions que han tingut els balcons al llarg de la història és que, més enllà de la seva estètica, han servit com a altaveu social i com a podis per a l’expressió col·lectiva. Tota una interlocució entre el domini particular i el públic. Si més no, aquesta és la teoria de l’article “El lenguaje de los balcones”, de Ricard Morant i Arantxa Martín, publicat el 2013 a la Universitat de València. Segons els autors, les breus definicions que ofereixen els diccionaris sobre els balcons “no fan honor a la seva transcendència com a espais comunicatius que participen en l’esfera pública, tot i estar clarament integrats dins d’una esfera privada”.

El fet és que donant una ullada a un bloc de pisos, un pot arribar a deduir l’edat, el sexe, la classe social, la ideologia, els gustos o fins i tot el caràcter dels seus inquilins. Banderes, llaços grocs, dibuixos o cartells de denúncia; les possibilitats són infinites i conviden els més observadors, com la Maryna, a imaginar què passaria si, per un moment, se’n poguessin obrir les portes i entressin dins de les seves llars. Quin món s’obriria? Quins somnis i anhels es descobririen darrere d’aquella dona que fa estona que mira a través de la porta corredissa? O del nen que deixa les empremtes de la mà al vidre, com una manera de certificar que està viu i és real? Però al final, l’únic que ens queda són els balcons amb els seus missatges, sempre a la vista dels vianants, esperant pacients per transmetre el seu testimoni.

I un d’aquests vianants que mira sempre cap amunt és la Maryna Chervinska, que ja fa temps que sap que els balcons no l’enganyen. Són transparents, gràcils i fins i tot canvien segons els estats d’ànim dels qui viuen darrere les seves portes. “Una persona per Instagram et pot fer creure una cosa, però quan veus com és el seu balcó pots descobrir moltes més coses de la seva realitat”, assegura. És la màgia dels balcons, que sempre parlen per a qui està disposat a observar-los. I la Maryna no només els vol observar, sinó que també els vol dibuixar perquè el seus testimonis no caiguin en l’oblit de la història i perquè ens recorden que la vida també és mirar cap amunt.

Qui mai s’oblida de mirar cap amunt és la Maryna Chervinska, que ja fa temps que sap que els balcons no l’enganyen i que són una altra manera de veure la vida. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris