Persones

L’objectiu crític del Poblenou

L’Aina Castelló fotografia el que no li agrada de la societat. I hi ha un cosa que no suporta quan surt al carrer: la gentrificació del seu barri, el Poblenou. Mirem com parlen els seus ulls i les seves fotografies davant els problemes que no volem veure

per Mar Bermúdez i Jiménez

L’objectiu crític del Poblenou
L’Aina Castelló fotografia la realitat conceptual, allò que no és evident però que demana ser exposat. Ella es fixa en tot el que no funciona en la societat per trobar inspiració, però només captura quan té plena confiança en el seu punt de vista. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Una finestra tapiada. Integrada en l’entorn. Tant, que passa desapercebuda. Un dia algú decideix pintar-hi un graffiti aprofitant les reixes de davant la paret de maó. Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina llueixen vestits de presos i les barres fan l’efecte de presó. És aleshores quan l’Aina Castelló i els seus col·legues es fixen en aquella finestra tapiada. “Fins que no vam veure una imatge que ens va cridar l’atenció i ens va impactar, la mateixa finestra tapada l’havíem vist allà tota la vida, sense veure-la”, explica l’Aina. Treu la càmera i ho fotografia. Amb un clic captura tot allò que reclama ser explicat però que, si no és amb una imatge impactant, passa desapercebut.

“Jo soc una persona que parlo molt però a vegades no dic res. I quan no hi sé posar paraules doncs hi poso imatges”

És fotògrafa, dissenyadora gràfica i tècnica audiovisual. També es defineix com a artista, encara que modestament admet que no està segura de quan algú es pot considerar com a tal. L’Aina Castelló té 22 anys i la càmera és el seu canal d’expressió. “Jo soc una persona que parlo molt però a vegades no dic res. I quan no hi sé posar paraules doncs hi poso imatges”, confessa. I això és, precisament, el que ha fet amb el projecte “Poblenou”. A través de la fotografia documental i conceptual recull en un treball la seva mirada de la gentrificació al barri que li dona el nom. La gentrificació és per a ella “reformar un barri obrer que està en certa decadència i transformar-lo d’una manera molt xula però que provoca que els veïns no hi puguin seguir vivint. Jo quan me’n vagi de casa dels meus pares no podré viure al meu barri, perquè sí, és molt guai, però no puc pagar-lo”. “Poblenou” és el seu projecte de final de màster en Fotografia Documental, d’Autor i Artística de l’Escola Superior d’Imatge i Disseny de Barcelona.

Rere l’objectiu de la càmera hi ha una dona amb perspectiva que captura tot allò del seu entorn que cal millorar. Ho fa, sempre, amb una perspectiva crítica i analítica.
En un món digital que bombardeja imatges constantment a la població, “si no t’atrapa la imatge, per molt que tu vulguis explicar alguna cosa superseriosa, no es pararà ningú a mirar-ho. Serà una imatge més”

I per què la gentrificació? Doncs perquè la filosofia de treball de l’Aina és ferma: “No vull parlar de coses de les quals no tinc ni idea. Si haig de ser subjectiva, almenys que la subjectivitat sigui fonamentada en experiències, estudis o vivències”. Ho clarifica afegint-hi que “per mi dir: «Em ve de gust parlar de les persones racialitzades, discriminades per raons de raça», per exemple, és contraproduent perquè jo no soc una persona racialitzada, no sé el que es viu”. Aquests valors personals se sumen al concepte que l’Aina té de la fotografia documental, que és “una manera de posar en relleu coses que passen que cal que se sàpiguen però que des d’un punt de vista estètic i gràfic necessiten enganxar”. En un món digital que bombardeja imatges constantment a la població, “si no t’atrapa la imatge, per molt que tu vulguis explicar alguna cosa superseriosa, no es pararà ningú a mirar-ho. Serà una imatge més”.

Contrastos que es troben entre les pàgines de “Poblenou”. Imatges que capten l’atenció, que impacten, que perduren. (Fotografia d’Aina Castelló Reverte)
“Alguns són de Clot i altres de Poblenou; abans calia anar ‘turnant-nos’ per quedar en un barri o altre. Ara ja no venim mai al Poblenou perquè no podem anar quasi enlloc”

En el moment de plantejar el tema per al treball de final del màster, l’Aina posa tots els seus principis i qualitats per trobar el que sempre ha volgut expressar sense saber com, i que ara, amb la càmera, té l’oportunitat de poder explicar. Després de molta prova i error, es creua amb una finestra tapiada amb un graffiti que la impacta. Així, amb els col·legues, que ja habitualment xerren de temes socials i polítics, decideix que el seu projecte denunciarà la gentrificació al barri on ha crescut: el Poblenou. De fet, és amb els amics amb qui més pateix les conseqüències d’aquest procés. “Alguns són de Clot i altres de Poblenou; abans calia anar turnant-nos per quedar en un barri o altre. Ara ja no venim mai al Poblenou perquè no podem anar quasi enlloc”, explica. D’adolescent l’Aina, amb el seu germà, en Marc, i la seva millor amiga, la Laura, surt a fer un beure als bars de la rambla del Poblenou, un passatemps que avui en dia és impensable: “Jo no puc pagar 2,60 o 2,90 per cada birra, m’acabo deixant el sou en una tarda!”.

La fotografia del barri no para d’evolucionar. Els pares de l’Aina arriben al Poblenou acabats de casar, compren un dels pisos nous que es comencen a construir. Ho fan sobre paper, quan encara està en construcció, l’any 1989. Hi entren a viure l’any 1990. Els blocs de pisos nous estan, aleshores, envoltats de fàbriques abandonades, descampats, antigues cases de pescadors i carrers sense asfaltar. Però, de mica en mica, el barri comença a agafar una nova imatge. Botigues, parcs, bars, restaurants i cafeteries van donant vida a la zona. És en aquest nou Poblenou on l’Aina creix. Si bé ara ja no identifica aquesta imatge de barri quan s’hi passeja. “Són tot botigues ultramodernes, barberies hipsters, supermercats bio i eco, restaurants amb molta classe… Que no és que em sembli malament, però els preus no permeten fer vida en aquests llocs i es mengen els negocis històrics i tradicionals del barri”, explica l’Aina.

Colors, harmonies i imatges que expliquen una història que passa desapercebuda. (Fotografia d’Aina Castelló Reverte)

A través de cada imatge del seu projecte, l’Aina pretén reflectir aquesta realitat que l’envolta i la preocupa. Planifica molt les fotografies abans de treure la càmera: “El temps que em tiro pensant la foto és infinitament més llarg que el que trigo a disparar”. Això ho ha après amb els anys. D’adolescent era “la boja de la càmera” que duia sempre la màquina a sobre, en tot moment, per a qualsevol cosa. Entre riallades explica que “tenia l’obsessió de guardar records en imatges fins que em vaig adonar que realment només treia la càmera quan hi havia una foto que valia la pena fer”.

Es passeja pels carrers del Poblenou, observant el que mai abans ningú s’ha parat a observar

El projecte “Poblenou” cerca una estètica entre el vell i el nou. Té una “estructura clàssica” però les fotografies són “molt contemporànies”, defineix l’Aina. Són imatges de detalls que, a simple vista, passen per alt. Ella estableix i planifica els paràmetres de la càmera, l’angle des del qual vol fer la foto i la llum que li interessa. Aleshores, surt a capturar. Ho fa els caps de setmana perquè és l’únic temps lliure que té. Es passeja pels carrers del Poblenou, observant el que mai abans ningú s’ha parat a observar. Els detalls que, al final, són molt reveladors. Però, per molt que planifiqui i pensi i organitzi, la vida sempre està preparada per posar reptes.

Un dels díptics que construeix “Poblenou” és el d’aquestes dues imatges que, només mirant uns instants, generen reflexions. (Fotografia d’Aina Castelló Reverte)

Espera que el semàfor es posi en vermell per situar-se al mig del carril bici i fotografiar-ne el senyal ràpidament abans que algú no l’atropelli. Surt a fotografiar una façana en runes, que és l’únic que queda dempeus d’allò que havia estat un gran edifici, però s’hi troba uns obrers treballant que no la deixen accedir-hi. Vol retratar un edifici en runes que encara permet distingir les rajoles del terra dels habitatges que un dia li van donar vida. El dia que planifica anar a fer-ne la foto, l’edifici ja no hi és. L’han derruït. Curiosament, tots aquests entrebancs són, en si mateixos, una representació del mateix tema que denuncia: la gentrificació.

“Quan acabes de veure l’última foto, passant pàgina a pàgina, no te n’adones i no saps per què, però has acabat el llibre. No has obert una pàgina ‘random’ i has dit «Ai, mira que maco» i l’has deixat de banda”

Després de fotografiar molt i molt, l’Aina edita i retoca les imatges. Han de tenir una llum i uns colors en consonància. Un cop fet, imprimeix totes les fotos, a una mida “com la meitat del mòbil”, i les llença sobre la taula. Escampall. Estrès. I ara què? Ordenar fotografies conceptuals és complex, l’ordre depèn completament de la perspectiva de l’autor. L’Aina demana ajuda al seu tutor, en Toni Armengual, i junts cerquen harmonies. Colors semblants, formes, textures que posin en relació de manera coherent els detalls. Ella revela la màgia d’aquest procés i és aconseguir que, al final, “el lector no cal que en sàpiga el perquè, no cal que se n’adoni ni que hi trobi cap sentit. Quan acabes de veure l’última foto, passant pàgina a pàgina, no te n’adones i no saps per què, però has acabat el llibre. No has obert una pàgina random i has dit «Ai, mira que maco» i l’has deixat de banda”.

Els díptics que componen “Poblenou” són parelles de fotos que conviden a la interpretació i a la crítica personal. L’Aina assegura que una part molt especial d’aquest projecte és la varietat d’interpretacions que genera. Des de la mateixa coberta ja es motiva la reflexió. El títol del projecte és “Poblenou”, però la lletra U al final està difuminada. “El primer que es llegeix és «Pobleno». La dissolució de la U és el barri, el poble, que era i ja no és”, explica. Detalls curosament plasmats.

El treball de fi de màster de l’Aina és un llibret modest a simple vista, però en les seves pàgines guarda un contingut molt especial. Només amb la coberta, “Poblenou” ja fa reflexionar.

L’Aina és una dona crítica amb el seu entorn, que troba inspiració en allò que la fa enfadar, i és allò que no funciona en la societat el que la indigna. Es considera de la “generació del 15-M” però el seu interès per la política comença molt abans. “Quan em deien la típica frase d’«Acaba’t el plat, que els nens de l’Àfrica no en tenen», jo pensava: «Però per què els nens de l’Àfrica no en tenen? Quina diferència hi ha entre un nen de l’Àfrica i jo?»”, explica. Aquesta inquietud també es pot llegir en la redacció que a sisè de primària escriu per a classe. El tema de la crònica era: “Com serà el món d’aquí a cent anys?”. “Jo vaig escriure unes burrades! Vaig posar-hi: «Crec que en el futur les dones dominarem el món», i coses així que dius: «D’on treus això?»”

“Em va marcar molt veure tot el que estava passant. A més, la meva generació va començar a entendre el món amb la crisi de 2008. Sempre havia sentit el discurs de l’estat del benestar i recordo una sensació de «què està passant? Per què?»”

Però si algunes imatges han marcat el creixement de l’Aina, són les de 2011, any en què, a partir de la manifestació del 15-M, comencen un seguit de mobilitzacions de persones indignades amb l’Estat per la situació econòmica i política del país. Les principals demostracions són acampades en diferents places de referència, una de les quals, plaça Catalunya de Barcelona. Quan tot això succeeix l’Aina ja té catorze anys i entén molt millor el seu entorn. “Em va marcar molt veure tot el que estava passant. A més, la meva generació va començar a entendre el món amb la crisi de 2008. Jo tenia moltes ganes d’anar a l’acampada de plaça Catalunya i em vaig quedar impactada pel desallotjament. Sempre havia sentit el discurs de l’estat del benestar i recordo una sensació de «què està passant? Per què?»”, relata.

La maduresa personal de l’Aina i la manera de fer front als problemes del món en què viu es reflecteixen en cada una de les fotografies que fa, des de les més personals, emocionals i artístiques fins a les de crítica sociopolítica que componen “Poblenou”. Són imatges molt diferents entre si, però totes fetes a través de la confiança que li dona la càmera. Una seguretat que mai deixa que la sobrepassi: “Quan defineixo el meu punt de vista sobre algun tema hi penso molt. Em pregunto si d’aquí a deu anys em penediré d’aquest punt de vista”.

Pels carrers del barri del Poblenou es passeja l’Aina amb la càmera a la mà i molts detalls a fotografiar. Ella cerca els més impactants i els que conviden a entendre les conseqüències de la gentrificació.
Sent dona i jove les dificultats són notables: des del “paternalisme típic de «Mira aquesta, està jugant a ser artista!»”, fins a la “infravaloració dels joves pel simple fet de tenir menys experiència vital”

Actualment es dedica professionalment a la foto comercial; encara que no és la seva professió somiada, “cal guanyar diners”. En el futur voldria dedicar-se exclusivament a fer fotografia d’autor i conceptual. A ser artista. Explica que sent dona i jove les dificultats són notables: des del “paternalisme típic de «Mira aquesta, està jugant a ser artista!»”, fins a la “infravaloració dels joves pel simple fet de tenir menys experiència vital” són els principals estereotips que l’Aina es troba un dia sí i l’altre també. Però té clar que vol lluitar per tirar endavant i aconseguir fer un projecte que fa temps que té ganes d’afrontar: “M’agradaria parlar de violacions”, assegura. Com a dona feminista la violència de gènere és una qüestió que la fereix molt i que vol denunciar. Però considera que encara necessita temps per poder afrontar el tema d’una manera honesta i autèntica. De moment, té clar que vol continuar desenvolupant “Poblenou” i assegura que a la primavera s’hi tornarà a posar.

Quan una fotografia ens queda gravada a la retina, preguntem-nos-en el perquè. Qüestionem-nos en què centrem la nostra atenció

D’una noia adolescent que passeja cada instant la càmera per guardar records, a una dona crítica que treu la càmera per immortalitzar problemàtiques, plasmar emocions i exposar realitats complexes de definir només amb paraules. Així és l’Aina Castelló. Quan una fotografia ens queda gravada a la retina, preguntem-nos-en el perquè. Qüestionem-nos en què centrem la nostra atenció. Potser descobrim que hi ha una persona darrere, amb intenció de fer arribar un missatge que atrapi les nostres consciències. És possible que aquella imatge ja l’hàgim vist, ens hi hàgim creuat pel carrer com una finestra tapiada, però l’hem vist sense veure-la de veritat. A vegades es compleix aquell conegudíssim tòpic que diu: “Una imatge val més que mil paraules”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mar Bermúdez i Jiménez

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris