Persones

32 anys de cremallera

Conduir un tren que va a un màxim de 30 km/h pot semblar monòton, però Ignasi Martínez ho nega. Ell ha estat el maquinista del cremallera de Vall de Núria durant més de tres dècades, i assegura que cada viatge és diferent

per Paula Ericsson Navarro

32 anys de cremallera
Ignasi Martínez ha estat pendent del rellotge més de tres dècades. A tocar de la via, conduint el cremallera de Núria. El seu és un viatge professional i personal amb uns ulls que han vist de tot. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El cremallera de Vall de Núria és un tren tranquil. Puja des de Ribes de Freser, para a Queralbs i arriba fins al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, un paisatge gairebé celestial al qual només es pot accedir en cremallera o caminant. El tren va a una velocitat d’entre 19 i 30 km/h. Xino-xano, que anar al cel massa ràpid pot marejar. Quaranta minuts de trajecte pausat per assaborir olors pures, captar animals esmunyedissos i admirar la neu per la qual lliscaràs amb esquís (o amb el cul, depenent de la teva destresa). No hi ha pressa. És un tren tan discret que sembla que ningú el condueixi. I és que Ignasi Martínez (Jaén, 1958), el maquinista que el porta, s’ha fusionat amb el vehicle. D’ulls clars com l’hivern, camina i parla amb la discreció del tren que fa més de 32 anys que domestica, un tren que deixa de conduir perquè es jubila (18 de desembre de 2019). Tot i així, el vincle entre l’home i la màquina continua. Com al cremallera, no li agrada ser el centre d’atenció. En un inici és reservat i tímid. Gairebé no parla, observa i riu amb discreció. Té el fre posat. Vol comprovar que ets de fiar.

Ignasi Martínez mou les mans pels frens com si fos a casa seva. Encara que aquesta locomotora fa anys que no la condueix, quan s’hi posa a pensar en recorda cada un dels racons.

Com el cremallera, l’Ignasi triga a arrancar, però arranca. Quan la conversa comença a escalfar els motors, el gel que l’envolta es desfà de seguida i mostra la calidesa d’una llar de foc. Conversem amb ell dins de l’exposició “Cremallera Vall de Núria”, situada a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de Ribes de Freser. Allà, congelats en el temps, hi ha diversos exemplars de locomotores i d’automotors que han pujat fins a la vall. Com que som en una antiga sala de màquines, el fred glaça els ossos, les mans i la punta del nas. L’Ignasi, que viu des dels tres mesos a Ripoll i sembla que està immunitzat contra aquestes temperatures, revisa i ens descriu cada un dels vehicles que ha conduït.

L’Ignasi té la veu cansada, com si el vent, que corria a través de les finestres dels vehicles que ha conduït, li hagués gastat les cordes vocals

Ens explica que la via del cremallera s’obre el 1931. A l’inici la recorren locomotores que anaven amb maquinista, ajudant de maquinista, revisor i dos vagons. Els automotors arriben el 1985. “La diferència? Els automotors són més automàtics i d’una peça, i la locomotora és més manual i porta dos vagons”, puntualitza l’home de barba blanca. Té la veu cansada, com si el vent, que corria a través de les finestres dels vehicles que ha conduït, li hagués gastat les cordes vocals. L’Ignasi comença a treballar a l’estació de FGC de Ribes de Freser dos anys després que hi entrin els automotors. Anteriorment, havia estat en tres tallers. “Vaig passar de planxista a pintor de cotxes, i després, a mecànic”, apunta. Però l’amor li fa canviar els motors dels cotxes pels dels trens.

No és un canvi que l’alteri gaire, però. L’Ignasi no tenia cap vocació concreta, quan era jove. “De petit em sembla que no pensava a treballar. Jo jugava, sobretot a futbol”, reconeix amb el somriure tranquil de qui viu sense preocupar-se. Ell, com el cremallera, va a poc a poc. No té pressa. És quan coneix el pare de la seva parella (i actual mare dels seus tres fills) que es comença a interessar per aquest món. “Jo tenia dinou anys. Va ser la primera vegada que vaig pujar al cremallera i em va agradar, però per dir «Vull treballar aquí», no. El pare de la meva dona treballava aquí i em va interessar el tren a través d’ell”, explica. És la primera parada en un viatge que durarà gairebé tota la vida.

Les locomotores eren les primeres a pujar el cremallera que connecta Ribes de Freser amb la vall de Núria.
“Em van oferir fer de revisor i vaig dir que no m’interessava. Tractar amb el públic en aquells moments em venia massa gran”

La feina que li ofereixen al principi, però, no encaixa gaire amb les necessitats i les característiques de l’Ignasi de vint anys. “Em van oferir fer de revisor i vaig dir que no m’interessava. Tractar amb el públic en aquells moments em venia massa gran. Em posava massa nerviós amb la gent”, subratlla amb un vel de timidesa als ulls i als gestos. Ell només tractava amb màquines, per treballar, no pas amb persones. Li agrada “remenar motors”, esbrinar què està malament, veure com ho pot arreglar. És un manetes, però no un relacions públiques. És per això que, quan li diuen que busquen un ajudant de maquinista, el vel de timidesa cau i apareix una mirada brillant d’interès.

​El primer cop no hi puja com a maquinista, sinó com a ajudant de maquinista, que és qui ha d’estar pendent de l’exterior (amb el cap fora de la finestra, faci fred, calor, pluja o vent), qui neteja els motors i pot ajudar el maquinista a frenar en cas d’extrema necessitat. El primer cop està nerviós. El maquinista a qui acompanya és Miguel Laguna, cap de taller. Per descriure’l, l’Ignasi rumia una bona estona. “Quan arribava gairebé no et deia ni bon dia, però després sí, podies treballar molt bé amb ell. Et podia fer una esbroncada i al cap de cinc minuts aquí s’acabava tot. Ara, sí, el que ell volia, eh? El cap de taller és cap de taller”, recorda amb tendresa cap al company que ja no hi és, encara que en la mirada encara s’hi percep l’efecte intimidador que tenia en Miguel sobre ell.

Li encomanen una primera missió una mica estranya: “Tu el que has de fer és controlar que no hi hagi cap roc a la via”

Li encomanen una primera missió una mica estranya: “Tu el que has de fer és controlar que no hi hagi cap roc a la via”. L’Ignasi es queda de pedra. “Jo vaig pensar: «Com vols que vegi un roc?!». Pensava que es referien a les pedretes de la via. Vaig fer uns ulls que...”, assevera mentre obre tant els ulls que sembla que li hagin de sortir de les òrbites. Com podria detectar ell si les pedres entraven a la via, a la distància a la qual es trobava, i en una via on hi ha milers de pedres? Quan acaba el trajecte i explica la seva preocupació, riuen i puntualitzen la informació: “No, no, ens referíem a un roc gran!”, imita l’Ignasi amb una riallada i obrint els braços fins a les espatlles. Un roc no és una pedra. Una pedra no és un roc. Encara riu de la confusió de fa trenta anys. Perquè hi ha estacions a les quals sempre tornem, sobretot quan són les primeres.

La mirada tendra de l’Ignasi és visible per a qualsevol que s’hi apropi una mica. Al principi és reservat, però si hi parles una estona, descobreixes una persona tranquil·la i amb qui sentir-te segura, sobretot si condueix el tren on vas asseguda.

A l’inici hi havia sis maquinistes, perquè només anaven en locomotores. Cada maquinista tenia una locomotora assignada, però quan arriben els automotors i els maquinistes nous, aquest sistema desapareix. “Antigament, cada maquinista i ajudant de maquinista desmuntaven i reparaven la seva màquina. Hi havia un vincle més directe entre màquina i ells”, narra l’Ignasi amb les mans agafades i el cos cap endavant. Es passa a un mètode més còmode i eficient, i en què hi ha un millor sistema de frens, però també és més automàtic i impersonal.

El primer que l’espanta quan s’estrena com a maquinista és el quadre d’interruptors i rellotges. “«No recordaré tants botons!» és el primer que vaig pensar”

Encara que ell hi entra als 29 com a ajudant, és al cap d’un parell d’anys que comprova de primera mà les millores com a maquinista. “Al principi vas una mica espantadet”, rememora. Ara ell està a càrrec de la màquina que transporta mercaderia o passatgers. El primer que l’espanta és el quadre d’interruptors i rellotges. “«No recordaré tants botons!» és el primer que vaig pensar”, assenyala. Però els recorda de pressa. I, contra tot pronòstic, no té gaire por de portar la màquina. “L’única por que tenia era que, a l’hora d’arribar allà a Queralbs, com que fa pendent, no sabia com parar el tren perquè no anés enrere. Una vegada ho vaig haver fet, no vaig tenir més por”, assegura. Soluciona la pujada amb l’agilitat d’un manetes. Ho explica amb precisió, tanta que és difícil seguir-ne el ritme tot i la calma. Conduir un tren no és pas fàcil, encara que vagi molt a poc a poc.

“Quan arribi el tren a les vuit ha de tenir la via neta perquè pugui fer maniobres, sempre que no hi hagi una quantitat de neu exagerada. Si no pot pujar, has d’avisar”

En aquest sentit, si hi ha hagut una gran nevada aquell dia i ha d’agafar la llevaneu, entra a l’oficina a dos quarts de sis de la matinada. I, si l’espera molta feina des de primera hora, el cafè arriba més tard. Però, encara que d’entrada pot semblar una feina feixuga, a l’Ignasi li encanta. “Vas amb la màquina que porta unes turbines que treuen la neu. I una vegada arribes a Núria, neteges l’andana i els passos de manera manual. M’agrada molt”, reconeix amb un somriure discret, conscient que molta gent no entén els seus gustos. “Al final és remenar i arreglar coses, no?”, li pregunto. “Sí, sí, a mi m’agrada fer-ho, a més sempre vas amb companys, fas la xerrada i rius”, assegura. “I quan hi ha nevades molt greus?”, insisteixo. “Quan hi ha molta neu ja hi posem més gent. Les bromes i tot això has d’esperar fins que estàs esmorzant. Quan arribi el tren a les vuit ha de tenir la via neta perquè pugui fer maniobres, sempre que no hi hagi una quantitat de neu exagerada. Si no pot pujar, has d’avisar”, adverteix.

Els automotors van arribar gairebé al mateix temps que l’Ignasi a Ribes de Freser. Tot i que comporten moltes millores, l’Ignasi prefereix conduir les locomotores, ja que són més manuals.
Reconeix que, encara que a l’inici rebutja l’atenció al client, ser maquinista li canvia la manera de tractar amb les persones

A més a més de la llevaneu, hi ha una altra tasca que li agrada molt de fer, a l’Ignasi, encara que no tenen res a veure: posar fundes als seients. “M’agrada que les fundes quedin ben posades, l’olor de cola o de dissolvent no em desagrada. A més a més, vaig al meu aire, no hi ha ningú a qui li agradi fer-ho i ningú ve”, confessa. Mentre que amb la llevaneu li agrada fer feina en equip, quan folra els seients prefereix la soledat amb la màquina. Torna als seus inicis, en què la relació amb els clients li era difícil, molt més que batallar amb un descarrilament. “Antigament et podria dir que tractar amb els clients... el mínim. No m’agradava. Em feia una mica de vergonya. Ara he fet moltes vegades d’agent d’estació, i bé. Parles i et trobes amb gent trempada”, revela. Reconeix que, encara que a l’inici rebutja l’atenció al client, ser maquinista li canvia la manera de tractar amb les persones. “Quan treballes en públic t’obres molt més. Hi ha gent que no, que ja és oberta en si, però a mi m’ha obert bastant. A vegades fas broma amb clients, encara que hi ha gent que no les accepta, però ja els veus a venir i ja no en fas”, assegura. Amb experiència i observació, el maquinista ja ha après a detectar amb qui es pot ser proper i amb qui no.

“El paisatge el mires sempre. Encara que tu has d’anar fixat a la via, vulguis o no vulguis, els ulls els tindràs cap a una banda o cap a l’altra”

Gràcies a la màquina, l’Ignasi passa de ser un home solitari a ser conegut a Ribes de Freser. El cremallera el connecta. “Aquí ja em coneixen tots. Hi ha gent que encara pregunta: «Quin és el primer que surt? A quina hora surt el tren? I per baixar?»”, contesta mentre especifica que els horaris del cremallera canvien a l’estiu i a l’hivern. Però no és l’única cosa que canvia, durant les estacions. Mentre que la majoria dels clients que pugen al cremallera de Núria són famílies, parelles o excursionistes durant tot l’any, el paisatge, l’afluència de gent i fins i tot la conducció canvien de Sant Joan a Sant Esteve. “El paisatge el mires sempre. Encara que tu has d’anar fixat a la via, vulguis o no vulguis, els ulls els tindràs cap a una banda o cap a l’altra. Sempre se t’escapen. I no tots els viatges són iguals. Cada cop és diferent”, defensa.

Els sistemes de fre de les locomotores eren bastant més complicats; és per això que la feina de l’ajudant de maquinista era més que imprescindible.
“L’estació que més m’agrada és la primavera. Diuen que l’estació més maca és la tardor, però a mi em fa la sensació que tot s’està apagant. A la primavera, torna a viure tot”

“La tardor és més fotuda per conduir perquè hi ha més humitat, has de vigilar molt que el tren no patini”, adverteix amb les celles alçades. “A mi l’estació que més m’agrada és la primavera. Primer, perquè es veu tot verd, tot ple de vida. Diuen que l’estació més maca és la tardor, però a mi em fa la sensació que tot s’està apagant. En canvi, a la primavera, torna a viure tot”, contesta. Quan parla de la primavera, és com si el fred que ens envolta desaparegués. Deixa enrere la timidesa que el caracteritza i es torna més tendre, més amable, més proper. Més viu. Curiosament, també parla de l’hivern amb calidesa. “A l’hivern Núria és espectacular, sobretot quan acaba de nevar. És una postal”, enllaça. Ara bé, quan arriba a l’estiu, el cos de l’Ignasi es contrau. “A l’estiu... tot ple de gent... és aclaparador. Trobes gent maca, però n’hi ha que es pensa que perquè paguen un trajecte són els amos”, lamenta a sota veu. Es percep que a l’Ignasi no li agrada parlar malament de res ni de ningú, però l’estiu el fa descarrilar.

La seriositat és una de les màximes de l’Ignasi quan condueix; és per això que no ha provocat cap accident en 32 anys al volant.
“Quan passo aquest pont d’aquí —diu mentre assenyala l’entrada a l’estació del cremallera—, els problemes els deixo aquí. I els problemes que tinc a casa, els deixo a l’entrada”

Tot i això, sigui estiu o hi hagi tempesta, ho té clar. Res afecta la seva conducció. “Quan passo aquest pont d’aquí —diu mentre assenyala l’entrada a l’estació del cremallera—, els problemes els deixo aquí. I els problemes que tinc a casa, els deixo a l’entrada. Jo procuro fer la feina sempre igual. Sí que algun dia estàs una mica de mal humor, o et fan enfadar a la feina, però normalment la feina és la feina i la manera de conduir és la mateixa”, subratlla. No ha tingut mai cap accident amb cap persona, mai ha deixat entrar ningú a la sala de màquines en marxa i sempre està concentrat en la conducció. És un maquinista excel·lent. Només va tenir una topada en els primers sis mesos d’ajudant de maquinista. No va ser culpa del seu maquinista, sinó del que conduïa l’altre tren, el qual estava parat a les vies i no ho va notificar a ningú. “Ell tenia molta experiència, però venia de Barcelona i seguia un protocol diferent. Aquí, quan tens una parada, el primer que has de fer és avisar el de darrere. Això és el primer que has de fer, des del meu punt de vista. I després del tren de darrere, el regulador. I ell no va fer-ho. No va avisar a ningú”, recorda.

Mentre que el conductor de Barcelona va pujar a Núria, l’Ignasi no ha pensat de marxar mai de Ribes de Freser. “Sempre he estat aquí. Barcelona trobo que ha de ser aclaparador al màxim! Això de tenir un minut i en un minut has de sortir, i ple de gent, i et poses a vuitanta i al cap de dos minuts has de parar... Aquí és molt tranquil... Jo estic molt bé aquí”, finalitza, recuperant l’aire que ha gastat només imaginant-se l’estrès de treballar a la capital catalana. A més a més, aquí hi té la família. Té dues filles i un fill, en Pau, que està treballant al taller. “Està estudiant electromecànica, va venir aquí a fer les pràctiques, va demanar fer el manteniment de trens, i el van agafar”, explica amb un somriure d’orgull amagat. Una altra de les seves filles també hi va treballar, a l’estació. Ella ho va fer com a revisora. Així doncs, d’una manera o altra, la família Martínez ha estat vinculada a l’estació de Ribes de Freser.

Els bitllets han canviat de preu i de forma, però el recorregut continua sent el mateix: de Ribes de Freser a la vall de Núria.
La  manera de conduir el cremallera ha influenciat la seva manera de conduir el cotxe. “Quan condueixo el cotxe vaig més a poc a poc. No tinc la necessitat de córrer”

La discreció que caracteritza el maquinista apareix fins i tot i quan parla de la seva família, i també de la seva jubilació. “Què és el que trobaràs a faltar?”, li pregunto. Respon de pressa. “Trobaré a faltar els companys. Són com una família, i la relació és molt bona. Però la feina? Jo deixo la feina, i a casa en tinc per parar un tren! Jo surto d’aquí, de treballar, i vaig a casa a fer feina, a remenar per casa”, contesta mentre es frega les mans. No trobarà a faltar conduir, tampoc. Agafa molt el cotxe. De fet, la manera de conduir el cremallera ha influenciat la seva manera de conduir el cotxe. “Quan condueixo el cotxe vaig més a poc a poc. No tinc la necessitat de córrer i a vegades la meva filla em diu «Què? Anirem a seixanta tota l’estona?»”, explica imitant el to de burla de la seva filla.

Després de 32 anys i 6 mesos transportant tota mena de passatgers, la vida de l’Ignasi agafa una altra via. Durant aquest temps, i a través del cremallera que conduïa des de l’estació de FGC de Ribes de Freser fins a la vall de Núria, ha connectat persones, d’aquí i de fora, amb una part de Catalunya. A ritme lent i pausat, ha realçat la bellesa d’un racó que varia d’estació a estació. I, curiosament, és el tren el que el connecta amb les persones, més enllà del que hauria fet mai en qualsevol altre lloc. Perquè els trens enllacen les persones i el territori. El cremallera sempre l’espera per anar fins al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Ara, com a passatger.

En aquest vagó, que és dels inicis dels segle XX, l’Ignasi ens explica que abans hi pujaven presidents i persones d’altes esferes, i que ara hi viatgen famílies o parelles per fer un viatge en el temps, i també ell, ara, com a passatger.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Paula Ericsson Navarro

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris