La libèl·lula de l’Òpera de París
Un papalloneig de libèl·lula que afaiçona l’aire dels escenaris més prestigiosos d’Europa. Rosa Mauri bat els seus peus alats fins esdevenir la mestressa indiscutible del ballet de l’Òpera de París i de molts cavallets dels impressionistes francesos
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
És innat, el talent de Roseta Mauri (Palma, 1850 – París, 1923)? Potser sí o potser no. El pare de la ballarina d'ulls i cabells negres, Pere Mauri, fill de Reus —la ciutat del Baix Camp d'on Roseta s'entestarà a dir que és filla, tot i haver nascut a Palma, d'on era la mare Carme Amada Segura—, és ballarí del Gran Teatre del Liceu. La genètica en dansa sembla passar a la Roseta fent un grand plié i el pare observa, vista la inquietud de la nena, que té fusta per triomfar. La Roseta o la Rosita, com també se la coneix, després de formar-se tant amb el seu pare com amb el coreògraf i ballarí belga Henri Dervine durant una estada al Liceu el 1862, s'estableix el 1866 a la companyia del Teatre Principal de Barcelona, s'hi està cinc anys i passa a ser la primera ballarina. Entremig, el 1870, actua per primera vegada a l'estranger, a Hamburg, i en aquell viatge aprofita per fer una estada a París, on es forma amb Madamme Dominique i en companyia del seu pare, tot i que la guerra francoprussiana obliga a suspendre l’estada. Però els passejos al voltant de l'Òpera de París il·luminen una ambició, un somni, un desig de veure el seu nom als cartells.
El 1872 arriba el moment de posar-se de puntetes a nous escenaris, i balla per a la temporada inaugural del Teatre Dal Verme de Milà. Aquest es considera el vertader debut internacional, que conclou amb un èxit dels que obliguen a pensar que se'n sentirà a parlar, i molt, de la Roseta, que encara torna el 1873 a Barcelona, això sí, per ser primera ballarina del Liceu.
Plié al Teatre Imperial de Berlín, battu al Teatre Imperial de Viena, ballonné al Teatre Comunal de Trieste, brissé al Teatre Apol·lo de Roma, cabriolé al Teatre Regio de Torí, fins a fer el definitiu cou-de-pied a París
La Roseta Mauri va configurant la coreografia del seu èxit. Tothom en destaca el somriure, però també té el seu caràcter, com quan assegura que mai més no tastarà el caviar perquè durant una actuació un tsar de Rússia s'ha posat a xerrar amb el del costat. Rosa, Rosae, Roseta, Rosita... tant és. Una declinació catalana que arriba als escenaris més emblemàtics del món i davant de reis i emperadors, es diguin reina Victòria d'Anglaterra o tsar i tsarina Nicolau II i Alexandra, entre d’altres.
Plié al Teatre Imperial de Berlín, i l'emperador Guillem I se la vol quedar per sempre; battu al Teatre Imperial de Viena —on els diaris ja la bategen com la ‘Patti del ballet’, per referir-se a la soprano Adelina Patti que, segons Giuseppe Verdi, és la millor veu que havia sentit mai—; un ballonné al Teatre Comunal de Trieste; brissé al Teatre Apol·lo de Roma sota l'atenta mirada del rei Víctor Manuel II —que s'ofèn en veure com la catalaneta no cau en la temptació d’una invitació privada reial i molt menys encara tranuitar—; cabriolé al Teatre Regio de Torí, fins a fer el definitiu cou-de-pied a París. El satíric barceloní L'Esquella de la Torratxa li dedica el 1877 una poesia amb uns versos: “Balla com una baldufa / gira com un virolet / salta com una llagosta / i és més prima que un lluquet”. Amor amb humor. És el mateix que el compositor de l'òpera Faust, Charles Gounod, que la veu actuar quan la Roseta torna a Milà, però ara a la mítica Scala. Gounod en pren nota i fa saber a París que té una bona nova, la d'un àngel que esculpeix el vent.
Le Ménestrel: “Els peuets de Roseta Mauri són dues agulles que teixeixen amb una destresa sorprenent i resolen, com si res, les passades més inextricables de la dansa”
Ell mateix recomana a l'Òpera de París que la contracti, i el director va fins a Milà a corroborar la meravella. La Roseta, el 7 d'octubre de 1878, actua per primera vegada a l'Òpera de París, i el 1880 ja és la primera ballarina de la Ciutat de la Llum. Instal·lada en un pis de luxe a l'estil versallesc, amb servei domèstic i a dues passes de l'Òpera de París, durant 20 anys els seus turmells ferms i moviments angelicals la faran indiscutible. La Roseta esdevé mite, icona i font d'inspiració. Les cròniques periodístiques de l'època són unànimes a l'hora de descriure-la, com si portés ales als peus. La influent revista musical de l'època Le Ménestrel és contundent: “Els peuets de Roseta Mauri són dues agulles que teixeixen amb una destresa sorprenent i resolen, com si res, les passades més inextricables de la dansa”. La Roseta fila que filarà.
Ella impressiona. I tant que impressiona. Començant pels impressionistes, com no podia ser de cap altra manera. La dibuixa Renoir, la pinta Degas la mig pinta Manet. Degas li dedica tres quadres mítics. Ja no sap pintar sense tenir la seva musa catalana dansant al voltant del cavallet. I Édouard Manet s'apunta a la llarga corrua de pintors i escultors que la volen perpetuar, tot i que amb poca fortuna. La Roseta no suporta les llargues sessions ben quieta. Lògic. Ella és nervi pur, necessita moviment. Manet s'ho pren amb sentit de l'humor i li dedica un epigrama: “Rosita, que no has volgut aguantar la posa, / malauradament, anònima, restaràs dona de rosa”.
“Totes les floristes de París han rivalitzat en el seu art per ella”, diu Le Monde Illustré
I així resta per al patrimoni pictòric de la Humanitat el retrat inacabat Jeune femme en rose que, això sí, s'acompanya d'una inscripció enaltidora en llatí: “Ad majorem Mauri gloriam”. I tanta glòria! Una crònica de l'època parisenca permet veure fins a quin extrem Roseta Mauri marca el pas, i mai més ben dit. “És una aparició radiant. Balla, i només de començar els arabescos que, en un cadenciós ritme van traçant els seus peus i el lleu papalloneig d'aquella nina encantadora, alternat amb les provocatives actituds de la dona convertida en temptació, conclou per establir un corrent que, inflamant la sala, la fa esclatar en un bravo nodrit, tronador, immens, que confirma cada nit la fama de ballarina ideal, afavorida amb les supremes gràcies de la libèl·lula”. Pura màgia fins que una lesió al peu el 1882 l'aparta set mesos dels escenaris. Sembla que tot fineix. “Quedarà coixa?”, es pregunten molts. Sortosament, la libèl·lula torna a alçar el vol l'any següent. L'Òpera de París és un mar de flors per rebre-la. “Totes les floristes de París han rivalitzat en el seu art per ella”, assegura Le Monde Illustré. Els peus no van al ritme de la música: la música va al ritme dels seus peus. Escenari reconquerit. La flor i nata parisenca corejant un “oh là, là!”.
La Roseta impressiona. Començant pels impressionistes, com no podia ser de cap altra manera. La dibuixa Renoir, la pinta Degas la mig pinta Manet
Segurament, però, un dels moments més deliciosos, tendres i que il·lustren fins a quin punt la Roseta esdevé un mite venerat a la ciutat que aleshores era considerada la capital del món, es viu l'1 de gener de 1888. Entre el públic d'alta volada, un grup de calbs se situen a la zona de l'orquestra de tal manera que, un cop les closques quedin il·luminades, s'hi llegeixi ‘Mauri’. La Roseta es desfà de llàgrimes des de l'escenari.
La libèl·lula catalana, que no es casarà mai més enllà de fer-ho amb el ballet, es converteix en la temptació del ministre de Belles Arts de França (1881-1882) Antonin Proust, també retratat per Manet el 1880. El ministre se n'enamora i mor d'amor el 1905. Bé, de desamor... i incapaç de suportar l'angoixa d'una malaltia que sembla incurable. Es comenta que dos dies abans de disparar-se al cap ha sopat amb la Roseta. El New York Times assegura que Proust s'ha suïcidat després de discutir amb la libèl·lula.
La Roseta, que ha deixat escenaris i camerinos —on sempre posa l'estampeta de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus—, s'ha retirat a la cúspide de la seva carrera el 1898 i ha acumulat un gran patrimoni en forma de nombroses propietats, incloses hotels i castells. Els escenaris han quedat enrere, però segueix essent un referent. A l'Exposició Universal de 1900, quan es prova el Phono-Cinéma-Théàtre, allò que amb el temps en diríem ‘cinema sonor’, el que es projecta sobre un llenç és una actuació de Roseta Mauri, entre altres artistes. Fins a l'any 1920, Roseta Mauri segueix repartint talent com a professora vitalícia del Conservatori de l'Òpera de París, amb el mateix sou de ballarina i sempre acompanyada de la seva neboda, del mateix nom, a qui ha adoptat en quedar orfe de pare i mare. El seu objectiu és que el talent de les noves ballarines no es vegi truncat per l'aparició d'un marit que les obligui a retirar-se.
El papalloneig de la musa de Degas s'atura definitivament el 1923 i reposa al necromític cementiri de Montparnasse entre Baudelaire, Becket, Duras, Sartre... que no han fet pas més mèrits que la Roseta per ser més coneguts que ella entre els propis catalans. Com passa amb tants altres catalans universals, Roseta Mauri també ha estat un referent reflectit pel món del cinema. A la pel·lícula de dibuixos animats francocanadenca Ballerina (2016), la protagonista, Felicia, que vol triomfar al gran teatre de París, té com a mite a seguir la filadora els peus alats.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari