Persones

Pescant amb el ‘senyor Collons’

Quan la foca monjo encara nedava pel Cap de Creus, en Ciset Corominas ja pescava. Amb 91 anys ben entramuntanats i amarats de salnitre encara surt a pescar al Port de la Selva a bord del Jonc i l’acompanyem a capturar un món que s’acaba

per David de Montserrat

Pescant amb el ‘senyor Collons’
En Ciset recull les xarxes amb l'expectativa de pescar una llagosta o un llongat, les seves peces preferides. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hem quedat a les set de la tarda a la platja “d'aquí de sota” com en diuen els de Port de la Selva, just a davant de l’ajuntament i l’antic Bar Espanya que enguany ha passat a dir-se Ca la Maria. Si el pare de la Matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, va preveure que l’Imperi espanyol desapareixerà el 2029, el Bar Espanya ha defallit 10 anys abans. Res és per sempre. Ni els bars, ni els imperis. La platja, de moment i per sort, encara aguanta. Els darrers intents de convertir-la en una nova dàrsena i explotar-hi més amarraments s’ha pogut aturar. Una platja en la qual només hi pot haver bots d’estètica tradicional que conservin l’aire mariner. D’això es tracta, de conservar, que cada vegada costa més. 

Tinc a les mans una postal antiga de la platja de l’Escar. Moltes dècades enrere estava copada de barrils de fusta i bots de pesca, una mena de desembarcament pesquer de Normandia. Desconec de quin any és la postal, però juraria que és de força temps abans no nasqués en Ciset Corominas. Ell és del 3 de maig de 1928. La vida d’en Ciset, com la de tots, no sempre ha estat tan plàcida com ara. Quan tenia 10 anys el seu pare es va exiliar per culpa de la Guerra Civil. Ell tenia 10 anys i era fill de roig. I això es pagava. Li varen prohibir anar a escola. Només li quedava la universitat de la vida. Per sort, dins de la desgràcia, una nouvinguda d’Alacant va agafar els fills dels rojos i va muntar la classe de pesca. No em donis peix, ensenya’m a pescar, com se sol dir. I d’aquí a les teranyines on en Ciset va passar molta fred quan encara era un nen.

Són quarts de vuit i el principal protagonista encara no hi és. “A veure si avui farà salat”,  assegura en Roger Pinart que ens ha fet d’intermediari amb en Ciset. Al cap d’una estona en Ciset apareix de bracet amb la seva filla Carme. “Així què diu que heu de fer?”, ens pregunta la Carme. Glups. Ai, que no sortirem. En Ciset sembla absent com volent dir “mireu nois, quan tingueu clar què hem de fer ja m’avisareu”. En Roger i la Carme negocien. La Carme pateix. Fa ventet i ens ho adverteix desconfiada. “Res, dona, una mica de garbí”, diu en Roger intentant greixar les reticències. “On vols que anem? Al rec de Canet?”, proposa en Roger sabent que és un lloc proper per facilitar l’autorització. “Al faro, allà a la beta blanca”, respon. Som-hi. Tenim permís de la Carme com el d’una mare que diu fins a on poden anar a jugar les criatures. En Ciset s’incorpora. “Jo lo que digui aquesta. Estic ursai, jo”.

“Porta tota la vida fent això. Tu creus que ara es deixarà dir com fer les coses per tres imbècils?”

“És molt tossut”, diu la Carme. Tossut i sorrut. Bé, cal matisar això de sorrut. En Roger diu que ho aprofitem que amb nosaltres està demostrant bon humor i predisposició. No pas a deixar-se ajudar o rebre instruccions. Aquí les instruccions les dona ell. Punt. “Porta tota la vida fent això. Tu creus que ara es deixarà dir com fer les coses per tres imbècils?”, comenta en Roger. Els trident imbècil som el propi Roger, el fotoperiodista de LA MIRA, Jordi Borràs, i un servidor. En Roger ens pregunta retòricament: “Voleu dir que hi ha gaire pescadors a Catalunya de la seva edat que encara surtin?”. Segurament no, per això hem vingut abans no sigui massa tard.

Calar la “xerxa”

El temps pinta bé i confirma allò que han anunciat les aplicacions de mòbil que ens proporcionen la informació meteorològica. Tant el calar com el recollir les “xerxes” –així en diuen de la xarxa els llops de mar del Port de la Selva– seran plàcids. En Roger vesteix una samarreta de “Llibertat peixos pacífics”. Alguns peixos pacífics aviat seran capturats. O aquesta és la intenció, si més no. Una contradicció, ben mirat.

Amb 91 anys en Ciset puja “a bordo” del Jonc sempre que el temps li permet menys a l’agost que el mar sembla la Rambla de Barcelona. 

En Ciset marxa prou lleuger i sense bastó però quan puja i baixa del bot i, sobretot, quan camina brandant “a bordo” tothom ho observa a punt d’esglai. Sort que hi ha un desfibril·lador a prop. No pas per a ell; per a nosaltres. Faig el gest d’ajudar-lo i aixeca la mà com volent dir “deix, deix que ja puc tot sol”. No hi ha res a fer. “Senyor Corominas ets una mica torracollons; eh, que ets una mica torracollons?”, provoca en Roger. “Senyor collons”, matisa sorneguer en Ciset aixecant el dit índex. Tot ve d’una vegada que un forà va preguntar a en Ciset: “Així vostè és el senyor Corominas?” i en coincidir que el secretari de la Confraria de Pescadors també era un tal senyor Coromimas, en Ciset va respondre: “No, no, el senyor Corominas és un altre, jo sóc el senyor Collons”. En sentir-ho la gent del poble, l’anècdota va fer fortuna i es va escampar.

En Ciset tot ho fa amb parsimònia, amb cadència però no sembla pas cosa de l’edat sinó una actitud vital a ritme de metrònom, en un tempo que aniria entre el largo i el lento, potser larghetto. Saber què es cou al cervell d’en Ciset és impossible. Els que el coneixen fan la tasca de kremlinòlegs, aquells analistes aguts de les èpoques més fèrries de l’antiga Unió Soviètica on només els que sabien llegir entre línies els gestos del Kremlin podien endevinar què s’hi coïa. En Roger ens il·lumina. “Ell no us ho dirà pas però l’esteu fent l’home més feliç del món ara mateix”.

I ara mateix és agost i en Ciset no surt però avui fa un extra. El Port de la Selva passa de pràcticament un miler d’habitants a 15.000. Massa gent, massa estiuejant, massa trànsit a l’aigua. Un mar copat per la navegació esportiva, d’esbarjo, i com se sol dir, de fer el merda. A la badia hi ha tres velers d’una trentena de metres d’eslora. Tres autèntiques joies. Bells, esvelts, moderníssims. Tots tres llueixen una estanquera. La bandera espanyola desperta comentaris de mofa i escarni. Es rumoreja que pertanyen a una de les grans famílies multimilionàries de les que s’asseu a la llotja del Bernabéu i que, segurament, han fondejat per fer un sopar de final de vacances amb gent amb molts possibles, segurament de l’Upper Diagonal, en alguna casa de revista. “Ja poden anar sopant que jo prefereixo mil vegades més anar a pescar amb en Ciset”, m’assegura en Roger. Nosaltres també.

En Ciset cala les xarxes amb parsimònia quan comença a fosquejar amb el soroll del motor del Jonc com a banda sonora. 

El bot d’en Ciset, el Jonc, l’únic de color blau de l’Escart, va ser botat el 1961. Es diu així perquè li agrada treballar el jonc amb les mans. A banda de l’hort i pescar, l’altra ocupació d’en Ciset és fer gambines amb vímet. Li recordo que fa una vintena llarga d’anys me’n va regalar una. “Sííí?”, em pregunta amb un somriure plàcid, satisfet i sincer. Li acabo de donar una altra alegria. “I ja la fas servir?”. “No Ciset, no en sé, jo”, li dic. “Tu conserva-la, és el millor que pots fer”. Endevino un missatge encriptat en la resposta que en realitat ve a dir “aviat serà una joia, que això s’acaba”. Compliré, Ciset. T’ho prometo.

Fa un temps el Jonc es va haver d’estar una època inactiu a la platja. La Carme m’explica que els néts no li diuen avi, també li diuen Ciset i una de les nétes, quan varen deixar el bot despullat, va veure com el senyor Collons s’estava dret a la platja mirant el bot. “Què fas Ciset?”, va preguntar la néta. “Miro el Jonc com plora”. Cop al cor.

Tornem al present. Si “acollonar”, és a dir, prendre el pèl, cardar-se’n del mort i de qui el vetlla, fos una disciplina olímpica, el Port de la Selva probablement en seria la seu. És una religió gairebé indispensable per mantenir un equilibri espiritual. A la que bades, ja has llepat, t’acollonen. Les expressions i l’argot pesquer tenen cara B, com tantes, i venen carregades de segones molt sornegueres. Es veu que el mes de març és, tradicionalment, un mes de poques captures. “Fer marso” és sinònim de tornar amb les mans buides però també de tornar a dormir a casa sense “haver tocat escata” quan les pubilles t’han donat carabasses.

Deixem les conyes i posem rumb solcant les aigües de la Mar d’Amunt cap al far de S’Arnella, una llum de mar de 1913 que és una postal, una meravella tel·lúrica. Estem calant les xarxes 20 minuts. En Ciset no diu res i va fent al seu ritme de metrònom amb unes mans aspres que no deuen haver tocat mai crema hidratant. Tornem a port amb el temps just per no arribar de nit. Alea jacta est. Demà esperem no fer marso i tocar molta escata. Escata de la de veritat.

Recollir la “xerxa”

Arribem a les set del matí puntuals. Hi ha son però hem vist sortir el sol i és un privilegi. Mar plana com si fóssim a l’estany de Banyoles. En Roger ens espera puntual com la tarda anterior. En Ciset torna a fer salat i en Roger adverteix que cal anar per feina perquè els pops també surten a esmorzar i solen dedicar-se a endrapar les captures de les xarxes. Que en Ciset no hi sigui és mal senyal. Iniciem una cerca i ens torna a aparèixer amb la seva filla Carme de bracet, un hora més tard del previst.

En Ciset s’arromanga els pantalons per entrar a l’aigua i partim. El Jonc es posa en marxa després que en Ciset s’hagi enfundat la roba d’aigua, un pantaló llarg de peto impermeable de color groc. En Jordi gaudeix com un peix a l’aigua i mai més ben dit. Porta tirades unes mil fotos. El clic-clic de l’obturador es barreja amb el pop-pop-pop del motor de gasoil del Jonc. Quan arribem a davant de la beta blanca de la punta de S’Arnella sorgeixen els interrogants. Algun pop s’haurà fotut les captures? Hi haurà llagosta i llongat –el llamàntol com el coneixem generalment–  que són, per aquest ordre, les peces preferides d’en Ciset? Haurem fet marso o tocarem escata? La recollida dura una hora mal comptada i en Ciset va fent amb la seva cadència. Metre a metre, la xarxa s’enfila pel rodet. Un rufí. Bé, ja no fem marso i toquem escata! Una escorpora. Bravo! Un esparralló. Collonut! Una saupa. Seguim. Una molla. Estem en ratxa! Un pop. Premi! El darrer esmorzar del pop. I pop-pop-pop tornem a la platja. No hi ha hagut llagosta ni llongat però en Ciset ha quedat ben content. No ho expressa, com sempre. Li he hagut de preguntar, com sempre.

En Ciset al timó del Jonc, una icona d’una època en extinció a la costa catalana. 

El sol ja pica i en Ciset no porta ni gorra ni ulleres de sol. La mà li fa de visera mentre navega. Les modernors no són gaire amigues d’en Ciset. En arribar hem de pujar la barca a la sorra. Em ve al cap l’Estaca de Lluís Llach i l’avi Siset. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà... Jo, urbanita i modern, compto que ben entrat el segle XXI fins i tot en Ciset deu disposar d’un cabrestant elèctric que faci la feina d’enfilar el Jonc a la sorra només prement un botó. Il·lús de mi. Res, tot manual. Mà de palanca i cric-cric, cric-cric... Ara en Ciset, però, sí que es deixa ajudar. “Qui és el manxaire?”, pregunta. En Roger crida un estiuejant conegut que esmorza a la terrassa de Ca la Maria. “Noi, potser que treballis una mica!”. S’aixeca i s’acosta a posar el seu gra de sorra. Cal insistir. Si no ets acollonat, a Port de la Selva no ets ningú.

Quan en Ciset remena al bot provoca un efecte eixam. Atrau mirades de turistes i estiuejants conscients que potser veuen un exemplar en extinció. Alguns immortalitzen el moment amb el mòbil. Però el que atrau sobretot és la tropa local, els de sempre, els que s’hi acosten per donar un cop de mà i sobretot vigilar que en Ciset estigui bé i no li passi res. “Sempre vigila algú o altre. Sempre mirem que el bot sigui a la platja quan toca”, diu en Roger. És un acció de solidaritat espontània, d’estima amb molt de pòsit. Es nota la solera del respecte guanyat a base d’anys. I un dels de la tropa local és el James Brown de la Mar d’Amunt. Adverteixo a en Jordi que el pare d’en Roger, l'exalcalde Genís Pinart, sempre m’ha recordat el doble empordanès del mític cantant de soul però amb cabells blancs. Cada vegada que el veig al cap m’hi sona “Get up, (get on up) Stay on the scene, (get on up), like a sex machine, (get on up)...”. Ell, aliè a la comparació, ens avisa que si volem tabac allà al mig del mar hi ha tres estancs tot assenyalant les banderes dels tres velers de revista enviats des de la metròpoli castellana a mode d’Armada Invencible de paper couché.

Un parell de quilos de peix ben bons i variats inclòs un pop que teòricament el que fa és cruspir-se les captures enganxades a la xarxa. 

El manxaire, com diu en Ciset, va per feina. En Genís s’hi rabeja acollonant com no podia ser d’altra manera. “Aquest és l’esforç més gran que haurà cardat mai a la seva vida”. El manxaire va fent cric-cric i en Ciset dirigeix l’operació i ens va ordenant com posar les fustes on s’ha d'assentar el Jonc. Ens diu que posem seu a la secció de la fusta perquè la quilla llisqui bé. Amb seu val per deu”, em diu en Ciset. Saviesa marina. No deixo d’aprendre coses darrere el senyor Collons, que també m’ensenya a fer un pardal, un nus marí, quan veu que vull amarrar la barca des de la qual hem fet fotos.

Com que a les primeres de canvi mai saps si parlen seriosament en Roger ens adverteix que s’acosta el Tortell Poltrona. I és clar, el primer que se m’acut és que sigui un sobrenom d’algun turista gavatxo que s’hi assembli i vagi ben virolat. Però no, en efecte, és l’autèntic! Jaume Mateu, Tortell Poltrona, el mite que amb la seva puça Orzowei tenia als de la meva generació tots els dissabtes a matí enganxats a la tele en blanc i negre sense treure’ns el pijama fins a l’hora de dinar tot veient Terra d'escudella. Res és per sempre. El pallasso nacional de Catalunya s’acosta amb un caminar viu. Diu que va a comprar i com era d’esperar porta una camisa virolada. Molt de pallasso. Me’l miro i sempre el veig igual. Fa pinta de ser dels que també dirà adéu a la pista del Circ Cric. Una mena de Ciset del fer riure. En Tortell recorda que avui és Sant Genís i pregunta a James Brown si ell celebra el Sant Genís de Roma o el Sant Genís de França. “Sant Genís comediant!”, respon l’afectat. En Tortell m’explica que Sant Genís de Roma és el patró dels pallassos, que actuava davant l’emperador Dioclecià. Queda clar que és d’aquells dies que pel que fa a cultura general, la pesca ha estat un èxit.

Em regalen el pop i ens acomiadem. Tothom té clar que en Ciset, si la vida li permet, vol dir adéu a aquest món a bord del Jonc. “Ja sabem on el trobarem, ho tenim tots ben clar”, coincideixen a dir la Carme i en Roger. “Sempre diu que vol morir in profundis”, diu la Carme. Ciset, tu manes, però no ve d’avui, tampoc.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris