Persones

Signant la llengua

Com es fan les paraules a la llengua de signes catalana? Es signa de la mateixa manera a Barcelona que a Lleida? La Raquel Barandiarán, parlant i professora, ens ho explica

per Paula Ericsson

Signant la llengua
La Raquel Barandiarán treballa a contrallum i a contracorrent per aconseguir que la llengua de signes catalana aconsegueixi el reconeixement que mereix (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’última paraula que ha après la Raquel Barandiarán Franzi (Saragossa, 1975) en llengua de signes catalana (LSC) ha estat “karma”. És de les darreres que s’han incorporat al vocabulari, tot i que encara no està indexada. Per a fer-la, cal ajuntar els dos dits índexs: un d’ells tira cap enrere, com si saltés cap al pit, en forma d’arc. Després torna al mig, i tira cap endavant. Tot seguit, altre cop al mig. El mal que torna i retorna. Tot i que no és una paraula que la comunitat signant (la que utilitza la llengua de signes) faci servir molt, la campanya publicitària de Transports Metropolitans de Barcelona els hi ha servit d’inspiració. Perquè, com qualsevol idioma, la llengua de signes és viva i s’alimenta de tot allò que l’envolta. “A vegades anem a conferències o congressos, qualsevol esdeveniment on es parli en llengua de signes, i agafem paraules. A vegades robem paraules i també ens les roben a nosaltres”, afegeix amb una riallada mentre arronsa les espatlles.

En castellà, “sensibilització” es fa tocant el cap. En català, el cor

La Raquel està asseguda a un sofà del local de l’Acadèmia formativa de Llengua de Signes ILUDIBUIX, situada a Sant Cugat. Ella n’és la presidenta, així com de l’Associació de Premsa de la Comunitat Sorda LesCroniques.cat. Nascuda a Saragossa, fa 20 anys que viu a Catalunya, i parla tant la llengua de signes catalana com l’espanyola. En aquest sentit, explica que les dues llengües tenen moltes similituds, tot i que hi ha diferències. Per exemple: en llengua espanyola de signes (LES), “sensibilització” es fa tocant el cap. En català, el cor. “Hi ha molt dilema. Com sensibilitzem, des del cap o des del cor? Cadascú utilitza la forma amb la qual se sent més còmode”, apunta la Raquel, qui té un cabell amb uns rínxols que formen una cabellera envejable.

Encara que la seva llengua materna és la llengua espanyola de signes, la Raquel s’ha apassionat tant per la catalana que ha decidit deixar la seva feina vinculada amb belles arts per dedicar-se a la professió i defensa de la LCS.
Els experts suggereixen. Els parlants (un total de 25.000 arreu de Catalunya), decideixen

Quan xerrem amb la Raquel ho fem en tot moment amb l’ajuda de l’Anna, l’intèrpret. A vegades s’expressa amb molt entusiasme i rapidesa, i l’Anna ha de demanar-li, amb la mà, que afluixi el ritme. Amb calma i paciència, anem teixint la conversa de dues amb tres persones. Ens mirem i mirem a l’Anna, i les tres utilitzem, cadascuna d’una manera molt diferent i similar a la vegada, els gestos per tal de comunicar-nos. Quan li pregunto sobre qui o com es decideix que una paraula entri al vocabulari de LSC, la Raquel somriu.

Després de la interpretació de l’Anna, l’experta desenvolupa que hi ha un grup de professors investigadors de lingüística (integrat per persones signants però també oients) a la Universitat Pompeu Fabra que han de debatre com es fa aquest signe o com s’integra. “Qui mana no és aquest grup d’experts, sinó la societat signant és la que senyalitza i veu quin signe faran servir per determinar una paraula en concret”, assevera amb un somriure discret i amb el cap. Els experts suggereixen. Els parlants (un total de 25.000 arreu de Catalunya) decideixen.

De Saragossa a Catalunya

“Tots els oients teniu la vostra identitat, però jo fins que no vaig aterrar a aquesta escola no vaig trobar la meva”

La Raquel, després de 20 anys vivint a Catalunya, s’ha convertit en professora de llengua de signes catalana. Ara bé, el camí no li ha estat pas fàcil. Nascuda a Saragossa, durant la seva infància es forma en una escola pública “normal”. Allà es troba amb limitacions. Tot i que ella ha rebut educació oralista (ha après a llegir els llavis i a projectar la veu per a poder comunicar-se), no pot seguir la classe igual que els seus companys. Els seus pares se n’adonen que necessita entrar a una escola amb alumnat sord. I allà descobreix un altre món. “Vaig entrar tard però la veritat és que m'encantava la llengua de signes, perquè al final vaig trobar la meva identitat. Tots els oients teniu la vostra identitat, però jo fins que no vaig aterrar a aquesta escola no vaig trobar la meva”, celebra. A més a més, la llengua de signes l’ajuda a introduir-se en el món de les Belles Arts (àrea que estudia tant a Saragossa com a Barcelona) i a “poder anar saltant tant del món oient com del món sord”.

Quan arriba, una de les coses que més li impacta de la llengua de signes catalana és la seva expressivitat. “L’expressió és el doble que no pas a Espanya"

I de salt en salt, arriba a Catalunya. “Quan vaig venir a viure aquí (diu mentre assenyala fermament amb el dit índex cap al terra), a Barcelona, va ser un canvi radicalíssim per a mi”, assenyala. La capital catalana és vida. Llum. Color. Novetat. Activitat. Moviment. “A Catalunya m’he trobat amb gent molt bona, molt oberta, amb mentalitat molt avançada, he après moltes coses cada dia, fins i tot vaig aprendre la llengua de signes catalana a partir de les persones amb les quals em vaig anar trobant. Em vaig fer autodidacta”, revela amb un somriure il·lusionat.

Quan arriba, una de les coses que més li impacta de la llengua de signes catalana és la seva expressivitat. “L’expressió és el doble que no pas a Espanya. Aquí hi ha molt més moviment corporal, molt més moviment de la cara”, relata mentre exagera la comunicació no verbal. A més a més, l’estructura que es fa servir a Catalunya també és diferent a Espanya. Són frases molt més curtes i concises, detalla l’experta. “A mi em meravella molt més la gramàtica i la lingüística de la llengua de signes catalana que no pas l'espanyola”, confessa.

A vegades, la passió amb la qual parla la Raquel fa que l’Anna li demani una mica de pausa, ja que li costa seguir-li el ritme.

D’artista a professora

Queda tan enamorada de la llengua de signes catalana que deixa la seva carrera dedicada a les Belles Arts i estudia el postgrau a la Universitat de Barcelona per a ser professora de llengua de signes catalana l’any 2005. A partir del coneixement exhaustiu d’aquesta llengua, la Raquel nota, a poc a poc, que la seva identitat canvia. “Saragossa és molt passiva i aquí tot és molt actiu. Jo vaig al·lucinar amb mi mateixa. Jo pensava ‘sóc pura de Saragossa’ i ara que estic aquí em sento més catalana. És estrany, però he acabat formant part d’aquesta comunitat”, revela amb afecte. El mateix amor que sent per Catalunya el sent per la LSC, i és per això que funda l’acadèmia de llengua de signes catalana. Tot i això, ella admira i estima les dues llengües i insisteix que una persona de Madrid i una de Barcelona “els hi és molt fàcil entendre’s perquè l’expressió, el context i la lectura labial és molt similar”.

A Barcelona signen molt de pressa i amb molta expressivitat, i a Lleida no hi ha tanta expressió i fan les frases diferents
A l’acadèmia hi ha un plafó amb diferents informacions, entre elles un cartell amb les expressions més populars en llengua catalana de signes.

Quan compara la llengua de signes catalana i la castellana, emfatitza que són les úniques que estan reconegudes per llei. En l’àmbit estatal, la Llei 27/2007 reconeix la llengua de signes espanyola i regula, en principi, els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. A Catalunya, la llei 17/2010 reconeix la LSC. Això no vol dir que a Galícia, a l’Aragó, Astúries o el País Basc no tingui llengua de signes, només que se les engloba dins de l’espanyola, segons Barandiarán.

El mateix passa a Catalunya amb els diferents accents del territori. Tot i que hi ha una única llengua, hi ha factors que poden variar la forma de parlar-la. “Pot ser per influència de l’escola, dels amics, familiars o del territori”, assegura. Per exemple, a Barcelona signen molt de pressa i amb molta expressivitat, i a Lleida no hi ha tanta expressió i fan les frases diferents. “No et posa 30.000 signes en un moment”, apunta. De fet, Lleida és propera a Aragó, i això influencia la manera amb la qual s’expressen. D'altra banda, a Fraga, tot i que són purs aragonesos, parlen amb alguns signes de la llengua de signes catalana. Les llengües es freguen.

“És una llengua viva que s’ha fet servir, però l’ha fet servir una minoria, no s’ha donat a conèixer”

Tot i que el reconeixement oficial de les llengües de signes a l’Estat ha arribat al segle XXI, l’espanyola existeix com a mínim des del frare Pedro Ponce de León (1520-1584), un dels primers educadors que treballa amb la comunitat sorda. La catalana, com a mínim, des de fa 200 anys, assevera la Raquel. Hi ha dubtes històrics, perquè mentre que algunes fonts afirmen que la primera escola municipal de sords a Barcelona fou impulsada el 1800 per un prevere d’origen francès anomenat Joan Albert i Martí, d’altres asseguren que la primera escola de llengua de signes dels Països Catalans es va construir el 1843 a la ciutat de València.

“És una llengua viva que s’ha fet servir, però l’ha fet servir una minoria, no s’ha donat a conèixer”, lamenta. Puntualitza que els frares sí que la utilitzaven dins dels convents francesos, així com als orfenats, on els nens no sabien ni llegir ni escriure i es comunicaven a partir de la llengua de signes. Aquesta pràctica la importa Frai Ponce de Leon des de França fins a Espanya, i és un model que també segueix des del continent americà. “Washington va crear una escola per a nens sords i una universitat per a persones sordes que es diu Gallaudet. Als Estats Units fa 150 anys que funciona realment bé, també gràcies al reconeixement de la llengua que va fer el president Lincoln”, celebra.

Durant tota l’entrevista, l’Anna tradueix simultàniament cada pregunta i resposta amb paciència i buscant la paraula exacta.
“Al final som humans igual que tots. La única diferència és que no hi sentim, que no podem agafar el telèfon, que potser no sentim el timbre d’una porta, però ja està”


Ara bé, a Catalunya i a l’estat espanyol “anem més tard a l’hora de reconèixer la llengua”, subratlla. És per això que des de les dues entitats la Raquel intenta sensibilitzar i divulgar la realitat de la comunitat sorda, així com impulsar el coneixement de la llengua de signes. A l’acadèmia, la majoria estudien per necessitat laboral (professors, logopedes, monitors, funcionaris o metges que
necessiten aprendre-la), però també hi ha usuaris de llengua signes espanyola o persones que tenen un vincle amb algun parlant. Ensenyen des del nivell més bàsic, fins i tot tallers per a persones que només volen saber quatre pinzellades perquè tenen curiositat per la llengua, fins al més avançat.

Però tots tenen la primera premissa: l’empatia. “L'empatia és principal en la llengua de signes. Hem de veure que aquesta persona viurà amb límits cada dia de la seva vida. Per tant, hem d’entendre aquesta persona per a poder arribar a entendre millor els límits amb els quals es pot trobar”, emfatitza. A més a més, la Raquel insisteix que la comunitat sorda és molt tancada, i és per això que ella treballa l’empatia per a poder trencar aquesta por i que la gent hi pugui entrar. “Al final som humans igual que tots. L’única diferència és que no hi sentim, que no podem agafar el telèfon, que potser no sentim el timbre d’una porta, però ja està, la vida diària nostra és normal”, reivindica.

“Quan vas al metge, quan vas al banc, quan demanes la sol·licitud d’alguns papers... a vegades no et trobes del tot còmode. I no sóc la única”

Encara que s’esforça per trencar-les, la Raquel es troba amb limitacions cada dia. Ella és directora de l’acadèmia, i la principal barrera és el telèfon. No pot contestar. Quan piquen a la porta, ella intenta comunicar-se amb lectura labial, però si l’altra persona parla un català molt ràpid, ho té més complicat.

En canvi, per escrit no té cap problema. “Com que jo sóc nascuda a Saragossa m’és molt més fàcil poder fer una lectura labial en castellà que no pas en català”, afegeix. Tot i que hi ha moltes informacions adaptades, hi ha senyals que ho no estan. “Quan vas al metge, quan vas al banc, quan demanes la sol·licitud d’alguns papers... a vegades no et trobes del tot còmode. I no sóc la única”, denuncia. “Jo intento trencar aquestes barreres que ens trobem, però per a nosaltres seria molt més fàcil trobar-nos amb unes adaptacions o fins i tot amb gent que sàpiga parlar llengua de signes, perquè la llei obliga a això”, remarca.

L’expressivitat i la força de la Raquel es transmet en cada gest i cada mirada.

“Ens hem d’espavilar a poder moure i respectar les normatives. Sempre anem tard, i nosaltres vivim com tots. Per a poder accedir a la universitat, escola o institut falten pressupostos per a poder cobrir els intèrprets. Hi ha molta gent que no s’ha assabentat de la llei”, conclou la professora, qui remarca que utilitza l’associació de premsa per a difondre i publicitar totes aquestes mancances o desconeixences. I aquesta feina incansable, discreta però constant, està segura que tindrà un efecte. No ara, perquè la Raquel considera que encara falten anys perquè la classe política prengui consciència de la importància de la llengua de signes catalana i de la comunitat sorda. La conversa acaba i, tot i que ens acomiadem amb dos petons i una abraçada breu, la Raquel em diu adéu d’una forma que no m’esperava: aixeca el braç, i posa la mà recta amb el palmell dirigit a la cara. Tanca i obre la mà, com si estigués prement l’aire. És curiós, perquè jo pensava que el gest “hola” i “adéu” serien el mateix, com en català, però la llengua de signes catalana té vida pròpia.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.