Persones

La filosofia de les campanes

L’Abel Portilla ha seguit una nissaga de nou generacions. No ho vol comptar però ha fet més de 4.000 campanes que repiquen arreu del món. La seva filosofia vital, professional, eterna ressona a Os de Balaguer, on fa el que ningú fa

per Magda Gregori

La filosofia de les campanes
Mira, observa, pensa, medita i crea. L'Abel Portilla és un mestre, juga a la primera divisió dels campaners mundials. Pocs saben fer campanes seguint les pautes tradicionals i fonent el bronze en forns artesanals. (Fotografies de Jordi Borràs i Josep Gregori)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Ning-nang, ning-ning, ning-nong. L’Abel Portilla és el novè. L’han precedit vuit generacions familiars. Ell elabora el que tothom sent, però pocs saben fer: campanes. I com a mestre artesà cuida cada detall perquè el seu llegat sigui etern. Perquè cada peça sigui original, singular, única. El seu pare va morir molt jove i l’Abel va aferrar-se al seu avi Marcos. Va seguir-lo de ben a prop per aprendre l’ofici. “Em va ensenyar a ser revolucionari. Jo veia que les campanes que feia eren molt boniques, però vaig aprendre que, de vegades, cal rebutjar el més tradicional”, explica. Des dels 14 anys que va a contracorrent. És el que ha fet sempre i als 60 anys ja no preveu canviar la manera de veure i viure la vida. La seva filosofia, la seva melodia, és compassada, rítmica i ferma: campana a campana.

El moment zero. L’Abel comença així el procés d’elaboració d’una campana, seguint tècniques de l’Edat Mitjana. Us expliquem, pas a pas, com fabrica una campana a Os de Balaguer per al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. 
L’Abel construeix el motlle amb maons i fang. És una feina delicada que s’allargarà unes tres setmanes, fins al moment més important: el dia de fondre, quan s’encén el forn, s’escalfa el bronze i entra dins del motlle per elaborar la campana.
“Vaig anar a veure com fonien campanes a Europa i em vaig adonar que en alguns llocs totes eren clòniques; sempre utilitzaven el mateix motlle. Això no tenia res d’especial!”

La primera campana la va fer amb l’avi seguint tècniques i ingredients tradicionals: fang, terra, palla, cera. Però, com els bons periodistes, sap que qualsevol informació s’ha de corroborar i, per això, va fer la maleta per descobrir com ho feien en altres indrets del món: “Vaig voler contrastar el coneixement que m’havia donat l’avi. Vaig anar a veure com fonien campanes a Europa i em vaig adonar que en alguns llocs totes eren clòniques; sempre utilitzaven el mateix motlle. Això no tenia res d’especial!”. I l’ànima viatgera va tornar a Gajano (Cantàbria) amb l’objectiu de fer campanes de forma artesanal, havia decidit viure d’esquenes a la industrialització. “Vaig treballar durant un temps amb l’avi i els oncles i em va anar molt bé. Feia invents i encara que no sortissin bé, pagaven ells. Vaig aprofitar per investigar molt”, explica. Però al cap de poc temps, amb 20 anys, va muntar un negoci propi i es va convertir en la seva gran competència. Sí, va lluitar empresarialment amb la seva pròpia família. I ho va fer seguint un únic consell: aquesta feina necessita hores i hores de dedicació. Tot i que, amb el pas del temps, considera que només cal una cosa: “Necessites orgull, sinó et trepitgen”.

Les seves mans són sinònim de destresa i treball. Amb fang recobreix el motlle i fa un petit foc a la part inferior per assecar tots els materials. 
“Jo veia campanes antigues i deia: ‘Carai, si això és molt millor que el que fa l’avi’. Vaig aprendre molt copiant la decoració i l’estil de campanes d’altres segles”

I l’orgull s’aconsegueix quan un gaudeix fent la seva feina i observa la que han fet els qui van obrir camí. Per això, l’Abel confessa que la seva escola de formació van ser les campanes elaborades al segle XV o XVI: “En aquella època es feien grans campanes, l’església tenia diners i va decidir fomentar qualsevol tipus d’art. De fet, sense això potser no tindríem escultors com Miquel Àngel, ni els grans genis. Jo veia campanes antigues i deia: ‘Carai, si això és molt millor que el que fa l’avi’. Vaig aprendre molt copiant la decoració i l’estil de campanes d’altres segles”. L’avi va viure i treballar durant els anys de postguerra, de misèria, de fam, que calia guanyar-se la vida per sobreviure. Segons l’Abel, això explicaria que no fos tan meticulós: “Era gent que havia passat moltes necessitats, que volia aconseguir diners com fos”.

L’Abel elabora amb cera els elements de text i decoratius que es podran llegir i veure a la campana. Cada detall és important. Cada pas és singular, únic. I, abans de rematar aquesta feina, escriurà en bolígraf al motlle un text en llatí, un missatge per a les generacions futures, perquè tothom conegui quina va ser la seva font d’inspiració durant el procés d’elaboració d’aquesta campana del monestir marista de la Noguera. 
“L’any 1240 els monjos del Monestir de Bellpuig de les Avellanes fundaren el priorat de Bellpuig d’Artà i van restar units fins al 1425. Set segles després el so de les campanes torna a agermanar els pobles d’Os de Balaguer i Artà”. Aquest és el text que recull aquesta campana i que simbolitza un procés d’unió entre el poble noguerenc i el mallorquí. 
Una capa de greix de vaca per recobrir el text que ha quedat inscrit en el motlle. Una feina que l’Abel fa amb l’ajuda del seu aprenent, l’Ismael. 

Però per a l’Abel qualsevol element és important. Fins i tot el missatge en llatí que escriu en cada campana que elabora: “Quan en miro una d’antiga penso: ‘Tant de bo el campaner que la va fer m’hagués deixat un petit missatge, així podria saber com era o com va imaginar aquell treball’. Per això, sempre hi escric unes paraules, vull que en el futur tinguin alguna explicació del moment actual. I l’escric en llatí perquè crec que és una manera de respectar les pautes tradicionals, la campana és un element clàssic”. I ell no en sap gaire, però s’espavila. Truca a un amic capellà que sí que el domina i amb ell arrodoneix els texts. I què hi escriu? El que ell ha imaginat elaborant-la? “El que un sent no es pot explicar”, rebla. Mai ho sabrem tot. El so de les campanes també amaga silencis, secrets.

Ha fos més de 4.000 campanes però diu que l’experiència no és sinònim d’èxit

Mai sabrem exactament quantes campanes ha fet l’Abel. Considera que aquest número no serveix per a res: “Em sembla horrorós parlar de quantitats, el més important és que cada campana que faci l’elabori des de l’honestedat i la dignitat”. Reconeix que ja n’ha fos més de 4.000 però que l’experiència no és sinònim d’èxit: “A mi m’agrada l’aventura, per tant, prefereixo no tenir-ho tot controlat, assumir riscos. Si no el meu estat mental seria totalment pla. També he après que les coses no es poden fer molt bé, perquè aleshores no hi ha camí cap endavant. Fa més de 40 anys que faig campanes i no he madurat tant, la veritat”, diu somrient. Però el campaner és fidel i militant a una filosofia: “En aquesta vida no pots ser un gos obedient, la gent ha de saber que pots mossegar. Això sí, sent sempre 100% lliure”.

“Odio estar industrialitzat, dependre de les màquines i d’uns horaris inamovibles. Per sort, jo només necessito terra, palla i la màquina humana!”
Cànem i fang. També una capa de filferro. Ingredient a ingredient. Aquest és un treball que necessita dies, hores i paciència. Com les bones masses, tot ha de reposar el seu temps. 

La llibertat és, també, font d’inspiració. Per això, l’Abel no vol ni horaris ni compromisos. “El que més m’agrada de treballar pel meu compte és no viure empresonat per unes pautes. Odio estar industrialitzat, dependre de les màquines i d’uns horaris inamovibles. Per sort, jo només necessito terra, palla i la maquinària humana!”. I admet que els dies que més li agrada treballar són els dissabtes i diumenges, quan pot fer-ho sol, quan ningú el molesta. És, segons explica, quan surten les millors propostes: “El més important és tenir idees i creure en elles”. Pot treballar qualsevol dia de la setmana, però mai dedica tota la jornada a la destresa de fondre bronze per elaborar grans campanes. Sense la mar, no podria viure. Sense el surf no brollaria el pensament. “La mar, per molt que vulguis menjar-te-la, no pots. No s’acaba mai. Aquest és el meu aliment, m’ajuda a obrir la ment, gaudeixo d’una altra sonoritat”, assegura.

A pic i pala, l’Abel fa un gran forat al costat del forn de llenya per enterrar-hi el motlle de la campana. Després del procés de fosa, quan la desenterri, farà uns 500 quilos. 
“Un químic, un enginyer, et diran que dos i dos fan quatre, però aquí cap operació és exacta”

Però no sempre fa bona mar; les aigües poden portar problemes. I les campanes, també. Algunes no surten com l’Abel havia pensat: “Quan falla alguna cosa el dia que fons és horrorós. El bronze entra per un forat molt petit i, encara que ho hagis fet centenars de vegades, hi ha un dia que falla. I fer-ho de forma artesanal t’obliga a descobrir tu mateix què ha pogut passar. No pots trucar a ningú. Un químic, un enginyer, et diran que dos i dos fan quatre, però aquí cap operació és exacta”.

La terra colga el motlle de la campana. L’Abel controla els darrers detalls. Sap que ara queda el més decisiu i transcendental: convertir el bronze de sòlid a líquid per aconseguir el producte final, la campana. 
El procés de fosa el podeu descobrir en la fotogaleria “El naixement d’una campana” de Jordi Borràs. 
La campana més gran que ha fet l’Abel pesava uns 3.000 quilos. Tot i així, diu que “les metes no existeixen, te les poses tu”

La sort és, de vegades, un component necessari per fer una campana. Però el seu so, segons l’Abel, es pot mesurar: “Si ets una mica geni, quan imagines una campana, amb la seva decoració i el seu perfil, ja penses quina personalitat tindrà. I el dia que la fons ja saps si sonarà bé o no”. La forma, els elements decoratius, els materials utilitzats marquen la identitat d’una campana, però també el seu pes. La més gran que ha fet l’Abel pesava uns 3.000 quilos. “En una pel·lícula russa vaig veure que en fonien una de 130 o 140 tones. Per tant, 3.000 quilos no és res. Les metes no existeixen, te les poses tu”, explica. Ja sabem que el seu modus vivendi, el seu emblema és ben clar: campana a campana.

“A les grans ciutats, les campanes ja no tenen sentit. La gent té l’oïda contaminada, viu molt estressada i un so no els diu res”

I les campanes sempre ressonen. La seva música sobreviu al pas del temps. Diuen que la feina ben feta no té fronteres ni rivals, per això, el treball minuciós és immortal. Però les seves funcionalitats canvien al llarg dels anys. “A les grans ciutats, les campanes ja no tenen sentit. La gent té l’oïda contaminada, viu molt estressada i un so no els diu res. Als pobles la seva musicalitat encara t’arriba”, explica l’Abel. Tot i així, continua defensant la seva feina, creu en ell mateix i li importa ben poc el que facin o diguin els altres. Accepta, però, que viu a una altra velocitat: “Potser m’he confós d’època, m’encanta imaginar els viatges i aventures que emprenia la gent per anar a descobrir Amèrica. Hauria d’haver nascut al segle XVI, però en aquest tampoc hi estic tan malament”.

Ha arribat el moment de la veritat. És hora de desenterrar la feina feta, de veure el resultat final. 
Quan l’Abel va acceptar que els seus fills no serien campaners, va conèixer l’Ismael, el qual es va convertir en el seu aprenent

Però només hi ha una manera d’escriure la història: deixant petjada i construint nous relleus, assegurant la successió. L’Abel té dos fills però no volen seguir l’ofici del pare. Ell sap que no pot decidir per ells: “Em sap greu que no vulguin continuar, però no vull patir més per això. Qui sóc jo per imposar-los els camins que han de seguir? Que siguin el que vulguin, que viatgin, que gaudeixin i que s’equivoquin, la vida ja els tornarà a posar a la carretera”. Quan l’Abel va acceptar que els seus fills no serien campaners, va conèixer l’Ismael, el qual es va convertir en el seu aprenent. “Vaig veure que era un noi amb autonomia, amb interès, auster i vaig pensar: ‘Em fa pena que el meu coneixement es perdi o vagi a parar en males mans. Ell en farà un bon ús’. En dos mesos va deixar tot el que estava fent i va començar a treballar amb mi”.

Nervis i emoció. Trencar el motlle per descobrir com ha quedat la campana. Ni desembolicar el millor regal genera tanta curiositat i expectació. 
3, 2, 1... compte enrere. Milers d’ulls observant, però només els de l’Abel identifiquen tots els detalls. 
El 27 d’abril de 2019, l’Abel va descobrir la campana. Però aquell dia encara li faltava el més important: conèixer el seu repic. El so que sempre més la mantindrà viva. 

I se sent satisfet i feliç d’aquesta decisió. Sap que la feina de nou generacions tindrà una continuïtat. Que l’Ismael resseguirà noves dreceres perquè puguem continuar tenint mestres artesans. Perquè les campanes dringuin als nostres pobles i contrades. Ell ve cada any a Os de Balaguer a la trobada de campaners més sonada de Catalunya. Aquí, com a tot arreu, només espera que sempre tot es pugui celebrar amb la seva filosofia, amb la seva actitud vital: campana a campana. Fins al darrer repic.

Una mirada que amaga coneixement, esforç, orgull. Una musicalitat que, com les millors campanes, sempre sona ben afinada. Que explica una manera de viure i sentir la vida. 

    Aquest és el teu article gratuït setmanal.

    Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

    Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

    Comentaris

    Envia un comentari

    Inicia sessió per a enviar un comentari.