Persones

L’altre Pla Cerdà, a ritme d’arpa

Si lldefons Cerdà traça la Barcelona moderna, l’Eixample, la seva ‘filla’ Clotilde lluita contra l’esclavitud, la pena de mort i en defensa de la dona i la classe obrera. Si un fa servir l’esquadra i cartabó, l’altra toca l’arpa arreu del món

per David de Montserrat

L’altre Pla Cerdà, a ritme d’arpa
Ella ho fa tot amb l'arpa: Clotilde Cerdà en una xilografia d'Arturo Carretero. (Font: Revista Ilustracion Española y Americana)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Si amb quatre anyets passes els ditets per les cordes de l’arpa com si ja la portessis dins la placenta de la mare, amb 12 toques a l’Orquestra de Richard Strauss de Viena i als 14 ets professora honorífica del Liceu de Barcelona és innegable que parlem d’una vida poc convencional, la de Clotilde Cerdà i Bosch (Barcelona 1861 – Santa Cruz de Tenerife 1926). Pim-pam. Ja està. El Danubi és blau i la vida de l’adolescent Clotilde Cerdà sembla de color de rosa. Però el rosa de la petita Clotilde també acaba perdent tonalitat. Tant per la família on li toca néixer com per la seva evolució adulta.

Comencem pel serial. La Clotildina, la quarta i darrera filla de la nissaga, neix el 1861. Aquest diminutiu amb nom de medicament li posa el seu pare, Ildefons Cerdà. Sí, sí, el mateix enginyer de Centelles que revoluciona Barcelona amb el seu pla urbanístic, el Pla Cerdà. Ell tenia un pla però el 1864 descobreix que la seva muller, Clotilde Bosch, també, i que la Clotildina no és filla seva. Ildefons Cerdà posa el cap en diagonal. No s’ho pot creure. Al seu diari defineix la notícia com “un tro de família.” El seu pas per la vida deixa de ser un passeig de gràcia. Adéu-siau. Separació. 6.000 rals de pensió i canvi de testament. De cals Cerdà, la Clotildina no heretarà.

Ha nascut l’arpista més gran de tots els temps. Richard Wagner l’acaba definint com un geni davant del rei Lluís de Baviera

La mare s’enduu les nenes primer a Roma i quan la Clotildina té nou anys, a París. A la capital italiana es pretén que la Clotildina sigui pintora i no serà pas que no té bon mestre: ni més ni menys que Marià Fortuny. Però la nena excel·leix movent els dits entre les cordes de l’arpa i no amb el pinzell a la mà. El 1868, la reina Isabel II s’instal·la a París, Clotilde Bosch esdevé dama d’honor i entén que el que toca és potenciar el do i la virtut de la Clotildina. Clotildina per no gaire temps, per cert. L’escriptor Víctor Hugo deixa anar un “oh, la, la” de manual i proposa que el seu nom artístic sigui Esmeralda –Esmeraldina portes endins per seguir la tradició– prenent el nom de la gitana protagonista de la seva novel·la El geperut de Notre Dame.

De moment, Clotilde ja ha perdut el nom. Perdre el cognom és qüestió d’un parell d’anys. En un homenatge a Cervantes a l’Exposició Universal de Viena el 1873, Esmeralda toca l’arpa al Teatre Imperial davant la reina Isabel II i li posa com a cognom artístic el de l’autor del Quixot. Clotilde Cerdà ara és Esmeralda Cervantes com en el seu dia Prince va passar a dir-se The Artist, amb la diferència que ella no ho tria. De fet, el que li agrada quan escriu cartes a les seves amistats és autoanomenar-se “trobadora catalana”. Ha nascut l’arpista més gran de tots els temps. Richard Wagner l’acabarà definint com un geni quan en parla al rei Lluís de Baviera.

El 1885 té un somni. Funda l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, per fer de les dones tan dones com els homes són homes

Tot el món, literalment, la reclama. Inicia una llarga carrera amb el temps just per afinar l’instrument i no para de signar desenes i desenes de contractes entre concert i concert que la porten de gira arreu del món. Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Brasil, Cuba, Mèxic, Estats Units, Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Grècia Espanya, Països Catalans, Filipines, l’Índia, Rússia, Turquia, Egipte, Japó... inclosos concerts privats per al president dels Estats Units, Grover Cleveland, iel papa Lleó XIII o fer un recital al darrer concert de la carrera de Franz Liszt a Roma. Triomf, èxit, glòria, aplaudiments, visques, ovacions, molts hurra! I peticions per esdevenir arpista a diverses corts reials. A Buenos Aires li paguen 1.200 euros de l’època en joies. Només per entendre la dinàmica de tot plegat, en una carta que Clotilde Cerdà escriu al seu amic Mossèn Cinto Verdaguer, explica en relació a una proposta del ducat de Saxònia-Coburg i Gotha. “M’ha garantit durant cinc anys 1.000 francs al mes, habitació a palau i, si no vull continuar després, una pensió fins a la meva mort”.

El 1880 visita les illes Canàries per primera vegada per fer-hi un concert. Aquesta visita la marca. Pujar al Teide dona perspectiva i et venen idees, un altre Pla Cerdà. En efecte, ella també té un pla: millorar el món en general i el de les dones en concret. Tot arribarà. Continua el seu camí i roda el món per tornar al born canari algun dia. Massa jove i massa projectes vitals per establir-se a una illa amb una arpa a la funda que és un belluguet.

Clotildina, la nena prodigi que amb 12 anys ja toca amb l’orquestra Richard Strauss de Viena. (Imatge: Álbum Clotilde Cerdà - BNC)

I el moment arriba. El 1885 hi ha un punt d’inflexió per a bé i per a mal. Té un somni. Funda l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona. Un projecte per fer de les dones tan dones com els homes són homes. Ho fa a les golfes del número 10 de la Rambla de Canaletes on anys més tard hi ha l’Hotel Continental. El Barça encara no existeix ni és, per tant, més que un club. I ella a Canaletes hi vol fer més que una acadèmia, una institució on tota ciutadana amb possibles o sense tingui accés a l’emancipació, un ànim de reeixir que també deixen per escrit les pàgines de les revistes que dirigeix com Ángel del Hogar a Barcelona i Estrella polar a París. La seva obra literària es completa amb el seu únic llibre titulat Història de l'Arpa.

Per a l’aristocràcia, la reialesa i l’Upper Diagonal, l’arpa revolucionària d’Esmeralda passa de sonar celestial a recordar-los el xerric d’un guix a la pissarra

El masclisme, el conservadorisme de l’època no es cura amb petites dosis de Clotildina i dos anys més tard ha de tancar. El desengany desafina Clotilde Cerdà. La incomprensió i l’abandonament esdevenen un duet amarg. Clotilde se’n ressent en una carta a Mossèn Cinto Verdaguer el 1888. “Quants sofriments vaig passar amb la fundació de l’acadèmica, una obra grandiosa que havia de donar tants grans fruits, sobretot en un país en què a la dona només se li ensenya coqueteria!”. I més laments quatre anys més tard quan escriu a Víctor Balaguer: “Com si hagués fundat una escola de mals costums així es van desencadenar totes les males passions sobre mi, i amb una pèrdua de 22.000 pessetes la vaig tancar i vaig prendre vol cap a altres països on s’aprecia el mèrit”.

L’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona esdevé el projecte fallit de Clotilde per ajudar a emancipar les seves alumnes al marge de la classe social. (Imatge: Álbum Clotilde Cerdà - BNC)

Però és clar, què vols? On s’és vist que una dona de finals del segle XIX –maçona des dels 20 anys, per cert– s’atreveixi a lluitar pels drets dels treballadors, contra la pena de mort aconseguint diversos indults a Espanya i Mèxic intercedint davant del rei Alfons XII i el president Porfirio Díaz o l’esclavisme que ha vist entre els estralls de l’imperi espanyol a la Cuba ocupada? Clotildina maca, toca l’arpa i no toquis la pera. L’aristocràcia, la reialesa i l’Upper Diagonal li gira l’esquena. Als borbons l’arpa revolucionària d’Esmeralda Cervantes passa de sonar celestial a recordar-los el xerric d’un guix a la pissarra.

El secretari personal del rei Alfons XII, el comte de Morphy, escriu desencaixat davant la vilesa de voler canviar el mon: “Yo creí que usted aspiraba a tocar muy bien el arpa o a lo sumo ser una gran artista; gloria con la cual, se han contentado hombres como Beethoven o Mozart y que es en mi concepto la mayor de las glorias hermanas; pero un dia aparece usted en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a usted erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer; però más propio de hombres encanecidos en los arduos problemas de que dependen nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican más bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual”. No pensis tant que les neurones no estan per castigar el magí d’aquesta manera, li venen a dir.

El Bòsfor s’aquieta escoltant com la Clotilde embasta nota rere nota i acaba fent classes d’arpa a la cort del soldà otomà Abdul Hamid Khan II

El bé no sempre guanya. És mentida. Aquell color de rosa es va esllanguint i agafa un cromatisme de merda d’oca. Esmeralda Cervantes es replega. No està per aires quixotescos. Allò que no revoluciona des de l’acadèmia ho fa des de l’escenari. Clotilde esdevé un “àngel de la caritat” com també se l’anomena i no s’està de fer concerts benèfics per totes les causes de bé possibles allà on pot. A Cuba l’imperi espanyol li tanca les portes i se li neguen les peticions d’indult. El Regne d’Espanya va penjant reus a la forca. Fota’t Clotildina.

El seu periple musical fa parada a Constantinoble i se la queden. L’arpa dona molt de si. El Bòsfor s’aquieta escoltant com la Clotilde embasta nota rere nota i acaba fent classes d’arpa a la cort del soldà otomà Abdul Hamid Khan II. Només deixa la ciutat imperial per fer una conferència a l’Exposició Columbina Mundial de Xicago el 1893 que esdevé un gran esdeveniment de promoció de la igualtat de drets entre homes i dones per parlar sobre educació i literatura de les dones a Turquia.

Constantinoble, com tot a la vida, no deixa de ser una etapa més. El 1895 es casa amb l’empresari brasiler d’origen alemany Oscar Grossman, un any que Clotilde aprofita per ensenyar a l’escola nacional de música de Río de Janeiro i funda l’Escola d’Arpa amb la també arpista catalana Lea Bach, iniciativa que repeteix a Argentina. A la ciutat de Pará, Clotilde Cerdà crea els Asils Internacionals de Lactància que tenen per missió, a banda de la funció d’asil, fer de llar d’infants de la mainada de mares amb feina remunerada. Del 1904 al 1915 s’estableix a Mèxic on és professora del conservatori nacional i entre 1916 i 1920 torna a Barcelona i s’instal·la prop del pont de Vallcarca, a l’avinguda República Argentina però definitivament acaba els seus dies a Tenerife on mor el 1926 a causa d’un ictus. Cada 8 de març, si més no a Catalunya, l’arpa hauria de sonar entre proclames de dones decidides, per recordar la Clotildina.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

David de Montserrat

Col·laborador de LA MIRA

Firma

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.