Persones

Oda a la Pàtria segons Quimi Portet

‘Homes i dones del cap dret’, la cançó del cantautor vigatà és la banda sonora dels seus paisatges d’infantesa i d’un país, i un món, que ja no tornarà

per Maria Fuster

Oda a la Pàtria segons Quimi Portet
Mira la vida amb 32 discos a les esquenes, 10 com a Quimi Portet en solitari. El cantautor no necessita presentació.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hi havia una vegada una terra que arrossegava anys de greuges i hostilitats. Hi havia una vegada un cantautor que vivia en aquesta terra. Hi havia una vegada un món que ja no existeix. Hi havia una vegada un músic que havia arribat a la seva maduresa. Hi havia una vegada una alta cultura i una cultura popular que tenien la mateixa mare. Hi havia una vegada la tristesa serena i la melancolia.

I, per fi, una vegada, totes aquestes històries prenien forma en una cançó de Quimi Portet, amb qui parlem per entendre què hi ha darrera d’Homes i dones del cap dret.

Primer de tot, un advertiment per part d’en Quimi: “Em costa molt parlar d’una cançó sola. Les meves cançons sempre formen part de discos. Jo vaig començar a aficionar-me a la música en una època en què es van inventar els LP, i entenc les cançons com parts d’un tot. Sóc de la vella escola i, encara que ara hagin desaparegut els motius tècnics per fer-ho així, continua sent el meu mètode de treball”. Aquesta visió global d’obra com un tot amb una lògica interna és compartida per molts músics, sobretot del rock simfònic dels anys 70 com Pink Floyd, però també per bandes més contemporànies com Radiohead. Per aquesta manera d’entendre els àlbums, l’ordenació de les cançons té una importància primordial, ja que un canvi d’estructura afectaria al concepte integral.

Homes i dones del cap dret és la tercera cançó de Viatge a Montserrat, àlbum que en Quimi descriu com “un disc bonic, molt alegre, però al mateix temps molt romàntic, en el sentit més sa de la paraula. Si es fa una escolta sencera del disc la sensació és d'una certa alegria continguda, serena, sense exabruptes”. Però si parlem de la cançó en concret, Quimi ens confessa que “en aquest disc lluminós i tremendament saludable Homes i dones del cap dret és el contrapunt melancòlic. És el tall més romàntic perquè hi ha un cert plaer en la tristor que evoca, certa melancolia”. A aquest sentiment de plaer en la tristor o de melancolia gustosa els anglesos li van posar el nom de spleen, però és un poeta francès, Charles Baudelaire, qui popularitza el terme al publicar a mitjans del segle XIX la seva obra Le spleen de Paris.

“Catalunya és una font d’inspiració pels sentiments que desperta un poble que ho ha tingut tan magre”

Què motiva l’spleen d’en Quimi? Dos en són el motius i els pals de paller que vertebren la cançó: per una banda, la peculiar història de Catalunya. “Som d’un país que té una història ben trista. Catalunya és una font d'inspiració pels sentiments que desperta un poble que ho ha tingut tan magre. No parlo de l'autocompassió, que no m'agrada gens, sinó de tendresa que neix del fet que, tot i les adversitats, encara existim. Impressiona molt que després de 300 anys d’hostilitat per part d’un estat cap a la cultura, l’economia i la pròpia gent encara siguem aquí. Fa posar una mica trist però també desperta una tendresa que no és dolenta i és la que motiva la cançó”, afirma Portet.

Per altra banda, la cançó evoca també la desaparició d'un món. La persona que escriu aquesta cançó és “un Quimi que ha arribat als 52 anys i accepta amb esportivitat que s’està posant de peus a la vellesa i que això ja comença a fer baixada”. “La mortalitat en la humanitat és del 100% i quan entens això et fas conscient del pas del temps. Comença a haver-hi gent que no hi és, llocs canviats, molt sentiments que han desaparegut, moltes prioritats mutades que has d'assumir”, admet el cantant. A Homes i dones del cap dret l’èmfasi està posat en els paisatges físics perduts, “aquells que tens idealitzats perquè pertanyen a la teva infància o adolescència i que han estat substituïts per la sordidesa del costat de les carreteres, de les àrees de servei, amb ponts pixats i repixats de les autopistes...”. “Saps que sota d'allò hi ha un món antic que ha desaparegut i que encarà desapareixerà molt més. És per això que, com a cantautor madur de 52 anys, em permeto ser una mica bleda i romàntic”, diu.

Tota la lletra està plena de referències a la cultura popular, com els contes d’El Patufet i La rateta que escombrava l’escaleta o la cançó Sol Solet, que potencien el lligam amb la terra, amb el passat i amb la memòria d’un país. Però també hi ha referències a l’alta cultura, com Jacint Verdaguer i, sobretot, a Bonaventura Carles Aribau i el seu Oda a la Pàtria, poema del 1833 que va donar el tret de sortida a la Renaixença. Tot i que Quimi afirma conèixer l’existència d’aquest poema, però no haver-lo llegit mai. Tot i així, les similituds en el contingut són evidents: el lament per una terra perseguida i l’enyorament d’un paisatge desaparegut a partir de l’enumeració d’agents del paisatge. Al fer-li esment, comenta que “tots els països tenen aquest vers ‘patriòtic’”. I explica: “Hi ha algun gallec que m'ha dit que li recorda a certs versos de Rosalía de Castro... No és la meva intenció, més aviat és el negatiu del vers patriòtic el que faig jo, però que hi ha una tendresa no només al país com a paisatge sinó al país com col·lectiu de persones que s'estimen i es respecten. Al final una nació és això per a mi”.

La particular mirada al món i la forta personalitat d’en Quimi Portet impregnen tota l’obra del cantautor, convertint la seva música en gènere en si mateix.

La diferència essencial entre el poema i la cançó resideix en que, mentre en el primer el paisatge és una metàfora del concepte pàtria i els elements físics evoquen els sentiments personals, en la cançó del Quimi es refereix “explícitament a un paisatge físic, real, que ara ja no hi és”. “En aquesta cançó parlo molt clar. No hi ha segones lectures ni és en sentit figurat. En Homes i dones del cap dret es dona a la perfecció la connexió entre una cosa tan abstracte com és la música amb una cosa tan figurativa que és el món on vivim. En altres cançons no passa, com en el cas de Matem els dimarts i els divendres que no té cap relació amb el planeta i podria estar composta a Mart. En aquest cas no és un tema que toca de peus a terra amb unes paraules molt concretes que et lliguen a certs paisatges i cultures”, argumenta.

“Crec que l'humor és el ‘vicks vaporub’ de la humanitat. Descongestiona”

A més, en la cançó del de Vic no trobem ni la solemnitat d’Aribau ni l’actitud tova o naïf d’algunes elegies. Aquí hi impera la ironia i l’humor, com en tota l’obra del Quimi. Un ha d’estar sempre preparat perquè en qualsevol moment pot fer una estripada. És potser un mètode de blindatge emocional perquè les penes no facin tant de mal? El de Vic ho té clar quan afirma que “és salut”. “Crec que és bo, per la meva salut i pels que m’envolten. És com un esternut emocional o intel·lectual. Hi ha moments que has de subvertir-ho tot per estar bé. A més, és molt complaent fer riure a la gent. En un escenari la gent et pot aplaudir per cortesia però el que no faran mai és riure per cortesia. A mi em fa molta il·lusió quan fan una riallada espontània perquè has dit una ximpleria molt grossa. Aplaudir és un acte més cerebral, més pensat, però el riure i la cridòria són més autèntics. M’agrada fer riure a la gent. Suposo que hi ha un punt de vanitat però també hi ha un punt de salut pròpia i social”, reconeix. Segons en Quimi, “l’humor és l'anarquia que triomfa per uns breus instants, un somni que dura uns segons. Després has de tornar a posar l'intermitent i a mocar-te però durant uns moments ha desaparegut tot: Espanya, la guàrdia civil i el capitalisme. El plaer d'existir guanya”. “Per això intentes que això estigui a la teva vida i a la teva música constantment”, afegeix.

Però el cantautor va més enllà i explica la seva teoria sobre l’humor: “Crec que és el vicks vaporub de la humanitat. Descongestiona. Sóc català i crec, tot i que no ho puc demostrar, que si hem sobreviscut a tantes adversitats és gràcies al nostre sentit de l'humor. Tot i que això no es pot exagerar a vegades perquè es pot caure en la pallassada, però sí que hem viscut i estem vivint una història molt dura i l’humor ajuda a fer-li front. L’humor, pels oprimits, és una eina de cohesió: un humor comú amb elements que l'opressor no entén i que s’acaba convertint en un codi entre els oprimits que els uneix a la vegada que burla la censura i crea un estat similar a la salut emocional”. Un humor a vegades àcid, a vegades punxant, a vegades dolç o a vegades absurd que forma part de tota una tradició catalana que inclou mestres del riure com Santiago Rusiñol, Pere Calders, Dalí, Albert Pla, Adrià Puntí o Oques Grasses.

“El fet d'haver après a escriure el català de gran m'ha donat un respecte per la llengua”

Tot i tenir un coneixement molt extens de la llengua i una habilitat poc comú a l’hora d’escollir i combinar paraules, Quimi Portet no es considera, en cap cas, poeta: “Jo em dedico a la música popular moderadament contemporània. Aquest és el meu gènere. Escric i m’agrada moltíssim però no sóc ni lector ni creador de poesia. Jo intento que les meves idees abstractes lliguin amb la meva música abstracta, per això he de tenir en compte el ritme, la textura de les paraules, les vocals... El fet d'haver après a escriure el català de gran m'ha donat un respecte per la llengua. Admiro molt els poetes i sé que ens uneixen moltes coses, però jo no me’n considero”. Tot i així Homes i dones del cap dret comença amb uns versos que reciten: “D'esquena al mar i a la muntanya / completament al marge de l'activitat industrial / sota una col, canta el poeta”. Es tracta d’una col·laboració del músic Albert Pla, íntim amic d’en Quimi de qui explica que, tot i que no s’assemblem gaire, el dia que es van conèixer van connectar al moment. “No sé dir-te’n el per què. Hi ha un punt infantil i ens fem pixar de riure l’un a l'altre”, admet. Aquesta intervenció és com una veu en off que posa en situació el lector i que en Portet explica que va escriure pensant amb el músic Adrià Puntí: “Té una cançó que es diu Sota una col, del disc L'hora del pati (Picap, 1999) que vaig produir i on toco els instruments. En aquests versos estic descrivint l'Adrià, en certa manera. És com si digués allà dalt a Salt hi ha un tio que està penjat, mirant enlloc”. Al mig de la cançó torna a haver-hi la intervenció recitada del Pla. “Em va fer gràcia que el narrador tornés a aparèixer al mig de la cançó, com una mitja part, m'agrada que la gent recordi que hi ha un narrador que els està explicant la història”.

Pel que fa a la composició de la cançó, en Quimi explica que segurament la va compondre al País Basc, on hi va passar uns anys. “Durant més d’un any només era música, no tenia lletra i cantava en vikingo, és a dir, sense sentit. Vaig posar la lletra a l’últim moment que és quan sé de què parlarà perquè a mesura que vas treballant una cançó comences a veure què explica, què diu el cantant”, recorda. És com si la lletra ja es trobés dins de la cançó i l’únic que ha de fer el músic és descobrir-la i treure-la a la llum, una mica com quan l’escultor italià Michelangelo deia que l'estàtua ja estava al bloc de pedra, i que ell només treia la roca que sobrava.

“Ja ho deia la meva iaia: ‘En Quimet es distreu sol’. Tinc 61 anys i encara continuo distraient-me sol”

El Quimi explica que, tot i que entre la composició i el resultat final va passar almenys un any i mig, la feina intensa de gravació van ser els últims tres mesos. La cançó, com la resta del disc, va ser gravada molt d’hora i a casa del Quimi, abans de traslladar l’estudi a les instal·lacions de Music Lan, on es troba actualment. “Quan estic sol gravant em llevo molt d'hora i acabo donant la volta al marcador. Em llevava a les 4 de la matinada i gravava de 5 del matí a 1 del migdia. I si no hi havia ningú més implicat mantenia aquest horari”, explica. I afegeix: “M’ho vaig passar molt bé. Toco pràcticament tots els instruments tot i que hi ha alguna aparició de l’Antonio Fidel i de l’Albert Pla”, explica Portet. Respecte a la cançó afegeix que “només hi ha bateria, guitarra i baix”, que toca ell. “A més, hi ha molts Quimis cantant, un munt de veus, jo diria que unes cinc o sis a les tornades”, diu. La passió per l’ofici que té en Quimi fa que vulgui gaudir de totes les parts del procés i ens confessa: “Jo ho faig tot: compondre, gravar, fer arranjaments... Tot. Jo ho he fet i és meu, no vull que ningú s’ho passi bé amb les meves coses. Gaudeixo de la soledat. No és que em caigui malament la gent, al contrari, però sóc molt solitari. Ja ho deia la meva iaia: ‘En Quimet es distreu sol’. Tinc 61 anys i encara continuo distraient-me sol”. Aquesta és la conseqüència de tenir un món interior hiperactiu que fa que tendeixi a interessar-se “pel que hi ha aquí dins [se senyala el seu cap]”. “També m'interessa què passa al cap dels altres. El meus amics i amigues ho són perquè també viuen unes vides altament satisfactòries sense necessitat de grans estímuls exteriors”, afegeix.

Però què té aquesta cançó que s’ha convertit en una de les més famoses de la carrera en solitari de Quimi Portet? “Doncs no ho sé. En el fet que una cançó creixi i es faci coneguda, hi ha un punt de sort. Tu fas totes les cançons amb la mateixa il·lusió que has fet Homes i dones del cap dret. A vegades aquell matí de cop hi ha un punt que se t’escapa, que la fa diferent. No tot és ofici, hi una part de sort”, afirma.

I vet aquí un músic amb molt d’ofici. I vet aquí un matí tocat per la mà d’una musa. I vet aquí un amor per un país, els seus paisatges i la seva gent. Vet aquí Homes i dones del cap dret... I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Maria Fuster

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.