Persones

Per què balla ‘En Jan Petit’?

Les coses no són sempre el que semblen. I si parlem de cançons per a infants encara tot és més enrevessat. ‘En Jan Petit quan balla’ n’és l’exemple: popular al llarg dels segles però no tothom sap de què parla

per Maria Fuster

Per què balla ‘En Jan Petit’?
'En Jan Petit' és una de les cançons infantils més populars dels Països Catalans.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Si volem saber com i on neix la cançó popular que ha fet ballar a petits i grans hem de situar-nos a la primera part del segle XVII a les regions del Llemosí, el Carci i el Perigord. Com explica l’historiador Valentí Gual Vilà en el seu article Les revoltes agràries franceses de la primera meitat del segle XVII, a França “es va produir una important crisi social que s’hauria gestat des del 1620 i hauria sortit a la llum clarament des de 1640. La causa fonamental cal buscar-la en l’excessiu cost de manteniment de l’aparell de l’Estat: l’expansió de la burocràcia i les malversacions de les Corts”. Aquesta pressió fiscal, juntament amb el canvi de sistema feudal cap a un precapitalisme i l’augment de l’absolutisme, ofegava la població rural.

És en aquest context de canvi i malestar que comencen a sorgir diferents revoltes agràries protagonitzades no només per pagesos, tot i que hi van tenir un paper clau, sinó, com apunta Gual “també artesans, comerciants i altres membres del poble que pertanyen al mon rural”.

Aquests alçaments van rebre el nom de Croquants i els precedents els trobem al 1593, quan els homes de camp, “autoanomenats tard-avisés, ja que consideraven que havien tingut massa paciència respecte els recaptadors d’impostos, reputats pels altres croquants del Llemosí i Perigord prengueren el camí de la revolta. Perseguien la gent d’armes que exigia impostos, sense respectar treves. El moviment s’estengué per les valls dels Pirineus, pel Llenguadoc, per Normandia i per Bretanya amb una plataforma ideològica clara: la guerra, els bandolers i els impostos havien arruïnat el poble”, explica Gual.

Les revoltes posteriors van anar apareixent intermitentment en diferents moments. La que ens ocupa es va produir entre el juny i l’octubre de 1643: La revolta de Roergue. Gual escriu que “petits nobles conduïren a les companyies de revoltats. La centralització i les excessives càrregues fiscals condicionaven el poder de la noblesa, que actuava com a instigadora i/o protectora de la revolta agrària. Ara bé, també podia abandonar-la quan entrava en la fase radical o desviar-la dels seus objectius inicials”. El baix clergat, al trobar-se en la mateixa situació de precarietat, també contribuí a l’aixecament.

“En Jan Petit, un pagès occità de poca alçada, capitanejà una revolta que s’originà a Vilafranca de Roergue“

Segons conta la història, o la llegenda, Jan Petit, un pagès occità de poca alçada, capitanejà la revolta que s’originà a Vilafranca de Roergue, ciutat situada a l’antic comtat de Roergue, Occitània. Com explica Jaume Ayats, músic i professor d'etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Museu de la Música de Barcelona, “Petit és un cognom molt habitual a Occitània. Una persona baixeta era denominat el petit i es quedava ja com a cognom i passava de generació en generació”.

Els condemnats, després d’haver patit la tortura de la roda, queden exposats perquè tothom vegi el càstig. 

Posteriorment, va ser capturat i torturat fins la mort. Gual ens explica que “quant a la repressió, era habitual el perdó general, excepció dels líders que resultaven torturats, decapitats i exposats per escarni públic”. Aquesta és la sort que va córrer en Jan Petit com a líder de la revolta, el qual va ser acusat de traïció i torturat fins la mort.

“El botxí anava colpejant diferents parts del cos amb la intenció de trencar tots els ossos del reu”

La versió popular sosté que la tortura que se li va aplicar va se l’anomenada “de la Roda”. Aquesta tortura, emprada a diferents països d’Europa des de l’Edat Mitjana, consistia en lligar el condemnat a un banc o una creu per tal de poder accedir amb facilitat a tot el seu cos, ja que el botxí anava colpejant diferents parts del cos amb la intenció de trencar tots els ossos del reu. Era important que el torturat no morís d’hemorràgia interna per tal de dilatar en el temps el suplici. Per això que el torturador havia d’estar familiaritzat amb la tècnica. Un cop dislocades totes les extremitats, el condemnat era lligat en una roda de manera que els turmells toquessin el cap i es clavava la roda a terra, a la vista de tothom, a mode d’exemple. Es deixava morir al presoner que patia dolors inimaginables abans que la mort arribés, una espera que podia durar hores o dies.

Sobre si aquesta fou o no la tortura d’en Jan Petit, Ayats ens prevé que “no es pot saber fins a quin punt això és cert o s'hi ha posat salsa a la narració”.

En tot cas, la cançó popular parteix d’aquesta premissa, doncs l’enumeració de les parts del cos apel·la als membres triturats que en Jan Petit feia ballar, un cop trencats, en to burleta per fer escarni al Rei de França.

Origen de la cançó

Aquest ball, anomenat indistintament com a Jan o Joan Petit quan balla té un origen occità claríssim. Jaume Ayats, però, és contundent en aquest punt: “No és en Joan, és en Jan. No hi ha ningú que, a nivell oral, digui en Joan Petit. Això és un invent de fa dos dies d'algun corrector de llibres escolars que va fer hipercorrecció d'una cosa que no tocava”.

Ayats narra, en el seu llibre Explica’m un cançó que és molt probable que la cançó arribés a Catalunya i al País Valencià amb les grans onades immigratòries de gascons, i d'occitans en general, dels segles XV i XVI. Però aquestes dates són molt anteriors al 1643. El mateix Ayats es contesta: “Va arribar més tard? O ja existia el joc-cançó prèviament? Les dues coses són possibles”.

El que sí que sabem és que existeix una melodia occitana i una de catalana, “sent la primera en modalitat menor, que recorda a les danses del Renaixement, i la segona modalitat major”, confirma Ayats. També hi ha una versió al País Basc, anomenada Ipurdi dantza.

Com a curiositat, el grup occità Nadau té una cançó titulada Auròst ta Joan Petit, una espècie de rèquiem a la figura del líder i on s’hi narren en forma de crònica els fets presumptament històrics.

Però com diu Jaume Ayats, “l’origen és el de menys. El que interessa és la història. Les cançons no viuen per un origen, viuen perquè interessen a qui les canta i a qui les difon. S'ha d'entendre quin ús interessant fa a la societat. Molt sovint els orígens són difusos, poc clars, hi intervé l’atzar i la casualitat”.

Evolució cap a ball de Carnestoltes

Jaume Ayats relata que “en una època una mica més recent, fa un o dos segles, i probablement amb poca consciència de quin era l’origen, es transforma en una cançó de joves que es mostren amb l’objectiu de lligar: un ball d'exhibicionisme. El joc és el següent: es fa una rotllana en la qual el líder se situa al mig i va denominant parts del cos que enumera en un ordre cada vegada diferent, res d'un ordre tancat i especificat com en un cançoner. Cada part, durant el ball, ha de tocar a terra. Per tant, l'exercici físic és d'una gran potència. A més, com es van afegint elements a la llista, obliga a estar molt atent, perquè es repeteix en ordre invers en cantar la recobla”. El jove que s’equivocav quedava eliminat i, per tant, es demostrava qui tenia la resistència física i mental, control del cos i de la ment, més ben exercitats.

“Es tracta d’una demostració de joves que podia tenir molt a veure amb la Festa de Carnestoltes, com tants elements corporals i d'exhibició física i, per tant, de llibertats sexuals d'aquella època”

No es té certesa, a causa de la distància històrica, de si hi participaven només homes o també dones, però Ayats creu que “podrien ser tots dos. El que està clar és que és una demostració de joves que podia tenir molt a veure amb la Festa de Carnestoltes, com tants elements corporals i d'exhibició física i, per tant de llibertats sexuals d'aquella època”. Joan Amades, en el seu Costumari Català també relata aquesta versió del ball i reflexiona sobre el fet que “posa a prova la força i l’enginy, per tant poden ser restes d’un ritus d’iniciació” a la vegada que “pot encloure la romanalla d’una prova de virilitat”, cosa que exclouria les dones. Altres balls, com el de La Comare, de La Llet o de La Porra tenien característiques similars. Però Amades ens ofereix una altra versió del ball també habitual en la festa de Carnestoltes i propi d’hostals i tavernes, en la qual el format de rotllana i de portaveu que enumera parts del cos es manté. El que canvi és que, en aquesta modalitat, no es tocava a terra sinó que el líder es desprenia d’una peça de roba i els ballarins l’havien d’imitar fins a quedar despullats, “ballant, saltant a desdir de manera poc polida i decent”. A més, afegeix que a la paraula “dit hom donava una interpretació especial”. Amades, però no dona més detalls, tot i que un lector ocurrent pot endevinar-ne el significat sense gaires esforços. Com a anècdota, el Costumari relata com els habitants de la ribera de la Barceloneta ballaven aquesta variant a la platja, vora del mar. El que ho feia singular era la figura del líder, ja que “per aquest paper poc galant es cercava un geperut pobre que s’avingués a fer-ho per unes pessetes”, explica Amades. Fins i tot durant anys ho va fer una mateixa persona que esdevingué molt popular al barri. “Es tractava d’un ball molt celebrat on hi acudia molta gent fins que les autoritats van considerar-ho com a escandalós i el van prohibir”, afegeix Amades. La interpretació que fa Amades sobre el ball és antropològica quan afirma que “amb tota probabilitat es tracta de la desfiguració d’una vella cerimònia mítica”. Sembla ser que certs balls, com ara el dels Aranyons tenen una vessant “d’oferiment o cessió corporal” i poden ser restes d’antigues cerimònies de sacrifici on les víctimes s’oferien, mitjançant la dansa, als déus”.

Com passa a ser una cançó infantil?

L’objectiu d’aquesta famosa cançó per a nens i nenes no va ser, en un inici, l’enumeració de les parts del cos perquè les anessin aprenent. Ayats ens recalca que “el pas a ball de nens és un element molt més recent, de la segona part del segle XX. La cançó infantil és una denominació moderna inventada per fer vida escolar. Abans, les cançons eren cançons, no hi havia cançó infantil. La cançó d'escola, educativa, és un invent que té poc més de 100 anys. La idea d'agrupar els nens de la mateixa edat en la mateixa classe i els hi fas fer continguts "adequats" per ells és una decisió que es va prendre al segle XIX al model francès i que aquí s'expandeix d'una manera massiva més tard”.

“Fem cantar a nens de tres anys tot un repertori eròtic relacionat amb el Carnestoltes”

Però, quins són el mecanismes que pretén aquesta mutació? Ayats ho explica.

“Per una banda, hi ha el fet que alguns dels elements dels balls de joves que tenien una raó social de ser i un joc important en la vida social de les persones, deixen d'estar de moda o són substituïts per altres de més nous i entren en desús. És llavors que comença un procés d'infantilització d'aquests rituals: fem fer als nens allò que ens identificava com adults. Un exemple clar d’això el trobem en les Caramelles, on es fa sortir a cantar els nens, però que en un inici era un ritual de pas destinat a joves que sortien a cantar a la nit durant la primavera i que tenia un pes molt important en la vida de la gent”.

Hi ha també una clara intenció de no perdre el patrimoni cultural, fent fer als nens i nenes allò que havien fet els seus avis. El problema és que, com remarca Ayats, “la canalla ho aprèn com una cosa infantil i no ho torna a fer mai més a la vida. És el mateix que tocar la flauta de bec a l'escola, un instrument que l’ha tocat tothom però no existeix a la vida social adulta”.

També entra en joc una determinada visió de la pedagogia i de l’escola, que “inclou com a material escolar formes ja en desús en el conjunt de la societat i les ensenya a l'escola. Es fan cançoners, programacions, etc. de cançons tradicionals basant-se en la idea errònia que tot allò de vida col·lectiva i oral ho han d'aprendre els infants. Això ha fet que fem cantar a nens de tres anys tot un repertori eròtic relacionat amb el Carnestoltes. Una autèntica perversió”, recalca Ayats.

Entre aquestes “cançons transgressores, provocatives, de context adult/adolescent i, a més a més, algunes doloroses o fortes que infantilitzem, podríem trobar clàssics com El Senyor Ramon, Baixant de la Font del Gat, El Panxo li va dir al Pinxo o Peu polidor de la Margarideta. Però això ja seria un altre article.

Llegeix la lletra de la cançó aquí.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Maria Fuster

Col·laboradora de LA MIRA

Firma

Comentaris

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.