Històries

L’Hospitalet de Llobregat, on les pedres i el ciment ho expliquen tot

Va passar de ser un poble a ser una ciutat. Però com ha crescut i s’ha desenvolupat l’Hospitalet de Llobregat? Hem parlat amb els que ho han vist tot. Expliquem la història de la segona ciutat amb més habitants del país a través dels seus edificis

per Oriol Lleonart Padrell

L’Hospitalet de Llobregat, on les pedres i el ciment ho expliquen tot
El barri residencial de Bellvitge, a l’Hospitalet, és una de les zones que més simbòlicament en representen el creixement demogràfic i urbanístic. És considerada una ciutat dormitori. Però ho és realment? (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

L’Hospitalet de Llobregat és una ciutat de 265.000 habitants que viuen en una petita superfície de només 12 quilòmetres quadrats. Un envàs urbanístic en què, per cada quilòmetre quadrat, hi ha anxovades més de 20.000 persones, i només un 18% de les quals són nascudes a la ciutat. L’Hospitalet és la segona ciutat del país en termes demogràfics. La primera en densitat de població, però, de fet, “la segona”. La ciutat que sembla que vagi a remolc de la capital i que hagi estat emmotllada per les seves vores descosides. La ciutat estereotipada i arquetípica vista des d’una superficialitat que sovint ha evitat veure’n la història concreta i les dinàmiques internes que, en bona part, fan que un lloc s’expliqui per si mateix. Les històries grans sempre s’expliquen, però les petites també. Perquè totes dues s’expliquen mútuament.

L’Hospitalet de fa entre 150 i 200 anys era ben diferent del d’avui dia. Tot i haver nascut al voltant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al barri homònim, la població s’havia traslladat cap a l’actual barri del centre, entorn de “l’hospitalet” (petit hospital) de beneficència construït al segle XII, que durant segles va donar nom al municipi: la Pobla de l’Hospital.

A mitjan segle XIX, l’Hospitalet de Llobregat era un petit nucli rural la població del qual no superava els 3.000 habitants

Amb aquesta estructura, fins a mitjan segle XIX, l’Hospitalet de Llobregat era un petit nucli rural la població del qual no superava els 3.000 habitants. No va ser fins ben entrada la primera dècada del segle XX que es va començar a dibuixar urbanísticament i demogràficament la ciutat que avui dia coneixem, la segona ciutat més important del país en termes de població.

La corba demogràfica, que en aquell moment va començar a ascendir i créixer exponencialment, és la mostra més fidedigna i il·lustrativa d’aquesta transformació d’un poble sense gaires estímuls econòmics a una ciutat sense la qual no es podria entendre el país. Així mateix, tal com en una taula les dades demogràfiques dibuixen una línia ascendent fins als anys vuitanta del segle XX, també podríem copsar el creixement de l’Hospitalet de Llobregat sobre un parell de mapes satèl·lit.

Ireneu Castillo viu a l’Hospitalet de Llobregat des que hi va arribar amb tres dies de vida des de la Vall d’Hebron. Historiador especialitzat en la seva ciutat, en divulga el coneixement i el patrimoni a través del seu blog Memento Mori i en llibres com 1001 curiositats del Baix Llobregat i l’Hospitalet

En un mapa, un parell de segles enrere, veuríem una quinzena de carrers, edificis baixos i dos nuclis propers i petits, l’actual centre de la ciutat i el barri de Santa Eulàlia, envoltats de terrenys de secà, poc agraïts i productius. En l’altre, si l’extraguéssim ara de Google Maps, tots aquests terrenys on només creixien garrofers, cereals, cànem o ceps els veuríem plens d’asfalt, ciment, edificis i vies de tren, la major part dels quals posats sobre el terreny entre els seixanta i els vuitanta.

L’Hospitalet és un cas paradigmàtic que fa certa la frase que tots devem haver sentit alguna vegada per part d’algun avantpassat: “Abans, tot això que veus eren camps”

L’Hospitalet és un cas paradigmàtic que fa certa la frase que tots devem haver sentit alguna vegada per part d’algun avantpassat: “Abans, tot això que veus eren camps”. I en aquesta transició del secà al ciment, de la subsistència a l’economia de mercat, s’hi amaguen diversos factors que des de LA MIRA, a través d’Ireneu Castillo (Barcelona, 1968) —escriptor, historiador i divulgador del patrimoni històric de la ciutat on ha viscut tota la vida—, mirem de reconèixer i situar. Ho fem a través d’una sèrie d’elements que, alhora que són la imatge del creixement, amaguen dins seu, en les seves estructures, les dinàmiques que els expliquen: els edificis.

L’Hospitalet s’ha construït a còpia d’onades migratòries

Indústria, construcció, serveis. Això és el que associem a l’evolució de les àrees urbanes. I a l’Hospitalet, com a tota l’Àrea Metropolitana, com a les principals zones urbanes de Catalunya, hi associem la immigració vinguda des de principis del segle XX. Perquè, segons l’Ireneu, l’Hospitalet s’ha construït a còpia d’onades migratòries.

Però el germen d’aquesta realitat posterior es troba més enrere en el temps i no és ben bé un edifici com ens l’imaginem. És una construcció que aprofita un element definidor de la natura, un recurs necessari per a la humanitat i que genera activitat i economia: l’aigua, tan capaç de destruir —que bé ho saben al Vallès— com de construir. I així va ser a la riba esquerra del riu Llobregat, on el canal de la Infanta va esdevenir alhora la primera pedra i la clau de volta que va començar a construir l’Hospitalet del futur.

A principis del segle XIX, a l’Hospitalet hi vivien, aproximadament, un miler de persones. Molts dels hospitalencs d’aleshores vivien encara en masies

A principis del segle XIX, a l’Hospitalet hi vivien, aproximadament, un miler de persones. Aquestes són les estimacions d’Ireneu Castillo, l’enciclopèdia hospitalenca, ja que els primers registres demogràfics són de l’any 1857, en què es comptaven 3.072 habitants. Molts dels hospitalencs d’aleshores vivien encara en masies, de les quals queden ben poques restes dretes. Un d’aquests masos és el de la Remunta, un edifici construït a finals del segle XVII que rep aquest nom perquè formava part dels terrenys de l’antiga caserna de la Remunta, per a la qual criava cavalls.

Situat al bell mig d’un espai públic de lleure, a la vora d’un parc infantil, el mas de la Remunta resisteix dempeus, però tancat, esperant l’acció política que en resolgui la situació. Mentrestant, sota la façana, un cartell de l’Ajuntament explica que “aquí hi haurà un equipament”.

Declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) i propietat de l’Ajuntament de l’Hospitalet, el monument està tancat i en estat ruïnós, envoltat de carrers asfaltats i d’edificis que abans eren camps de conreu. De fet, el mas dona nom a una plaça on hi ha serveis públics, com una escola, i espais de lleure. El parc i el mas, envoltats per un costat d’habitatges, i per l’altre de solars i un polígon industrial, són un oasi que va resistir a l’especulació immobiliària, però ningú sap què hi passarà un cop s’acabi esfondrant definitivament.

Irrigant 4.300 hectàrees de terreny agrícola amb un sistema de séquies, el canal de la Infanta va transformar-les i va fer evolucionar les seves localitats

El que ens interessa, però, en la diferència entre l’aproximació feta per l’Ireneu i les xifres del primer recompte del 1857, és el fet que la provoca, que és la mateixa gènesi del canvi posterior en què els salts ja no són de 2.000 habitants en quaranta anys, sinó de 10.000 i 20.000 habitants de decenni en decenni. És l’aigua. El “Real Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, més conegut com el canal de la Infanta. Una infraestructura de canalització de les aigües del riu Llobregat per la seva riba esquerra, enllestida entre el 1819 i el 1820, que, irrigant 4.300 hectàrees de terreny agrícola amb un sistema de séquies —més de 2.000 de les quals eren hospitalenques—, va transformar-les i va fer evolucionar les seves localitats.

El delta del Llobregat era l’horta d’Europa. Un lloc ampli, fèrtil i humit en què s’arribaven a fer vuit collites anuals d’alfals

Les terres pobres de secà es van convertir en un verger que baixava dels últims estreps de la serra de Collserola, des de l’actual via ferroviària que travessa l’Hospitalet fins al mar, fins a l’ara industrialitzada Zona Franca, encara de propietat hospitalenca en aquella època. El delta del Llobregat era l’horta d’Europa. Un lloc ampli, fèrtil i humit en què s’arribaven a fer vuit collites anuals d’alfals. El rendiment, assegura Ireneu Castillo, era “bàrbar, una bestiesa”.

L’aigua també va promoure la industrialització de la zona. Fins aleshores, la indústria hi era testimonial. El 1854 hi van arribar les primeres fàbriques, però la instal·lació notable va ser a partir de l’últim terç d’aquell segle. Es va fer un nom la indústria de la ceràmica i la teula, demanada per la construcció de l’Eixample barceloní, que competia directament amb el centre productor de Vila-real.

Els salts d’aigua del curs del canal van permetre instal·lar-hi molins, al voltant dels quals es generava més activitat econòmica

Els salts d’aigua del curs del canal van permetre instal·lar-hi molins, al voltant dels quals es generava més activitat econòmica; petits nuclis industrials tèxtils, com Cal Trinxet o com la Godó i Trias. El cas d’aquesta empresa és especial. Va ser l’aigua, la d’un aqüífer deltaic que s’hi va descobrir, el que en va motivar la instal·lació el 1903 a l’actual plaça d’Europa, la imatge de la innovació i l’ambició de creixement al segle XXI. Tot un contrast.

La fàbrica tèxtil Godó i Trias, una de les més mítiques i longeves de l’Hospitalet de Llobregat, ha vist com el seu entorn es transformava amb el pas de les dècades. Abandonada, deshabitada, es troba enmig d’edificis alts i imponents d’obra nova que acullen una vida totalment diferent de la de fa cent anys.
En un cas semblant al mas de la Remunta, la Godó i Trias és una resta del passat que encara s’aferra al present en un espai que l’envolta, en què la imatge que es projecta és la de futur

D’estil modernista i amb ampliacions racionalistes, la Godó i Trias, productora de diversos tipus de teixits al llarg de la seva finita trajectòria, també és un BCIL que representa l’obsolescència de la indústria a la ciutat, i que, encara que no ha estat substituïda per edificis, n’ha vist de tots colors. Sèries de televisió, projectes per acollir-hi un centre de medicina tradicional xinesa i la instal·lació d’un espai satèl·lit del fracassat museu Hermitatge de Barcelona. Però cap projecte hi ha reeixit. Ni tan sols, sobretot, la museïtzació i l’obertura al públic. En un cas semblant al mas de la Remunta, és una resta del passat que encara s’aferra al present en un espai que l’envolta, en què la imatge que es projecta és la de futur.

Gràcies al canal de la Infanta, la circumstància necessària per entendre’n el futur que vindria, l’Hospitalet va començar a rebre les primeres migracions

Tant per a l’agricultura com per a la indústria, el canal de la Infanta es va convertir en un estímul econòmic que demanava mà d’obra. Gràcies al canal, una infraestructura i la circumstància necessària per entendre’n el futur que vindria, l’Hospitalet va començar a rebre les primeres migracions.

Ireneu Castillo aclareix que “n’hi ha hagut tota la vida”, que ja n’hi havia, als segles XVI i XVII, d’habitants de la Provença, però no en el mateix nombre i magnitud. “La roda s’ha fet més gran.” I a mitjan segle XIX, les migracions interiors van començar a fer créixer lentament la població del poble.

“La potència del canal”, ara gairebé desaparegut i visible en llocs comptats —com el pont de la Remunta, situat davant l’avinguda de Josep Tarradellas, a prop de la frontera amb Cornellà—, permet, segons l’Ireneu, “començar a entendre tot el que és el Cinturó Roig del Baix Llobregat”. “Si no hi hagués hagut el canal ni els salts”, considera, “potser no hauríem tingut el que tenim ara, no seríem ni la meitat. Tota aquella infraestructura ha passat a ser una altra que ha desaparegut de la superfície, que la gent no coneix, però que continua allà. I la seva influència es basa en el fet que gràcies a ella tenim tota la resta.”

Aquest és el pont de la Remunta, una de les diverses construccions que permetia travessar el canal de la Infanta quan encara estava en funcionament. Ara, només en queda el recorregut marcat amb les llambordes i alguns punts concrets, pocs, per on encara és ben visible el pas de l’aigua.
Barcelona, una ciutat en creixement i amb ambició, imposava el seu planejament urbanístic per sobre de la resta de nuclis

Però aquest creixement, que com més proper es fa en el temps més reconeixible es deu fer per a qui l’ha viscut i n’ha sentit a parlar, es va cuinar a foc lent i amb la influència de la capital. No només per les obres del metro i, posteriorment, per la construcció de la Zona Franca. En ple segle XIX, Barcelona, una ciutat en creixement i amb ambició, imposava el seu planejament urbanístic per sobre de la resta de nuclis.

Sense espai per créixer ni més terreny pla i fèrtil, la capital va absorbir diverses parts i barris del terme de l’Hospitalet, com Finestrelles, la Bordeta o llocs propers a Sants. L’absorció més destacable, però, va ser la de les 900 hectàrees hospitalenques de la Zona Franca.

“Van fer una mica el que van voler”, conclou l’Ireneu, fins que a partir del 1950 es van fer les primeres planificacions. Tot i això, “el franquisme se les va passar pel forro fent pisos de manera indiscriminada, però sense atendre les necessitats de la ciutat des del 1939 fins al 1978, arran del moviment social que hi va haver al darrere”.

Barcelona era un pol d’atracció, alhora econòmica i demogràfica, que, més enllà d’això que l’Ireneu considera usurpacions per la via dels fets consumats, generava a les poblacions del seu voltant, sense tant pes específic, alguns efectes en el seu desenvolupament. L’Ireneu compara aquesta influència amb una taca d’oli que es va fent gran i acaba impregnant la població veïna.

A partir dels finals del segle XIX, i sobretot entrat el nou segle, la Torrassa, el primer barri a desenvolupar-se a l’Hospitalet més enllà del centre i Santa Eulàlia, va començar a créixer per la seva proximitat a Sants i a Barcelona. El creixement allà s’anava contagiant; va fer veure l’oportunitat d’urbanitzar el barri hospitalenc i el va empènyer a engrandir-se. La dinàmica s’aniria reproduint en altres barris, amb el pas de les dècades.

Entre el 1910 i el 1920, la població de poc més de 6.000 habitants, a la qual s’havia arribat després d’un creixement sostingut i menor, va doblar-se fins als 12.000 habitants

L’Hospitalet s’anava fent gran, encaixat, a grans trets, entre la carretera de Sants i la de Santa Eulàlia. El canvi de dinàmica demogràfica es va fer palès a partir de la segona dècada del segle XX. En tan sols deu anys, entre el 1910 i el 1920, la població de poc més de 6.000 habitants, a la qual s’havia arribat després d’un creixement sostingut i menor, va doblar-se fins als 12.000 habitants.

Alhora que la plaça Espanyola és un símbol del creixement de la Torrassa, la seva font, situada al centre, ho és de la lluita veïnal per tenir unes condicions mínimes de vida.
Santa Eulàlia —barri en què els carrers ressegueixen les línies marcades per les séquies que baixaven del canal de la Infanta—, la Torrassa i Collblanc van ser el Bellvitge del moment

Santa Eulàlia —barri en què els carrers ressegueixen bona part de les línies marcades per les séquies que baixaven del canal de la Infanta—, la Torrassa i també Collblanc van ser el Bellvitge del moment, segons l’Ireneu. Van absorbir aquesta arribada de nous habitants, sobretot procedents de l’interior de Catalunya i de la regió de Múrcia, i van créixer seguint-ne ritme.

Es deia que el pont de la Torrassa era el pont més llarg del món. I al mateix barri, la plaça Espanyola va fer de nucli al voltant del qual va créixer el sector. N’és un símbol. Al centre, té una font d’estil modernista que congregava el veïnat, mancat d’aigua corrent. Els mateixos veïns van forçar l’Ajuntament a instal·lar-la, i per necessitat, de manera espontània, la plaça es va convertir una xarxa social física.

En un decenni (1920-1930), la Torrassa va passar de 4.000 a 21.000 habitants

Als mateixos barris de Collblanc i la Torrassa hi ha diversos exemples més d’espais socials físics, definits, en aquest cas, per la seva construcció. Són les cases baixes i austeres construïdes la dècada dels vint, entre les quals hi havia passadissos comunitaris que acollien la vida quotidiana i les relacions veïnals. Eren conegudes, també, com a nius. En un decenni (1920-1930) en què la Torrassa va passar de 4.000 a 21.000 habitants —fet que demostra com va concentrar bona part dels més de 20.000 nous veïns que hi havia al final de la dècada (33.000) respecte de l’inici (12.000)— , se’n van construir prop d’unes 300, que solien ser propietat d’empresaris santsencs que treien profit econòmic dels seus terrenys.

Al barri de la Torrassa, encara hi ha, amagats, un bon grapat de passadissos envoltats de cases baixes d’un o dos pisos del primer terç del segle XX. 

De fet, en aquests mateixos barris, al llarg dels anys vint, també s’hi van construir edificis d’un tipus totalment diferent, que fan evident el contrast de classes. Grans edificis amb decoracions, en la major part dels casos, d’estil noucentista. És el cas de la casa construïda el 1924 al número 32 de la rambla de Just Oliveras, que des del 1926 acull el Centre Catòlic, una associació cultural que pretenia contrarestar la influència de l’associacionisme obrer, fort i actiu durant aquelles dècades. La batalla cultural de què tants parlen avui dia.

Si l’Hospitalet és alguna cosa, diu Ireneu Castillo, és una ciutat noucentista

La coincidència de les etapes de creixement de cada espai i cada barri amb els anys en què cada determinat estil arquitectònic estava en voga es fa evident a la ciutat. El Modernisme, malgrat que en molts habitatges hi és present amb una certa austeritat, encara és visible a la Torrassa. No només a la font, sinó també a la coneguda com a Casa dels Cargols i en moltes cases “més aviat normaletes, però una mica decorades”. Però si l’Hospitalet és alguna cosa, diu Ireneu Castillo, és una ciutat noucentista. Sobretot, els barris que creixeren simultaniejant el desenvolupament de la nova estètica, representada, a l’Hospitalet, pels germans Puig i Gairalt, Antoni i Ramon.

A l’esquerra de la imatge, al número 32 de la rambla de Just Oliveras, al barri del centre, en un edifici d’estil noucentista, encara hi ha, gairebé cent anys després de ser fundat, el Centre Catòlic de l’Hospitalet.

Tots dos arquitectes, sobretot Ramon Puig i Gairalt, van ser els encarregats tant de construir una bona proporció dels habitatges humils, obrers, com ara les mateixes cases amb passadís, com de portar el Noucentisme a l’Hospitalet i de construir-hi edificis per a propietaris més adinerats. El màxim exponent d’aquest tipus de construccions, l’exemple paradigmàtic, és l’anomenat Gratacel de Collblanc, construït el 1932 davant la sempre excitada carretera de Collblanc, a la cantonada amb el carrer del Progrés.

El Gratacel va ser el primer gratacel residencial de l’Estat espanyol i durant anys, també, l’edifici residencial més alt de Catalunya

El Gratacel va ser el primer gratacel residencial de l’Estat espanyol i durant anys, amb onze plantes, també l’edifici residencial més alt de Catalunya. Cridava l’atenció; va ser novetat perquè no passava pas desapercebut. També va ser el primer edifici a tenir un ascensor. I d’una estètica racionalista, ja no pas noucentista, és representatiu de la transició, entre els anys vint i trenta, cap a aquest corrent d’origen europeu que defensava el funcionalisme dels edificis i la seva simplicitat decorativa.

A l’Hospitalet hi havia burgesia? L’explicació de l’Ireneu em planteja aquesta pregunta, i li trasllado el que Carles Santacana, doctor en història contemporània, assegurava en l’article “Qui ha manat a l’Hospitalet? Poder i estructura social en una ciutat sense burgesia”: “La burgesia de les grans empreses tèxtils pràcticament no exerceix cap projecció ciutadana”.

El poder d’atracció del cap i casal feia que “una burgesia a l’Hospitalet no tingués ni cap ni peus”

Segons l’Ireneu, si bé hi havia propietaris agrícoles i industrials, no arribaven a formar una burgesia com la que podríem imaginar-nos a Barcelona. Precisament, pel poder d’atracció del cap i casal, que feia que “una burgesia a l’Hospitalet no tingués ni cap ni peus”. La proximitat a la capital desdibuixava l’existent divisió de classes, com la que en aquell context es podria fer més visible en ciutats amb nuclis i àrees d’influència propis, com Manresa o Reus, i “si el que volies era posar-te medalles, te n’anaves quatre quilòmetres al costat de casa, al mig del merder”. A l’Hospitalet, la fàbrica; a Barcelona, la casa.

Si bé ja no destaca com dècades enrere sobre la resta d’edificis, el Gratacel de la carretera de Collblanc és encara un símbol del creixement de la ciutat i un testimoni de l’arquitectura racionalista.
La recepció de la primera onada migratòria es va fer, en la majoria de casos, en habitatges petits

En aquests anys previs a la Guerra Civil, el creixement de la ciutat ja no era tan sols incipient. Començava a ser exponencial. I casos com el del Centre Catòlic, el Gratacel o algunes cases unifamiliars no eren pas la norma general. La recepció de la primera onada migratòria es va fer, en la majoria de casos, en habitatges petits, alguns dels quals ben just superaven els trenta metres quadrats i tenien condicions insalubres. Inclús, ni tan sols lavabo, tal com recordava Mercè Renom en un article publicat el 25 de febrer del 1984 a El Periódico del Llobregat.

La postguerra i la misèria van portar milers de persones que migraven de les zones rurals espanyoles a l’Hospitalet i va fer urgents les necessitats d’habitatge

I després, arribaria el barraquisme vertical. Tal com escrivia el 2016 el mateix Ireneu Castillo al blog de Perseu, l’Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat, la monumentalitat del Gratacel de Collblanc es veuria “diluïda en un marasme eclèctic d’habitatges”. La postguerra i la misèria van portar milers de persones que migraven de les zones rurals espanyoles a l’Hospitalet i va fer urgents les necessitats d’habitatge al barri de Collblanc i a tota la ciutat.

El 1940, l’Hospitalet ja tenia 50.000 habitants, i en sumaria 20.000 més en tan sols deu anys. “D’aquesta manera, les noves promocions de pisos van continuar amb el patró seguit per Puig i Gairalt al Gratacel, i van deixar, al cap de poc temps, l’emblemàtic edifici igualat i superat, tant en volumetria com en alçària”, concloïa l’Ireneu.

Un dels edificis residencials més emblemàtics de la Florida, el barri amb més densitat de població d’Europa. 
La Florida és el barri amb més densitat de població d’Europa, amb 80.000 habitants per quilòmetre quadrat

Aquest és el retrat del que viuria l’Hospitalet. D’un skyline de poca alçària a la novetat, i de la novetat al costum, i un skyline que és com una gràfica d’estadístiques. La ciutat va absorbir l’arribada massiva d’immigració procedent de diverses zones de l’Estat espanyol amb un creixement urbanístic desmesurat i desordenat que va ocupar els terrenys antigament dedicats a l’agricultura. Als anys quaranta i cinquanta va ser el torn dels barris de la Pubilla Cases i la Florida, nous polígons residencials on fer “la pela grossa” i encabir milers de nous veïns. La Florida és el barri amb més densitat de població d’Europa, amb 80.000 habitants per quilòmetre quadrat, quatre cops més que la mitjana de la ciutat.

L’any 1960, la població de l’Hospitalet s’havia gairebé doblat respecte de l’any 1950: 123.000 habitants. Al llarg d’aquella dècada, en què s’assoliria els 200.000 habitants amb la nova onada migratòria, però també durant els setanta i els vuitanta, Can Serra, Sanfeliu i el Gornal van ser els barris encarregats d’absorbir-la, i per primera vegada, es va traspassar la barrera de la Gran Via amb el polígon Pedrosa, amb la requalificació dels terrenys agrícoles a industrials.

“No hi cabia ni tan sols una agulla. Trobar algú nascut a la ciutat era com jugar a la loteria”

L’Hospitalet va passar de 50.000 habitants al final de la guerra a 300.000 a principis dels vuitanta, en un moment que la indústria va entrar en crisi, va perdre importància i es va fer una transició cap als serveis que no va poder evitar, però, un augment de l’atur. “No hi cabia ni tan sols una agulla. Trobar algú nascut a la ciutat era com jugar a la loteria. Estava superpoblat, però hi havia butxaques a qui interessava que hi hagués com més gent millor.”

Entre totes dues dècades, la del 1960 i la del 1980, es va construir aproximadament la meitat de la ciutat de l’Hospitalet. De fet, però, el barri més simbòlic d’aquella etapa que va arribar fins a la transició i que més nova població va absorbir va ser Bellvitge. Un polígon residencial d’obra nova construït amb deficiències, que els primers anys patia inundacions i que durant anys ha estat incomunicat de manera efectiva del centre de la ciutat. Bellvitge va néixer mancat d’alguns serveis, indústria i comerç, cosa que confirmava l’estereotip de barri dormitori atribuït erròniament a tota la ciutat, però el pas dels anys i el compromís dels veïns l’han transformat en un barri més.

Entre la plaça d’Europa, el polígon industrial de la Pedrosa i Bellvitge, hi ha el barri residencial del Gornal.
Amb l’arribada de nova població i la pèrdua de pes de l’agricultura, es va donar més valor a les possibilitats de negoci que oferien les terres que al seu valor productiu

I què ha estat, que ha lligat aquest còctel de migracions, manca de regulació efectiva i descontrol fefaent? L’especulació immobiliària, la dinàmica de fons que explica els desequilibris desatesos de la ciutat, tant urbanístics com econòmics i socials, de la qual l’Ireneu considera que l’Hospitalet és el paradigma a Catalunya. Amb l’arribada de nova població i la pèrdua de pes de l’agricultura, es va donar més valor a les possibilitats de negoci que oferien les terres que al seu valor productiu. El negoci del totxo amb la terra. Tenia més pes la inversió immobiliària, i el negoci es va trobar aprofitant l’arribada de migració per construir.

“L’Hospitalet és la història de l’aprofitament de l’especulació immobiliària. Neix basant-se en l’especulació”

I així, segons l’Ireneu, és com la ciutat s’ha construït: “L’Hospitalet és la història de l’aprofitament de l’especulació immobiliària. Neix basant-se en l’especulació”, que té com a conseqüència negativa externalitzada —o desatesa— el patrimonicidi i alguns nyaps, com el fet que el canal de la Infanta es convertís en una claveguera a cel obert.

La previsió, l’ambició de càrrecs i responsables que no hi vivien, però que basaven el creixement purament en nombres i milers, era d’arribar al doble de població que hi havia a principis dels vuitanta, 600.000 habitants, l’any 2000. Torna el mateix exemple: la taca d’oli de creixement i naixement de barris és la mateixa que la de l’especulació, que busca el creixement i l’aprofitament de la terra amb una simple però enèrgica intenció lucrativa.

Rere els edificis del barri de Bellvitge, un espai fonamentalment residencial, es veu al fons la torre Hesperia. Ben a prop, dues realitats urbanístiques i econòmiques diferents.
“Els pobres se’n van cap a la perifèria, una zona més barata i més mal comunicada on viuen en un habitatge que al centre no es podrien pagar”

I aquesta mateixa taca d’oli n’estén una altra de desigual, la de la població que rep i absorbeix una ciutat que es troba a la perifèria de la capital i el centre econòmic del país. L’Ireneu ho explica amb les paraules justes: “És el fenomen de la gentrificació: els pobres se’n van cap a la perifèria, una zona més barata i més mal comunicada on viuen en un habitatge que al centre no es podrien pagar”. El problema d’aquesta taca d’oli, però, és que la densitat del centre es trasllada a les vores; aquesta mateixa dinàmica s’ha estès també als municipis de la corona metropolitana com l’Hospitalet i també hi dificulta l’accés a l’habitatge.

La ciutat de l’Hospitalet és hereva d’aquesta transformació mancada de cap planificació i perpetuada durant quaranta anys. Aquest fet ha provocat una divisió i una desunitat física, urbanística, fomentada per les vies ferroviàries, que en un espai dens i heterogeni, on han conviscut milers de persones nouvingudes cercant millors condicions de vida, ha contribuït a generar desequilibris socials i una desunitat cultural que les noves generacions, filles d’aquest passat, pateixen i han de superar.

El camí polític que s’ha pres ha estat el d’intentar canviar la imatge d’una ciutat dormitori cap a una de moderna i atractiva per a la inversió

La política municipal, a parer de l’Ireneu, no ha buscat un equilibri demogràfic i social i s’ha desentès d’un problema nascut dècades enrere i que pateixen especialment el que ell defineix com a “zones problemàtiques”, “punts negres”. Mentrestant, però, el camí polític que s’ha pres ha estat el d’intentar canviar la imatge d’una ciutat dormitori cap a una de moderna i atractiva per a la inversió. Un procés que, en el fons, s’ha concebut com una “metropolitanització”, una expansió de l’espai central de la metròpoli amb un rerefons econòmic i urbanístic que incorpora la zona perifèrica a les seves dinàmiques i interessos. “Una annexió por lo bajini de la ciutat.”

La torre Hesperia, construïda l’any 2006, acull l’hotel Hyatt Regency Barcelona Tower, de cinc estrelles. Amb poc més de 100 metres i 29 plantes, va ser l’edifici més alt de l’Hospitalet fins que el va superar el 2009 la Torre Realia BCN.

Aquest intent de canviar els usos de l’espai i d’atraure fonamentalment inversions de capital exterior enfocades al sector terciari, la tecnologia i les finances s’ha començat a materialitzar al llarg de les primeres dècades del segle XXI a l’anomenat Districte Cultural. Es tracta de l’extensió de la Gran Via a l’Hospitalet: la plaça d’Europa i la torre Hesperia, dues icones de la nova façana sud que s’ha construït per donar sortida a Barcelona.

“Han fet una entrada a Barcelona de puta mare, amb edificis, gratacels..., però allò no és l’Hospitalet”

Aquesta realitat concreta d’aquella zona, promocionada com un canvi més global i amb impacte a tota la ciutat, perpetua el benefici econòmic fet basant-se en la construcció i no resol la desatenció dels problemes reals dels barris. L’Ireneu és rotund: res d’això “no millora la vida de la gent de la Florida, ni de Santa Eulàlia. Han fet una entrada a Barcelona de puta mare, amb edificis, gratacels..., però allò no és l’Hospitalet”.

L’Ireneu posa en dubte la repercussió en els ciutadans hospitalencs d’aquesta empresa, que, tal com reprodueix de converses mantingudes amb alts càrrecs polítics de la ciutat, busca atraure un nivell de vida allunyat de la realitat hospitalenca.

De fet, en el seu treball del màster en Polítiques i Planificació per a les Ciutats, La plaça Europa i les implicacions urbanístiques i socials del nou Hospitalet, Carlos Ruiz Ramos assegura que, “tot i que la ciutat ha gaudit d’un dels creixements del PIB més elevats del conjunt de l’Àrea Metropolitana, aquest creixement no s’ha vist reflectit en una millora generalitzada de les condicions de vida de la població de la ciutat”.

La plaça Europa és l’espai de creació més recent de l’Hospitalet, i en representa la voluntat de transformació econòmica, aliena, però, a la resta de la ciutat.

El resultat ha estat “una polarització de la societat hospitalenca, que veu créixer el pes de les rendes altes i baixes, mentre que les mitjanes tendeixen a reduir progressivament la seva presència”. A més, aquesta separació també és física, ja que es reprodueix en una segregació dels grups de població segons les seves condicions socioeconòmiques, i, inclús, en una incipient substitució de la població local per població amb més nivell d’estudis. Hi ha prou proves per pensar que el model econòmic que representa la plaça Europa no millora la situació de l’Hospitalet.

Aquestes dinàmiques no es poden copsar de manera aïllada. “Són totalment dependents de Barcelona”, dels seus criteris i de les seves prioritats. Tanmateix, a parer de l’Ireneu, la política local no ha estat capaç de mirar-se al melic i reconèixer les urgències a casa seva. Durant dècades, el govern municipal socialista ha fet el que anomena “seguidisme” de la capital. “Mateix partit, la capital mana i aquí, achanta la mui”, cosa que ha donat a l’Hospitalet una importància que només té per una qüestió demogràfica, però no pas per influència estrictament política. “Un zero a l’esquerra.”

Monumentalitat, alçària, esteticisme buit i superficial que desatén els problemes reals i exclou els veïns de qualsevol decisió. “La idea d’una ciutat dels Sims que no té res a veure amb la ciutat real”

Aquestes han estat les millores dels anys noranta i de la primera dècada del segle XXI. Monumentalitat, alçària, esteticisme buit i superficial que desatén els problemes reals i exclou els veïns de qualsevol decisió. “La idea d’una ciutat dels Sims que no té res a veure amb la ciutat real” i el desinterès, a parer de l’Ireneu, per fer un canvi real i per discutir la idea preconcebuda que l’Hospitalet és una ciutat dormitori. L’Ireneu posa en dubte el rèdit polític que trauria la política municipal a l’hora d’adoptar aquesta actitud i d’enfortir la concepció d’una ciutat amb vida pròpia, una feina grisa i més fosca que cal fer encara més, segons ell, en una zona urbana amb molta població immigrada.

L’Ireneu té una història d’amor i odi amb la seva ciutat. Diu que fa de “mosca collonera”, fent una feina de divulgació de la història de la ciutat per a la seva mateixa gent que hauria d’estar fent l’Ajuntament. 
“L’Hospitalet no és la història dels reis, la dels rics, sinó la dels pobres”

L’Hospitalet, com a ciutat adossada a Barcelona, no es pot explicar per si sol. Però té una història pròpia que sovint coneixem de manera simplificada i amb equívocs. Una història que especialistes, historiadors i il·lustrats com Carles Santacana o Joan Casas i Fuster s’han encarregat d’explicar. És la història de la immigració, de la construcció desfermada i de l’especulació. Mostra de totes tres coses. “No és la història dels reis, la dels rics, sinó la dels pobres”, diu l’Ireneu, en veu baixa.

Però rere tot plegat, al segle XIX, hi ha un origen previ, preindustrial, agrícola, de subsistència i d’aprofitament dels recursos propers, que s’acaba convertint en base d’una civilització molt més extensa i complexa. Sense aquest passat plusquamperfet de l’origen del creixement a petita escala de l’Hospitalet, que també és la història de supervivència, no s’entenen ni el passat més recent ni el present d’una ciutat densament poblada i freqüentment estereotipada. Les pedres i els totxos ho saben bé i no menteixen. 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris