Històries

Rosó, Rosó... Sí, soc jo

El 1922 neix una cançó que canvia la història de la música catalana i de Catalunya. Coneguda popularment com a “Rosó”, se n’han fet desenes de versions però... hi ha un centenar de catalanes que es diuen Rosó. Conteu-nos, com és portar el nom d’una cançó?

per Oriol Lapeira Portús

Rosó, Rosó... Sí, soc jo
Una cançó de 1922 arriba fins al segle XXI. Encara sona, encara la cantem. I encara hi ha nenes que la duen al nom. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló i Joan Mateu Parra)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

21 de desembre de 1922. El tenor Emili Vendrell i Ibars (Barcelona, 1893-1962) canta per primera vegada la “Cançó d’en Blai” al Teatre Tívoli de la capital catalana, un fragment líric de la sarsuela de dos actes titulada Pel teu amor. L’obra teatral no triomfa gaire, però aquesta balada, que el mateix Vendrell adopta com a pròpia, es popularitza poc després. Tothom la canta... Fins ara.

Emili Vendrell, Ramon Calduch, Gaietà Renom, Josep Carreras, Marina Rossell, Dyango, Obeses o El Belda i el Conjunt Badabadoc: tots l’han incrustat en la memòria dels catalans

Desenes de versions amb estils ben heterogenis, des de l’ària original de Vendrell, acompanyat d’una orquestra, fins al glam-rock “freddiemercurinià” d’Obeses, amb solo de guitarra inclòs. Ramon Calduch, Gaietà Renom, Josep Carreras o Marina Rossell, passant pel bolero de Dyango o la interpretació amb estil reggae d’El Belda i el Conjunt Badabadoc l’han incrustat en la nostra memòria. Mai ha deixat de brillar a la boca, les orelles i a l’imaginari col·lectiu dels catalans. 

És la cançó d’amor de Catalunya per antonomàsia. Rosó, Rosó... 103 catalanes se’n diuen, segons l’Idescat. La cançó esdevé nom

Una cançó. Un nom. Una història d’amor. Rosó, la llum de moltes vides. En totes les èpoques: als feliços anys vint i trenta; en el dolor de la guerra; supervivent a la foscor del franquisme. Volant per tot el món més enllà de les fronteres catalanes... És la cançó d’amor de Catalunya per antonomàsia. Rosó, Rosó... Rosó, o Rosor, un hipocorístic de Roser, la seva versió nominal afable i afectuosa. I la cançó ha fet batejar... 103 catalanes es diuen Rosó, oficialment, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya. La cançó esdevé nom. Algunes Rosó no tenen la seva identitat reflectida al DNI. Hi són, no als registres, però sí en boca de tothom i al cor. 103, però segur que n’hi ha més. Per això, miren un dia per trobar-se totes les que hi ha: si us dieu Rosó, o bé en coneixeu alguna, aquí les busquen. Però a LA MIRA ja les hem trobat. Parlem amb algunes d’elles. Com és dur el nom d’una cançó superpopular?

A la Rosó Cisa la van inscriure com a Roser al registre civil xilè perquè Rosó no tenia traducció al castellà. A diferència de l’Estat espanyol, però, aleshores Xile permetia l’ús del català al nom.

“Mentre jo era a la panxa de ma mare ja sentia la cançó.” La Rosó Cisa Castellví neix a Santiago de Xile el 1956. És filla de l’exili. Fa 34 anys de l’estrena de “Pel teu amor”, que encara és ben viva en l’ànima dels catalans. També a Xile, malgrat l’ostracisme. Malgrat periples, bombes i repressió. La foscor no ha aconseguit sobreposar-s’hi: Rosó continua brillant a Santiago. “El meu pare la cantava al Centre Català de Xile, a l’Orfeó Català d’allà… La cantaven a tot arreu!” Però va ser el seu oncle i padrí, en Guillem Castellví Ibars (Barcelona, 1913 – Santiago de Xile, 2006), també exiliat al país sud-americà, qui va decidir posar-li el nom.

Rosó no tenia traducció al castellà i van haver d’inscriure-la a Xile com a Roser. I encara es diu així. “He intentat 10.000 vegades canviar-me’l i no hi ha hagut manera. Et sents com si et faltés la identitat”

“A ell el fascinava la cançó. La meva cosina es deia Roser pel mateix motiu”, comenta la Rosó. Als seus pares els va semblar una bona idea, però al registre civil xilè van topar amb la negativa. Tot i que el seu primer fill sí que es va poder registrar com a Ferran, en català, en el cas de la Rosó no va ser així. El seu nom no tenia traducció al castellà i van haver d’inscriure-la com a Roser. Bé, com a Roser Marta. “Ma mare estava embarassada de mi quan anava a fer de Marta a Terra baixa al Centre Català. Com que no va poder acabar fent el paper, el nom me’l va posar a mi.” I encara es diu així. “He intentat 10.000 vegades canviar-me’l i no hi ha hagut manera. Et sents com si et faltés la identitat, eh? Et marca. El DNI diu un nom que no és el meu”, es lamenta. Però què hi feien, els pares i l’oncle de la Rosó, a Xile, als anys cinquanta?

“La història comença amb el meu avi”, relata. En Josep Cisa Alsina (Premià de Mar, 1895 – Santiago de Xile, 1972), militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, va ser alcalde del municipi maresmenc entre 1936 i 1937, a l’inici de la Guerra Civil. Una època tèrbola també a la rereguarda. La persecució ideològica i religiosa dins del bàndol republicà per una part dels anarcosindicalistes, que tenien l’objectiu de dur a terme la revolució social, era habitual. Cisa ho va patir en la seva pròpia pell per haver salvat i ajudat religiosos de Premià. “Un dia el van anar a buscar a casa, se’l van endur en el famós «cotxe fantasma» per interrogar-lo, o matar-lo… S’enduien la gent i la mataven. La meva àvia i el meu pare estaven desesperats, normalment no en tornaven. Resulta que en Tarradellas [aleshores conseller] va trucar i va dir que no li toquessin ni un pèl, i el van deixar anar.”

La Rosó és filla de l’exili. El seu pare i la seva mare es van conèixer al Centre Català de Santiago de Xile, a 11.000 quilòmetres de casa seva.
“Xile era un país que acollia molt la gent de fora, allà hi havia el Centre Català. Aleshores, tots els catalans que arribaven a Santiago hi anaven. Formaven penyes, grups de dansa, orfeó…”

Amb l’arribada dels franquistes a Barcelona, en Josep Cisa, la seva dona i el seu fill, en Francesc Cisa Montlló (Premià de Mar, 1924-2002), van emprendre el mateix camí cap al nord que tants catalans van fer. “El meu pare era petit, devia tenir uns catorze anys. Van travessar la Jonquera i van arribar al Voló.” Van estar-se a la Catalunya del Nord fins a l’any 1942, passant moltes dificultats. I d’allà van marxar en vaixell, de Marsella a Veracruz. “El meu avi era cuiner i va agafar els fogons d’un barco. Se’n van anar cap a Mèxic.” A l’exili, però, mai no van oblidar-se de Catalunya.

“Anaven molt al Centre Català de Mèxic i també van formar part de l’Orfeó Català mexicà”, explica la Rosó. El seu avi hi treballava de cuiner i va aconseguir reconstruir-hi la seva vida i la de la seva família. Lluny de la persecució i de les penombres, i acompanyat de molts catalans amb qui havien compartit travessa vital. L’any 1945 els Cisa van marxar a Xile, on es van establir definitivament. Aquell mateix any la Roser Castellví Ibars (Barcelona, 1925 – Mataró, 2018), la mare de la Rosó, també va arribar al port de Valparaíso. El seu germà, en Guillem Castellví, va ser qui la va convèncer. Ja feia gairebé sis anys que era a l’Amèrica del Sud. Ell, combatent a la batalla de l’Ebre, va haver de fugir del Principat després de la derrota republicana el 1939. Abans de travessar l’Atlàntic, va estar internat al camp de Sant Cebrià, a la Catalunya de Nord. Però una guspira d’esperança va salpar cap a Xile. El Winnipeg.

Va ser allà, en aquella petita Catalunya, en aquell bocí de terra exiliada a Xile, on en Francesc Cisa i la Roser Castellví es van conèixer. I hi van tenir tres fills. La del mig va ser la Rosó

Quan el poeta Pablo Neruda, aleshores cònsol xilè a França, va aconseguir omplir el vaixell per transportar exiliats republicans cap a Valparaíso, en Guillem va ser un dels escollits. Deixaria enrere els filferros i la sorra de Sant Cebrià a la recerca d’una nova vida més lluminosa a Xile. I s’hi va establir. “Llavors què va fer, l’oncle? «Veniu, veniu»... Aquí hi havia la postguerra. La meva àvia deia que la gent menjava peles de patates… La meva mare també m’explicava que dia sí dia no venien a buscar el meu oncle a casa. Els regiraven tota la casa.” El 1945, la Roser Castellví, amb només vint anys, i la seva mare van fer els més d’11.000 quilòmetres que separaven Barcelona i Valparaíso.

“Xile era un país que acollia molt la gent de fora. A més, hi havia el Centre Català. Aleshores, tots els catalans que arribaven a Santiago hi anaven. Formaven penyes, grups de dansa, orfeó… Aquestes coses que fan els catalans per tot arreu.” Va ser allà, en aquella petita Catalunya, en aquell bocí de terra exiliada, on en Francesc Cisa i la Roser Castellví es van conèixer. Al Principat vivien amb prou feines a vint quilòmetres l’un de l’altre. Ara, a l’altra banda de l’Atlàntic, confluïen dues històries gairebé paral·leles. De periples en vaixell per fugir de la foscor. I a Xile van tenir-hi tres fills. La del mig va ser la Rosó.

Després de passar mitja vida a l’Amèrica del Sud, amb el record llunyà d’unes arrels que mai havia conegut, la Rosó va tornar a casa seva. 

“Un nom més català impossible”, diu ella. La Rosó també duia —i duu— una part de Catalunya a la seva identitat, tot i que els documents no ho reflecteixin. “Quan un català em coneixia i em preguntava el nom, em cantava la cançó”, assegura. “Els xilens, però, em deien Rosarito, Charito, Rosseau, Rosor… Ningú em deia Rosó, tu! Però, sense voler-ho, gràcies al nom, vam fer conèixer Catalunya a molta gent que no sabia de la seva existència.” Quan la Rosó va fer els quinze anys, van marxar de Xile, però no de l’Amèrica del Sud. “Vam anar-nos-en a l’Argentina entre el 1972 i el 1973, just abans que Pinochet fes el cop d’estat.” La Rosó va viure uns quinze anys més a Buenos Aires, on també anava al Casal de Catalunya i hi feia teatre i dansa. Allà va conèixer en Josep Maria Renom Plana, el seu marit actual, gràcies al germà d’ell. La futura parella de la Rosó era monitor d’esquí i feia la temporada d’hivern austral allà. Ell la faria tornar a les arrels.

El 1988 tot va tornar al seu lloc. L’exili s’havia acabat. “Vam tornar a Premià, d’on era el meu pare. Vam tancar el cercle”

La Rosó va trepitjar Catalunya l’11 de setembre de 1988. No era el primer cop, però sí el definitiu. Un any i escaig abans, va aterrar al Principat per veure la seva germana, que s’havia establert en terres catalanes amb el seu marit. En aquell viatge va tornar a coincidir amb en Josep Maria i va tornar la llum. Però la Rosó no s’hi va poder quedar. “Després d’estar separats, cartejant-nos… Les cartes tardaven quinze dies com a mínim. Al cap d’un any hi vaig tornar i ja no ens hem separat l’un de l’altre.” Aquell 1988 tot va tornar al seu lloc. Després van venir el seu germà i els seus pares. Ells pertanyien a Catalunya. Catalunya també els pertanyia. Uns es retrobaven amb el seu país, d’altres el saludaven per primera vegada. Però l’exili s’havia acabat. “Vam tornar a Premià, d’on era el meu pare. Vam tancar el cercle.”

“El meu pare em cantava molt «Rosó» a l’adolescència. A mi no m’agradava. Devia tenir uns tretze anys… Si tot hagués continuat sent normal, m’hauria passat la ximpleria i ja està. Però el meu pare va morir de sobte quan jo tenia catorze anys”

Divuit anys abans que la Rosó Cisa arribés a Catalunya per primer cop, una altra Rosó naixia a Barcelona. Eren els anys seixanta, dècada en què Ramon Calduch va interpretar la cançó amb una versió més lleugera i propera al pop. El jou de la dictadura encara pesava. La persecució al català continuava vigent. La Rosó Herrera Joancomartí tampoc té el seu nom al DNI. I, a diferència de Cisa a Xile, els seus pares no la van poder registrar en català. Ella és una altra Rosó oculta, anònima i invisible als documents. “Quan em van inscriure al registre, hi posava «María del Rosal», amb la idea de després traduir-ho a «Maria del Roser». Així és com em va quedar.” Però tothom li diu Rosó. Tothom. Ho diuen els seus correus corporatius i ho deien les cartes que li enviaven, però no els registres. En un principi es va plantejar canviar-se el nom. No obstant això, el laberint burocràtic la va fer desistir. “Que el DNI digui el que vulgui, jo em dic Rosó. Que hi posi que soc espanyola també és una mentida, ja no ve d’aquí.” I per què aquest nom?

En quantes famílies catalanes hi deuen conviure dues Rosó? De ben segur que en no gaires més. A l’esquerra, la Rosó Gonzàlez; a la dreta, la Rosó Herrera.
“Va sonar el «Rosó». En aquell moment em vaig adonar que el meu pare ja no em podria tornar a cantar mai més aquella cançó. Va ser aleshores quan devia pensar que si més endavant tenia una filla, li posaria Rosó”

“Jo sé que els meus pares estaven entre els noms de les meves àvies. El meu pare volia el nom de la seva sogra i ma mare, el de l’altra. Va ser una mica salomònic i al final en van buscar un altre.” Als seus pares els apassionava la cançó —“la cançó d’amor catalana”— i van decidir posar-li Rosó. “Jo recordo que el meu pare me la cantava molt a l’adolescència. A mi no m’agradava. Devia tenir uns tretze anys, l’edat aquella en què comences amb les bestieses…”, recorda. “Si tot hagués continuat sent normal, m’hauria passat la ximpleria i ja està. Però el meu pare va morir de sobte quan jo tenia catorze anys. Ell en tenia 48, era gener. Es va morir en cinc minuts.” 

La Rosó encara s’emociona. Tant com aquell estiu després de la mort del seu pare, quan va sonar la cançó a la festa major de Móra la Nova. “Un nano d’allà em va demanar de ballar i li vaig dir que sí. Aleshores va sonar el «Rosó».” “Amb la llum del teu mirar / has omplert la meva vida. / Si em volguessis estimar / ma il·lusió fora complida…” “Em vaig posar a plorar, plorar i plorar. Els meus tiets el van esbroncar: «Què li has fet, què li has fet!». El pobre deia que no havia fet res, jo només plorava…” La Rosó plorava pel pare. “En aquell moment em vaig adonar que ell ja no em podria tornar a cantar mai més aquella cançó”, assegura. Té els ulls plorosos. “Va ser aleshores quan devia pensar que si més endavant tenia una filla, li posaria Rosó.” I així va ser.

Per a la Rosó, el seu nom representa tot això: els seus avantpassats, les classes en català, el seu pare, la clandestinitat. La fermesa davant de lleis injustes que reprimien una llengua, fins i tot al seu DNI

El seu pare, però, no va ser l’únic desencadenant d’aquesta decisió. “Li vaig posar Rosó, a la meva filla, perquè és un nom molt bonic. El té molt poca gent i no té traducció. Però sobretot pel tret identitari.” Per a ella, Rosó significa catalanitat i llengua. Una tradició de la qual ha estat hereva. “Jo, a casa, havia estudiat en català des de ben petita. Tots els llibres, excepte els clàssics espanyols, eren en aquesta llengua”, explica. La Rosó va anar al parvulari privat on treballava la seva àvia, on s’ensenyava en català. “Tot un privilegi en aquella època”, assegura, ja que, a diferència de la majoria dels alumnes d’aleshores, sabia escriure i llegir en català abans que s’ensenyés oficialment a l’escola. A partir dels setze anys va començar a dedicar la vida a aquesta llengua. “Vaig començar donant classes de català quan les organitzava Òmnium Cultural, abans que la Generalitat estigués constituïda del tot.” I des d’aleshores no ha parat. Però tot va més enllà.

Mare i filla. Present i futur. Unides per la sang però també per un nom, per una cançó. Rosó, Rosó, llum de la meva vida...
“Rosó” és una cançó que no es pot deslligar de la història d’aquest país. Dos dels principals intèrprets de “Pel teu amor”, Emili Vendrell i Gaietà Renom, van ser represaliats del franquisme

“El meu besavi va treballar al diari La Veu de Catalunya. Els meus dos avis, un d’ells militant d’Estat Català, van estar empresonats en temps de Franco. Les meves àvies van ser mestres de la República, després defenestrades. El meu germà va estar un mes detingut per haver intentat abaixar una bandera espanyola l’11 de setembre del 1981…” La història de la nissaga de la Rosó Herrera és de resistència, com la de molts altres catalans. “La meva àvia materna cada nit llegia Verdaguer, Maragall i poesia a la meva mare. Tant és així que amb noranta anys que té ara encara recita poemes sencers”, confessa. “Era la manera de transmetre tot el que no es podia”, sentencia la Rosó. Per a ella, aquest nom representa tot això: els seus avantpassats, les classes en català, el seu pare, la clandestinitat. La fermesa davant de lleis injustes que reprimien una llengua, fins i tot al seu DNI.

“Rosó” és una cançó que no es pot deslligar de la història d’aquest país. Una balada que s’entrellaça amb la història familiar de la Rosó Herrera. Dos dels principals intèrprets de “Pel teu amor”, Emili Vendrell i Gaietà Renom, van ser represaliats del franquisme. Emili Vendrell (Barcelona, 1893-1962), que va popularitzar la cançó als anys vint, va ser empresonat i condemnat a mort per un consell de guerra franquista per haver col·laborat amb la Generalitat en la difusió de la cultura catalana a Europa. La sentència, després de dues apel·lacions, va acabar sent el desterrament a València durant cinc anys. Gaietà Renom (Barcelona, 1913-1997), tenor solista de l’Orfeó Català que va versionar el “Rosó” l’any 1958, també va ser víctima de la dictadura. Després d’ésser cridat a les files republicanes, en acabar la guerra els franquistes van empresonar-lo. Se’l van endur a un camp de concentració a França i, més endavant, a un altre del País Basc. “Rosó” és Catalunya a l’aire i a la terra.

A la Rosó Gonzàlez li agrada la cançó i el seu nom. Tant, que seguirà els passos de la seva mare. Si res no canvia, si mai té una filla, es dirà igual que ella. Serà la tercera Rosó de la família

I aquí les tenim aterrades, dues Rosó. Mare i filla. La Rosó Herrera i la Rosó Gonzàlez. Elles també expliquen la història d’aquest país. La primera, amb un document d’identitat que sent com a aliè, paradoxalment sense la seva identitat real, per culpa del franquisme. La segona, amb el seu nom reflectit al DNI. Entre els dos naixements, moltes versions del “Rosó”. Adaptacions populars com la de Ramon Calduch l’any 1969 i versions operístiques com la del canari Alfredo Kraus (1987) o la de Josep Carreras (1984), que va internacionalitzar la cançó. També, d’altres de més personals i creatives, com la interpretació de Marina Rossell de 2002, una de les poques amb veu femenina, o els boleros de Moncho (1993) i de Dyango (1982). Aquest últim és la primera cançó que va ballar la Rosó en el seu casament, en comptes del vals nupcial. Anys després de la boda, el 2003, va néixer la seva filla.

Elles dues també expliquen la història de Catalunya. La primera, amb un document d’identitat que sent com a aliè, paradoxalment sense la seva identitat real, per culpa del franquisme. La segona, amb el seu nom reflectit al DNI.

“Jo no havia coincidit mai amb una Rosó excepte un cop. Quan va néixer la meva filla, això es va acabar.” Ara en són dues, la Rosó gran i la petita. Sempre hi ha d’haver l’epítet al darrere quan s’hi refereixen. “Ma mare em deia Rosaret de petita, ara ho diu a la meva filla.” A la Rosó Gonzàlez li agrada la cançó, se la sap, la canta. I li agrada el seu nom. Tant, que seguirà els passos de la seva mare. Si res no canvia, si mai té una filla, es dirà igual que ella. Serà la tercera Rosó de la família.

El 2019 la Rosó Ventura Girbal neix a Girona, gairebé un segle més tard de l’estrena de “Pel teu amor” i quatre anys després que Obeses en publiqués una versió de glam-rock a l’estil Queen. “Es diu així en record del seu avi, a qui no va arribar a conèixer”, aclareix la seva mare, l’Anna Girbal. El seu pare, l’Arseni Girbal, era el baríton que cantava el “Rosó” com a solista al grup Terra Endins. La banda, fundada per l’avi de l’Anna l’agost de 1974 per tocar a Palafrugell, interpretava havaneres i cançons populars. Però també era un espai de trobada, un grup d’amics que gaudia de tiberis. Quan l’Arseni va tornar de Sóller del servei militar, s’hi va incorporar.

“Quan va néixer, va ser màgic adonar-nos que quan plorava, si li posàvem la cançó de «Rosó» cantada pel seu avi, tan bon punt sentia els primers acords de guitarra deixava de plorar immediatament”

“El record del meu pare és sempre amb les havaneres”, explica. Des de ben jove, sempre cantant. L’Anna no l’anava a veure sempre, però hi havia un recital on la família mai no faltava. El més important per a l’Arseni. La cantada de la Fira de Sant Narcís. Allà, davant de la façana il·luminada de la catedral gironina i amb els noranta esglaons barrocs plens de gom a gom observant-lo, envoltat d’edificis amb centenars d’anys d’història, l’Arseni enlluernava la plaça amb el seu “Rosó”. “Cada any ell esperava la cantada amb molta il·lusió i molts nervis. Era un orgull per a un gironí com ell, enamorat de la seva ciutat.” Tot havia de sortir perfecte. “Tan important era aquesta cantada que el 2016 el seu cor va esperar a dir prou fins que l’hagués feta.”

La Rosó mai no va conèixer el seu avi, però el seu nom la connectarà per sempre amb ell, el tenor solista de la cançó.

Aquell any l’Arseni ja avisava que no es trobava gaire bé. Sabia que passava alguna cosa. Es cansava molt sovint i li mancaven les forces. Tanmateix, va decidir cantar a la Fira, davant de la catedral. El seu anhel sobreeixia per damunt de la malaltia. I ho va fer amb un tamboret al costat. El “Rosó”, però, no el va cantar. No s’hi veia amb cor: l’Arseni havia demanat al grup no fer gaires esforços vocals ni actuar com a solista. L’endemà d’aquell 30 d’octubre màgic, la nit següent, va morir d’un atac de cor. El seu òrgan va resistir fins a veure complerta la seva il·lusió.

L’Anna ho va veure clar. Havia d’homenatjar el seu pare. Si mai tenia una filla, es diria Rosó. El nom de la cançó que l’Arseni tantes vegades havia cantat com a solista davant de la catedral de Girona

Quan algú mor, molta gent en conserva fotos, peces de roba, objectes, records diversos… Però l’Anna se sent privilegiada. Ella guarda molts bocins de l’Arseni entre els seus prestatges: té la seva veu enregistrada en els més de deu discos que va publicar Terra Endins mentre ell era a la banda. Poca gent pot dir això. Sempre que vulgui pot escoltar les havaneres que cantava el seu pare. Entre les cançons, hi ha el seu “Rosó”. El nom de la neta que l’Arseni mai no va poder conèixer. Però amb qui sempre tindrà un lligam sempitern.

“Quan la ginecòloga ens va anunciar que era una nena, vaig plorar de felicitat. Li podria fer aquest petit homenatge, al meu pare.”

El 2 de juny de 2017 es va establir aquest vincle, set mesos després de la mort de Girbal. L’Anna va quedar amb la Sílvia, la seva amiga, per anar a sopar plegades. “Em va dir que el nom de Rosó sempre li havia agradat gràcies a la cançó i, sobretot, per la frase «llum de la meva vida». Em va confirmar que el posaria a la seva filla.” Va ser aleshores quan l’Anna ho va veure clar. Havia d’homenatjar el seu pare. Si mai tenia una filla, es diria Rosó. El nom de la cançó que l’Arseni tantes vegades havia cantat com a solista davant de la catedral de Girona. Encara no tenia parella, però el desig ja hi era. Van haver de passar dos anys perquè totes dues, la Sílvia i l’Anna, poguessin complir-lo.

La Rosó i l’Arseni es donaven la mà, s’entrecreuaven, a través de la cançó. Passat i present es coneixien sense haver coincidit mai. Tot per la música. El seu lligam transcendeix l’espai i el temps

“Quan la ginecòloga ens va anunciar que era una nena, vaig plorar de felicitat. Li podria fer aquest petit homenatge, al meu pare.” Durant tot l’embaràs de l’Anna, la Rosó va sentir cantar el “Pel teu amor” amb uns auriculars a la panxa. Per descomptat, entonada per l’Arseni. “Quan va néixer, va ser màgic adonar-nos que quan plorava, si li posàvem la cançó de «Rosó» cantada pel seu avi, tan bon punt sentia els primers acords de guitarra deixava de plorar immediatament.” La cançó ja ho diu: “Presoner en tots moments / de la teva veu tan clara / que allunya els mals pensaments / i la bondat sols empara…”. La Rosó i l’Arseni es donaven la mà, s’entrecreuaven, a través de la cançó. Passat i present es coneixien sense haver coincidit mai. Tot per la música. El seu lligam transcendeix l’espai i el temps.

Aquell sopar de 2017 entre la Sílvia i l’Anna va portar cua. Totes dues van tenir filles i totes dues es diuen Rosó, amb només un mes de diferència entre l’una i l’altra. Es coneixen, són amigues i són un cas extraordinari: dues Rosó de la mateixa edat coincideixen al mateix entorn. Un dels noms menys comuns de Catalunya, originat per una cançó de 1922 que arriba fins al segle XXI. Rosó és passat, però també present i futur. Encara sona i la cantem. Encara la tenim a la llengua i al cor. Rosó és una cançó, un nom, un país a l’aire... Rosó, Rosó, llum de la meva vida…

La Rosó és, per a l’Anna, la llum de la seva vida. Tant com ho va ser i encara ho és el seu pare. La cançó els uneix a tots tres.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris