Històries

El dia que fan parlar Déu, per decret, en castellà

Examinem la reacció popular de protesta a Catalunya contra el decret del comte de Romanones, que obliga a ensenyar la catequesi en castellà, firmat pel rei Alfons XIII el 21 de novembre de 1902

per Elena Yeste Piquer

El dia que fan parlar Déu, per decret, en castellà
El comte de Romanones, a l’aula, impartint la catequesi en la llengua de Cervantes. (‘¡Cu-cut!’, 4 de desembre de 1902)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

21 de novembre de 1902. Un joveníssim Alfons XIII, de setze anys, signa un decret que obliga a ensenyar la catequesi en castellà. “És el primer decret que posen a la firma del jove monarca després de la coronació, dedicat als catalans. És l’obra d’aquell ministre coix, que, d’americana com qui va a una juerga, comparegué a Barcelona a l’enterrament del nostre gran poeta nacional, en el qual s’haurà proposat dues coses: descatalanitzar i descristianitzar Catalunya”, refereix La Veu de Catalunya. Es decreta la llengua de la catequesi.

Mesos abans, el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Álvaro de Figueroa y Torres, comte de Romanones, ha presidit l’enterrament multitudinari de mossèn Cinto Verdaguer, a Barcelona, el 12 de juny.

Allà, al Congrés, defensaran la seva oposició frontal al decret de Romanones, pel qual els mestres i les mestres d’instrucció primària que ensenyin als seus deixebles la doctrina cristiana i qualsevol altra matèria en un idioma o dialecte que no sigui la llengua castellana seran amonestats

Centenars de representants de corporacions i societats es congreguen al baixador del passeig de Gràcia, en mostra de suport als diputats catalanistes que marxen amb l’exprés cap a Madrid. Allà, al Congrés, defensaran la seva oposició frontal al decret de Romanones, pel qual els mestres i les mestres d’instrucció primària que ensenyin als seus deixebles la doctrina cristiana i qualsevol altra matèria en un idioma o dialecte que no sigui la llengua castellana seran amonestats per part de l’inspector provincial de primer ensenyament. El decret també diu que, si reincideixen, seran separats del magisteri oficial, i perdran tots els drets que els reconeix la llei. 

No vulguis anar per llana... (¡Cu-cut!, 11 de desembre de 1902)

“Obrim subscripció regal quatre peces ferro forjat testimoni perenne admiració.” Això diu el telegrama que envia al ministre l’agrupació catalanista Los Segadors. És la seva manera d’expressar la disconformitat amb el decret.

Són molts els telegrames de condemna que s’envien a Romanones, redactats en català, però també en francès i en anglès, de nombroses agrupacions i entitats d’arreu de Catalunya

Són molts els telegrames de condemna que s’envien a Romanones, redactats en català, però també en francès i en anglès, de nombroses agrupacions i entitats d’arreu de Catalunya: el Centre Excursionista de Catalunya, els catalanistes de Sentmenat, la Joventut Catalanista de Sabadell, el Centre Catalanista Sarrianenc, els catalanistes de Caldes de Montbui, l’associació Gent Nova de Badalona, el Centre Regionalista de Sarrià, els catalanistes de l’Espluga de Francolí, el Centre Popular Catalanista de Sant Andreu, l’Ateneu Regionalista del Poblenou, el Centre Moral Instructiu de Gràcia, el Casino de Sants o el Centre Democràtic Regionalista de Santa Perpètua de Mogoda, entre tantes altres.

Els estudiants de la universitat catalana protesten a la plaça de la Universitat, amb l’entrada de la policia a l’interior de l’edifici, i l’ocupació de la plaça per part de la Guàrdia Civil muntada i d’infanteria i de la policia uniformada i secreta

Els alumnes de les classes de gramàtica catalana a càrrec de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana qualifiquen de “barroera” la disposició del ministre i refermen el seu “entusiasme per Catalunya i sa llengua, per vós insultada”. Aquells dies, els estudiants de la universitat catalana protesten a la plaça de la Universitat, amb l’entrada de la policia a l’interior de l’edifici, i l’ocupació de la plaça per part de la Guàrdia Civil muntada i d’infanteria i de la policia uniformada i secreta. Hi ha ferits i es produeixen detencions, i més protestes demanant la llibertat dels detinguts.

…que en tornaràs esquilat. (¡Cu-cut!, 11 de desembre de 1902)

El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, adreça una exposició al ministre en contra de la vulneració de la llibertat religiosa que imposa el decret. Així mateix, el bisbe de Lleida reclama al ministre la suspensió de l’execució del decret.

“A més del menyspreu de la llengua catalana, conculca els drets de l’autoritat eclesiàstica, pertorba l’ensenyança de la religió i subleva les consciències catòliques”

Els catequistes de la Societat Catequística de la Immaculada Concepció reafirmen que “continuarem ensenyant la doctrina en català”. Els de Vilafranca del Penedès fan seva la protesta de la Societat Catequística del Seminari de Barcelona: “A més del menyspreu de la llengua catalana, conculca els drets de l’autoritat eclesiàstica, pertorba l’ensenyança de la religió i subleva les consciències catòliques”. L’Acadèmia dels Sants Just i Pastor, de Barcelona, protesta enèrgicament davant de l’arbitrarietat que s’obligui els mestres a fer l’ensenyament “de la ciència del Pare Celestial en una llengua distinta de la que aprengueren a pronunciar les primeres paraules i oracions i que durant la vida parlen amb dolçor als seus pares de la terra”.

“Diuen que quan s’hagi arreglat això de la doctrina, ens faran dir la missa en castellà.” (La Campana de Gràcia, 6 de desembre de 1902)
“I si fins avui m’he sentit orgullós que en el si de la família no es parli més que el català, en endavant consideraré com una obligació no solament emparar-los en el seu dret, sinó estimular-los en el cultiu del seu idioma natural”

Un pare de família, d’origen aragonès, però establert a Catalunya, diu que a ell mai no se li hauria ocorregut imposar a la seva dona i als seus tres fills, catalans tots de naixement, “el deure (segons el senyor ministre)” d’expressar-se en una altra llengua que no fos la seva. “I si fins avui m’he sentit orgullós que en el si de la família no es parli més que el català, en endavant consideraré com una obligació no solament emparar-los en el seu dret, sinó estimular-los en el cultiu del seu idioma natural”, clama.

“Pretendre que en els actes més bells i sublims de la vida, alçar al cel les pregàries i oracions, ho facin en una llengua diferent de la que han après en el bressol per a conservar-la fins a la mort és un impossible; això no ho aconseguiran pas tots els Romanones haguts i per haver-hi”

“Privar d’ensenyar als nostres fills la religió cristiana en la llengua materna, pretendre que en els actes més bells i sublims de la vida, alçar al cel les pregàries i oracions, ho facin en una llengua diferent de la que han après en el bressol per a conservar-la fins a la mort és un impossible; això no ho aconseguiran pas tots els Romanones haguts i per haver-hi”, llegim en un altre text crític.

“No, senyor comte, no espereu mai de nosaltres semblant fellonia i procureu que quedi sense efecte la vostra disposició”

Un grup de setze mares catalanes lamenten en una carta certificada enviada per correu a Madrid que, amb el seu decret, el ministre nega “el dret sagradíssim d’una mare per poder ensenyar al fillet de les seves entranyes i de la manera que més li plagui els principis fonamentals de la nostra religió, base de tota educació moral”. “No, senyor comte, no espereu mai de nosaltres semblant fellonia i procureu que quedi sense efecte la vostra disposició”, adverteixen, desitjant-li serenitat i remordiment per les seves accions.

El català, llengua materna i de la catequesi. (¡Cu-cut!, 23 d’octubre de 1902)
“Així ho desitjaria de tot cor l’últim dels pares de família catalans, però que no per ser l’últim és menys entusiasta que els seus fills aprenguin a estimar i servir Déu en català, que amb el català aprenguin sa doctrina, i que la llengua catalana no s’esborri mai del seu cor ni dels seus llavis”

Un altre pare de família català vindica que s’alci “una veu unànime demanant la derogació del decret”, que es recullin firmes de protesta que arribin al ministre o a les Corts. “Així ho desitjaria de tot cor l’últim dels pares de família catalans, però que no per ser l’últim és menys entusiasta que els seus fills aprenguin a estimar i servir Déu en català, que amb el català aprenguin sa doctrina, i que la llengua catalana no s’esborri mai del seu cor ni dels seus llavis”.

Als catalans els pertoca establir escoles “on la nostra llengua sigui l’única parlada, on s’ensenyi la nostra història i on arribin els nois a sentir i a estimar l’esperit de la terra”

Hi ha qui pensa, però, que no n’hi ha prou, amb una protesta parlamentària: la millor protesta consisteix en la fundació d’escoles catalanes gratuïtes. Als catalans els pertoca establir escoles “on la nostra llengua sigui l’única parlada, on s’ensenyi la nostra història i on arribin els nois a sentir i a estimar l’esperit de la terra”. Una escola que substitueixi “la migrada ensenyança oficial” per una altra més en conformitat amb els avenços pedagògics, amb mestres ben remunerats i amb bon material d’ensenyança. L’adhesió a la proposta no es fa esperar. L’endemà, un grup d’estudiants es posa a disposició “de tot cor a tan lloable idea, prometent col·laborar en tot el que sia possible per a tan bonica pensada”. En defensa de la necessitat d’escoles catalanes escriu també Joan Bardina, mestre elemental i estudiant de Dret i Filosofia.

De peus a la galleda. (La Campana de Gràcia, 6 de desembre de 1902)
La doctrina cristiana ha de ser impartida “en el llenguatge íntim del poble, en el llenguatge viu dels afectes”

El poeta Joan Maragall sent “el cor oprimit” en llegir el preàmbul del decret en un diari de la nit. En un article del 27 de novembre a Diario de Barcelona, somia que en un temps indeterminat, un ministre del rei Alfons XIII posa a la firma reial un decret de derogació amb el preàmbul següent: la doctrina cristiana ha de ser impartida “en el llenguatge íntim del poble, en el llenguatge viu dels afectes”.

“Obstinar-se que tots els pobles d’un estat parlin un idèntic llenguatge, quan la naturalesa els ha fet diferents en el seu caràcter i expressió, és una empresa temerària”

“Perquè el llenguatge és l’expressió més pura de l’esperit, és quelcom sagrat que no es legisla, sinó que és legislador”, i “obstinar-se que tots els pobles d’un estat parlin un idèntic llenguatge, quan la naturalesa els ha fet diferents en el seu caràcter i expressió, és una empresa temerària”, reflexiona Maragall.

“El ministre responsable decretava que s’ensenyés la doctrina cristiana en un idioma que no entenen o entenen malament una gran part dels vostres súbdits, la qual cosa era com decretar la privació o l’adulterament de la dita ensenyança”

Així, per exemple, diu que, en el decret del 21 de novembre de 1902, “el ministre responsable decretava que s’ensenyés la doctrina cristiana en un idioma que no entenen o entenen malament una gran part dels vostres súbdits, la qual cosa era com decretar la privació o l’adulterament de la dita ensenyança”.

“Com a excusa del seu satànic intent, el ministre invocava maldestrament raons d’unitat nacional”

“Això va fer firmar a un rei catòlic un ministre que li jurava fidelitat! Com a excusa del seu satànic intent, el ministre invocava maldestrament raons d’unitat nacional”, exhala. “Per ventura, però, senyor, Déu, vetllant sobre la vostra reial innocència, no va permetre la consumació de tal intent...”, i impedí els efectes destructors que aquell decret hauria tingut a les escoles o a les esglésies, on “la llei de Déu va seguir sent enunciada i apresa en la vivacitat de tantes llengües o dialectes”.

Tocaré el violó mentre els dits puguin. (La Tomasa, 4 de desembre de 1902)

I somiant, encara, veu el monarca signant el decret de derogació; “i que en subscriure’l un núvol es dissipava del seu front, i somreia el bon rei…”.

El 17 de desembre de 1902, després de sotmetre a examen un missatge de protesta al rei dels presidents de les societats econòmiques barcelonines, redactat per Joan Maragall mateix, el govern conservador de Silvela acorda deixar sense aplicació el decret del seu antecessor en el cas dels alumnes que ignorin la llengua castellana, als quals s’explicarà la doctrina “en la llengua que coneguin”.

En lloc de derogar la disposició, el nou govern “s’acontenta de dirigir una circular que deixa subsistent l’esperit del decret, i Déu faci que molts cops no s’arronsi davant de la lletra”

En Pol, des de La Veu de Catalunya, s’esparvera: en lloc de derogar la disposició, el nou govern “s’acontenta de dirigir una circular que deixa subsistent l’esperit del decret, i Déu faci que molts cops no s’arronsi davant de la lletra.” Amén. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris