Històries

El semen català que fecunda el món

Quan Catalunya encara no ho era, el ruc català ja estenia la seva empremta genètica pel món. Un patrimoni reduït a un símbol, però Jordi Miró és un veterinari que recupera i conserva l’espècie i exporta una desitjada esperma per fer-la universal de nou

per Oriol Lleonart Padrell

El semen català que fecunda el món
Jordi Miró, el cap del Servei de Reproducció Equina de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens acompanya al bosc de la Facultat de Veterinària, on viuen i passen el temps els rucs, un dels patrimonis més importants del país, segons ell. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Cleòpatra es banyava en llet de burra. Els patricis, la classe privilegiada de l’Imperi romà, anaven a cavall de mules. Un contemporani d’aquests romans, però nat a Hispània, a Gades, Luci Juni Moderat Columel·la, autor d’un dels tractats d’agronomia més antics, el De Re Rustica, ja parlava, en els llibres sisè i setè, de les característiques del ruc ausetà, d’Ausona. El ruc d’una Catalunya que encara no ho era. Un tresor. Un animal de característiques excepcionals per al treball, que, amb el pas dels segles, va anar estenent la seva genètica i va millorar la d’altres races per tota la Mediterrània a través dels moviments i encreuaments que en feren les diferents civilitzacions, fins al punt que diverses espècies de rucs italians, grecs o xipriotes hi estan estretament emparentades. Menys, però, que el ruc balear, el més connectat amb la raça catalana.

El 1823 hi ha registrada la primera compra de cinc rucs catalans a Vic per part de ciutadans estatunidencs

El 1509, Catalina d’Aragó, en casar-se amb el flamant rei Enric VIII d’Anglaterra i Irlanda, va oferir en el seu dot dotze mules filles de rucs catalans per al seu gaudi. A partir del segle XIX, tant rucs com mules van tenir un paper fonamental com a animals que oferien força de tracció i transport a uns Estats Units incipients que, després de la Guerra d’Independència contra Gran Bretanya, van iniciar la conquesta de l’Oest fins a Califòrnia, fins on farien arribar el ferrocarril, que calia construir. Els van donar el nom de “ruc mamut americà”, a aquells rucs que portaren d’Europa, i principalment, fins al 1910, de Catalunya. D’Osona. El 1823 hi ha registrada la primera compra de cinc rucs catalans a Vic per part de ciutadans estatunidencs, un flux comercial que s’establiria amb consistència fins al 1910, quan Catalunya va prohibir-ne la venda.

Tal fou l’estima que els estatunidencs agafaren al ruc, que es va convertir en l’emblema del Partit Demòcrata. Un segle i mig més tard de la primera arribada de rucs catalans al país de l’Oncle Sam, quan eren els russos els qui assetjaven l’Afganistan, els americans, que després s’enfrontarien amb els mateixos talibans, els van ajudar amb recursos, armament… i rucs. Molts d’aquests, catalans.

La genètica del burro fa que la seva ambladura, el tipus de marxa que emprèn, sigui més còmoda per al maneig gràcies al fet que camina amb les dues extremitats de la mateixa banda, cosa que manté l’esquena en la mateixa posició. La facilitat per a la muntura el va fer preuat per a les classes benestants en segles passats.
Us heu aturat mai a pensar en un ruc? Us heu preguntat mai per què n’hem adoptat el nom com un concepte pejoratiu o una burla? Per què, per tòpic, els concebem com a animals tossuts i curtets?

Tot plegat és una sèrie enumerada de fets que demostren els usos diversos i els valors atorgats als rucs i les mules. Però, vosaltres us heu aturat mai a pensar en un ruc? Us heu preguntat mai per què n’hem adoptat el nom com un concepte pejoratiu o una burla? Per què, per tòpic, els concebem com a animals tossuts i curtets? O per què, com a humans que els explotem per al nostre benefici, no reflexionem amb més consideració al voltant de la contribució que ells han fet a construir el món i l’economia amb què se sustenta? Jo mai hi havia pensat, ni tampoc coneixia cap de totes aquestes anècdotes històriques amuntegades. El creia maldestre, no gaire brillant. I al ruc català, en concret, el concebia com un símbol de la catalanitat, del país, de la seva terra treballada i cultivada. Però només el veia com un símbol, amb un caire identitari i, sempre, com tota cosa que creem, amb una intenció. Identitària i, per tant, identificable. I, per tant, política. Que no està malament, alerta! Però hi pensava sense conèixer-lo ni preguntar-me d’on en venia la raó. I, doncs, si de cara enfora és un símbol, deu ser per alguna cosa de portes endins, oi?

“El valor real que el burro ha tingut a la història es coneix molt poc. És un dels nostres patrimonis més importants, però ha quedat reduït a un símbol”

Aquesta és la pregunta nuclear que vaig plantejar a Jordi Miró Roig, l’investigador responsable del Servei de Reproducció Equina de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es dedica a fer reproducció assistida d’èquids, tant cavalls com rucs, i a investigar al respecte, i que és l’únic centre de l’Estat autoritzat per produir material genètic, semen, que comercialitza arreu del món. Doncs bé, exportar semen de ruc català? A on? Per què? Què tenen el ruc i la seva esperma que són tan bons i sol·licitats? En parlem amb el Jordi, un dels artífexs de la recuperació i la conservació de la població del ruc català des del vessant científic, que ens explica totes aquestes dades històriques tan curioses, que amaguen dins seu un fet, una idea: el valor real del burro. Del burro en si mateix. Però, sobretot, una mica més del català. “El valor real que ha tingut a la història es coneix molt poc. És un dels nostres patrimonis més importants”, ens explica el Jordi, “però ha quedat reduït a un símbol”. Buit? Superficial?

El Jordi diu que és un romàntic de les coses, que sempre n’hi ha d’haver un. Un obsessionat que miri de salvar el que sembla inevitable, i és per això que intenta mantenir la població de burro. I de quina manera més natural: fent que es reprodueixin. Ell va estudiar Veterinària a Saragossa a partir de l’any 1986, va treballar dos anys a l’estranger i, gràcies a una beca pública per a personal investigador, va accedir a l’Autònoma, on va fer una tesi sobre la reproducció equina, centrada en el ruc català. S’havia marcat el camí professional i vocacional, que partia, a més, d’un pretext, d’una intenció clara: salvar el burro català de l’extinció. Però, per quins motius va arribar un moment que l’extinció de l’espècie era prou probable?

El Jordi combina la recerca amb la cura dels rucs. Passa els matins amb ells, assistint-ne i induint-ne la reproducció, i allarga les tardes al despatx, des del qual, no pas sense el contacte i la investigació als estables i el laboratori, ha elaborat desenes de lúcids articles científics sobre els èquids i la seva reproducció.
Els rucs eren agent viu i clau en l’economia agrària. Eren els totterrenys del passat. Possibilitaven l’aprofitament humà dels recursos per a la vida

La població de rucs a Catalunya va ser massiva fins a finals del segle XIX. En l’època de més apogeu, el cens s’aproximava als 50.000 exemplars, mentre que el 2018 només n’hi havia uns 500, cent dels quals fora del país. Els rucs eren, havien estat sempre, agent viu i clau en l’economia agrària. Eren els totterrenys del passat. Possibilitaven l’aprofitament humà dels recursos per a la vida. Eren força de tracció per treballar els camps, un mitjà de transport de persones i mercaderies; fecundaven eugues per crear mules i, a més, purgaven els boscos, amb l’avantatge que s’alimenten de branques fibroses del sotabosc que les cabres eviten i amb la conseqüència, també avantatjosa, que contribuïen a prevenir els incendis. Eren, juntament amb els bous, els animals més utilitzats per a tasques com la llaurada o la retirada de troncs dels boscos. “Això va ser així durant segles”, diu Jordi Miró. I, sobretot, fins a l’arribada, a partir del 1863, de la fil·loxera.

La vinya era el conreu per excel·lència a Catalunya i la mula era imprescindible per llaurar en costers, en petits bancals i entre els petits marges que jugaven amb els pendents. El Jordi es teletransporta a Navarcles, al seu Bages vinater, la Bacasis romana, i en descriu els marges i les barraques enmig del bosc que avui dia s’oculten rere els pins. “Tot allò”, assenyala, “només hi havia una manera de treballar-ho: amb mules”.

Tant els rucs com les mules, resultat de la hibridació amb eugues, eren fonamentals. En aquest sentit, segons Jordi Miró, “les mules mantenien l’avantatge que representava la rusticitat i la fortalesa del ruc i la mida i el vigor del cavall. Uneixen moltes coses: el cavall és molt més sensible a malalties i a la mala alimentació, a diferència del burro, que, a més, té un peu més dret i tupí, que li permet estar en zones muntanyoses, accedir a zones difícils i quedar-s’hi plantat en cas de problemes o amenaça. El cavall no és tan estable, és de planúries, i marxa corrent”. En conclusió, “la major resistència de la mula l’ha fet tradicionalment un animal molt útil, en el terreny accidentat que tenim en aquest país”.

Després de la Guerra Civil, quan l’economia es comença a recuperar, mentre la tecnologia progressa i la migració a les ciutats continua, la població de rucs disminueix dràsticament

Però, a partir del segle XIX, sobretot a finals, va arribar la mecanització al camp, que, juntament amb circumstàncies com les condicions de treball i de vida, la fil·loxera i les expectatives que generaven les zones urbanes, va reduir els censos de població de les zones rurals i la població activa dedicada a l’agricultura. L’èxode rural. “El ruc cau”, afirma el Jordi, que, tanmateix, assenyala un fet important, excepcional i efímer, que va permetre recuperar la població de ruc transitòriament. La Guerra Civil.

“Hi ha escassetat i pocs recursos, i és just en acabat de la guerra que la població de rucs torna a augmentar de manera brutal. No hi ha possibilitats de comprar tractors ni eines, i torna a créixer la producció de burros de manera impressionant”, explica el Jordi. Però quan l’economia es comença a recuperar, i mentre en paral·lel la tecnologia progressa i la migració a les ciutats continua, la població de rucs disminueix dràsticament, així com el percentatge de població ocupada que treballa al sector primari, que, actualment, és d’un 1,5% respecte del total de la població. “Ha canviat, tot això”, reflexiona el Jordi, “i ha fet que el ruc desaparegués; una raça que per a Catalunya és un símbol”.

Cavalls i rucs. Tan semblants i tan diferents... El Jordi posa fil a l’agulla a la seva exposició de diferències entre tots dos animals. Reivindica el ruc, i no oblida el que l’ésser humà ha reproduït per al seu ús: els híbrids, els muls i les mules.

I per què l’exporteu? És, en part, per frenar i capgirar aquest declivi? Què té el semen del burro que és tan preuat? I què tenen els burros que avui dia, tot i no ser utilitzats per treballar la terra, són igualment demanats? El Jordi sembla que es posi en mode conferència, en mode presentació. I tal com sol començar en la primera diapositiva, diu una cosa que sembla lògica, que té sentit: els rucs no són cavalls amb orelles llargues; encara que són espècies filogenèticament properes, es van diferenciar “fa una barbaritat d’anys”, i el ruc té les seves particularitats, especialment decisives i beneficioses pel que fa a la reproducció. Fa l’efecte que, tal com amb el burro en si mateix, parlant de la seva reproducció, el Jordi fa un al·legat d’allò que sembla que tingui menys importància i valor, d’allò que el ruc amaga a dins i treu a fora.

En l’ejaculació dels burros, hi ha un percentatge més elevat d’espermatozoides vius que en la del cavall; corren més, i hi ha menys anomalies espermàtiques

“El ruc té un semen de moltíssima qualitat, de més qualitat que el del cavall”, explica el Jordi. Per tres motius: en l’ejaculació, hi ha un percentatge més elevat d’espermatozoides vius que en la del cavall; aquests corren més —110 micròmetres per segon, 40 més que els cavalls–, i hi ha menys anomalies espermàtiques. Aquesta és la recepta de l’èxit, que és resultat de la recerca feta al llarg de molts anys, i que s’ha materialitzat en un bon nombre d’articles científics que han tingut una repercussió excepcional i que han servit per a la investigació en altres espècies, entre les quals la humana. Prova, error i un descobriment clau: el plasma seminal, el líquid que acompanya les cèl·lules, els espermatozoides. Com el burro, aquell a qui no s’espera però que hi ha de ser, que no és essencial, que no insemina, però que és condició sine qua non per a la fecundació.

El plasma seminal té un paper importantíssim en la fecundació, en tant que supera la funció selectiva dels espermatozoides que exerceix la reacció inflamatòria de l’úter i, de passada, contribueix a reduir l’estrès oxidatiu que la reacció provoca a l’úter. El Jordi ho resumeix amb un exemple ben simple: “El fet que els espermatozoides corrin més i n’hi hagi més és com quan a la sabana africana les gaseles estan en perill. Com més n’hi ha i més corren, més s’escapen dels lleons”. I afegeix: “I fins i tot, quan s’han enganxat a les trampes, a la xarxa que crea la resposta inflamatòria, si algú els ajuda una mica, com fa el plasma seminal, aquells que tenen més energia s’escapen”.

Els rucs i les mules són animals demanats i explotats avui dia. Tant per als usos més tradicionals, com ara la reproducció, com per a l’oci i l’extracció de diverses matèries primeres del seu cos, la qual cosa els posa en perill d’extinció a l’Àfrica i arrabassa un mitjà de vida per a moltes famílies.

D’acord, fantàstic. El semen dels burros és d’una qualitat excel·lent per inseminar burres i, així, ampliar i sostenir la població d’ases. I, en paral·lel, per engendrar mules i muls i per millorar diverses altres races del món, algunes de les quals, a més, estan en perill d’extinció. Però, per què més interessa utilitzar aquest semen per engendrar burros i mules? Què se’n busca? Què se’n vol? Seguir-los explotant de diverses maneres, en molts casos amb usos diferents dels que antany eren els freqüents. Com ara el turisme rural i l’oci, sectors en què s’utilitza el ruc per fer passejades a la muntanya. O com la hibridació capriciosa amb eugues exòtiques per engendrar mules que es converteixen en atractiu per un mer motiu estètic, tendència en llocs com Andalusia, segons el Jordi.

El formatge més car del món es fa al parc natural de Zasavica, a Sèrbia, i conté un gran percentatge de llet de burra

L’ús dels rucs com a recurs alimentari continua vigent. Carn, però no només. La llet de burra és el millor substitutiu de la llet materna i és un gran nutricèutic, ja que té efectes beneficiosos per a la salut. No produeix intolerància, és molt digerible i poc al·lergògena. A banda, és beneficiosa per a persones que pateixen malaltia de Crohn, problemes de mala absorció o gastritis crònica i per a persones que han estat operades de problemes tumorals al sistema digestiu. “Però la llet té un problema, que és la conservació”, explica Jordi Miró, per la qual cosa hi ha diverses alternatives, com els productes derivats. Formatge.

El formatge més car del món, la producció del qual ha comprat el tennista serbi Novak Djokovic, es fa al parc natural de Zasavica, al mateix país, i conté un gran percentatge de llet de burra. I dels excedents, cosmètics. Com en sabia, la Cleòpatra. I com en saben, a la Xina… Paradoxalment, és possible que el ruc mai hagi estat tan valorat com ara, però, a la vegada, tan maltractat.

El que val més diners dels burros és la pell dels animals, de la qual, a la Xina, s’extreu una proteïna amb què s’obté l’‘e’jiao’, un producte molt car que la cultura xinesa associa sense rigor científic a diverses virtuts medicinals

Al país asiàtic hi tenen la població equina més nombrosa del món, però no en tenen prou, ja que exploten diverses parts dels cossos dels burros. “Extreuen orina, hormones de la sang i placentes de les burres embarassades per a extreure’n hormones que envasen i comercialitzen amb el Japó”, que concentra la major part de la importació d’aquests productes per a cosmètica, en bona part gràcies al fet que també en condensa la majoria de la demanda, segons el Jordi. Però el que val més diners dels burros, i allò que fa aflorar la cobdícia més profunda i indiferent dels humans, és la pell dels animals, de la qual, a la Xina, s’extreu una proteïna amb què s’obté l’e’jiao, un producte molt car que la cultura xinesa associa sense rigor científic a diverses virtuts medicinals.

La gran demanda que hi ha d’aquest producte ha portat la Xina, des de fa anys, a espoliar la població d’ases i posar-los en perill d’extinció en diversos països de l’Àfrica subsahariana, on hi ha instal·lat un mercat negre. Els efectes, en la població, són la misèria i la pèrdua d’un animal que és un mitjà de subsistència i de vida. Mentrestant, els animals són pell per al negoci que se’n lucra. Deixen de ser animals per ser cossos dels quals només es vol la pell.

La major part dels rucs i del semen que exporta el Servei de Reproducció Equina respon a la premissa inicial amb què va nàixer el projecte del Jordi: el manteniment i la recuperació de la població d’espècies en perill d’extinció

El Jordi i el Servei de Reproducció Equina, tanmateix, mai han venut rucs o semen a la Xina. Els seus “catalanets a l’exili” no van directe a l’escorxador. D’alguns que ha portat a regions italianes o a l’Argentina i Xile, o de les burres que n’han nascut, el Jordi, que no ho pot confirmar, intueix que sí que se n’extreu la llet, atès que la genètica vigorosa dels rucs catalans dona a les burres molta capacitat de producció. Precisament, la major part dels rucs i del semen que, des de Catalunya, exporta el Servei respon a la premissa inicial amb què van nàixer la vocació i el projecte del Jordi: el manteniment i la recuperació de la població d’espècies en perill d’extinció.

Aquesta feina ha estat especialment persistent al sud d’Itàlia, on els ases Martina Franca i els ragusans han assolit nivells irrisoris d’exemplars. Són ases descendents del ruc català, i aquest fet, juntament amb la intenció d’evitar la consanguinitat entre els italians, ha promogut que des de fa anys hi hagi un flux continu d’animals, embrions i semen.

El ruc català estén Catalunya arreu. És un més dels altres catalans universals que hi ha repartits pel món, per on deixa la seva empremta genètica a moltes altres races asinines.

En paral·lel, bona part de la resta de l’exportació d’aquest exèrcit no armat de catalanets es destina a l’altre servei per excel·lència que ofereixen els rucs: la producció de mules, els animals més segurs per treballar en zones de muntanya. Alemanya, Àustria, França, Bèlgica i els Països Baixos ens necessiten. Catalans i catalanes per Espanya i per Europa. I per Amèrica. Pel món. Molts d’ells són germans sense saber-ho. Molts d’ells són i seran fills de rucs com el Valent, que, mexicà adoptat, no sap que, potser a Colòmbia, o a Xile, hi té algun fill. Algun fill que tampoc sap a què es dedica. Com els que viuen als Estats Units i han de competir en els westerns, que sempre s’han fet amb braus, o com, precisament, els xilens, que, qui ho diria, són cridats a files! L’exèrcit xilè! Allà hi ha tres burros catalans, que tenen com a feina inseminar femelles per estendre la taca quadribarrada.

“Quan hi treballes, el burro es fa estimar, li agafes molt d’afecte. Són molt llestos, tant que, si remenes, veus que són més llestos que els cavalls”

“El ruc català, gros, orellut, i a treballar”, diria el Jordi. Amb ell, insistim en això que té al seu interior que el converteix en un símbol, en un animal tan estimat, encara que desconegut. I no ho hem dit tot, sobre això. “Quan hi treballes”, assegura el Jordi, “el burro es fa estimar, li agafes molt d’afecte”. “Són molt llestos”, tant que, “si remenes”, continua el Jordi, “veus que són més llestos que els cavalls”.

El ruc és un animal noble, intel·ligent, pacient i mans sempre que se’l tracti amb afecte. De fet, a més de ser una bèstia de maneig fàcil, ajuda a controlar altres animals més viscerals com els braus, i la seva sensibilitat l’ha fet útil per a la psicologia i ha obert la possibilitat de fer teràpia amb infants que pateixen autisme. L’asinoteràpia. Ens l’explica el Jordi: “El ruc és un animal sociable, molt xafarder i que no respon amb violència. Hi ha situacions molt maques en què un nen que pateix autisme o la síndrome de Down, amb un ruc o una ruca, el primer que fa, potser, és fotre-li una fava. El ruc se’l mira. I el nen li fot una altra fava. I el ruc potser s’aparta un pas. Però és tan sociable que el torna a buscar amb el cap. I al cap d’una estona estan junts, s’estableix un lligam i els nanos arriben a millorar molt i a crear una relació. L’equinoteràpia, per exemple, s’ha de fer amb cavalls dessensibilitzats, perquè no puguin respondre. En canvi, amb els rucs no cal”.

El Jordi desmenteix un cop més el tòpic: el ruc no en té res, de ruc. I ho fa repassant-ne els cinc sentits

Reflexionàvem sobre el menyspreu basat en arquetips que pateix l’espècie, sobre el vincle entre el ruc i el concepte que se n’ha creat per designar una persona poc intel·ligent, utilitzant qualsevol dels vocables que hi fan referència (ase, ruc, burro). El Jordi desmenteix un cop més el tòpic: el ruc no en té res, de ruc. I ho fa repassant-ne els cinc sentits: “Tant el ruc com el cavall són preses, i tenen uns sentits superdesenvolupats”. L’oïda: orelles amb moviments independents i que projecten a totes bandes. “Si estem parlant darrere seu, ell ens dirigirà una orella i amb l’altra escoltarà una altra cosa”, explica el Jordi. Tan desenvolupada com la vista.

Els rucs són capaços, mentre llauren, de centrar-se en la llunyania per prevenir el perill i l’amenaça. “Han d’estar a l’aguait de tot, i és per això que tenen els ulls laterals, cosa que els permet tenir un camp visual brutal. Veuen tot el seu entorn excepte dos petits punts cecs. Per això mateix, se’ls posava ulleres o aclucalls per a treballar.”

Cinc sentits? El Jordi els posa quan està amb els rucs; potser, fa l’efecte, per connectar amb els dels animals. 

El Jordi entra en un estat gairebé d’èxtasi: el tacte. “Una passada: si es posa una mosca sobre un tros de pell del ruc, ell farà vibrar només aquell tros de pell. Sensibilitat pura.” Així com amb l’olfacte, equiparable i inclús superior, segons el Jordi, al d’un gos. I no ens n’oblidem: el gust. Els rucs són uns bons llepafils. No els veureu empassant-se un filferro o un clau, ni tan sols una pedreta enmig del gra. I tampoc els veureu córrer, com un cavall, davant la intimidació, sinó plantar-se en un espai inaccessible. Tossuderia? Innocència? O benevolència? “Si vaig a atonyinar un cavall”, exemplifica el Jordi, “correrà, però, en canvi, el ruc se’m plantarà, i com més li piqui, més ho farà. Estarà mort de por”. Què hem de fer? “No picar-lo, posar-lo en moviment”, entendre’l. Ser més sensibles amb ells, “perquè ells ho noten tot, i ho són des de la primera vibrissa del morro fins a l’última de la cua”.

Com a romàntic de “les coses”, el Jordi considera important mantenir vives i útils “coses” íntimament lligades a la terra, “que segur que són les que s’hi van adaptar millor”

El Jordi diu que és més ruc que els rucs. El més ruc de tots. Potser és una burla contra ell mateix per destacar la intel·ligència dels rucs. Potser ho diu perquè s’hi mimetitza. O potser, probablement, gairebé sens dubte, perquè el contacte diari durant anys i panys li ha permès entendre’ls i dedicar-los tota la sensibilitat que traspuen les seves paraules. Com a romàntic de “les coses”, considera important mantenir vives i útils “coses” íntimament lligades a la terra, “que segur que són les que s’hi van adaptar millor”, com l’oliva verdal i la corbella, autòctones del seu Bages, que, acostumades a patir i a passar-ho malament, són més productives i rendibles que les omnipresents arbequines.

“Avui dia, valorem la Sagrada Família, un gran monument del segle passat. Però el ruc català ja hi era en aquells moments, i va ajudar a fer moltes d’aquestes coses”

Per a ell, això es tradueix a l’idioma de saber d’on venim, de conèixer els orígens per anar endavant, i d’explicar-los perquè no s’oblidin. Es tradueix en una idea que, de nou, il·lustra amb un exemple aclaridor i lúcid que retrocedeix tant en el temps com ho feien les seves referències històriques. “Avui dia, valorem la Sagrada Família, un gran monument del segle passat. La catedral de Barcelona, la de Girona, la Seu Vella, gòtiques dels segles XIII i XIV. El romànic de la Vall de Boí, dels segles X, XI i XII… Però el ruc català ja hi era en aquells moments, i va ajudar a fer moltes d’aquestes coses. I, possiblement, també hi era quan es va construir la Tarragona romana, el pont del Diable, l’arc de Berà…”

Sense el ruc no s’explica la vida dels segles passats al tros de terra que és Catalunya. Al mateix temps, de manera indestriable, ells conten bona part del que és no només Catalunya, sinó el món.

No hi havia Catalunya, però ja hi havia el ruc català. Avui dia, segons Jordi Miró, no trobaríem a Catalunya gairebé cap tros de terra que no tingui empremta humana. Pràcticament arreu, inclús als cims més alts. I en aquesta petjada que n’ha modificat la terra, la vegetació, els marges, el ruc i la mula han estat bàsics. Endinsat en el seu relat, convençut i al mateix temps ple de goig, el Jordi conclou que el ruc català “és el nostre gran patrimoni, és una empremta espectacular en la història del que som”. M’he adonat que estava equivocat, que, potser inevitablement, veiem i pensem les coses des de la nostra posició, des de qui i què som. Ignorava que el ruc català no és l’adhesiu que tants catalans porten a la part posterior del cotxe.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris