Històries

Un amor que val per dos

La Glòria Pujol Pous i en Joan Homs Campàs han estat dues vegades junts a l’altar. El primer cop ell era el capellà i la va casar a ella. El segon cop els dos van sortir del mateix altar casats. L’amor sempre viu per a qui sap esperar

per Mònica Homs Garrido

Un amor que val per dos
En Joan i la Glòria fa molts anys que s’estimen. S’han estimat en secret, a veus plenes, d’amagat, a l’església... No ha estat un camí fàcil. Avui, entrem a la casa que comparteixen per immortalitzar la seva història. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

3 de juliol del 2005. Santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera, a Torelló (Osona). Ella porta un vestit blanc amb flors estampades. Ell, camisa i corbata. No hi ha més de quinze convidats, somriuen, són còmplices del moment. La nostàlgia del camí; l’eufòria del triomf, conjunt, compartit. Satisfacció i nervis. Han arribat fins aquí esbufegant. Fa anys que són refugi l’un per a l’altre, però, quan surtin de l’església, seran llar conscient i ho seran d’acord amb les seves creences. La seva és una història que remou i commou. Un laberint que puja, baixa, recula i avança. Que apareix i desapareix. No han deixat de caminar, però no sempre ho han fet en la mateixa direcció. El “sí, vull” tanca una etapa i n’enceta una de nova, però no és, ni de lluny, el primer capítol de la història d’amor entre en Joan Homs Campàs i la Glòria Pujol Pous. Així, com comença tot? 

“El primer record que tinc d’ella és de l’any 1952”, engega en Joan apuntant un somriure tímid

“El primer record que tinc d’ella és de l’any 1952”, engega en Joan apuntant un somriure tímid. Era una tarda d’estiu i al cinema de Torelló hi feien una pel·lícula per a famílies. Ell tenia deu anys. Ella en tenia vuit. No van bescanviar mirades. De fet, la Glòria no recorda haver-lo vist. Ell sí que se la va mirar: “Vaig pensar que era una nena molt trista”. “És que n’estava!”, replica la Glòria clavant al seu marit una mirada carregada de nostàlgia. Aquells dos nens que van compartir sala de cinema no sabien que els anys farien que es tornessin a trobar. Que la seva aventura no seria una pel·lícula com la que van compartir, sinó una història ben real, però que sembla ficció. Que el record d’aquella primera vegada quedaria immortalitzat per sempre en la seva aventura compartida. Continuem. 

La fe i l’ofici van portar en Joan a viure en molts llocs diferents. Va travessar el continent fent autoestop, va conèixer maneres de fer i de pensar i en va crear una pròpia que, després, el va portar de tornada a casa. 

En Joan Homs va néixer el 1942, després de la guerra, a pagès, a Conanglell, a les Masies de Voltregà. Vivia amb l’àvia, la mare, el pare, el seu germà i la seva germana en una finca que compartien amb onze famílies més. Anaven a l’escola de Vinyoles, on alumnes d’entre sis i catorze anys aprenien a través d’un sol mestre. Els seus germans van acabar l’educació allà, però ell no. “Amb deu anys vaig marxar intern al Seminari de Vic, volia ser capellà.” Per què? Tot i que era nascut en una família catòlica practicant, no havia estat mai escolà i, de fet, l’únic capellà que havia vist era el que deia la missa del poble. “Va ser un impuls, no t’ho sabria explicar”, aclareix amb un fil de veu, pensatiu, com si busqués el motiu de la decisió en els forats negres de la memòria.

A l’altre cantó del riu Ter, hi creixia la Glòria. Ella vivia al centre, en una casa al mig de Torelló. “En aquesta casa”, especifica, obrint els braços com si volgués abraçar les parets que li van fer de llar. Òrfena de pare, que va morir quan ella tenia tres anys, m’explica que des de petita va trobar a faltar una figura paterna. La resposta al perquè dels ulls tristos que va endevinar en Joan la primera vegada que es van veure. Va estudiar a l’escola del poble i als deu anys se’n va anar interna a l’escola de les dominiques d’Horta, a Barcelona. Exceptuant els estius, fins als setze no va tornar a Torelló. Ho va fer per seguir estudiant, va decidir que volia ser mestra. I la Glòria i en Joan es van tornar a trobar.

Va créixer entre Barcelona i Torelló. Ho va fer bressolada per la seva mare i la seva àvia, les dues persones més importants de la seva infància. 

Vic, principis dels anys seixanta. Ell estudiava teologia i magisteri. Ella, magisteri, però en un centre diferent. Coincidien en algunes conferències i van començar a fer créixer el lligam. Les poques paraules que intercanviaven al principi, les van substituir llargues xerrades després de les classes. No quedaven sols. Es veien quan coincidien, allargant tant com els era possible dir-se adeu, intentant generar la casualitat que els fes tornar-se a trobar. “Vam començar una relació d’amistat”, conclou ell. D’amistat?, pregunto perplexa...

“Sí, bé, a mi m’agradava ella. En algun moment em vaig plantejar deixar el seminari, però es va posar a festejar amb un altre home i jo, la veritat, volia ser capellà”

“Sí, bé, a mi m’agradava ella. En algun moment em vaig plantejar deixar el seminari, però es va posar a festejar amb un altre home i jo, la veritat, volia ser capellà.” I a tu, Glòria? “A mi em va passar el mateix. M’agradava, però ell era seminarista. Pensa que en aquells temps això era molt gros.” Mentre ho diu em somriu còmplice, com si em volgués transmetre la magnitud del rebombori que hauria pogut aixecar la relació. No s’ho van dir, almenys no encara. Era un pensament platònic, que, en aquell moment, no casava amb la realitat de cap dels dos. Cadascun tenia els seus sentiments, i n’era conscient, però no s’intuïa què passava pel cap, o pel cor, de l’altre. I així van passar els sis anys següents.

Gaudien de la companyia i seguien coincidint sovint mentre, fora de la seva relació, les seves vides, imparables, avançaven sense descans. Ella va conèixer el qui acabaria sent el seu primer marit. Ell va continuar preparant-se per ser ordenat capellà. I els estudis van fer que en Joan fes les maletes i marxés a acabar de formar-se a la Universitat de Deusto, a Bilbao. Allà, les esgarrapades de converses van deixar de ser habituals. Se somreien i paraven quan es trobaven pel poble, però, separats per quilòmetres, van perdre el contacte.

Dos dies més tard, va rebre una trucada. Era la Glòria. “Tres setmanes després, vaig oficiar el primer casament, el d’ella”, sentencia assenyalant-la amb la mirada

El 4 de setembre del 1966 en Joan va cantar la primera missa per a la família a Vinyoles; ja era capellà. Dos dies més tard, va rebre una trucada. Era la Glòria. “Tres setmanes després, vaig oficiar el primer casament, el d’ella”, sentencia assenyalant-la amb la mirada. El sarcasme de la situació em fa emmudir. La Glòria riu davant del meu desconcert i toca amb la punta dels dits la mà del seu marit. Ell la va casar al santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera el 20 de setembre del 1966. Van ser al mateix altar, però ella va sortir de l’església amb un altre home. Per què?

“M’ho va demanar, érem amics”, afegeix en Joan, segurament per calmar la meva cara d’estupefacció. Parla amb la Glòria al costat, asseguts a la terrassa de la casa que comparteixen. Costa d’imaginar el gir de guió que ens porta aquí. Casats, junts, lliures. Des d’aquell dia del 1966 encara queden molts capítols d’una història que veiem, any a any, minut a minut, que no és cap pel·lícula. 

La Glòria va tenir quatre fills en quatre anys del seu primer matrimoni. 

Sí, als minuts els van seguir els mesos, els anys... I ells continuaven avançant per separat. Ella va tenir quatre fills, va fer-se càrrec de la botiga de la seva mare i va deixar enrere la idea de ser mestra. Ell va viatjar molt, va treballar a Camprodon i a Sant Hilari, va conèixer i va aprendre, enamorat de la professió. I el 1975 va tornar a casa, al principi. Amb 33 anys va agafar la direcció de la mateixa escola on s’havia format, el Seminari de Vic. I els camins de les dues històries paral·leles es van tornar a encreuar. El fill petit de la Glòria ja tenia deu anys i havien decidit que acabés la formació a l’escola de la qual en Joan era director. 

No eren els dos joves estudiants de magisteri que sospiraven l’un per l’altre en secret; tots dos eren conscients que el que estava creixent no era una amistat

Una mirada cada dia. Unes quantes paraules a la sortida de l’escola. Un poema amagat en una carta que passava, clandestina, d’una mà a l’altra. I més mirades, i més paraules i més poemes. “En tinc una capsa plena”, afegeix ella. Un darrere l’altre, de dilluns a divendres. Ella continuava casada i ell exercia de capellà. Però ara, ho sabien. No eren els dos joves estudiants de magisteri que sospiraven l’un per l’altre en secret; tots dos eren conscients que el que estava creixent no era una amistat. Així van empènyer tres o quatre anys i, a finals dels anys setanta —no en recorden la data exacta—, va arribar la segona trucada d’aquesta història.

“Hem de parlar, Joan. Jo no puc més.” Estaven decidits, volien estar junts. “Quan estimes de veritat, passes per sobre de tot i de tothom”, em diu la Glòria amb la veu segura

De nou, va trucar la Glòria. El primer cop ho havia fet per demanar a en Joan que oficiés el seu primer casament. Aquest segon, va parlar amb un to molt més contundent; el motiu s’ho valia: “Hem de parlar, Joan. Jo no puc més”. Estaven decidits, volien estar junts. “Quan estimes de veritat, passes per sobre de tot i de tothom”, em diu la Glòria amb la veu segura de qui no té rastre de dubte en les seves paraules. Però s’havia de passar per sobre de moltes coses per aconseguir-ho: una dona casada i un capellà que, a més, era el director de l’escola de seminaristes no era un algoritme fàcil, i ells ho sabien. Van decidir ser prudents. “Sabíem que acabaríem estant junts i que no hi havia res que ho pogués aturar”, continua ella. S’estaven enamorant, però no volien perdre de vista la raó: el cap i el cor de la mà, en equilibri; fer camí, però amb peus de plom. 

Es van conèixer d’adolescents. La vida els va portar per camins diferents, però ells sabien que es tornarien a trobar. 
Van començar a quedar els divendres. Dinaven sempre a la mateixa pizzeria. “Era el millor moment de la setmana”, diuen mentre es miren

Van començar a quedar els divendres. Dinaven sempre a la mateixa pizzeria. “Era el millor moment de la setmana”, diuen mentre es miren. Els agradava compartir l’espai, i les quedades van ser cada vegada més habituals: d’un cop a la setmana van passar a tres. Als pobles les parets tenen orelles i, aviat, els rumors van arribar al Bisbat. En Joan ja havia deixat la direcció de l’escola, però continuava vivint al seminari, dirigia el casal d’Acció Catòlica i feia classes de català a joves migrants. “Em van trucar i em van dir que havia de deixar de viure allà”, relata. 

Va aclarir al bisbe que la relació amb la Glòria era d’amistat, però, igualment, va mudar-se. I mig en la clandestinitat, mig en boca de tot el veïnat, es van continuar trobant. Es tenien a estones, de moment n’hi havia prou; es volien conèixer, i així ho van fer durant els cinc anys següents. El 1995, la Glòria va decidir fer el pas definitiu: es va separar del seu primer marit. Una aposta clara per ells, pels dos. No volia tornar enrere, volia avançar i es va assegurar de fer-ho. I ell? “Tu vas deixar de ser capellà?”, pregunto.

“Jo mai he deixat de ser capellà. De capellà, se n’és o no se n’és. Això sí, en aquell moment vaig deixar de dir missa”

“Jo mai he deixat de ser capellà”, contesta. “De capellà, se n’és o no se n’és. Això sí, en aquell moment vaig deixar de dir missa”, em corregeix. Acabat el primer matrimoni de la Glòria, i amb el camp una mica més lliure, van decidir conviure junts de tant en tant. Passaven els caps de setmana a la casa que tenien a Palamós, s’escapaven. Era un secret de domini públic, però ells el continuaven volent seu. No havien firmat res, però es tenien l’un a l’altre. No necessitaven cap paper, la promesa ja se l’havien fet mútuament. Fins al 2001.

En Joan es va posar malalt i va estar de baixa 22 mesos. Van estar moltes nits junts a l’hospital, ella no se’n va separar. Els moments difícils ens apropen a les pors, però també ens aclareixen els objectius. S’havia acabat esperar, calia fer un cop de cap. El mateix any, en Joan va escriure al Bisbat: “Vaig agrair la discreció amb la qual havien portat l’assumpte i els vaig notificar que marxava a viure amb la Glòria”. 61 i 59 anys, tenien, quan ho van decidir. No es podien casar per l’Església perquè no volien demanar la nul·litat matrimonial, així que, per arreglar papers, van decidir fer-ho primer pel civil. Un any més tard, el primer marit de la Glòria va morir. Ja no calia anul·lar el primer matrimoni per poder-se casar. Havia arribat el moment. En Joan va demanar el permís de secularització a Roma, i l’hi van donar. 

Dos “sí, vull” carregats de força, empesos per tots els anys que van lluitar per ser allà, pronunciats des de la fe catòlica i impregnats de l’orgull d’arribar a la meta

Van tornar a compartir església l’any 2005, i van escollir el santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera. Gairebé trenta anys més tard que ell la casés. La mateixa església, tots dos a l’altar, de nou. Estaven col·locats diferent: ell ja no presidia l’altar, sinó que estaven tots dos de cara al capellà. Estimant-se d’acord amb les seves creences. Dos “sí, vull” carregats de força, empesos per tots els anys que van lluitar per ser allà, pronunciats des de la fe catòlica i impregnats de l’orgull d’arribar a la meta. S’havia acabat l’espera, no havien de tenir més paciència. Van cridar que estaven enamorats, i ho van fer dins d’una església, com sempre havien somiat. 

Quan en Joan i la Glòria es van casar ho van fer amb els de casa com a testimonis. Eren pocs. Volien una cerimònia íntima des de la qual compartir l’amor amb els més propers. 
“Jo no he tingut fills, però sí que he tingut nets”, m’explica ell, agafant amb delicadesa un marc de fotos des del qual em somriuen nou nens i nenes 

Les pàgines següents van ser les més dolces. La baixada esperada, la calma merescuda. Van començar a viure junts a Torelló. “Vam ser el xafardeig del poble”, explica rient. Ho diu més com una anècdota que com una informació rellevant. A ells no els importava perquè, a casa, tothom hi estava d’acord. Alguns ho van entendre més ràpid que els altres. “Són fruit d’una altra època”, els justifica en Joan. Però tots —fills, germans i pares— van acabar coincidint que la parella havia lluitat molt per arribar on era i que cap dels dos estava disposat a renunciar a l’altre. Van començar una vida compartida, van decidir que volien envellir plegats. Els fills de la Glòria van començar a tenir els seus i el pis de seguida es va omplir d’infants. “Jo no he tingut fills, però sí que he tingut nets”, m’explica ell, agafant amb delicadesa un marc de fotos des del qual em somriuen els nou nens i nenes que van créixer corrent per la casa on som. Els van cuidar i es van cuidar i, també, van cuidar la fe. 

“No és que no m’agradés ser capellà, sinó que, a més d’agradar-me ser capellà, volia casar-me amb la Glòria”

Van continuar vinculats a l’Església. “Estic al consell parroquial, intervinc un cop al mes en un programa de ràdio sobre les parròquies, cantem al cor de Rocaprevera, hem dirigit els cants de l’església i anem a classes de teologia a Montserrat”, relata ell. “No és que no m’agradés ser capellà, sinó que, a més d’agradar-me ser capellà, volia casar-me amb la Glòria.” I ella afegeix: “Si l’haguessin deixat casar, encara exerciria”. En Joan no volia haver de triar; de fet, ell defensa que s’ordeni com a capellà persones casades. Però, quan va haver de decidir, ho va tenir clar: “Jo només he estimat una dona en tota la meva vida, i és ella”. No podia deixar passar l’oportunitat. 

La parella va a Montserrat sovint. Hi van perquè els agrada pujar-hi, però, també, perquè es volen seguir formant. Sovint hi van per fer cursos de teologia, però, cada vegada més, n’estan provant de nous. “L’últim va ser de bioètica”, afirma ella orgullosa. 

S’estimen, s’estimen molt. Les dificultats que els han portat a “l’ara”, els entrebancs constants i les decisions difícils els fan valorar, encara més, la vellesa compartida. Ara es miren amb calma, repassen els detalls de l’altre. “És un amor més madur, més segur, més tranquil”, sospira la Glòria. Són tot el camí que han fet junts, però, també, tot el que a contracor han fet separats. Són la constància personificada, la imatge viva del “final feliç”. Són equip, són família i són projecte conjunt. Són els pensaments platònics d’adolescents, les cartes d’amagat, els dinars dels divendres i les nits a l’hospital. Són les casualitats, les retrobades i els comiats. Són tot el que volien ser i no ha sigut i tot el temps que la vida els ha regalat. Les cures. L’altar. La constància. Arribar. Fins a les arrugues que pleguen l’amor viscut que ha esperat i ha guanyat als anys. 

Et vaig conèixer poncella
i no et vaig gosar collir.
I quan ja fores donzella
seguia un altre destí.

Jo comptava les estrelles
el vespre abans de dormir,
i abastava les més belles
per fer-te llum pel camí.

(Joan Homs Campàs)

La vida els ha posat obstacles, han estat valents i han continuat lluitant per estar junts. I, al final, no hi ha dubte que ha compensat. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris