Històries

Els gavians de les Medes encara riuen

“Los catalanes, de las piedras hacen panes”, diu la dita. I del ridícul espanyol no en fem pans, però sí xous hilarants, com el de les illes Medes, el 2002, en resposta a la invasió espanyola de l’illot marroquí de Perejil. En revelem l’operació

per David de Montserrat Nonó

Els gavians de les Medes encara riuen
Part dels 200 independentistes que varen “alliberar” les illes Medes el 27 de juliol de 2002 en resposta al ridícul internacional de l’Estat espanyol a l’illot marroquí de Perejil. (Fotografia: arxiu de Jaume Piquer)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Que Espanya és molt de la cabra ja se sap. La Legión ens ho recorda cada any fent la desfilada caprina el Día de la Raza. Altra cosa és estar com una cabra. I això no és patrimoni dels espanyols, afortunadament. Els catalans aprovem amb cum laude. En tenim manta exemples, però fa vint anys vàrem viure un episodi de traca i mocador.

El 17 de juliol de 2002 es va fer palès que un imperi decadent com l’espanyol, abatut anímicament amb la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, necessitava com l’oxigen una performance pàtria, o allò que els mateixos espanyols en diuen una “machada”.

La “gesta” —que va rebre el nom d’operació Romeo-Sierra— va consistir a ocupar un illot a 200 metres de la costa del Marroc —Tura en amazic, Lailà en àrab i Perejil en castellà— per l’ofensa nacional que representava que un grup de sis gendarmes marroquins hi desembarquessin per instal·lar-hi una tenda i plantar-hi la bandera del regne alauita, segons ells, per lluitar contra la immigració il·legal i el narcotràfic. Les cabres seguien pasturant amb tota la calma.

Els capricis geopolítics són molt capriciosos, valgui la redundància. Espanya sempre ha cregut que aquella roca era seva, tot i no dir-ho en cap tractat internacional i trobar-se en aigües jurisdiccionals alauites i que només hi hagi cabres marroquines. Ni que sigui per proximitat, els marroquins creuen, lògicament, que és seva.

Quan no tens exèrcit però tens sàtira a dojo, tires de sàtira. El comediant italià Dario Fo deia que “la sàtira és l’arma més eficaç contra el poder: el poder no suporta l’humor, ni tan sols els governants que s’anomenen democràtics, perquè el riure allibera l’home de les pors”.

La iconografia catalana i de lluites armades va servir per crear la propaganda de l’acció ridiculista. (Fotografia: arxiu de la Fundació Reeixida)

I, en efecte, la recepta estava servida a parts iguals de sàtira catalana i vergonya aliena “Marca España”: el 27 de juliol d’aquell 2002, es va executar una operació llampec i sense precedents per “alliberar” del jou espanyol les illes Medes amb un contingent d’uns 200 homes i dones del constituït Exèrcit dels Països Catalans, liderat pels comandants Pere Gil i Juli Vert, promoguda pel Moviment Ridiculista d’Alliberament Nacional-Provisional (MRAN-P).

Vint anys després els gavians de pota groga encara riuen només de recordar-ho. I vint anys després LA MIRA desvela i segueix la conya marinera, mai més ben dit, sobre com es va congriar l’operació, després de contactar amb l’Estat Major de l’Exèrcit dels Països Catalans, els mencionats Pere Gil i Juli Vert, i dos oficials més, un dels quals s’identifica com a Camarada 64 de la Lliga Anticolonial i l’altre prefereix identificar-se simplement com a membre del consell armat.

El desplegament de recursos no fou menor: llanxes pneumàtiques, pistoles i fusells d’aigua de darrera generació i banyadors de camuflatge

El comandant Juli Vert, un dels grans activistes d’aquest país, m’explica que “tot això va venir perquè el comandant Pere Gil un dia a les onze de la nit se’m presenta a casa amb la seva moto i em diu que hem d’alliberar les Medes perquè ha vist això dels espanyols a Perejil i hem de muntar un xou igual”.

Tan senzill? Només veient que el ridícul espanyol no té límits, per molt inspirador que sigui? “Jo havia llegit un article d’uns milicians, els Serenissimi, que en nom del Vèneto havien ocupat la plaça de Sant Marc de Venècia amb una tanqueta. I el meu avi, que era molt de la conya, també feia coses d’aquestes. Estiuejava a Sant Feliu de Guíxols i amb un amic seu es varen disfressar de mariners, i com que coneixia gent molt ben situada, va simular una recepció en un vaixell anomenat Entreprise. Aquells dies, a l’hostal La Gavina de s’Agaró, hi havia l’arquebisbe de Canterbury, i l’avi va aconseguir que es vestís ben elegant i acudís a la recepció. Però es va trobar que a peu de platja hi havia un simple Optimist, això sí, amb catifa vermella per pujar a bord. L’arquebisbe es va pixar de riure i es va mullar perquè va voler pujar-hi tant sí com no. Sort que no hi havia Twitter, en aquella època, que si s’arriba a fer viral, l’excomuniquen.”

Una exemplar del tríptic distribuït per fer la crida al front per alliberar les illes Medes. (Fotografia: arxiu de la Fundació Reeixida)

El membre del consell armat recorda que “estava de festa a Calella de Mar i acabava de passar allò de Perejil i amb la conya vàrem començar a dir amb els amics que estaria bé fer alguna cosa similar. Vaig pensar d’alliberar les Medes, i es va produir una coincidència astronòmica entre Calella i Sabadell, d’on va sorgir també la idea del comandant Pere Gil”.

Així mateix, per a l’èxit de les operacions no hi ha res com la complementarietat de perfils. “Jo soc ordenat, i aquella nit ja era tard i vaig enviar a casa el comandant Pere Gil. L’endemà vaig parlar amb un advocat, ja que les Medes són espai natural protegit, i em va respondre que si passàvem pels camins marcats en principi no hauria de passar res”, fa saber el comandant Juli Vert. Ho corrobora el membre del consell armat. “Estava tot molt ben planificat i vàrem voler ser molt respectuosos amb la reserva integral de les Medes. Recordo que a les instruccions prèvies anàvem repetint que no s’agafés ni un musclo per a la paella.” 

“Ens havia inspirat molt el llibre ‘Cataconya’, una obra que venia a demostrar que ser independentista no implica només patiment, que podem fer coses i riure”

El desplegament de recursos no fou menor: llanxes pneumàtiques, pistoles i fusells d’aigua de darrera generació i banyadors de camuflatge. Cagarel·la de gran calibre amb la voluntat “d’alliberar metre a metre” la nació catalana, com la parella de l’acudit que va decidir separar-se a poc a poc, per no traumatitzar els fills, a raó d’un centímetre cada dia.

Un cop dissenyada tota l’operació es va fer un tríptic molt passat de voltes per distribuir a l’Acampada Jove d’Arbúcies, al Rebrot i a l’Aplec del Pi de les Tres Branques. Juli Vert em llegeix un dels missatges que va rebre un cop comunicada l’operació: “Som entre quatre i set combatents de l’Alt Ter i participarem en la ràtzia d’alliberament de les Medes. Durant aquests dies hem construït un destructor flotador per tal de desplaçar-nos fins a l’objectiu”.

Un comando mixt mostrant l’armament fulminant de l’Exèrcit dels Països Catalans en l’operació de les Medes. (Fotografia: arxiu de Jaume Piquer)

El dia D el seny català va imposar la previsió al can seixanta que podia representar la rauxa ridiculista. Juli Vert m’explica que es varen fer pancartes plastificades per si queien a l’aigua i “vàrem aconseguir dos walkie-talkies i dos vaixells Nautilus que vàrem llogar”. “I els pescadors, quan varen veure tot el percal, es varen oferir a dur gent amb les seves barques. Recordo el vol rasant d’un helicòpter de la policia espanyola, però preveient possibles controls policials ja havíem disposat el material per quadruplicat en quatre columnes de cotxes diferents per garantir que a la lectura de la proclamació d’independència, que va ser un fart de riure, no ens faltessin les pancartes”, afegeix Pere Gil.

“Vàrem crear un escamot suïcida amb una Zodiac amb tres tripulants, que es va endinsar a la Meda Gran una hora abans de començar l’alliberament en massa, per portar-hi una estelada gegant, i parlàvem amb el punt de trobada amb uns walkies de joguina del pal: «Escamot suïcida a comandament de terra, canvi!»”, descriu el membre del consell armat. Un cop desembarcats a la Meda Gran, proclamaren les illes Medes com a “primer territori descolonitzat i lliure dels Països Catalans”.

L’impacte mediàtic fou desmesurat en relació amb els recursos de l’Exèrcit català, i especialment meritori en una època que tot es va fer amb correu electrònic i sense xarxes socials

“A la declaració d’independència, vàrem jugar en el text amb diversos conceptes referits a exèrcits populars de diverses causes d’arreu del món, des de zapatistes a l’Exèrcit Republicà Irlandès”, m’explica. I encara recorda que els Mossos d’Esquadra varen prohibir que els creuers turístics circulessin per evitar que els activistes aprofitessin aquest mitjà de transport per arribar a les Medes.

L’impacte mediàtic fou desmesurat en relació amb els recursos de l’Exèrcit català, i especialment meritori en una època que tot es va fer amb correu electrònic i sense xarxes socials. La notícia va sortir a l’Avui, El País, El Periódico, La Vanguardia, El Nou 9, Vilaweb, Catalunya Ràdio... I això, el 2002, era molt. “Los participantes se declararon «sorprendidos» de no haber encontrado ningún tipo de oposición, ni por parte del ejército ni de la Legión, a pesar de que habían anunciado con antelación su acción”, referia el diari espanyol El País.

Una menció de l’operació ridiculista catalana al bell mig d’una anàlisi del diari La Vanguardia sobre les relacions entre el Marroc i Espanya. (Fotografia: hemeroteca de La Vanguardia)

“L’endemà, repassant els diaris en un quiosc, vaig pensar: «Quina gran triomfada!»”, recorda Juli Vert.

“Sincerament, no ens esperàvem arribar a l’Estartit i veure aquella gentada a les vuit del matí o pasteres fetes amb bidons de gent que no coneixíem de res... Aquella acció ens va fer veure que se’ns havia escapat de les mans. A més, la premsa es pixava de riure quan llegíem el comunicat. Ens havia inspirat molt el llibre Cataconya, una obra que venia a demostrar que ser independentista no implica només patiment, que podem fer coses i riure i, si ho fem bé, ens podem divertir molt. L’alliberament de les Medes va ser aire fresc, un acte molt guapo, i ens vàrem treure el núvol que duia a sobre l’independentisme fora de l’àmbit institucional”, reflexiona el representant del consell armat. Tots plegats rememoren que se’n varen produir rèpliques arreu dels Països Catalans, com ara l’alliberament del castell de Burriac, al Maresme, o l’alliberament de l’illa des Fonoll Marí, a les Balears.

“Gràcies a la utilitat del ridiculisme invers, i amb la invasió de Perejil, que ja era ridícula de per si, poses en evidència l’Estat espanyol. Amb l’efecte mirall en destaques la xarlotada original”

Mentre la premsa internacional se’n fotia, de la gesta de l’aleshores president espanyol, José María Aznar, per haver alliberat unes cabres i fer d’una illa petita, un problema gros, com destacava la BBC, la premsa espanyola no va poder ni humiliar ni ridiculitzar l’acció de les Medes.

Parlo amb Camarada 64, membre de la Lliga Anticolonial que ja operava aleshores arreu del país, i em destaca que “gràcies a la utilitat del ridiculisme invers, i amb la invasió de Perejil, que ja era ridícula de per si, poses en evidència l’Estat espanyol. Amb l’efecte mirall en destaques la xarlotada original. Són els avantatges de l’impacte visual més enllà de l’acció política clàssica, que ofereix molt recorregut abans de córrer riscos legals”.

La premsa gironina va optar per situar en portada la reeixida operació de l’Exèrcit dels Països Catalans a l’Estartit. (Fotografia: arxiu de la Fundació Reeixida)

Em posa d’exemple el cas de la consulta d’Arenys de Munt de 2009 com la típica acció que, quan la fas, no ets conscient de l’impacte que acabarà provocant. “Quan el 2002 es va fer l’alliberament de les Medes, la desinhibició independentista hi era, però sotto voce, sense sortir de l’armari”, apunta. Continuem amb els exemples i em cita la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir de 2006, que simbòlicament anava de plaça Espanya a plaça Catalunya, a Barcelona. Si normalment diem: “Si no ho veig no ho crec”, en aquestes accions el que importa és creure-s’ho abans per veure-ho.

La Lliga Anticolonial ha tingut en l’activista Yippie (YIP), el nord-americà Abbie Hoffman, un dels set de Chicago, un dels seus referents principals. Les accions metahippies que havien arribat a muntar en uns Estats Units encara molt naïfs són monumentals, i em cita, entre altres, fer levitar el Pentàgon, repartir bitllets a la borsa, simular la fi de la guerra del Vietnam al mig de Manhattan amb premsa falsa, presentar un porc a la presidència dels Estats Units o envair Disneyland. Però també és un referent el col·lectiu The Yes Men, uns nord-americans que van fer baixar les accions de Dow Chemical en fer-se passar per directius d’aquesta empresa dient a la BBC que pagarien les indemnitzacions per l’accident de Bhopal (Índia) que havia provocat 15.000 morts, els mateixos que aconseguiren fer rodes de premsa falses dins el Capitoli dels Estats Units, fent-se passar pel govern, entre altres accions. Hoffman deia que “la democràcia d’un país no es mesura per com tracta els seus ciutadans obedients, sinó per com ho fa amb els seus dissidents”. Parlant de l’Estat espanyol, potser no cal dir res més.

Integrants de l’operació de la “Marina” catalana celebrant l’alliberament de les Medes. (Fotografia: arxiu de Jaume Piquer)

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris