Històries

Masovers del Raval

Veiem com ha canviat el Raval de Barcelona des d’un observatori privilegiat, el bar La Masia. El barri s’ha transformat, però el local, en mans de la família Pijoan des de 1952, continua com un mas familiar per al Raval i els turistes

per Oriol Lleonart Padrell

Masovers del Raval
El bar La Masia, dels pocs negocis tradicionals que resten al Raval, és un observador perfecte de l’evolució del barri des de la dècada dels cinquanta. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Al número 16 del carrer d’Elisabets, al Raval de Barcelona, s’hi amaga un racó que explica, com un observador omniscient i alhora participant, la vida del barri des de 1952. És un amagatall pròxim i modest, a la vista dels vianants, que ha sobreviscut a l’inexorable i de vegades traumàtic trànsit del passat al present. És el bar La Masia, un petit establiment que la família Pijoan va obrir a la postguerra i que amb tres generacions darrere pot explicar que és capaç de mantenir-se i conservar l’autenticitat en un entorn hostil als negocis que tradicionalment ofereixen els serveis bàsics i quotidians de qualsevol barri. El Raval ha canviat, però La Masia continua obrint els ulls a tot. 

A l’exterior del bar, entre l’anar i venir de cares desconegudes que passegen pel carrer, moltes de les quals amb la perceptible actitud de qui està de viatge, n’hi ha algunes que s’aturen, encuriosides. La senzillesa de la façana i de l’interior els és cridanera. Una parella de turistes observa els noms dels plats i tapes de la carta exposats en diverses pissarres recolzades a la paret. Llenties, estofat i arròs negre amb calamars a set euros, entre d’altres. Truita de patates, callos, bacallà amb fesols. Una altra parella, autòctona, acostumada, accedeix a l’establiment sense pensar-s’ho gaire. Aquesta és la mescla entre novetat i rutina, entre atracció i costum, entre veure i ser vist, que deixa pocs insatisfets i que alimenta el motor de La Masia.

Cada dia, la Montse atén els clients que venen a esmorzar, a fer el vermut i a dinar a La Masia.
Mestra de professió, s’hi va dedicar durant uns quants anys, fins que el pare, el ‘papitu’, com l’anomena en alguna ocasió, va demanar-li el relleu al bar

A l’interior, al voltant d’unes quantes taules de marbre i potes de fusta, hi seuen una dotzena de persones. S’observa diversitat, s’intueixen procedències diferents. Es respira tranquil·litat i intimitat. A l’esquerra, encara des de la porta, s’allarga la barra de fusta, sobre la qual hi ha col·locada una vitrina plena de diversos àpats, paradigma del bar tradicional. Darrere el taulell, ens dona la benvinguda amb un somriure espontaneïtat marca de la casa la Montserrat Pijoan, vestida amb una samarreta corporativa de color vermell. Nascuda l’any 1977, tercera de quatre germanes, com totes elles va fer molts dels seus primers passos entre aquestes taules mentre el seu pare i el seu avi feinejaven al bar. Mestra de professió, s’hi va dedicar durant uns quants anys, fins que el pare, el papitu, com l’anomena en alguna ocasió, va demanar-li el relleu al bar. Ella va dir que sí. Van treballar sis o set anys junts, fins que en Carles Pijoan Palanques, amb 72 anys, el 2008, va retirar-se definitivament. 

“Li va costar molt plegar”, diu, sorneguera, la Montse mentre ens apropem a saludar en Carles, menut i d’expressió amable, celles dobles i canoses i mans colrades, que cada matí, fins després de l’hora de dinar, seu al fons del bar, encaixonat entre un banc i una estructura rectangular que suporta dues botes de vi, darrere la qual hi ha penjada una estelada. Asseguts a la seva vora, sota “l’andamio”, com ell en diu, reproduïm el que explica la Montse en to de broma i rebem la resposta del pare, que, tant o més rialler, assegura que encara ve cada dia, perquè no té cap altra feina. Pot descansar, diu, i al bar es distreu llegint sobre una de les seves passions, les motos, que assegura que són la seva vida. La fotografia i les càmeres, com les que hi ha en una vitrina exposades, són la seva altra afició.

En Carles, mirant enrere, orgullós, diu que el bar té gairebé tants anys com ell. S’hi ha passat bona part de la seva vida, però, ja jubilat, només hi ve a passar els matins i a dinar.

En Carles és una d’aquelles persones que sobta a molts perquè és capaç d’estar gairebé immòbil, mirant enlloc, qui sap si escoltant o pensant, com un espectador que semblaria invisible si no fos per les carícies que fa al llibre. Va néixer el 15 de maig de 1936 al Raval. Vivia a l’entresol de sobre del bar, i gairebé no té records de la guerra. L’únic, difús, és el d’una família propera de comerciants que demanava a la seva que vingués a refugiar-se a casa seva quan queien les bombes. El pare d’en Carles era nascut a Riudarenes i havia vingut a treballar a Barcelona en oficis del ram, repartint vi. El 1952 va llogar el local, que havia estat un restaurant, i hi va instal·lar el bar per guanyar-se els seus propis diners. 

Els inicis van ser discrets, perquè el barri “era molt aturat”, de gent treballadora i amb poc poder adquisitiu. “La gent abans tenia pocs cèntims i poques despeses”

Els inicis van ser discrets, perquè el barri “era molt aturat”, de gent treballadora i amb poc poder adquisitiu. “La gent abans tenia pocs cèntims i poques despeses. Solien fer deu o dotze hores al dia, hores extres per poder subsistir”, explica en Carles, que argumenta que és perquè “l’assuntu econòmic estava fotut” que la clientela intersetmanal era escassa. Els veïns solien venir a comprar vi a granel, que ells portaven de tot el país i conservaven en diverses botes i mig bocois. Els dissabtes eren els dies de més activitat. Es feia el vermut, “venien famílies a menjar olives i patates”, i algun dia se celebraven aniversaris.

A més de la clientela local, n’hi havia una altra de més jove i heterodoxa que tenia La Masia com a punt de trobada. Els estudiants de l’Institut del Teatre, que era a la vora del bar fins que es va traslladar l’any 1981. Tal era l’afluència, que el bar era conegut com l’Aula 12, ja que la precedent gairebé hi era contigua. Però encara havia d’arribar la catarsi. “El barri, fins a l’Olimpíada del 1992, no es movia”, apunta en Carles. Ni tan sols els guàrdies volien passar pel carrer Montalegre, diu, i recorda que la droga, sobretot del carrer del Carme en avall, va fer molt mal al barri. Amb els Jocs, “es va donar a conèixer Barcelona”; es van desencadenar els canvis més significatius que van començar a modificar la fesomia, la demografia i l’economia del Raval i de la ciutat de Barcelona en conjunt. 

El bar acull una diversitat de clientela. Des dels clients més habituals, veïns, fins a turistes i jovent.
Els Jocs Olímpics van obrir Barcelona al turisme, i tant el bar com el barri ho van notar. Segons en Carles, la gent es va adonar que a la ciutat “s’hi menja bé i barat i el clima està bé”

Els Jocs Olímpics van obrir Barcelona al turisme, i tant el bar com el barri ho van notar. Segons en Carles, la gent es va adonar que a la ciutat “s’hi menja bé i barat i el clima està bé”. “Afortunadament”, diu, “hem fet millores, hi va haver molta renovació”, que va continuar amb la instal·lació del Museu d’Art Contemporani (MACBA) l’any 1995 al bell mig del Raval Nord, on vivien els Pijoan, a qui van donar una casa prop de la plaça de les Caramelles. La llarga cua de les Olimpíades i el MACBA van donar més vida al barri, el van revitalitzar, segons en Carles. 

“Fa vint anys tancàvem a les deu de la nit, i mentre esperàvem per abaixar la persiana, vèiem passar els veïns corrent, atemorits. Era fosc, no hi havia botigues, no hi havia ningú”

El 1994 també va començar el primer curs la nova Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna, al carrer Valldonzella. Anys després, el 2007, va inaugurar-se ben a prop la Facultat de Geografia i Història de la UB. Totes dues van ajudar a culminar el canvi. “Nosaltres”, explica la Montse, que està atenta a la possible arribada de clients, “fa vint anys tancàvem a les deu de la nit, i mentre esperàvem per abaixar la persiana, vèiem passar els veïns corrent, atemorits. Era fosc, no hi havia botigues, no hi havia ningú”. “Fa vint anys”, insisteix, “el 2000!”. Ara, en canvi, hi ha gent pels carrers de matinada i la sensació és de seguretat, gràcies, segons la Montse, al fet que el barri es va posar de moda. “Hi va haver un moment que es va produir un boom bestial”, conclou.

Ho valoren positivament? És una amenaça, l’arribada de nous negocis i de persones d’origen estranger? Com veuen el barri avui en dia? En Carles valora que, “afortunadament”, tothom ha prosperat, actualment hi ha més poder adquisitiu i més moviment. I la identitat, s’està perdent? “Com que estic lligat aquí”, diu, creu que no. “Molta gent es manté. Gent gran que no pot marxar d’aquí, on paga 300 euros, i anar al barri d’Horta, on es viu més bé, i pagar-ne 3.000. És cert que hi ha gent nova i s’ha anat canviant, perquè la gent gran ha mort i en ve d’altra. Però no s’ha transfigurat gaire, continua sent un barri tranquil”, argumenta.

Rere la barra, en un racó, tres fotografies preses en aquell mateix lloc retraten la transició al capdavant del bar entre les tres generacions.
Pels carrers no es veuen gaires negocis amb longevitat. N’hi ha alguns. Sobretot, bars, perquè “aquell que venia samarretes, o sabates, ara ja no té clientela del barri com abans”

Tanmateix, tot i els beneficis del turisme, pels carrers de la vora no es veuen gaires negocis amb longevitat. N’hi ha alguns, tal com assenyala en Carles. Sobretot, bars, “perquè els altres…”, “aquell que venia samarretes, o sabates, ara ja no té clientela del barri com abans”, es plany en Carles, que, sarcàstic, critica que “ara te’n vas a El Corte Inglés, al Carrefour o a Brussel·les”. La Montse és més incisiva a l’hora de fer crítica del present, de la gentrificació, de la deserció del barri. Amb una tristor visible, explica que al carrer d’Elisabets només es manté l’herbolari de la vora, centenari, i que fins i tot l’adrogueria, que feia 140 anys que estava oberta, ha tancat. La seva percepció, sensiblement diferent i, inclús, contradictòria amb la del seu pare, sorprèn: “Ha canviat tot el barri, tot; no té res a veure amb el que era abans”. 

Asseguda sobre una cadira per la qual es mou al ritme desassossegat de la irritació del seu interior, la Montse critica una tendència que s’ha establert al barri, el monocultiu comercial de fruiteries, supermercats i botigues de souvenirs. “És una llàstima que les botigues pleguin, perquè quan ho fan hi arriba aquest tipus de botigues, que no ajuden ni aporten res al barri, i no conserven algunes coses dels locals que haurien d’estar protegides”, critica. “I com pot ser”, es pregunta, “que en un carrer, com per exemple Joaquim Costa, hi hagi quinze fruiteries en quinze metres, una al costat de l’altra?”.

“Tot són grans superfícies, cadenes i negocis que sembla que estiguin de pas, que no els importi res, que no s’esforcen per conèixer els veïns i els comerciants”

Però el que no hi ha són serveis bàsics, utilitaris per al barri. No s’hi podria viure satisfent totes les necessitats sense sortir-ne. “Ja no en queden, dels típics colmados. Tot són grans superfícies, cadenes i negocis que sembla que estiguin de pas, que no els importi res, que no s’esforcen per conèixer els veïns i els comerciants…”, critica la Montse. Quan ella corria pels carrers, de petita, tothom es coneixia, hi havia sentiment de veïnat, les portes de les cases eren obertes, i els veïns de sempre sabien qui era perquè l’havien vist créixer. Però tot és més fred i es perd el contacte, “és tot més distant”.

La cuina de La Masia està en funcionament tot el dia, des de les sis del matí fins a les deu de la nit. L’Aldo i la Sarita hi cuinen molts dels plats que l’àvia de la Montse hi feia des que es va obrir el bar.
La conseqüència de tot plegat és l’erosió del circuit de consum i del comerç propi del barri, i la deriva cap al comerç enfocat al turisme

La conseqüència de tot plegat és l’erosió del circuit de consum i del comerç propi del barri, i la deriva cap al comerç enfocat al turisme. És el mateix problema que succeeix al Mercat de la Boqueria, on els Pijoan sempre han comprat aliments per al bar en parades de confiança. Encara ho fan amb tot allò que poden. Mantenen els vincles i les rutines de sempre, també a la cuina, darrere nostre, on hi ha l’Aldo, el company de la Montse, italià, i la Sarita, tots dos cuiners; i a la sala, on atén i feineja en Bir, marit de la Sarita (tots dos nepalesos), que bromeja amb en Carles, a qui sol anomenar “Carlos” afectuosament.

La Montse explica que es van conèixer al MACBA, on ell venia llaunes de cervesa. Estava en situació irregular, i algunes nits dormia al ras. “Sempre li deia que algun dia treballaria al bar”

La Montse explica que amb en Bir es van conèixer al MACBA, on ell venia llaunes de cervesa. Estava en situació irregular, i algunes nits dormia al ras. “Sempre li deia que algun dia treballaria al bar”, diu, i tal dia en farà quinze anys. Són com dues famílies, un matrimoni del matí i un de la tarda, explica la Montse, “però en som, de família, que és del que es tracta, que treballem a gust. Si estàs a gust, és un luxe”. 

La Montse, l’Aldo i en Bir van aconseguir portar la Sarita del Nepal l’any 2011. Aquí han tingut un fill, que és “un crac”, diu la Montse assenyalant el terra amb la mà oberta en horitzontal, com mostrant l’alçada del nen i destacant el fet que s’ha criat sobre aquestes rajoles, entre aquelles taules... Viuen al segon entresol, que amb la família van poder comprar. Ells són els masovers de La Masia. “És perfecte per a ells, més a prop impossible”, diu en Carles. Com ell vivia dècades enrere. “Massa bé, ho tenia; obria i tancava, no em mullava i perfecte”, assenyala bromejant. De masovers a masovers. 

L’estètica de La Masia deixa clars els gustos dels seus propietaris i recorda algunes experiències viscudes al bar. També algunes de fotografiades per en Carles, en blanc i negre, sota els pòsters.

En Carles, que és al bar des que va obrir, segueix parlant dels vincles i les rutines de sempre. De l’estètica tradicional que han mantingut deliberadament al local. La barra de fusta, els quadres, les fotografies fetes per ell, els mil i un quadres i pòsters del Barça, els escuts de Catalunya i les banderetes, les ampolles de cava penjades prop del sostre, les tres fotos històriques dels responsables del bar, les càmeres, el cartell del POUM que crida els camperols a apropiar-se de la terra, les referències als Jocs de Barcelona 1992… No són gaire més que detalls que han volgut mantenir per no treure l’encant de l’espai.

Pocs establiments conserven aquests detalls, aquesta por al buit, el rastre d’eternitat. “Avui munten un bar nou i tot és d’acer inoxidable i automatismes, sense personalitat”

Entusiasmada, la Montse, agafa la conversa al vol, i corrobora aquesta transmissió familiar immaterial milionària en bocins vius dia a dia i que es desen com una riquesa original. Desborda demostrant l’afecte que sent per aquest tipus de restaurants, on qualsevol es podria passar l’estona girant el cap i descobrint històries i anècdotes. Pocs establiments conserven aquests detalls, aquesta por al buit, el rastre d’eternitat. “Avui munten un bar nou i tot és d’acer inoxidable i automatismes, sense personalitat”, critica en Carles.

De fet, la gent cada vegada valora més llocs com aquest, segons la Montse. “Hi ha gent que fa temps que no ve i s’alegra de veure’t aquí encara. Troben a faltar la botiga de tota la vida, d’abans, de barri”, diu. Aquí hi ve tothom. És un bar familiar, diu en Carles, i segons la Montse, segueix sent així, “sempre hi ha hagut gent”. Els turistes també ho valoren. Sempre n’han vingut, però no tants com els que hi ha ara a la ciutat, a parer d’en Carles. Se senten a casa. I per què això és així?

La Montse i en Carles, pare i filla, ens miren des de dins del bar, i nosaltres els mirem des de fora. 
“Les tres B. Bo, bonic i barat. Menjar bo, casolà”, les receptes de quan cuinava l’àvia, menjars que fan xup-xup més de nou hores, dotze quilos de mandonguilles cada setmana

“Les tres B”, diu la Montse. “Bo, bonic i barat. Menjar bo, casolà”, les receptes de quan cuinava l’àvia, menjars que fan xup-xup més de nou hores, dotze quilos de mandonguilles cada setmana. “No hi ha res com fer-ho casolà, la gent ho nota”, diu la Montse, que assenyala que el tracte és diferent que en altres llocs, perquè és molt familiar, proper. Mai ha treballat en cap altre restaurant, no coneix cap altra manera de treballar, només “la tècnica de fa setanta anys”. Els clients de tota la vida no cal que diguin res quan entren, és una família gran, diu, i inclús fan amistat amb turistes. No saben què té, el bar, diuen, “però si passen uns turistes que s’estan aquí vuit dies i hi entren, s’hi queden els vuit dies. Ho hem fet sempre com si fóssim a casa nostra, i és això el que agrada molt”.

La Masia és, sense voler-ho, un dels últims reductes tradicionals del Raval, un dels pocs veterans que no abaixa la persiana i que, així, permet entreveure, des de l’interior, què és i ha estat el barri. Amb la mateixa tècnica que als inicis, amb la misteriosa i indefinible recepta de l’èxit, que no és més que ser on s’era ahir. Ser-hi i que els clients hi siguin, que ja és prou, perquè hi hauria més complaença si al costat, al local del davant o al de la cantonada, encara hi fossin tots aquells comerciants que anys enrere deien “bon dia” cada matí. La satisfacció de seguir sent —de seguir sent a casa— no hi és, en aquest cas, sense la nostàlgia de veure que el que hi havia canvia, i que aquest canvi fa fora la gent d’allà on ha estat sempre. La Masia, sola, però amb els seus conreus per a l’estómac real i espiritual, de tothom, continua com si fos una família i un barri ella mateixa. 

El moviment de persones pel carrer d’Elisabets és incessant. Quan entren clients al bar, sembla que cerquin una estona de repòs.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Oriol Lleonart Padrell

Redactor de LA MIRA

Comentaris